diumenge, 30 de maig de 2021

Els meandres del Llobregat a Castellbell i el Vilar

Sortida molt planera i de caràcter familiar per gaudir de les proximitats dels fantàstics meandres del Llobregat a Castellbell i el Vilar. Sis quilòmetres de planura refrescant.

La ruta d'avui ens l'havia donat a conèixer la nostra estimada companya Bego. La meravella d'estar en un grup de marxa nòrdica com el nostre, és que sempre, tenim infinitat d'idees de camins per recórrer, ja que en el grup hi ha persones que descobreixen camins i contrades constantment. D'aquesta manera ens enriquim els uns als altres. Gràcies Bego!

Vam aparcar els cotxes just davant l'església de Sant Vicenç de Castellbell. Vam observar una estructura en forma de banc enganxada a la façana i dues estructures misterioses a la paret que sobresortien més amunt. Vam especular amb multitud d'hipòtesis sobre la utilitat d'aquell trio de pedra.

Esperàvem a una companya del grup, que s'havia perdut. El Cisco va suggerir que aquella estoneta la podríem aprofitar per fer tecnificació. Així que la Núria, molt motivada, ens va fer practicar precisament allò que ja us he comentat en altres sortides que més ens costa. Primer ens va fer adonar que els ulls van molt més enllà, sense haver de moure tant el cap. Alguns ens vam sentir una mica camaleons fent l'exercici i se'ns escapava el riure. Després de practicar la vista i adonar-se que, efectivament, tendim a moure molt més el cap que els ulls, vam passar a aplicar la teoria amb el moviment. La Núria ens portava un nou exercici sorpresa i ens va fer posar a tots, sense excepció, una pedra al cap, per tal de caminar ben rectes, sense que es caigués. De seguida em vaig abalançar, molt dissimuladament cal dir-ho, sobre la pedreta més petita i planera que vaig veure en les proximitats. Així que tots, amb la pedreta al cap, vam iniciar el moviment marxador amb els bastons i tot. No podia riure perquè m'hagués caigut la pedreta i ni somniar haver fet alguna foto. La pedreta em posseïa i em manava estar ben recta, com si d'un botó d'algun comandament misteriós es tractés. Tots fèiem goig, si no t'hi fixaves en la multitud de pedretes que transportàvem sobre les nostres testes. El Joan Anton va dir que ell es veia capaç de fer tota la sortida amb la pedreta i, la veritat, és que el seu to de veu sonava molt creïble, sinó fos per la rialleta que se li escapava.

Ja havíem fet tots els exercicis i oblidat les pedretes, que al final havien caigut (la meva la vaig xutar en plan Ronaldinho abans que caigués a terra, jeje) quan va arribar, amb un gran aplaudiment per part nostre, la darrera marxosa que ens faltava.

I quan va sortir del cotxe i ja enfilàvem tots el camí per iniciar la ruta, la Núria va alçar la veu per dir-nos que ella no havia fet l'exercici encara. I agafant el pedrot més immens de les rodalies, el va posar als cabells ben pentinats i ben acolorits de la nouvinguda i li va indicar que caminés. Dels nervis que portava, o del propi pes de la pedra, o perquè tots l'estàvem mirant, o per tot plegat, la pedra va sortir del seu cap disparada, com quan dos imants amb els pols oposats es troben. No li va caure a sobre el peu de la Núria de miracle...

Vam engegar, com si la pedrota hagués donat el tret de sortida amb la seva caiguda seca al terra. De seguida, arran mateix del camí, vam veure a baix el riu Llobregat, el parell de ponts i la colònia tèxtil Burés al fons. Tot davant la mirada propera de Montserrat, preciosa com sempre amb el seu contorn serrat ben definit en l'horitzó.

El pont vell, d'origen medieval (s. XV), té la forma "d'esquena d'ase" i està fet amb carreus de gres. Presenta unes arcades espectaculars (la més ampla té 30 metres). El pont nou i la carretera, es van inaugurar l'any 1884. El van fer esclatar l'any 1939 per alentir la marxa de l'exèrcit del dictador Franco i es va començar a reconstruir de nou el 1940.

Vam seguir baixant per un camí força ple de pedrotes enormes. De seguida havíem baixat a l'alçada del riu i aquest, ens mostrava els seus tranquils meandres que serpentejaven amplis i suaus pel terreny.

Descobríem a les vores, de tant en tant, gent pescant, amb la finor de les seves canyes inclinades sobre les aigües, plenes de fe.

El camí era molt agradable, amb zones d'ombra que a partir d'ara començarem a valorar més. I allà va ser on vam topar, de cop i inesperadament, amb la primera colla afamada de mosquits de la temporada. Em van picar fins i tot a través de les malles de caminar. Algú hauria d'estudiar la trompa d'aquestes bèsties xucladores i crec que sortirien a les notícies, quan es descobrís que hi tenen uns aparells barrinadors d'alta tecnologia, que travessen tot tipus de roba. Un escàndol aquests tigres. La sort és que portava per després de les picades, però més en previsió d'alguna vespa i no d'aquests núvols de trepants a ratlles!

El Cisco ens va fer acostar a una corba del riu preciosa, amplíssima i tranquil·la. Al Gauss també li va semblar el lloc ideal per fer el seu banyet i s'hi va llençar a fer unes nadades davant nostre. Com sempre, els més propers al seu punt de sortida van ser àmpliament refrescats. Sempre m'he admirat com són capaços d'espolsar-se els gossos, movent tota la pell cap a tots els costats, en plan os. Una meravella de la natura se'ns dubte. No els hi preguntaré als damnificats per la mulladera, per això.

