dimecres, 16 de juny de 2021

Magic Line 2021

Ruta circular solidària per recaptar diners per l'hospital Sant Joan de Déu. Dues rutes de 5 i 10 km on hem recaptat uns 450 euros. Una marxa solidària condicionada a la situació de pandèmia i que té el doble de mèrit. Enhorabona marxosos!

Portàvem setmanes preparant-nos i avui havia arribat per fi el gran moment. El dia abans encara, el grup organitzador, ens enviàvem missatges de WhatsApp i ens trucàvem per acabar d'ultimar detalls. I és que sempre hi ha un munt de feina invisible per preparar aquestes jornades. La d'avui tenia un sentit molt especial ja que es recullen diners per temes solidaris de l'hospital Sant Joan de Déu. A les 8 del matí el "Magic Team" organitzador ens vam aplegar a la plaça de la masia de can Turu, davant de l'escola Rosella. El Cisco havia anat el divendres anterior a buscar tot el material i en obrir el maleter del seu cotxe, un reguitzell de mans solidàries vam ajudar-lo a anar repartint el material. Aquest any cada participant rebia tres obsequis: una cantimplora de color blau elèctric, molt lleugera, d'alumini, el buf oficial de la Magic Line i una mena de remei natural pel nas, que ens va sorprendre a tots.

Vam treure unes banderes de color vermell amb el nom de la cursa i vam fer-nos ja algunes fotos de grup amb elles. Quina patxoca que fèiem tots i totes i quina il·lusió de poder reprendre les activitats socials i solidàries a l'aire lliure. Quinze minuts abans d'iniciar la ruta va venir tot el grup de persones que anaven a fer els 10 km, seguint el planning que el "Magic Team" havia proposat.

A les 8:30 puntuals i després de controlar la temperatura, seguint totes les normes actuals, vam iniciar la Magic Line de 10 km.

L'Imma va fer que el grup s'allargassés de seguida. Avui portàvem al Nil, un noiet molt jovenet que va fer tota la ruta com si res, acompanyat de la seva mare. Enhorabona Nil! Ets un campió!

La Núria, el Joan Anton i la Glòria es van quedar per gestionar el grup de 5 km que sortirien a les 9 del matí. Tot estava molt ben planejat. El dia ens havia sortit una mica massa calorós, però havíem avançat a última hora els horaris de sortida per mitigar la xafogor que prevèiem que faria.

Vam enfilar el carrer de Prat de la Riba intentant seguir al decidit grup capdavanter. Tot i així, anàvem a poc a poc, perquè sempre fem el primer quilòmetre no massa ràpid, per donar temps a escalfar els músculs i evitar lesions. 

Agafant la pista ampla de terra vam continuar a bon ritme i abans d'agafar el camí de la Tomba, ens vam desviar a mà esquerre per un carrer asfaltat i des del carrer Sant Jordi vam empalmar amb l'entrada de la coneguda pista a can Sanahuja. Però un cop agafada, ens vam desviar a mà esquerre, per un corriolet paral·lel a la pista, poc conegut i molt bonic, que ens va dipositar en el camí cap a la masia de Ca n'Oleguer. 

Pel camí ens fèiem fotos amb la bandera vermella, lligant-la amb habilitat als arbres i posant el telèfon al terra, agafat amb pedretes i branques, per aconseguir la foto perfecta. Tot un procés.

En arribar a la font del Frare em vaig adonar de com havien crescut les plantes durant tota la primavera. La natura et mostra que tot canvia, que tot es transforma i flueix amb les estacions. Ens vam esgarrinxar una mica les cames, amb tanta crescuda, la veritat. A la taula del costat de la font vam deixar-hi els bastons clavats. No sé qui deuria tenir la idea inicial, però un per un, sense dir res, vam anar fent el procés d'introduir la punta del bastó per un dels múltiples foradets de la taula, com un ritual ben après i la imatge final, no vaig poder evitar fotografiar-la. No us passa que, a vegades a la muntanya feu coses rares que no haguéssiu imaginat mai? Jo penso que la natura ens potencia la imaginació i la creativitat. Personalment, per a mi és una font constant d'inspiració, i la imaginació dels altres sempre m'ha captivat moltíssim. Tenim un grup tremendament inspirador i creatiu.

Ens vam refrescar una mica a l'ombra del lloc. Aquesta amagada font sempre està humida i fresca. Presenta realment un microclima, on les plantes que l'han descobert aprofiten a créixer i on, de tant en tant, s'ha de venir a podar el petit caminoi que hi mena, perquè sinó quedaria totalment tapat i inaccessible per la natura que hi alberga. 

Vam poder veure el jardí vertical de sobre la font mateixa amb bonics exemplars de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris) de la família de les falgueres donant el seu toc de verdor.

Després de passar pel torrent, sempre tant fosc i embullat de canyes, vam decidir fer un petit canvi i no enfilar el camí cap a can Tarumbot sinó continuar pel petit corriol que porta fins l'encreuament del camí de la font de la Rata i el famós tub. Allà, en aquell encreuament de camins, vaig rememorar la cursa solidària de l'hivern passat, de la qual teniu aquí l'enllaç: https://corredorsviladecavalls.blogspot.com/search/label/Resultats%20curses.

En aquest punt, el grup dels cinc quilòmetres es desviarien, per tornar cap al punt de sortida. 

Nosaltres, per altra banda, vam decidir agafar la desviació que porta fins la B-40, encara en construcció. La recta per la B-40 amb la solana que queia la vam fer una mica acalorats i en arribar a can Cabassa vam buscar l'ombra i ens vam distribuir prop de la piscina malmesa i plena de plantes, per fer un mos i refrescar-nos. I em van explicar, que el grup de curta distància també va fer un mos, no us penseu pas i van treure entrepans i menjars més propis d'un dia sencer de travessa.

I mentre estàvem allà descansant, de cop i volta, a l'Inma li van caure les ulleres de sol a dins la piscina. Encara discutíem a qui podíem fer baixar, quan el Sebas, sorprenent-nos a tots, es va llençar, literalment, a la piscina, i sense aigua! Les ulleres les va recuperar de seguida la seva propietària, però ara faltava veure com sortiria el Sebas d'allà. Agafant impuls, va intentar pujar d'un salt, però la piscina buida era molt alta i s'havia convertit en una trampa. El Sebas, home de recursos, no ens va donar temps per desesperar-nos, i veient la seva salvació en un forat d'un dels costats de la paret blavosa, va pujar com si res, deixant-nos a tots igual de bocabadats que quan s'hi havia llençat a dins, però ara tremendament alleujats. Estava salvat!

Tot plegat, l'ombra, el mos, l'aventura del Sebas i la proximitat de l'arribada, ens va donar forces per encarar la darrera pujada amb l'energia renovada. Vam passar pel costat d'un magraner en flor, una preciositat.

En arribar a Can Garriga vam pujar fins les cabanes de fusta on m'esperava una sorpresa. La meva família m'havia vingut a trobar a 1 km de l'arribada. Vam tornar plegats darrera del grup.

Vam concloure la marxa amb uns estirament dirigits per la Dominika i vam agrair al Magic Team l'excel·lent organització.

La tornarem a fer l'any vinent! Vindràs tu també?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada