diumenge, 7 de març de 2021

Sortida circular passant per can Boixeres, la masia de can Boada de les Parentes i el camí de l'alzinar.

Sortida pels voltants de Viladecavalls, sota la pluja i el sol. 11,6 quilòmetres per pistes molt aptes per a la marxa nòrdica i amb uns 323 m de desnivell.

Aquest matí teníem previst fer la ruta de les rieres. Però els astres es van alinear d'una manera que vam haver de pensar a corre cuita una alternativa. Així que a les 8 del matí el WhatsApp de la comissió de sortides treia fum de missatges amunt i avall, fins que vam consensuar, "in extremis", una solució alternativa.

Ens vam reunir en el pàrquing de les orenetes una bona colla. Els caps de grup de seguida ens vam posar en activitat: L'Esther va repartir gomets de colors, el Cisco va començar a passar llista, per si calia esperar algú i jo vaig posar-me a mesurar la temperatura a tothom. El dia era gris i fresquet i ja queia alguna goteta.

De seguida que vam tenir-ho tot organitzat vam sortir. Avui comptàvem amb la presència de la Bego i la Taki. Del grup més novell van venir la Pepi, l'Andrés i la Núria G. i també va venir a estrenar-se al club (que no a l'esport de la marxa nòrdica) la Cristina, que venia expressament des de Sabadell. De fet em va ensenyar, molt orgullosa, les seves desgastades dragoneres. Se la veia amb moltes ganes de marxa, quina energia que desprenia! La força del seu ànim em va arribar amb tanta intensitat, que em va alegrar l'esperit de cop, com quan una onada trapella et refresca de sobte els peus a la sorra calenta de la platja.

Primer va sortir el grup del Cisco, després el de l'Esther i després el meu. Tots acolorits per uns gomets que vam enganxar a consciència a les nostres jaquetes.

No portàvem ni mig camí en direcció a l'estació de la Renfe que ja plovia força, així que vam aprofitar per treure'ns alguna capa i substituir-la per uns impermeables. Alguns es posaven les caputxes i d'altres preferien anar sense, és curiós, perquè plovia igual per a tots. Això em va fer pensar en les diferències que tenim tots afrontant els daltabaixos que ens presenta la vida. Segons el filtre de les nostres ulleres, podem veure la realitat i interpretar-la de moltes maneres diferents. Es tracta, doncs, d'agafar sempre les ulleres transparents i no les que ho pinten tot de drama o problema. Treballar-se les ulleres és feina de per vida.

La cosa és que seguia plovent i, malgrat tot, el grup no va patir cap baixa per aquest contratemps.

ꟷ Si no hagués estat perquè he quedat amb vosaltres, jo avui em sembla que no hauria sortit, ꟷ deia al meu grup.

Aleshores vam riure, perquè era justament el què secretament tots estàvem pensant. És ben cert que el grup ens dóna forces per fer coses que si estiguéssim sols segurament no faríem, i això jo ho trobo molt bonic.

Entre la pluja, la humitat i el pendent descomunal del principi, semblàvem un grup de cargols pujant muntanya amunt en busca de vegetació comestible.



Un cop arribats a Sant Lluís ens vam disposar a treure els tacs dels bastons i aleshores vaig sentir una cosa molt especial. Hi havia força gent que estrenava bastons i una acció tan habitual com aquesta, va carregar-se d'emotivitat al ser el primer cop que les puntes dels seus bastons tocaven el terra. La primera vegada és especial, oi? Quin privilegi poder compartir la seva emoció. Un cop van començar a emetre el seu clic clic, vaig adonar-me que la nota que desprenien era diferent. Vam mirar encuriosits la composició dels bastons. Els meus tenien un 50% de carboni i eren regulables i els seus, estaven fets de carboni al 100% i eren fixes, tots d'una peça molt esvelta, elegant i fosca. Vaig gaudir molt del soroll dels seus bastons, que com un cant a dues veus, es solapaven al clic clic dels meus.

Vam arribar, després de suar de valent, al primer punt de parada. L'encreuament de les tres roques. Allà ens vam reajustar les capes. Qui no portava impermeable estava mullat, però qui en portava també. Així que no vam parar gaire estona per no agafar fred. En treure'm el meu impermeable vaig adonar-me que ara tenia el meu gomet verd enganxat a la dragonera. No em pregunteu com hi havia arribat, però allà estava, inconfusible i enganxat rabiosament al teixit negre, d'on, tot cal dir-ho, hi destacava molt més que on jo l'havia enganxat abans de sortir. Havia deixat de ploure i això havia semblat rentar una mica l'ambient d'aquell polsim del desert que hem tingut tota la setmana a l'atmosfera i que ho havia deixat tot polsegós i borrós. Ara podíem gaudir dels colors verds del bosc que ens envoltava amb més nitidesa.

En un determinat moment i quan ja sentíem els lladrucs poderosos de l'enorme mastí de la masia propera, va formar-se un cercle al voltant d'alguna cosa que hi havia a la vora del camí. L'Imma ens va assenyalar de seguida del què es tractava, veient les nostres mirades carregades de curiositat. Enfilat a sobre d'una roca enorme, a manera de pedestal, hi havia un romaní florit. Aquest fet podria semblar banal, si no fos perquè la roca en qüestió, no presentava cap zona, aparentment habitable, per a un romaní de les dimensions i vigor que teníem al davant. Aquest arbust era una meravella de la natura, un exemple de perseverança i actitud positiva. Havia pogut sorgir en unes condicions del tot adverses, on ningú hagués pogut pensar que allà hi pogués aparèixer res de res. Es mostrava sense complexes, una planta preciosa, com un petit bonsai, digna i carregada de bellesa i experiència d'anys.

Vam arribar a la masia de can Boada de les Parentes. Allà vam aprofitar per fer algunes fotos boniques. I mentre em treia els bastons de les dragoneres per poder fer una foto a l'altre grup, quelcom em va esglaiar. Ja no tenia el gomet a la dragonera, sinó que havia "saltat" màgicament fins al mateix bastó, on ja més arrugat, però amb molta força encara, s'havia entestat a aferrar-se. Renoi amb el gomet aquest!


Vam sortejar la pujadeta després de la masia i vam fer esment, al passar-hi, al lloc on es sol posar el pessebre, pels volts de Nadal, i que tots havíem vist també en fotos.

Vam baixar fins al poble, amb un sol tímid que havia sortit, jo crec que expressament, a veure què fèiem. Un cop a la petita placeta triangular de davant del pàrquing vam fer els estiraments i vam poder copsar l'entusiasme dels nous membres que ja són part de la nostra família de marxa, del nostre estimat club. Benvinguts i benvingudes!

A casa, vaig estar buscant, sense dir res a ningú, amb una sensació estranya, gairebé com d'urgència, el meu gomet i... no us diré on era aquest cop...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada