diumenge, 6 de juny de 2021

Ruta de les ermites pels voltants de Marganell

Ruta circular de quelcom menys de set quilòmetres per zones de cultiu de cereals i zones boscoses amb fonts, ermites i unes vistes excepcionals de Montserrat. Ideal per a fer en família.

Aquest matí ens vam sorprendre de l'ampli grup que ens vam reunir a les 8 del matí. De seguida vam repartir-nos en els cotxes cap al nostre punt d'inici. Realment em sorprenc perquè sempre ens repartim de forma súper ràpida i molt eficient, de manera que tothom queda content. Increïble.

Avui portava unes setmanes amb mal d'esquena i molta feina a sobre, què us haig d'explicar, potser una setmana qualsevol per a vosaltres. Després us explicaré que em va passar a mig camí, no us faré spoiler ara.

Vam iniciar la ruta en un punt de la carretera BV-1123 (des de la C-55 a Marganell) entre el quilòmetre 4 i 5, en un petit descampat a l'esquerre (amb la indicació "A Sant Cristòfol-2Km" i punt quilomètric 0 de la carretera BV-1122), on vam poder deixar els vehicles sense problemes.

Ens vam trobar amb una barraca de camp i una antiga cisterna, que recordava un pou i que no tenia aigua a dintre.

De seguida vam trobar l'església de Sant Jaume de Marganell, al costat d'una morera amb una amplada de capçada impressionant. L'Esther ens va comentar que el lloc apareixia documentat l'any 924 i que l'església era citada l'any 1102, en un document on els seus propietaris (Bertran Sunyer, la seva dona Adelendis i els seus fills) la donen al Monestir de Santa Cecília de Montserrat. La nau estava coberta per teula àrab i presentava un senzill campanar d'espadanya. A sota em va cridar l'atenció la finestreta en forma de creu.

Vam continuar el nostre recorregut i vam fixar-nos en el contorn detallat de la serrada silueta de Montserrat. El Cisco ens va fer fixar en la curiosa forma de lloro d'una de les pedres arrodonides.

Vam topar-nos amb uns camps d'espigues de cereal daures que ens van omplir de desitjos de fotografiar-los.

I al costat del camí, a mode d'òrgan celestial, hi havia una cadira portentosa i uns teclats de ferro amb el nom de cada agulla del perfil de Montserrat indicat. Com un teclat gegantí ple de notes. Els ocells feien de cor melodiós, en aquell concert de tecles eternes, perfilades a l'horitzó. Va ser una experiència increïble, ho heu d'experimentar això, el mirador del pla del mas Roig.

I com per reposar d'aquell concert extasiant de formes esculpides, vam trobar un banc amb un escrit al darrera que incitava a la quietud i la serenor. Quins paratges de meravella!

Vam recarregar energies davant l'església de Sant Cristòfol de Castellbell. El dia era excepcional, amb alguns núvols i molt temperat, ideal per caminar i fer marxa nòrdica.


En reiniciar la marxa per un tram asfaltat, ens van caure quatre gotetes per recordar-nos que estem a la primavera i que tot pot passar. Al cap de poc, per això, va parar el recordatori i vam continuar, enfilant de nou un camí de terra.

Vam salvar un petit ensurt de baixada, un camí aprenent d'estimball, que ens va permetre enllaçar amb el corriol que menava a la font del Carner. 

I aquí em va passar allò que us comentava al principi de tot, però que no us havia dit encara. Us posaré en situació. L'indret es veia que havia estat un lloc molt especial de reunions dominicals, de culte religiós, de ballarugues, de música, d'àpats en natura i de converses sota la frescor de les fulles dels arbres. El cant d'un Oriol, sempre invisible però tant inconfusible, va donar la nota de color musical al meravellós racó. I, allà mateix, en el meu cos i en la meva ment, es va produir un... miracle. Vaig notar com el cos se'm relaxava, sense saber que l'havia tingut en tensió fins ara, la ment es va netejar de preocupacions, una joia immensa em va omplir i inclús l'esquena va deixar de fer-me mal. Em sentia, de cop i volta, molt més lleugera i feliç. Què havia passat allà? Una sensació de plenitud i propòsit em va guarnir l'ànima, però per sobre de tot, hi havia pau i confiança. Us haig de confessar que sovint, al començar una sortida, porto una motxilla molt pesada, plena de preocupacions, dolors i neguits, i no sé com, al cap d'una estona, d'uns quilòmetres, d'unes converses, tot allò s'esvaeix, desapareix, i un alleujament prodigiós em trasbalsa i em modifica, totalment. És com si la màgia em toqués amb les seves espurnes meravelloses. Tenir un grup amb qui poder compartir paraules, sentiments, aventures 6Q i pors (ja ho sabeu, tinc molt vertigen, sí), en plena natura, és guaridor, és un privilegi del qual n'estic molt agraïda.

Quedant-me enrere, assaborint encara aquell indret transformador, vaig seguir al grup, al meu grup entranyable de marxosos. Tot i l'impediment de les mascaretes, que semblen un morrió modificat, ens hem après a trobar els ulls, a llegir-nos l'ànima a través de la mirada, a veure'ns el somriure a través dels ulls.

Vam tornar a aparèixer davant dels camps de cereals daurats i vam quedar de nou embadalits pel contorn gloriós de la nostra serra Montserratina, a tocar de la masia Carner. Vam veure el lloro des d'una altra perspectiva i la Neus, li va posar el nom de "Lolo", perquè des d'aquest angle semblava molt més rabassut.

Ja de tornada, vam arribar a l'àrea de descans de l'hort del rector. I com si d'un justificant del seu nom es tractés, hi havia allà reunida, una colla de gent asseguda en taules de pícnic gaudint de l'ombra i donant ple significat i context a l'àrea en qüestió.

I finalment, seríem testimonis de l'ermita de sant Esteve de Marganell. En passar pel davant i veure el seu campanar d'estructura quadrada, poc ens haguéssim pensat el que vam veure, si no hagués estat per la Dominika, que va descobrir que es podia entrar seguint un caminet que semblava un petit laberint. Vam arribar al darrera i vam adonar-nos que estava en molt mal estat i que la coberta estava esfondrada i tot molt ruïnós. Malgrat el seu estat, ens vam sentir molt acollits allà dintre, com sol passar amb les persones més pobres que sovint són les més generoses i bones amfitriones. Així doncs, vam fer unes precioses fotos amb l'arc de l'edifici de marc incomparable i Montserrat al darrera. Esplèndid.

Vam passar pel costat d'una coneguda fàbrica de mató, la formatgeria cal Pujolet. I vam arrodonir, d'aquesta manera, la nostra ruta circular i posar-li fi amb uns estiraments, guiats per la mateixa Dominika.

Una contrada a les faldes de Montserrat que no ens ha deixat indiferents, i que de ben segur, tornarem a recórrer en família.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada