diumenge, 21 de març de 2021

Sortida a la serra de Galliners

Sortida circular d'uns 8,5 km per una zona boscosa amb pistes majoritàriament amples, entre Sant Quirze del Vallès i Rubí. Molt aptes per a fer marxa nòrdica.

Aquest matí ens havíem reunit, malgrat el fred inesperat, 17 marxoses i marxosos, disposats a fer la primera sortida de la primavera plegats. Venia gent que feia moltíssim que no vèiem, com la Rosa, el Quim i la Neus.

En uns 15 minuts de cotxe ens vam plantar al pàrquing del costat de l'ermita de sant Feliuet i allà ens vam distribuir ràpidament en grups. Primer aniria el Cisco amb el seu grupet, després una servidora i per últim la Núria.

Sense previ avís, el Cisco ens va ficar bosc endins i en pujada, per un corriolet que es veia clarament que era una drecera. No vam haver d'esperar gaire per veure on ens portava i vam arribar a una estàtua de pedra imponent i enorme del Sagrat Cor. A contrallum apareixia portentosa i s'alçava majestuosa, deixant-nos a tots enlluernats i embadalits.

Vam deixar aquell trasbals òptic de contrallums i vam seguir per una pista ampla que no feia més que pujar i pujar. En alguns indrets, hi havien uns rètols informatius molt interessants amb flora de la zona.

La Núria va aprofitar, aquesta pista tan ample i excepcional, per fer-nos una classe pràctica. Està clar que algunes persones neixen per ensenyar, els veus amb un posat especial quan expliquen allò que els apassiona i els apareix una brillantor màgica als ulls. Vaig quedar molt sorpresa quan vaig adonar-me que la Núria donava explicacions adreçades a tots els nivells. De manera que cadascú, sabent on estava de tècnica, agafava una o altra indicació. Jo vaig definir el meu objectiu i, cadascú amb el seu al cap, vam intentar que la imatge del repte en ment es transformés en un moviment coordinat de braços i cames. Tot un repte!

Aquella pujada inicial ens va fer treure el fred del cos de cop i vam arribar al mirador el pujol Blanc totalment acalorats i desitjosos de treure'ns roba. Aquest seria el punt més alt del nostre recorregut d'avui. Allà mateix vam fer una bonica paradeta per admirar el paisatge que ens envoltava i vam fer unes entranyables fotos de grup.

Les jaquetes gruixudes i els complements varis havien desaparegut dins les motxilles. El potent sol primaveral, la falta de vent i l'acalorament que havíem agafat en la demencial pujadota, van fer que ens trobéssim de meravella amb poca roba i que algunes s'atrevissin, inclús, a posar-se en màniga curta. Ara sí que fèiem patxoca primaveral!

Anàvem de baixada i els ànims van ressorgir, les converses i la joia d'aquella primera sortida dins la nova estació, tot just encetada.

Vam acabar la baixada i vam parar a fer un mos. Amb tant desnivell, moltes persones havien agafat gana i van aparèixer de les motxilles peces de fruita i entrepans deliciosos. Ens vam escampar pel terreny i tothom va poder gaudir del sol i del dia temperat que no ens esperàvem tenir. Fèiem broma de les motxilles enormes que portàvem totes plenes de peces de roba d'abric, ara inútils. Però és que a la muntanya s'ha d'anar sempre preparat. 

Després de la paradeta nutritiva, vam creuar un bassal d'aigua i fang sota la mirada reconfortant del Cisco que ens donava confiança. Sembla mentida com, a vegades, el saber que algú està pendent de tu, t'aporta una calma i una confiança extraordinàries. Això és una qualitat molt important d'un bon guia, a més a més de procurar no perdre't amb tot el grup al darrera, està clar. Amb el Cisco tenim la certesa que les rutes s'han estudiat dies abans sobre el terreny i que coneix perfectament els seus punts més conflictius o difícils. Una garantia d'èxit.

Després de travessar el tràngol humit sota la mirada animosa del nostre estimat guia, vam introduir-nos dins d'una mena de túnel boscós, ombrívol i refrescant. Arbres primets ens rodejaven a dreta i esquerra i creaven un sostre que ens protegia del sol, que s'havia anat animant al llarg del matí. Roures, alzines i algun que altre pinet omplien de palets tot l'entorn, que ara s'havia tornat molt immediat i proper. Semblava mentida com tots aquells troncs prims podien arribar a provocar aquell context ombrívol. La unió fa la força, volia transmetre'ns aquell bosc tan singular atapeït de multitud de tronquets. Ben al contrari que a dalt el mirador on tot eren perspectives distants en l'horitzó i llunyanies extenses. 

El problema era que el bosquet feia pujada, i de valent, i vam suar força. I com si encara fos poc, vam endinsar-nos, encara, per un minúscul corriol, tot just un capil·lar dins aquell bosc de somnis, que ens va fer recordar al nostre camí de la tomba i que ens va dipositar, abruptament, a un caminot de terra que ens va enlluernar de bones a primeres. Havíem assolit de nou la pista ampla, el camí dels monjos. Algunes companyes van agrair l'abraçada del sol.

ꟷ Necessito fer la fotosíntesi! va dir somrient la Neus.

Això em va fer pensar en el que jo necessitava en aquells moments. Em calia més aviat "síntesi" a la meva vida. En explicar-ho vam esclafir totes a riure.

La pujada va continuar amb nosaltres fins ben passada una alzina esplendorosa amb nom i tot. L'alzina de can Barnola. Molts la vam voler abraçar i fer-nos-hi una foto.


Tornàvem a ser en una posició elevada. Era com caminar per un balcó gegantí amb unes vistes del tot espectaculars. Quin indret més bonic! La pista planera va reactivar de nou les converses, sempre tant meravelloses. L'energia del grup és brutal. Si no l'heu tastada mai, veniu un dia i la Núria us cedeix uns bastons del club.

Vam desviar-nos a mà esquerra per no passar de nou pel mirador i tornar al punt de partida a través d'un altre camí paral·lel al de l'anada. I permeteu-me aquí un breu incís, que si no ho dic rebento, això és una altra qualitat d'un magnífic guia. Algú ho havia de dir. ;-)

Així que, ja en plena baixada, vam arribar en un tres i no res a l'ermita de sant Feliuet i vaig descobrir que també hi havia una font amb el mateix nom, al davant. Hi havia exposades dues imatges, la de nostra senyora de la Cabeza i la de la mare de Déu de Montserrat.

Vam formar un cercle immens per fer els estiraments. La Núria ens va guiar en els moviments que havíem de fer. I aleshores va passar una cosa increïble. Una d'aquelles il·lusions màgiques que no t'esperes i que et marquen el dia i te l'omplen de joia i alegria. El cercle va començar a vibrar i a omplir-se d'energia. Cada moviment generava uns comentaris, uns gestos, unes bromes, unes rialles entre nosaltres, que ens feien sentir una connexió molt bonica i forta. En un moment determinat, estàvem estirant la cintura amb un braç aixecat cap a un costat, quan dos ciclistes van creuar el cercle d'energia. El primer va passar massa de pressa i se li va escapar només una rialleta, però el segon, va quedar atrapat en el cercle energètic i va estirar el braç cap a un costat, com estàvem fent tots en aquell moment. Només la inèrcia de la bicicleta va fer que sortís d'aquella esfera màgica i quan amb un clac gairebé audible, es va desenganxar de l'intens feix espurnejant, l'encanteri va desaparèixer. Però a nosaltres, l'incident, ens va deixar rient per una bona estona.

Benvinguda primavera!


Cap comentari:

Publica un comentari