diumenge, 21 de febrer de 2021

Sortida als voltants de can Xercavins

Sortida per l'entorn natural de Rubí a través dels camins dels voltants de la masia de can Xercavins. Sortida esplèndida per la pràctica de la marxa nòrdica amb poc desnivell (163m) i uns 9 quilòmetres i mig de recorregut.

Avui vam reunir-nos, en grupets reduïts, uns vint marxosos amb moltes ganes de caminar. Va ser un encert que l'Esther repartís uns adhesius en forma d'estrelleta, de diferents tonalitats, perquè cada grup tingués el seu color distintiu, a mode de recordatori i d'ancoratge. Cada colla estaria separada de la resta i tindria un cap de grup, formant una taca de color i creant, entre tots, un arc de Sant Martí serpentejant i obstinat a recórrer camins, tot omplint-los de colors.

Vam deixar els cotxes en la zona de pàrquing de can Xercavins i vam revisar, com sempre fem, la temperatura de tothom. Avui hi havia un grup format per quatre persones que acabaven d'iniciar-se en la marxa nòrdica. Tenien aquella emoció dels primers dies, quan encara no saps si seràs capaç de seguir el grup, o si et cansaràs molt o, inseriu aquí, totes les pors que tenim quan fem una activitat esportiva nova en un grup que ja porta un cert rodatge. El tema amb la marxa nòrdica, i permeteu-me l'incís, és que no importa el nivell ni l'edat que tinguis, ja que és inclusiva i permet gaudir-ne a tothom des del primer dia. I de cop, em va venir a la ment, per raons inexplicables, l'esport de l'esquí alpí. I aleshores vaig imaginar-me, fugaçment, com en un somni, un grup ja avesat baixant per una pista blava, mentre jo, principiant total, em precipitava muntanya avall, incapaç de fer ni un miserable viratge sense estimbar-me. Vaig sortir d'aquella escena imaginària rapidíssimament i em vaig alegrar enormement que la marxa nòrdica no fos així amb les persones que comencen.

Vam anar sortint per colors i esglaonadament, primer el grup del Cisco, després el de l'Esther, després el meu i per últim el grup dels més novells. Cadascú amb el seu cap de grup, que es preocupava, a parts iguals, que ningú s'extraviés dins del seu color, de seguir la taca de color que tenien al davant i que alhora fossin seguits pel grup del darrera seu, tot un repte.

Unes pistes amplíssimes i llarguíssimes ens van rebre i ens van portar dins de prats llaurats extensíssims i d'amplades de terreny que no ens tenen acostumats els boscos dels voltants del nostre poble de Viladecavalls. Els bastons van començar a produir el seu clic clic característic i vam omplir de colors estrellats el paisatge de les rodalies de Rubí, la ciutat amfitriona. Passàvem al costat d'horts i d'ametllers florits. L'aire era suau, gairebé càlid i un ventet lleuger et recordava la vinguda de la primavera, tot i estar encara al mes de febrer.





Els nostre camí recorria un circuit estudiat prèviament pel Cisco, el nostre guia. Els caps de grup mantenien les distàncies i el nombre d'integrants de l'equip. Estàvem molt coordinats i el primer i l'últim grup portaven uns walkie talkie. Els principiants suaven la cansalada, si em permeteu l'expressió i, jo que anava al grup del seu davant, quan els havia d'esperar en algun trencall del camí, em fixava que cada cop tenien més traça i se'ls veia gaudir de valent amb la seva implicada cap de grup i mestre. Vam passar davant la Masia de Can Ramoneda, un lloc de color entre ocre i mostassa on s'hi festegen celebracions.

Quan ja portàvem una hora i escacs, vam baixar per un camí fent ziga-zagues on vam saludar-nos efusivament amb els altres grups que, degut a l'angulació del camí en forma de lletra Z, els teníem més a tocar que mai. El bon humor sempre ens acompanya de marxa, sempre. Al final del serpentejant camí, a baix de tot, vam parar, separats per colors, a fer un petit mos en un indret a tocar les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat.



I aleshores, en reprendre novament la ruta, vam endinsar-nos per un caminoi que semblava poca cosa, però que estava envoltat d'un paradís paisatgístic fantàstic. Quantes vegades ens ha passat, que les coses que d'entrada ens semblaven aparentment insignificants, després ens han aportat experiències extraordinàries?

Seguint aquell traçat amb prou feines dibuixat en el terreny, vam trobar el que tothom havia estat desitjant, secretament, en el seu subconscient. Era un petit corriol que serpentejava, molt humit, entre parets d'un terreny més elevat i que feia que ens sentíssim petits. Nosaltres, com unes gotetes d'aigua insignificants en una llera mig buida anàvem omplint de colors i joia aquell minúscul curs fluvial prodigiós. Els arbres ens semblaven, des d'aquesta perspectiva, enormes. Recorríem el sender embadalits, admirant la natura que, per fi, s'havia decidit engolir-nos, desitjosos de la seva abraçada poderosament carregada d'energia. Com unes petites bateries ens vam anar recarregant i se sentien exclamacions quan algú hi descobria, en aquell sotrac del terreny, alguna soca amb formes estranyes, algun tronc mostrant les seves anyelles de vida o algunes arrels al descobert. Punts liles van anar omplint-nos els laterals del camí, com senyals esperançadores de la primavera esdevenidora. Eren violetes, menudes, amb moltes fulles verdes i amb les seves flors inconfusibles del color internacional per la igualtat de drets i del feminisme.
Vam arribar a l'ermita de Sant Muç que té els seus orígens al segle XIV (1307). L'Esther va delectar-nos amb les seves explicacions i vam descobrir que s'hi celebrara una festivitat molt interessant. En el segle XIX es van fer nombrosos aplecs dels Xatos de Sant Muç, originaris del Raval de Barcelona (on el sant tenia una capella a l'Hospital de la Santa Creu). Sortien des del portal de l'Àngel i caminaven tota la nit en una mena de processó molt peculiar, fins arribar a Rubí a la matinada. El singular seguici, només format per homes, estava encapçalat per l'abanderat i el seguien homes amb estris de fusta de gran tamany (culleres, forquilles,...) i finalment seguien carros amb menjar. El camí el feien cantant i tocant instruments. Actualment és una festivitat de Rubí que es celebra per Pasqua.




A continuació, vam trobar la font de Sant Muç. Una font envoltada de gent molt ocupada restaurant els voltants. Es veia moltíssima activitat de mans treballant amb un mateix objectiu, dones, homes de totes les edats i jovent també. Feien goig de veure i no vam poder evitar entaular conversa.


Vam continuar el nostre camí a bon ritme i vam poder gaudir d'un matí esplèndid, més propi de primavera, i els companys amb menys experiència van poder gaudir de la jornada com la resta del grup.
I no només ho dic jo, se'ls reflectia a la cara. Lluïen com el sol que ens havia mancat en tota la sortida. Ells van ser la llum d'aquell matí, se'ns dubte. I a ells i a elles, pel seu valor i actitud, els hi dedico aquest petit relat.

1 comentari:

  1. Ben descrit i ben trobat. Imatges fotogràfiques acompanyen el teu text ple d' encant que ens fa assaborir de nou la caminada viscuda. Bon cop de ploma! Força a la paraula!

    ResponSuprimeix