diumenge, 21 de març de 2021

Sortida a la serra de Galliners

Sortida circular d'uns 8,5 km per una zona boscosa amb pistes majoritàriament amples, entre Sant Quirze del Vallès i Rubí. Molt aptes per a fer marxa nòrdica.

Aquest matí ens havíem reunit, malgrat el fred inesperat, 17 marxoses i marxosos, disposats a fer la primera sortida de la primavera plegats. Venia gent que feia moltíssim que no vèiem, com la Rosa, el Quim i la Neus.

En uns 15 minuts de cotxe ens vam plantar al pàrquing del costat de l'ermita de sant Feliuet i allà ens vam distribuir ràpidament en grups. Primer aniria el Cisco amb el seu grupet, després una servidora i per últim la Núria.

Sense previ avís, el Cisco ens va ficar bosc endins i en pujada, per un corriolet que es veia clarament que era una drecera. No vam haver d'esperar gaire per veure on ens portava i vam arribar a una estàtua de pedra imponent i enorme del Sagrat Cor. A contrallum apareixia portentosa i s'alçava majestuosa, deixant-nos a tots enlluernats i embadalits.

Vam deixar aquell trasbals òptic de contrallums i vam seguir per una pista ampla que no feia més que pujar i pujar. En alguns indrets, hi havien uns rètols informatius molt interessants amb flora de la zona.

La Núria va aprofitar, aquesta pista tan ample i excepcional, per fer-nos una classe pràctica. Està clar que algunes persones neixen per ensenyar, els veus amb un posat especial quan expliquen allò que els apassiona i els apareix una brillantor màgica als ulls. Vaig quedar molt sorpresa quan vaig adonar-me que la Núria donava explicacions adreçades a tots els nivells. De manera que cadascú, sabent on estava de tècnica, agafava una o altra indicació. Jo vaig definir el meu objectiu i, cadascú amb el seu al cap, vam intentar que la imatge del repte en ment es transformés en un moviment coordinat de braços i cames. Tot un repte!

Aquella pujada inicial ens va fer treure el fred del cos de cop i vam arribar al mirador el pujol Blanc totalment acalorats i desitjosos de treure'ns roba. Aquest seria el punt més alt del nostre recorregut d'avui. Allà mateix vam fer una bonica paradeta per admirar el paisatge que ens envoltava i vam fer unes entranyables fotos de grup.

Les jaquetes gruixudes i els complements varis havien desaparegut dins les motxilles. El potent sol primaveral, la falta de vent i l'acalorament que havíem agafat en la demencial pujadota, van fer que ens trobéssim de meravella amb poca roba i que algunes s'atrevissin, inclús, a posar-se en màniga curta. Ara sí que fèiem patxoca primaveral!

Anàvem de baixada i els ànims van ressorgir, les converses i la joia d'aquella primera sortida dins la nova estació, tot just encetada.

Vam acabar la baixada i vam parar a fer un mos. Amb tant desnivell, moltes persones havien agafat gana i van aparèixer de les motxilles peces de fruita i entrepans deliciosos. Ens vam escampar pel terreny i tothom va poder gaudir del sol i del dia temperat que no ens esperàvem tenir. Fèiem broma de les motxilles enormes que portàvem totes plenes de peces de roba d'abric, ara inútils. Però és que a la muntanya s'ha d'anar sempre preparat. 

Després de la paradeta nutritiva, vam creuar un bassal d'aigua i fang sota la mirada reconfortant del Cisco que ens donava confiança. Sembla mentida com, a vegades, el saber que algú està pendent de tu, t'aporta una calma i una confiança extraordinàries. Això és una qualitat molt important d'un bon guia, a més a més de procurar no perdre't amb tot el grup al darrera, està clar. Amb el Cisco tenim la certesa que les rutes s'han estudiat dies abans sobre el terreny i que coneix perfectament els seus punts més conflictius o difícils. Una garantia d'èxit.

Després de travessar el tràngol humit sota la mirada animosa del nostre estimat guia, vam introduir-nos dins d'una mena de túnel boscós, ombrívol i refrescant. Arbres primets ens rodejaven a dreta i esquerra i creaven un sostre que ens protegia del sol, que s'havia anat animant al llarg del matí. Roures, alzines i algun que altre pinet omplien de palets tot l'entorn, que ara s'havia tornat molt immediat i proper. Semblava mentida com tots aquells troncs prims podien arribar a provocar aquell context ombrívol. La unió fa la força, volia transmetre'ns aquell bosc tan singular atapeït de multitud de tronquets. Ben al contrari que a dalt el mirador on tot eren perspectives distants en l'horitzó i llunyanies extenses. 

El problema era que el bosquet feia pujada, i de valent, i vam suar força. I com si encara fos poc, vam endinsar-nos, encara, per un minúscul corriol, tot just un capil·lar dins aquell bosc de somnis, que ens va fer recordar al nostre camí de la tomba i que ens va dipositar, abruptament, a un caminot de terra que ens va enlluernar de bones a primeres. Havíem assolit de nou la pista ampla, el camí dels monjos. Algunes companyes van agrair l'abraçada del sol.

ꟷ Necessito fer la fotosíntesi! va dir somrient la Neus.

Això em va fer pensar en el que jo necessitava en aquells moments. Em calia més aviat "síntesi" a la meva vida. En explicar-ho vam esclafir totes a riure.

La pujada va continuar amb nosaltres fins ben passada una alzina esplendorosa amb nom i tot. L'alzina de can Barnola. Molts la vam voler abraçar i fer-nos-hi una foto.


Tornàvem a ser en una posició elevada. Era com caminar per un balcó gegantí amb unes vistes del tot espectaculars. Quin indret més bonic! La pista planera va reactivar de nou les converses, sempre tant meravelloses. L'energia del grup és brutal. Si no l'heu tastada mai, veniu un dia i la Núria us cedeix uns bastons del club.

Vam desviar-nos a mà esquerra per no passar de nou pel mirador i tornar al punt de partida a través d'un altre camí paral·lel al de l'anada. I permeteu-me aquí un breu incís, que si no ho dic rebento, això és una altra qualitat d'un magnífic guia. Algú ho havia de dir. ;-)

Així que, ja en plena baixada, vam arribar en un tres i no res a l'ermita de sant Feliuet i vaig descobrir que també hi havia una font amb el mateix nom, al davant. Hi havia exposades dues imatges, la de nostra senyora de la Cabeza i la de la mare de Déu de Montserrat.

Vam formar un cercle immens per fer els estiraments. La Núria ens va guiar en els moviments que havíem de fer. I aleshores va passar una cosa increïble. Una d'aquelles il·lusions màgiques que no t'esperes i que et marquen el dia i te l'omplen de joia i alegria. El cercle va començar a vibrar i a omplir-se d'energia. Cada moviment generava uns comentaris, uns gestos, unes bromes, unes rialles entre nosaltres, que ens feien sentir una connexió molt bonica i forta. En un moment determinat, estàvem estirant la cintura amb un braç aixecat cap a un costat, quan dos ciclistes van creuar el cercle d'energia. El primer va passar massa de pressa i se li va escapar només una rialleta, però el segon, va quedar atrapat en el cercle energètic i va estirar el braç cap a un costat, com estàvem fent tots en aquell moment. Només la inèrcia de la bicicleta va fer que sortís d'aquella esfera màgica i quan amb un clac gairebé audible, es va desenganxar de l'intens feix espurnejant, l'encanteri va desaparèixer. Però a nosaltres, l'incident, ens va deixar rient per una bona estona.

Benvinguda primavera!


diumenge, 7 de març de 2021

Sortida circular passant per can Boixeres, la masia de can Boada de les Parentes i el camí de l'alzinar.

Sortida pels voltants de Viladecavalls, sota la pluja i el sol. 11,6 quilòmetres per pistes molt aptes per a la marxa nòrdica i amb uns 323 m de desnivell.

Aquest matí teníem previst fer la ruta de les rieres. Però els astres es van alinear d'una manera que vam haver de pensar a corre cuita una alternativa. Així que a les 8 del matí el WhatsApp de la comissió de sortides treia fum de missatges amunt i avall, fins que vam consensuar, "in extremis", una solució alternativa.

Ens vam reunir en el pàrquing de les orenetes una bona colla. Els caps de grup de seguida ens vam posar en activitat: L'Esther va repartir gomets de colors, el Cisco va començar a passar llista, per si calia esperar algú i jo vaig posar-me a mesurar la temperatura a tothom. El dia era gris i fresquet i ja queia alguna goteta.

De seguida que vam tenir-ho tot organitzat vam sortir. Avui comptàvem amb la presència de la Bego i la Taki. Del grup més novell van venir la Pepi, l'Andrés i la Núria G. i també va venir a estrenar-se al club (que no a l'esport de la marxa nòrdica) la Cristina, que venia expressament des de Sabadell. De fet em va ensenyar, molt orgullosa, les seves desgastades dragoneres. Se la veia amb moltes ganes de marxa, quina energia que desprenia! La força del seu ànim em va arribar amb tanta intensitat, que em va alegrar l'esperit de cop, com quan una onada trapella et refresca de sobte els peus a la sorra calenta de la platja.

Primer va sortir el grup del Cisco, després el de l'Esther i després el meu. Tots acolorits per uns gomets que vam enganxar a consciència a les nostres jaquetes.

No portàvem ni mig camí en direcció a l'estació de la Renfe que ja plovia força, així que vam aprofitar per treure'ns alguna capa i substituir-la per uns impermeables. Alguns es posaven les caputxes i d'altres preferien anar sense, és curiós, perquè plovia igual per a tots. Això em va fer pensar en les diferències que tenim tots afrontant els daltabaixos que ens presenta la vida. Segons el filtre de les nostres ulleres, podem veure la realitat i interpretar-la de moltes maneres diferents. Es tracta, doncs, d'agafar sempre les ulleres transparents i no les que ho pinten tot de drama o problema. Treballar-se les ulleres és feina de per vida.

La cosa és que seguia plovent i, malgrat tot, el grup no va patir cap baixa per aquest contratemps.

ꟷ Si no hagués estat perquè he quedat amb vosaltres, jo avui em sembla que no hauria sortit, ꟷ deia al meu grup.

Aleshores vam riure, perquè era justament el què secretament tots estàvem pensant. És ben cert que el grup ens dóna forces per fer coses que si estiguéssim sols segurament no faríem, i això jo ho trobo molt bonic.

Entre la pluja, la humitat i el pendent descomunal del principi, semblàvem un grup de cargols pujant muntanya amunt en busca de vegetació comestible.



Un cop arribats a Sant Lluís ens vam disposar a treure els tacs dels bastons i aleshores vaig sentir una cosa molt especial. Hi havia força gent que estrenava bastons i una acció tan habitual com aquesta, va carregar-se d'emotivitat al ser el primer cop que les puntes dels seus bastons tocaven el terra. La primera vegada és especial, oi? Quin privilegi poder compartir la seva emoció. Un cop van començar a emetre el seu clic clic, vaig adonar-me que la nota que desprenien era diferent. Vam mirar encuriosits la composició dels bastons. Els meus tenien un 50% de carboni i eren regulables i els seus, estaven fets de carboni al 100% i eren fixes, tots d'una peça molt esvelta, elegant i fosca. Vaig gaudir molt del soroll dels seus bastons, que com un cant a dues veus, es solapaven al clic clic dels meus.

Vam arribar, després de suar de valent, al primer punt de parada. L'encreuament de les tres roques. Allà ens vam reajustar les capes. Qui no portava impermeable estava mullat, però qui en portava també. Així que no vam parar gaire estona per no agafar fred. En treure'm el meu impermeable vaig adonar-me que ara tenia el meu gomet verd enganxat a la dragonera. No em pregunteu com hi havia arribat, però allà estava, inconfusible i enganxat rabiosament al teixit negre, d'on, tot cal dir-ho, hi destacava molt més que on jo l'havia enganxat abans de sortir. Havia deixat de ploure i això havia semblat rentar una mica l'ambient d'aquell polsim del desert que hem tingut tota la setmana a l'atmosfera i que ho havia deixat tot polsegós i borrós. Ara podíem gaudir dels colors verds del bosc que ens envoltava amb més nitidesa.

En un determinat moment i quan ja sentíem els lladrucs poderosos de l'enorme mastí de la masia propera, va formar-se un cercle al voltant d'alguna cosa que hi havia a la vora del camí. L'Imma ens va assenyalar de seguida del què es tractava, veient les nostres mirades carregades de curiositat. Enfilat a sobre d'una roca enorme, a manera de pedestal, hi havia un romaní florit. Aquest fet podria semblar banal, si no fos perquè la roca en qüestió, no presentava cap zona, aparentment habitable, per a un romaní de les dimensions i vigor que teníem al davant. Aquest arbust era una meravella de la natura, un exemple de perseverança i actitud positiva. Havia pogut sorgir en unes condicions del tot adverses, on ningú hagués pogut pensar que allà hi pogués aparèixer res de res. Es mostrava sense complexes, una planta preciosa, com un petit bonsai, digna i carregada de bellesa i experiència d'anys.

Vam arribar a la masia de can Boada de les Parentes. Allà vam aprofitar per fer algunes fotos boniques. I mentre em treia els bastons de les dragoneres per poder fer una foto a l'altre grup, quelcom em va esglaiar. Ja no tenia el gomet a la dragonera, sinó que havia "saltat" màgicament fins al mateix bastó, on ja més arrugat, però amb molta força encara, s'havia entestat a aferrar-se. Renoi amb el gomet aquest!


Vam sortejar la pujadeta després de la masia i vam fer esment, al passar-hi, al lloc on es sol posar el pessebre, pels volts de Nadal, i que tots havíem vist també en fotos.

Vam baixar fins al poble, amb un sol tímid que havia sortit, jo crec que expressament, a veure què fèiem. Un cop a la petita placeta triangular de davant del pàrquing vam fer els estiraments i vam poder copsar l'entusiasme dels nous membres que ja són part de la nostra família de marxa, del nostre estimat club. Benvinguts i benvingudes!

A casa, vaig estar buscant, sense dir res a ningú, amb una sensació estranya, gairebé com d'urgència, el meu gomet i... no us diré on era aquest cop...