dimarts, 25 de maig de 2021

Sortida pel camí verd del Vallés de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Ruta circular per les zones verdes de la zona de la UAB, per boscos i pistes amples ideals per la marxa nòrdica i amb molt poc desnivell. Una ruta ideal per fer en família amb 7,4 km i un desnivell inapreciable de 97 metres.

Aquest diumenge no era un diumenge qualsevol, ja que dilluns era festiu. Malgrat això, ens vam reunir una bona colla al punt de sortida habitual i, fins i tot, vam poder donar la benvinguda a una nova incorporació, la Laura. I com si el Cisco hagués tingut aquesta premonició, o com si d'un bruixot es tractés, la ruta d'avui va ser perfecta per quedar-se enganxat a aquest esport tant complert, saludable i inclusiu com el que realitzem. Benvinguda Laura!

Vam arribar al punt d'inici de la ruta, al campus de la UAB (Latitud 41.508059 i longitud 2.102481), prop de les facultats. En sortir dels cotxes, tothom tenia records arrelats a aquell indret. Alguns, com una servidora, per haver estat onze anys entre carrera i doctorat, i d'altres, per haver anat a acompanyar els seus fills i filles. Malgrat el pas dels anys, el paratge ens va rebre aliè a la petjada del temps, com si fos ahir que hi haguéssim estat. Una sensació ben peculiar.

Ens vam equipar de seguida i ens vam posar en marxa. El temps era fresquet però agradable i ben ennuvolat. De tant en tant queia alguna goteta juganera, d'aquelles que només volen que notis la seva frescor, però sense cap intenció de provocar una tempesta.

Ens vam endinsar per un camí que serpentejava enmig de camps de cereals que es bressolaven al vent. Als seus marges vam topar amb fruiters, com pereres i alguna figuera, entre d'altres. De seguida la ment va desconnectar de les preocupacions, com ens passa sovint en les sortides, i les converses es van iniciar i ja no van parar, ja que el desnivell d'avui ho permetia.

Passats els camps conreats vam girar a mà esquerra per una via que semblava molt important. Era amplíssima, molt plana, comodíssima i de terra dur. Hi havia un rètol que indicava que formava part del camí verd del Vallés. 

El Cisco va veure el potencial d'aquella tremenda pista de seguida i la Núria el va complaure oferint-nos un apunt de tècnica, que ens va venir fenomenal a tots. Això sempre és molt útil, però avui, amb la Laura estrenant-se, era essencial. Mirant el grup amb atenció, me n'adonava de tot el que hem millorat en tècnica des que vam començar i, això, sense excepció. Totes hem millorat algunes coses. Entre les que més ens costen, hi ha la de no mirar al terra i la de fer el moviment de braços apropiat, procurant que vagin més enrere del culet. En circuits com aquest, amb cap dificultat, és quan es pot concedir a la tècnica el 100% d'atenció i on podem prendre consciència d'aquells punts que cal retocar. 

Ens rodejaven els pins, majoritàriament, i també la florida ginesta, que semblava de groc fluorescent. El cant dels ocells feia que tot allò prengués dimensions de lloc meravellós. Sempre m'han produït un efecte apaivagador, igual que la remor de les onades a la platja. Vam passar al costat d'una zona plena de màquines d'aquelles de fer exercici. I després vam passar per sobre de les vies dels ferrocarrils de la Generalitat, que tantes vegades havia agafat, en els primers anys de carrera. Vers ells, no vaig tenir cap mena de sentiment d'enyorança.

Vam continuar fins a l'estació de Bellaterra i d'allà vam enllaçar amb una altre camí que continuava per zones de verd llampant.

Seguint per aquell traçat, amenitzat per multitud d'ocells en mode primaveral, vam trobar-nos amb uns tions dibuixats en uns troncs immensos, amb potetes de fusta i tot, que ens van fer sorgir un somriure, secretament amagat sota les mascaretes.

Vam assolir la font del Carme i allà, sentit el soroll captivador del seu continu raig d'aigua, vam desplegar-nos a fer un mos.

Amb energies renovades vam continuar fins a trobar-nos altives i robustes, les quatre enormes columnes de la UAB. Em va fer moltíssima il·lusió acostar-m'hi i tocar-les, gaudir de la seva proximitat. Semblen llibres apilats, recargolant-se, buscant el cel. Són l'obra de l'escultor valencià Andreu Alfaro i es van inaugurar l'any 1999. Construïdes amb granit vermellós, representen la voluntat de coneixement, la llibertat d'expressió, la identitat cultural i la solidaritat. Amb la seva alçada (d'entre 25 i 40 metres), s'han convertit en un signe d'identitat de la UAB. Estan emmarcades en un espai verd de gespa on hi ha blocs de pedra amb inscripcions de totes les universitats de la xarxa Vives. Tot aquest simbolisme en pedra per indicar, de forma igual de sòlida, la unió entre la comunitat universitària catalana i les relacions inseparables entre la natura, la ciència, l'art i la identitat.

Vam sortir d'allà amb la sensació d'haver estat guaitats per quatre gegants de pedra.

Vam enfilar, ja de tornada, per un camí ple de til·lers i vam passar pel costat del parc de bombers. Trobàvem multitud de plantes i floretes i vam aturar-nos vàries vegades perquè o l'un o l'altre, teníem curiositat per saber què eren. També ens vam aturar per enèsima vegada per posar/treure els tacs dels bastons. De ben segur que si haguéssim fet un rànquing de les vegades que s'ha realitzat aquesta operació en una sortida, aquesta d'avui hagués quedat en primer lloc amb diferència. Així que, qui encara tenia dubtes de com posar aquestes estructures gomoses de color negre als bastons, va poder practicar i perfeccionar, inclús, la seva tècnica. Passat el parc de bombers vam agafar la carretera asfaltada (oh, no! de nou canvi de tacs!) fins al nostre punt d'origen, quan, tot just, les quatre gotetes del matí havien convençut a més gotetes a caure al terra.

Abans, però, encara vam parar, un cop més, per explorar i meravellar-nos d'una filera d'arbres amb flor i fruit madur a la vegada, molt exòtics. Resulta que eren arbres de l'espècie Melia azedarach que són originaris de les faldes de l'Himalaia (on creixen fins als 3000 metres), l'Índia, sud de la Xina i Austràlia. Aquí s'utilitza en jardineria, sobretot per la seva ombra i la seva floració, molt aromàtica. Tots vam quedar ben embriagats amb la seva flaire, que recordava una mica a la del llessamí. Resulta que els ossos de les llavors es perforen i s'utilitzen per a fer rosaris (l'arbre se'l considera sant a Àsia). La fusta també té usos i les fulles s'utilitzaven per tenyir els cabells de negre. Els fruits són verinosos (a Argentina els anomenen "venenitos") amb propietats narcòtiques, però no així per a les aus on, per exemple, representen una part important de la dieta de la cotorreta pitgrisa o cotorra argentina (Myiopsitta monachus). L'arbre té molts sinònims i se'l coneix com a Mèlia, arbre sant, parenostre o metzina, entre molts d'altres. 



Vam tornar als cotxes fascinats de tanta natura i amb les retines saciades de verdor. Vam culminar la jornada amb uns estiraments i uns hipopressius guiats per la Núria. Hi tornarem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada