diumenge, 30 de maig de 2021

Els meandres del Llobregat a Castellbell i el Vilar

Sortida molt planera i de caràcter familiar per gaudir de les proximitats dels fantàstics meandres del Llobregat a Castellbell i el Vilar. Sis quilòmetres de planura refrescant.

La ruta d'avui ens l'havia donat a conèixer la nostra estimada companya Bego. La meravella d'estar en un grup de marxa nòrdica com el nostre, és que sempre, tenim infinitat d'idees de camins per recórrer, ja que en el grup hi ha persones que descobreixen camins i contrades constantment. D'aquesta manera ens enriquim els uns als altres. Gràcies Bego!

Vam aparcar els cotxes just davant l'església de Sant Vicenç de Castellbell. Vam observar una estructura en forma de banc enganxada a la façana i dues estructures misterioses a la paret que sobresortien més amunt. Vam especular amb multitud d'hipòtesis sobre la utilitat d'aquell trio de pedra.

Esperàvem a una companya del grup, que s'havia perdut. El Cisco va suggerir que aquella estoneta la podríem aprofitar per fer tecnificació. Així que la Núria, molt motivada, ens va fer practicar precisament allò que ja us he comentat en altres sortides que més ens costa. Primer ens va fer adonar que els ulls van molt més enllà, sense haver de moure tant el cap. Alguns ens vam sentir una mica camaleons fent l'exercici i se'ns escapava el riure. Després de practicar la vista i adonar-se que, efectivament, tendim a moure molt més el cap que els ulls, vam passar a aplicar la teoria amb el moviment. La Núria ens portava un nou exercici sorpresa i ens va fer posar a tots, sense excepció, una pedra al cap, per tal de caminar ben rectes, sense que es caigués. De seguida em vaig abalançar, molt dissimuladament cal dir-ho, sobre la pedreta més petita i planera que vaig veure en les proximitats. Així que tots, amb la pedreta al cap, vam iniciar el moviment marxador amb els bastons i tot. No podia riure perquè m'hagués caigut la pedreta i ni somniar haver fet alguna foto. La pedreta em posseïa i em manava estar ben recta, com si d'un botó d'algun comandament misteriós es tractés. Tots fèiem goig, si no t'hi fixaves en la multitud de pedretes que transportàvem sobre les nostres testes. El Joan Anton va dir que ell es veia capaç de fer tota la sortida amb la pedreta i, la veritat, és que el seu to de veu sonava molt creïble, sinó fos per la rialleta que se li escapava.

Ja havíem fet tots els exercicis i oblidat les pedretes, que al final havien caigut (la meva la vaig xutar en plan Ronaldinho abans que caigués a terra, jeje) quan va arribar, amb un gran aplaudiment per part nostre, la darrera marxosa que ens faltava.

I quan va sortir del cotxe i ja enfilàvem tots el camí per iniciar la ruta, la Núria va alçar la veu per dir-nos que ella no havia fet l'exercici encara. I agafant el pedrot més immens de les rodalies, el va posar als cabells ben pentinats i ben acolorits de la nouvinguda i li va indicar que caminés. Dels nervis que portava, o del propi pes de la pedra, o perquè tots l'estàvem mirant, o per tot plegat, la pedra va sortir del seu cap disparada, com quan dos imants amb els pols oposats es troben. No li va caure a sobre el peu de la Núria de miracle...

Vam engegar, com si la pedrota hagués donat el tret de sortida amb la seva caiguda seca al terra. De seguida, arran mateix del camí, vam veure a baix el riu Llobregat, el parell de ponts i la colònia tèxtil Burés al fons. Tot davant la mirada propera de Montserrat, preciosa com sempre amb el seu contorn serrat ben definit en l'horitzó.

El pont vell, d'origen medieval (s. XV), té la forma "d'esquena d'ase" i està fet amb carreus de gres. Presenta unes arcades espectaculars (la més ampla té 30 metres). El pont nou i la carretera, es van inaugurar l'any 1884. El van fer esclatar l'any 1939 per alentir la marxa de l'exèrcit del dictador Franco i es va començar a reconstruir de nou el 1940.

Vam seguir baixant per un camí força ple de pedrotes enormes. De seguida havíem baixat a l'alçada del riu i aquest, ens mostrava els seus tranquils meandres que serpentejaven amplis i suaus pel terreny.

Descobríem a les vores, de tant en tant, gent pescant, amb la finor de les seves canyes inclinades sobre les aigües, plenes de fe.

El camí era molt agradable, amb zones d'ombra que a partir d'ara començarem a valorar més. I allà va ser on vam topar, de cop i inesperadament, amb la primera colla afamada de mosquits de la temporada. Em van picar fins i tot a través de les malles de caminar. Algú hauria d'estudiar la trompa d'aquestes bèsties xucladores i crec que sortirien a les notícies, quan es descobrís que hi tenen uns aparells barrinadors d'alta tecnologia, que travessen tot tipus de roba. Un escàndol aquests tigres. La sort és que portava per després de les picades, però més en previsió d'alguna vespa i no d'aquests núvols de trepants a ratlles!

El Cisco ens va fer acostar a una corba del riu preciosa, amplíssima i tranquil·la. Al Gauss també li va semblar el lloc ideal per fer el seu banyet i s'hi va llençar a fer unes nadades davant nostre. Com sempre, els més propers al seu punt de sortida van ser àmpliament refrescats. Sempre m'he admirat com són capaços d'espolsar-se els gossos, movent tota la pell cap a tots els costats, en plan os. Una meravella de la natura se'ns dubte. No els hi preguntaré als damnificats per la mulladera, per això.

Tot just s'havia ennuvolat una mica, però el cel estava ple de zones on encara es veia el blau lluent del cel. Un firmament ideal per a la fotografia. No feia ni gota de vent i la temperatura era molt agradable.

De cop i volta, en reprendre de nou la marxa, es va formar un cercle al voltant del Gauss. Quan em vaig acostar, vaig veure que deien que el Gauss anava coix i just el Ton li deixava anar la pota del davant i l'agafava la Núria per mirar. No veien res, però el pobre animal anava clarament coix. Em vaig ajupir al seu costat i em vaig tornar a meravellar amb la intel·ligència d'alguns quadrúpedes. En buscar-li alguna cosa, amb la rutina i meticulositat d'anys d'experiència a la clínica d'urgències, vaig passar suaument els meus dits per entre els coixinets xops del Gauss. Tot just quan em vaig acostar a la zona que li feia mal, vaig notar com girava el cap i em mirava. M'estava dient que era per allà i jo el vaig entendre. Quina meravella! Així que unes passades suaus més dels meus dits, van ser suficients per treure una punxa dura i triangular de la seva tendre poteta. Al segon de posar l'extremitat davantera al terra la coixera havia desaparegut, tant sobtadament com havia començat i em vaig alegrar molt d'haver-lo pogut ajudar.

El paisatge ens va rebre de cop i volta amb un mirador excepcional amb un salt d'aigua i tot. Al fons vèiem clarament la figura angulosa d'un castell dalt de tot d'un turó llunyà. El castell de Castellbell, una construcció d'estil gòtic documentat des de l'any 979 (rebia el nom de Castell Beliti).

A l'altra banda del mirador hi havia una columna d'un blanc cridaner amb dues marques de color verdós que situaven les dues crescudes del riu més altes des que es fan mesures. Realment imaginar-se aquelles magnituds d'aigua baixant turbulentes i ferotges, feia esfereir.

Van reprendre el camí i algunes canyes havien tingut la idea de posar-se del tot horitzontals sobre el terra a mode trampa. Sort que no vaig arribar a caure del tot. Caram tu, mosquits amb poders sobrenaturals i ara canyes assassines. Havíem d'anar amb compte! Els perills estaven molt amagats i eren poc evidents, renoi.

Per fi vam parar a fer un mos en un indret aparentment privilegiat. No em van poder sorprendre les algues relliscoses, ni a mi ni a ningú. La Dominika va recollir, en el temps que dona menjar-se un plàtan, una bossa plena d'escombraries dels voltants, amb el seu fill d'ajudant incansable. 

Ens vam fixar també en els darrers estralls que havia causat l'aigua en la darrera riuada. Hi havia arbustos plens de restes vegetals acumulats, d'aquella manera que només sap fer l'aigua (i a vegades el vent) i arbres altíssims caiguts. Ens vam admirar per la força de l'aigua i tots vam estar d'acord que l'aigua no té amo de cap mena.

La Glòria ens va culturitzar amb les seves explicacions sobre Can Serra i Pedró. Un nucli de població format per l'antiga colònia tèxtil de can Serra (coneguda també per colònia Serramalera) i la caseria de can Pedró.


Els trigres perforadors estaven molt activats a aquesta hora del migdia i vaig haver de treure, de nou, el producte de la motxilla per mitigar-me la coïssor de les cames.

Vam tornar pel mateix camí fins al nostre punt d'inici. El sol ja picava de valent. Vam fer uns estiraments i uns hipopressius més el·laborats.

L'excursió d'avui va estar marcada per la musicalitat de la multitud d'ocellets cantaires que ens van acompanyar en tot el recorregut. Fins i tot en alguns trams ens va acompanyar l'inconfusible cant d'un Oriol llunyà. No sé si per aquesta raó, o per la configuració capritxosa dels meandres, la forma del track d'avui recordava, clarament, la silueta d'un saxofon.

Però, l'aventura no acaba aquí, perquè, en tornar, alguns ens vam veure involucrats en una experiència poc habitual. Vam coincidir amb la cursa ciclista del Llobregat i vaig aprendre que quan una moto de policia transita amb les sirenes histèriques i una bandera vermella, ja et pots apartar de seguida. Així vam fer en el cotxe de la Núria i el del Ton i vam sortir dels cotxes per aprofitar l'ocasió. El Gauss tampoc s'ho va voler perdre. Al cap de molt poc van començar a aparèixer uns primers ciclistes. Un grup molt petit que va passar a una velocitat demencial, per la zona que era. Una corba en plena baixada, però amb aquells sotracs de la carretera, precisament per no embalar-te. No sé com no van sortir disparats al cel al travessar el prominent obstacle. Tot just acabava de passar aquest grup que, de cop i volta, va venir una corrent d'aire com si d'un canvi de temps tempestuós es tractés, i, seguidament, dins d'aquell corrent gasós invisible, un grup immens de rodes i ferros i ciclistes, tots barrejats, i formant una massa sòlida que lliscava a una velocitat molt imprudent corba avall. 

De la impressió ens vam posar a aplaudir-los. I aquell torrent ventós, es va emportar els nostres aplaudiments i els ciclistes carretera enllà. Quin ensurt! Quan van passar tots i els últims solitaris també, sense fer aquell vent, va aparèixer una moto amb una bandera verda. Això volia dir que podíem continuar. Vam tornar per la carretera a pas de ciclista, ja que s'havia format una cua tremenda. Vam passar pel mig del poble de Castellbell i el Vilar i vam apreciar el pont vell de ben a prop i la seva peculiar església modernista de la Bauma. Una sort, tot plegat. Hi tornarem segur!

dimarts, 25 de maig de 2021

Sortida pel camí verd del Vallés de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Ruta circular per les zones verdes de la zona de la UAB, per boscos i pistes amples ideals per la marxa nòrdica i amb molt poc desnivell. Una ruta ideal per fer en família amb 7,4 km i un desnivell inapreciable de 97 metres.

Aquest diumenge no era un diumenge qualsevol, ja que dilluns era festiu. Malgrat això, ens vam reunir una bona colla al punt de sortida habitual i, fins i tot, vam poder donar la benvinguda a una nova incorporació, la Laura. I com si el Cisco hagués tingut aquesta premonició, o com si d'un bruixot es tractés, la ruta d'avui va ser perfecta per quedar-se enganxat a aquest esport tant complert, saludable i inclusiu com el que realitzem. Benvinguda Laura!

Vam arribar al punt d'inici de la ruta, al campus de la UAB (Latitud 41.508059 i longitud 2.102481), prop de les facultats. En sortir dels cotxes, tothom tenia records arrelats a aquell indret. Alguns, com una servidora, per haver estat onze anys entre carrera i doctorat, i d'altres, per haver anat a acompanyar els seus fills i filles. Malgrat el pas dels anys, el paratge ens va rebre aliè a la petjada del temps, com si fos ahir que hi haguéssim estat. Una sensació ben peculiar.

Ens vam equipar de seguida i ens vam posar en marxa. El temps era fresquet però agradable i ben ennuvolat. De tant en tant queia alguna goteta juganera, d'aquelles que només volen que notis la seva frescor, però sense cap intenció de provocar una tempesta.

Ens vam endinsar per un camí que serpentejava enmig de camps de cereals que es bressolaven al vent. Als seus marges vam topar amb fruiters, com pereres i alguna figuera, entre d'altres. De seguida la ment va desconnectar de les preocupacions, com ens passa sovint en les sortides, i les converses es van iniciar i ja no van parar, ja que el desnivell d'avui ho permetia.

Passats els camps conreats vam girar a mà esquerra per una via que semblava molt important. Era amplíssima, molt plana, comodíssima i de terra dur. Hi havia un rètol que indicava que formava part del camí verd del Vallés. 

El Cisco va veure el potencial d'aquella tremenda pista de seguida i la Núria el va complaure oferint-nos un apunt de tècnica, que ens va venir fenomenal a tots. Això sempre és molt útil, però avui, amb la Laura estrenant-se, era essencial. Mirant el grup amb atenció, me n'adonava de tot el que hem millorat en tècnica des que vam començar i, això, sense excepció. Totes hem millorat algunes coses. Entre les que més ens costen, hi ha la de no mirar al terra i la de fer el moviment de braços apropiat, procurant que vagin més enrere del culet. En circuits com aquest, amb cap dificultat, és quan es pot concedir a la tècnica el 100% d'atenció i on podem prendre consciència d'aquells punts que cal retocar. 

Ens rodejaven els pins, majoritàriament, i també la florida ginesta, que semblava de groc fluorescent. El cant dels ocells feia que tot allò prengués dimensions de lloc meravellós. Sempre m'han produït un efecte apaivagador, igual que la remor de les onades a la platja. Vam passar al costat d'una zona plena de màquines d'aquelles de fer exercici. I després vam passar per sobre de les vies dels ferrocarrils de la Generalitat, que tantes vegades havia agafat, en els primers anys de carrera. Vers ells, no vaig tenir cap mena de sentiment d'enyorança.

Vam continuar fins a l'estació de Bellaterra i d'allà vam enllaçar amb una altre camí que continuava per zones de verd llampant.

Seguint per aquell traçat, amenitzat per multitud d'ocells en mode primaveral, vam trobar-nos amb uns tions dibuixats en uns troncs immensos, amb potetes de fusta i tot, que ens van fer sorgir un somriure, secretament amagat sota les mascaretes.

Vam assolir la font del Carme i allà, sentit el soroll captivador del seu continu raig d'aigua, vam desplegar-nos a fer un mos.

Amb energies renovades vam continuar fins a trobar-nos altives i robustes, les quatre enormes columnes de la UAB. Em va fer moltíssima il·lusió acostar-m'hi i tocar-les, gaudir de la seva proximitat. Semblen llibres apilats, recargolant-se, buscant el cel. Són l'obra de l'escultor valencià Andreu Alfaro i es van inaugurar l'any 1999. Construïdes amb granit vermellós, representen la voluntat de coneixement, la llibertat d'expressió, la identitat cultural i la solidaritat. Amb la seva alçada (d'entre 25 i 40 metres), s'han convertit en un signe d'identitat de la UAB. Estan emmarcades en un espai verd de gespa on hi ha blocs de pedra amb inscripcions de totes les universitats de la xarxa Vives. Tot aquest simbolisme en pedra per indicar, de forma igual de sòlida, la unió entre la comunitat universitària catalana i les relacions inseparables entre la natura, la ciència, l'art i la identitat.

Vam sortir d'allà amb la sensació d'haver estat guaitats per quatre gegants de pedra.

Vam enfilar, ja de tornada, per un camí ple de til·lers i vam passar pel costat del parc de bombers. Trobàvem multitud de plantes i floretes i vam aturar-nos vàries vegades perquè o l'un o l'altre, teníem curiositat per saber què eren. També ens vam aturar per enèsima vegada per posar/treure els tacs dels bastons. De ben segur que si haguéssim fet un rànquing de les vegades que s'ha realitzat aquesta operació en una sortida, aquesta d'avui hagués quedat en primer lloc amb diferència. Així que, qui encara tenia dubtes de com posar aquestes estructures gomoses de color negre als bastons, va poder practicar i perfeccionar, inclús, la seva tècnica. Passat el parc de bombers vam agafar la carretera asfaltada (oh, no! de nou canvi de tacs!) fins al nostre punt d'origen, quan, tot just, les quatre gotetes del matí havien convençut a més gotetes a caure al terra.

Abans, però, encara vam parar, un cop més, per explorar i meravellar-nos d'una filera d'arbres amb flor i fruit madur a la vegada, molt exòtics. Resulta que eren arbres de l'espècie Melia azedarach que són originaris de les faldes de l'Himalaia (on creixen fins als 3000 metres), l'Índia, sud de la Xina i Austràlia. Aquí s'utilitza en jardineria, sobretot per la seva ombra i la seva floració, molt aromàtica. Tots vam quedar ben embriagats amb la seva flaire, que recordava una mica a la del llessamí. Resulta que els ossos de les llavors es perforen i s'utilitzen per a fer rosaris (l'arbre se'l considera sant a Àsia). La fusta també té usos i les fulles s'utilitzaven per tenyir els cabells de negre. Els fruits són verinosos (a Argentina els anomenen "venenitos") amb propietats narcòtiques, però no així per a les aus on, per exemple, representen una part important de la dieta de la cotorreta pitgrisa o cotorra argentina (Myiopsitta monachus). L'arbre té molts sinònims i se'l coneix com a Mèlia, arbre sant, parenostre o metzina, entre molts d'altres. 



Vam tornar als cotxes fascinats de tanta natura i amb les retines saciades de verdor. Vam culminar la jornada amb uns estiraments i uns hipopressius guiats per la Núria. Hi tornarem!

dijous, 20 de maig de 2021

Sortida als boscos de Can Roca i als Blaus d'Esparraguera

Sortida de proximitat als boscos dels voltants d'Esparraguera amb meravelloses vistes als Blaus, la colònia Sedó, l'església de Santa Eulàlia i església de Santa Maria del Puig. Pistes ideals per a fer marxa nòrdica. Una excursió molt assequible per a tota la família amb només sis quilòmetres i 173 metres de desnivell.

Avui teníem moltes ganes de retrobar-nos amb gent que feia molt que no vèiem, com la Neus, el Sebas i la petita Lluna, una border collie, que amb només tres mesos, ens va deixar a tots, des del primer moment, ben enrere. I és que té de mestra la veterana Taki, la bonica border collie de la Bego.

Vam agafar la carretera cap a Olesa de Montserrat i dirigint-nos en direcció a Esparraguera, vam creuar el riu Llobregat i ens vam desviar de seguida per un camí a mà dreta (direcció església de Santa Maria del Puig) on vam aparcar (latitud: 41.550185, longitud: 1.868577).
Vam equipar-nos amb les motxilles i els bastons i vam sortir de marxa, de marxa nòrdica. Vam enfilar la riera del Puig, un lloc molt especial per caminar. Sempre m'ha impressionat molt caminar per les rieres, on l'aigua no sempre hi és present, però on els seus efectes estan ben marcats en el terreny que trepitjàvem. Vam estar seguint aquell curs d'aigua sec, sota la mirada del turó del Puig fins que el Cisco, el nostre guia, ens la va fer abandonar. Vam trobar-nos amb una barraca de pastor molt singular i un tòtem dibuixat en un tronc i molt inspirador.

En abandonar la riera havíem agafat una pista molt ample ideal per fer marxa nòrdica i iniciar la pujada que ens duria, amb molta subtilesa i dissimulació fins al racó de les alzines (que el vam passar sense parar-nos-hi) i el mirador del barranc de roques blaves on vam parar a fer fotos i beure aigua. 
Aquesta zona és igual a la de les ribes blaves que tenim al costat de Viladecavalls. Un indret espectacular a nivell geològic i on els colors gris-blavosos i els rogencs d'algunes roques es combinen amb els verds de la vegetació circumdant. La causa d'aquesta aparença farinosa de les roques (l'efecte de convertir el quars de les pissarres en una massa sucrosa que es desfà amb els dits, la farina de falla) va ser una fractura (produïda fa uns 10 milions d'anys) de grans dimensions (fa 100 metres d'amplada) i amb una antiguitat geològica de gairebé 300 milions d'anys. Unes magnituds i dades difícilment imaginables amb la nostra ment. 
Després d'observar els resultats d'aquell desgavell de milions d'anys sumats a la colossal fractura de roques, la ment saturada s'hagués esberlat d'igual manera, si no hagués estat per la pau i quietud dels boscos dels voltants que ens posaven en perspectiva, asserenat-nos l'ànima de nou. Les converses entre nosaltres també ens vam fer desviar l'atenció d'aquell trasbals geològic del qual havíem estat testimonis i agraint no haver-ho testimoniat precisament fa 10 milions d'anys. Una sort.

Vam baixar fins a una zona de pícnic situada prop de Can Roca en una esplanada enorme on vam parar per fer un mos.

Després vam seguir passant pel costat de la masia de can Roca que calia fixar-se bé per copsar els magnífics arcs de la seva façana.

Seguint, ja de baixada, vam apreciar la silueta, al fons, de l'església de Santa Eulàlia (s.XVI), enfilada dalt del turó d'Esparraguera. No vam poder evitar pensar en l'analogia entre la situació d'Olesa de Montserrat a baix i, passat el riu i dalt del turó Esparraguera, com nosaltres tenim el poble de Viladecavalls en comparació amb Ullastrell. Quines coincidències.

L'Esther ens va explicar la història llarguíssima i plena de guerres i destrosses d'aquesta església que, mentre la sentia, no em venia al cap com encara la podíem gaudir en el contorn paisatgístic. Era ben bé com si el monument, d'alguna manera coneixedor del patiment de les roques de la mega fractura propera, s'hagués volgut solidaritzar amb aquestes, desgavellant-se en cada guerra que esdevenia al llarg de la seva història. Per sort les múltiples reconstruccions l'havien portada fins als nostres dies i de no haver escoltat el relat de l'Esther, ningú no hagués dit mai que les desgràcies havien enderrocat infinitud de vegades i de forma gairebé obstinada aquell temple orgullós.

Això encara a mi em sorprèn moltes vegades quan conec a fons a una persona, que per fora sembla sencera però per dins ha estat enderrocada múltiples vegades.

Seguíem baixant i en tenir a la vista la colònia Sedó, la nostra companya Glòria, ens va sorprendre a tots amb una masterclass, sense apunts on llegir, sobre la colònia que a mi em va deixar culturitzada per una temporada. Un veritable poble en miniatura construït al voltant de la fàbrica tèxtil al costat del riu. Contava amb habitatges pels obrers, escola, casino, teatre, guarderies, botiga amb llegums ja cuites tipus take-away. 

Permeteu-me que digui aquí que tenim un grup de marxa nòrdica fantàstic amb persones amb unes dots insospitades i que aporten el seu granet de sorra pel grup de forma desinteressada. Un goig se'ns dubte. Ja saps, si encara no ets soci no sé què estàs esperant! Aquí hi ha lloc per tothom, com pots veure.

I per culminar l'espectacularitat i importància històrica de la ruta circular, vam apreciar l'església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig (s.X). Un cop de tornada als cotxes ens hi vam atansar un moment. Si algun dia hi aneu, fixeu-vos en la petita escala, molt original, que mena al campanar i no deixeu de gaudir de la idíl·lica zona de pícnic, escampada en una esplanada a l'ombra d'uns frondosos pins, sota la mirada de la inesperada església. Una excursió de 10 per la poca dificultat malgrat l'espectacularitat de l'indret.