Tot just s'havia ennuvolat una mica, però el cel estava ple de zones on encara es veia el blau lluent del cel. Un firmament ideal per a la fotografia. No feia ni gota de vent i la temperatura era molt agradable.

De cop i volta, en reprendre de nou la marxa, es va formar un cercle al voltant del Gauss. Quan em vaig acostar, vaig veure que deien que el Gauss anava coix i just el Ton li deixava anar la pota del davant i l'agafava la Núria per mirar. No veien res, però el pobre animal anava clarament coix. Em vaig ajupir al seu costat i em vaig tornar a meravellar amb la intel·ligència d'alguns quadrúpedes. En buscar-li alguna cosa, amb la rutina i meticulositat d'anys d'experiència a la clínica d'urgències, vaig passar suaument els meus dits per entre els coixinets xops del Gauss. Tot just quan em vaig acostar a la zona que li feia mal, vaig notar com girava el cap i em mirava. M'estava dient que era per allà i jo el vaig entendre. Quina meravella! Així que unes passades suaus més dels meus dits, van ser suficients per treure una punxa dura i triangular de la seva tendre poteta. Al segon de posar l'extremitat davantera al terra la coixera havia desaparegut, tant sobtadament com havia començat i em vaig alegrar molt d'haver-lo pogut ajudar.

El paisatge ens va rebre de cop i volta amb un mirador excepcional amb un salt d'aigua i tot. Al fons vèiem clarament la figura angulosa d'un castell dalt de tot d'un turó llunyà. El castell de Castellbell, una construcció d'estil gòtic documentat des de l'any 979 (rebia el nom de Castell Beliti).

A l'altra banda del mirador hi havia una columna d'un blanc cridaner amb dues marques de color verdós que situaven les dues crescudes del riu més altes des que es fan mesures. Realment imaginar-se aquelles magnituds d'aigua baixant turbulentes i ferotges, feia esfereir.

Van reprendre el camí i algunes canyes havien tingut la idea de posar-se del tot horitzontals sobre el terra a mode trampa. Sort que no vaig arribar a caure del tot. Caram tu, mosquits amb poders sobrenaturals i ara canyes assassines. Havíem d'anar amb compte! Els perills estaven molt amagats i eren poc evidents, renoi.

Per fi vam parar a fer un mos en un indret aparentment privilegiat. No em van poder sorprendre les algues relliscoses, ni a mi ni a ningú. La Dominika va recollir, en el temps que dona menjar-se un plàtan, una bossa plena d'escombraries dels voltants, amb el seu fill d'ajudant incansable. 

Ens vam fixar també en els darrers estralls que havia causat l'aigua en la darrera riuada. Hi havia arbustos plens de restes vegetals acumulats, d'aquella manera que només sap fer l'aigua (i a vegades el vent) i arbres altíssims caiguts. Ens vam admirar per la força de l'aigua i tots vam estar d'acord que l'aigua no té amo de cap mena.

La Glòria ens va culturitzar amb les seves explicacions sobre Can Serra i Pedró. Un nucli de població format per l'antiga colònia tèxtil de can Serra (coneguda també per colònia Serramalera) i la caseria de can Pedró.


Els trigres perforadors estaven molt activats a aquesta hora del migdia i vaig haver de treure, de nou, el producte de la motxilla per mitigar-me la coïssor de les cames.

Vam tornar pel mateix camí fins al nostre punt d'inici. El sol ja picava de valent. Vam fer uns estiraments i uns hipopressius més el·laborats.

L'excursió d'avui va estar marcada per la musicalitat de la multitud d'ocellets cantaires que ens van acompanyar en tot el recorregut. Fins i tot en alguns trams ens va acompanyar l'inconfusible cant d'un Oriol llunyà. No sé si per aquesta raó, o per la configuració capritxosa dels meandres, la forma del track d'avui recordava, clarament, la silueta d'un saxofon.

Però, l'aventura no acaba aquí, perquè, en tornar, alguns ens vam veure involucrats en una experiència poc habitual. Vam coincidir amb la cursa ciclista del Llobregat i vaig aprendre que quan una moto de policia transita amb les sirenes histèriques i una bandera vermella, ja et pots apartar de seguida. Així vam fer en el cotxe de la Núria i el del Ton i vam sortir dels cotxes per aprofitar l'ocasió. El Gauss tampoc s'ho va voler perdre. Al cap de molt poc van començar a aparèixer uns primers ciclistes. Un grup molt petit que va passar a una velocitat demencial, per la zona que era. Una corba en plena baixada, però amb aquells sotracs de la carretera, precisament per no embalar-te. No sé com no van sortir disparats al cel al travessar el prominent obstacle. Tot just acabava de passar aquest grup que, de cop i volta, va venir una corrent d'aire com si d'un canvi de temps tempestuós es tractés, i, seguidament, dins d'aquell corrent gasós invisible, un grup immens de rodes i ferros i ciclistes, tots barrejats, i formant una massa sòlida que lliscava a una velocitat molt imprudent corba avall. 

De la impressió ens vam posar a aplaudir-los. I aquell torrent ventós, es va emportar els nostres aplaudiments i els ciclistes carretera enllà. Quin ensurt! Quan van passar tots i els últims solitaris també, sense fer aquell vent, va aparèixer una moto amb una bandera verda. Això volia dir que podíem continuar. Vam tornar per la carretera a pas de ciclista, ja que s'havia format una cua tremenda. Vam passar pel mig del poble de Castellbell i el Vilar i vam apreciar el pont vell de ben a prop i la seva peculiar església modernista de la Bauma. Una sort, tot plegat. Hi tornarem segur!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada