dimecres, 23 de juny de 2021

Flama del Canigó 2021

Durant tot el matí el temps s'havia tornat boig. Plovia sense pausa i feia més aviat fresqueta. Era com si els núvols estiguessin discutint-se per apagar-nos totes les flames. Ningú tenia clar si aquell aiguat persistent pararia a temps. 

El que sí teníem clar és aquell plovisqueig obstinat no seria capça d'extingir, de cap de les maneres, la flama que portàvem roent al cor. I, com passa sovint amb les coses que es desitgen de veritat, a mitja tarda, es va aclarir el cel de forma misteriosa i inclús va sortir el sol. Només un airet fresquet ens recordava els neguits del matí.

Aquest any havíem decidit afegir-nos al grup que sortia des de can Trias, a l'alçada de la corba de l'estació de tren de Viladecavalls, just al costat del túnel. Allà ens vam aplegar puntualment a les 19:30. Ens vam anar donant la benvinguda a mesura que arribaven cares noves, fins que vam formar un petit grup, amb els bastons a punt.

Vam estar esperant tres quarts d'hora, que ens van passar volant, la veritat. Ens havíem reunit la Núria, la Neus P., la Maria, la Judith, el Cisco i tota la meva família al complert. En un moment determinat, va aparèixer un cotxe de l'organització i tothom que encara no en portava, es va poder abillar amb les samarretes blaves amb les lletres "Focs de Sant Joan" d'aquest any.

Després va aparèixer un altre cotxe, amb la nostra alcaldessa Cesca, informant-nos que el grup ja estava a l'alçada de la benzinera. Quins nervis!

El so d'una sirena ens va posar a tots els pèls de punta, ja estaven aquí! Les primeres taques blaves bellugadisses es van dibuixar al fons de la carretera, sortint de la corba, com un miratge. Ens vam activar de cop, tots alhora, com uns escamarlans quan el peixater els passa la mà per sobre, per mostrar-te la seva vivacitat. Amb els bastons a mode de pinces, exhibíem les nostres ganes de sortir d'allà de seguida.

La marea blava ens va tocar i el nostre cor va emetre aquella llum que havíem tingut tot el matí incandescent a dins nostre. Entre les samarretes color del cel d'enguany, el grup dels corredors de fons, destacava amb els seva equipació verda i negra.

Ens van cedir amablement les torxes. No us podeu imaginar la il·lusió que em feia, fins i tot em sentia una mica sufocada, de tenir aquests sentiments més propis del jovent, però no hi podia fer res. Els meus ulls guspirejaven amb la imatge d'aquella flama tant representativa i només volia fer una cosa, agafar-la i córrer un bon tros amb ella a la mà.

En agafar la torxa vaig notar tres coses simultàniament: que el mànec era molt aspre, que la flama desprenia molta calor i que pesava d'una forma inesperada i escandalosa. Malgrat l'afany que sentia, vaig cedir primer la flama als meus fills. Al més petit vam haver-lo d'ajudar una mica, dissimuladament.

Ens van deixar el temps suficient per gaudir d'aquell instant de glòria meravellós, fent-nos fotos amb aquella flama hipnotitzadora. El meu torn va arribar, finalment, i en agafar-la, vaig notar una tremolor d'emoció i una clarividència, tot alhora. Tindria sort si podia córrer amb ella, amb certa dignitat, uns metres, estava clar. Ho vaig acceptar sense problemes i un home que tenia a prop, ja em va entendre quan, amb un signe, li vaig indicar que de seguida li passaria. Veia que allò era com intentar portar una pesa en flames amb el braç estès, per no cremar-se.

I quan, de sobte, el cotxe inicial va començar a avançar de nou, tothom es va activar instantàniament i tots ens vam posar en marxa. O més aviat, ens vam posar a córrer, sí. Les flames es reflectien als ulls de tothom amb una joia i una energia embriagadora. I en incorporar-nos a la riuada blava vam perdre el grup de vista, com si ens trobéssim arrossegats, per la puixança d'una torrentada blavosa tacada de flames espurnejants. Dins d'aquell riu, érem transportats amb una força brutal i em vaig adonar que jo i el petit Èrik anàvem seguint també aquell ritme, portats per una mena d'impuls col·lectiu molt poderós. Tots anàvem corrents!

Al cap d'un tramet de glòria, que va ser memorable i que ja forma part dels meus records més preuats, vaig passar la torxa, amb una sensació d'assoliment i alegria extraterrestres. La filla i el pare, de KamesKids i de corredors de fons de Viladecavalls respectivament, van indicar-me que s'avançaven per anar amb el grup capdavanter. Jo amb el petit recorríem satisfets, al nostre ritme, aquell tram que ara feia baixada. Ja no hi havia qui ens aturés. Mirant als costats, arrossegats per aquella força imparable, em vaig adonar, per primer cop, que estàvem corrents al costat del Cisco i la Maria, els altres de la colla els havia perdut de vista. Una sensació d'orgull i d'admiració vers el meu grup de marxa nòrdica, ara corrents, em va envair. Un grup de joves va passar pel costat amb aquella energia que desborda per tot arreu amb la torxa alçada, ben amunt, com si res, i fent unes gambades més pròpies d'unes gaseles. També vaig veure el David de KamesKids, amb una bona representació del seu grup. I sense adonar-nos, vam arribar a la plaça de l'ajuntament on el peveter ja lluïa amb la flama que havíem portat entre tots amb aquella intensitat i gatzara que només es pot entendre si ho vius en persona. Allà vam escoltar un parell de discursos molt emotius i es va repartir beguda i coca per a tots els assistents. Estava boníssima!

I com al Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà, la flama restarà tranquil·la tot l'any a la nostra ànima, per renovar-la al cim del Canigó de nou l'any vinent amb feixos de llenya portats d'arreu i tornar a rebre-la, amb el mateix delit dels que esperen, llargament, quelcom desitjat.

Bona revetlla de Sant Joan a tothom!

1 comentari: