diumenge, 20 de juny de 2021

V Ecomarxa Cerdanyola 2021

Ruta d'uns 13 quilòmetres i uns 280 metres de desnivell, pels boscos del costat de Cerdanyola amb arribada al mirador del forat del vent i unes vistes impressionants sobre Barcelona. Una ruta solidària amb molt bon rotllo i retrobaments inesperats.

Van trobar-nos al pàrquing municipal del carrer orenetes ben puntuals a les 8 del matí. El dia era gris i plujós, veient el radar meteorològic no ens haguéssim atrevit a sortir avui. Venia una franja de pluja de color vermell i lila que feia esgarrifar. Jo no portava més que un finet paravent però el fet de que no feia fred, potser va ser determinant a donar-nos l'empenta necessària per animar-nos a sortir. Jo crec que en el fons tots volíem fer aquesta marxa, tantes vegades aplaçada per la pandèmia. Si finalment l'havien pogut organitzar, nosaltres hi aniríem. Estava decidit.

Vam agafar els cotxes direcció Cerdanyola i de cop i volta ens vam veure envoltats per uns núvols negres que només podien significar una cosa. Una pluja demencial, va inundar l'autopista i les gotes, enormes, repicaven contra el parabrises amb una força, que va fer que a dins dels cotxes ens quedéssim tots muts. Ningú va dir res, però tots vam imaginar moltes coses...

Quan vam aparcar al costat del parc esportiu municipal Guiera no queia ni una gota. Vam sortir amb cara d'espantats i d'entre els núvols una claror va deixar intuir el sol. Ens venia a dir: Ep! Que estic aquí al darrera, encara que no em veieu. No defalliu!

Una cua força llarga de participants, tots lluint curosament el seu dorsal ens va posar de cop en context i aquí va sorgir la primera cosa a fer. Ens havíem de posar el dorsal. El primer tràngol era tenir alguna cosa per fixar-lo, així doncs vam anar a buscar alguns imperdibles a la garita de l'organització. 

Amb tot el material punxegut a les mans vam començar a preguntar-nos on volíem posar-nos cadascú el dorsal. I aquesta pregunta tan simple, va donar per molt, sobre gustos, ja ho sabeu. El cas és que alguns ens el vam col·locar al davant, d'altres van preferir fixar-lo a la seva motxilla, però encara d'altres van demanar ajuda per posar-se'l a l'esquena. Donava tant de si la cosa? El que no vam caure és que després ens havíem de col·locar la motxilla. Catxis! Així que els que van decidir per aquesta darrera opció, van haver de tornar a demanar ajuda al grup per treure-se'l i van haver de tornar a decidir on se'l volien posar. I és que, inclús en les coses que semblen a priori més insignificants, la vida ens posa sempre a prova i ens fa prendre decisions contínuament. La vida és un repte constant. Poder afrontar aquests reptes amb un grup com aquest de marxa nòrdica, et fa gaudir de cada gir de la vida i et fa veure cada obstacle com una oportunitat per aprendre, per ajudar, per ser millor persona.

Finalment vam adquirir l'aplom necessari, amb els dorsals ben col·locats i els noms ben assignats, per poder passar el control de temperatura, ens van donar gel de mans i ens van portar a un rectangle assignat amb un número i marcat amb cintes al terra, en un descampat recent segat ple d'herbes sequíssimes. En aquells moments em vaig sentir una mica com una ovella portada pel seu pastor al prat assignat a pasturar. Allà vam veure la Núria, que estava guiant els estiraments d'un altre grup. 

El nostre monitor era un home d'una complexió molt forta, enorme i molt moreno. Es notava que es passava el dia fent marxa nòrdica. Una altra monitora, al "prat" del costat, estava a punt de fer sortir de lloc totes les extremitats del grup que tenia assignat. Ens vam mirar amb una cara que ho deia tot, i encara que portàvem mascareta, alçant una cella ens vam comunicar moltíssimes coses. 

Aquell home va començar a accionar les cames i els braços i vam veure de seguida que no havíem tingut més sort que el grup veí. Tot i que va començar suau, en posar-se de fons una música molt animada, aquell monitor, que contrastava de forma espectacular amb la seva samarreta groga fluorescent, va començar a trobar el ritme i allò va començar a convertir-se en una petita classe d'aeròbic. Jo no podia concentrar-me. Entre els pobres desarticulats dels costat i els homes del nostre grup intentant fer passos d'aeròbic és que era impossible no omplir-se els ulls de llàgrimes del riure i és clar, així entelada, no podia veure bé el monitor i,... bé,... aquest era el panorama.

Els núvols ens miraven incrèduls, com podeu riure amb la que us està a punt de caure? ens deien. Però no els escoltàvem. O no els volíem escoltar.

El monitor semblava molt exigent i veient que amb nosaltres no es guanyaria la vida ens va posar de seguida, pel nostre alleujament, a caminar. Amb el Cisco vam comentar de fer-nos una foto de grup, ara que encara no plovia, a la sortida, en aquell arc inflable de colors llampats que es posen en totes les curses importants. Però aquell humanot feia unes passes tan llargues, que ja vam veure que allò no podria ser i el Cisco va dir resignat mentre sortia fletxat per seguir-li el ritme,  No hi ha foto!

Això em va cabrejar i em vaig quedar la última junt amb la Maria i la Roser. Anàvem tranquil·lament xerrant a bon ritme, escalfant en el primer quilòmetre. Tot bé. Ens vam creuar amb la Núria que havia acompanyat un tros a un grup de 6 quilòmetres i ja tornava per acompanyar-ne un altre.  No us canseu! va dir somrient. Se la veia contenta.

Allà estàvem, allargassats, sense saber si havíem sortit ja o no, seguint un rètol que posava 12 km. El Cisco em va fer fixar en un arbre sant, que havíem après a reconèixer en la sortida a la UAB (https://www.marxanordicaviladecavalls.com/2021/05/sortida-pel-cami-verd-del-valles-de-la.html).

Vaig tornar a mirar la taca groga fluorescent que es bellugava al davant i vaig adonar-me'n que cada vegada s'allunyava més de nosaltres. El Cisco, la Judit i l'Andrés havien aconseguit posar-se al rebuf del monitor, però per nosaltres ara només ens esperava el mateix destí que les aus que perden la formació en el seu vol migratori, i anàvem fent com podíem per seguir el grup capdavanter.

Convençudes que allò no era un ritme per començar a caminar, seguíem una mica tibants, el nostre intent d'escalfament suau. En algun moment el monitor ens va fer un crit d'atenció. Seguíem el traçat marcat amb banderetes taronges fluorescents clavades al terra. 

El grup anava al límit de la ruptura, allargassat al màxim i aleshores, els del davant van prendre una decisió (quantes en portem ja avui?) i es van aturar. Jo no sé si va sonar un tro en aquells moments, però a mi em va semblar que aquella acció havia produït un so audible. Ens vam retrobar de nou i ens vam sentir tots molt bé. Els primers, perquè s'havien desenganxat del rebuf monstruós del coet fluorescent i nosaltres, perquè havíem retrobat al grup. Vam barrejar-nos i vam reactivar les converses entre nosaltres molt animadament, ja sense la nostra llebre supersònica, que havia desaparegut a la llunyania.

Després de beure aigua vam continuar, aquest cop al nostre ritme de sempre, tot i que jo notava, no sé si perquè anàvem amb un dorsal amb algunes propietats propulsores o perquè em feia mal l'esquena encara, que anàvem més aviat rapidets.

Tot aquests set primers quilòmetres els havíem fet de pujada i vam agrair, veure el cim en forma d'esplèndid mirador de la ciutat de Barcelona. Allà vam parar a fer un mos i van passar moltes coses. Estàvem parlant dels nostres companys de Vacarisses Carme i Salva que no havíem vist a la sortida i, de cop, com si algú hagués mogut alguna vareta màgica, van aparèixer somrients com sempre. El clam que es va aixecar des del grup va ser memorable i ens vam alegrar moltíssim del retrobament després de tot l'any i escacs de pandèmia que no els havíem vist. Però encara van passar més coses, perquè, contra tot pronòstic, va aparèixer, també igual de somrient, la Núria amb aquell color llampant de la samarreta dels monitors, portant una participant que s'havia quedat enrere. Ja estàvem tots junts!

Vam reprendre la marxa i es veu que el punt d'avituallament l'havíem tingut a 100 metres. No ens va fer res i vam acceptar encantats un suc i un plàtan.

Aleshores la Núria ens va explicar un truc. A més, va ser molt oportuna perquè PER FI iniciàvem la baixada. Que qui recollís brossa rebria un premi. La Maria és qui es va prendre més seriosament la tasca i va recollir ampolles, llaunes i fins i tot una roda (petita, no de cotxe, ok?). 

Els núvols s'havien tornat del color de la tempesta, se sentia algun tro a la llunyania i un vent a ratxes fresquet ens feia voleiar les samarretes. Tothom tenia molt clar, en la seva ment, el destí que ens esperava i afrontàvem resignats l'aiguat monumental, el vent huracanat i els llamps caient a tort i a dret. Seguíem avançant en aquella mena d'aire sòlid que precedeix la tempesta, lluitant contra el destí que els núvols semblava que estaven ultimant per a nosaltres. Però vam deixar de mirar amunt i vam reconnectar-nos entre nosaltres xerrant i explicant noves als nou vinguts. L'ambient de la colla xocava amb el context on ens trobàvem immersos. Així anàvem, onze marxosos caminant animadament per pistes amples entre boscos, envoltats del color del plom esperant que caigués una grossa.

Però de cop i volta, vam enllaçar amb el tram que havíem fet a l'anada i vam poder tastar la salvació, no ens plouria, no sé per quin miracle diví, i encara quan va arribar i vam passar per l'arc inflable de la meta, ens va sortir el sol.

Tothom es va agrupar al voltant de la Núria en el nostre "prat" assignat, no fos cas que ens toqués l'altra guia "desarticuladora" o el nostre antic monitor ressentit.

Un matí molt emocionant, molt entranyable i amb molta canya marxosa. La repetim segur!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada