diumenge, 3 de gener de 2021

Sortida a la creu de Saba 2021

Primera sortida de l'any a l'emblemàtic cim de la Creu de Saba. A la tornada pugem a Sant Pere Sacama i culminem així un matí ventós, de rigorós fred i vistes impressionants.

Havíem quedat, amb un grau sobre zero que feia, a les 8:30 del matí al pàrquing de les orenetes. Vam fer un petit recorregut amb els cotxes per la carretera d'Olesa B-120 fins al primer camí que trobes, just després de l'encreuament que et portaria a Vacarisses. Allà vam deixar els cotxes, vam desplegar els bastons i les ganes de desitjar-nos bon any i saludar les companyes que feia temps que no vèiem, com l'Eva. La Dominika ens va indicar, de seguida, que havíem de treure els tacs dels bastons i així ho vam fer, obedients.

Ja només començar ens vam trobar amb una llarga i escarpada pujada, que va posar a prova les nostres ganes de xerrar entre nosaltres. En el primer trencant, per on desembocava el camí de tornada, vam fer una merescuda paradeta i ens vam treure capes de roba. I de pas, vam aprofitar per fer algunes fotos.


La jornada havia despuntat radiant i glaçada, típica de ple hivern. Però el que el dia no sabia, era que nosaltres, les marxoses i els marxosos de Viladecavalls, volíem fer el cim de la creu de Saba, com ja és costum, el primer diumenge de l'any.

Vam continuar a bon ritme pel pendent i al cap d'una estona el Cisco se'm va acostar. Em va fer prestar atenció a un tipus de pedra que no coneixia: la pedra llicorella. Aquesta pedra de la família de la pissarra, presenta diferents tonalitats i s'utilitza molt en la construcció, degut a la seva impermeabilitat. Quan es mullava, va apuntar el Cisco, adquiria uns colors molt bonics.

M'encanta quan algú del grup se m'acosta per fer-me una observació interessant i que, gairebé sempre, aprofito per posar al relat. I és que totes aquestes lletres, no em cansaré de dir-ho, les creeu vosaltres, sou la meva font d'inspiració.

De cop, ens van sorprendre les restes de la Masia de Puigventós i alhora també un vent gèlid fortíssim, que va fer que alguns comencessin a fer saltets i fregar-se les mans i altres marxessin a buscar una mica de recer. Us faig aquí un breu incís històric. Les restes d'aquest mas es remunten a l'any 1386. La família Puigventós va comprar la propietat l'any 1550. La construcció tenia dues plantes: el magatzem i l'estable als baixos, mentre que la residència estava al primer pis. Durant els segles posteriors anava creixent en dependències (corrals, paret de protecció, molí de tracció animal). L'any 1950 la masia s'abandonà i va quedar molt malmesa durant els anys setanta. L'estiu del 2005 la finca de Puigventós es va declarar com a refugi de fauna salvatge.

Des d'aquell punt, la muntanya de Montserrat, gloriosa, amb el seu monestir, semblava il·luminada per una llanterna gegantina.

No ens podíem entretenir gaire en aquella cruïlla de camins i vam iniciar l'últim ascens al nostre cim d'avui, agafant uns corriols que no es diferenciaven gaire dels excavats per l'aigua, quan baixa concentrada en nombrosos torrents furiosos muntanya avall. 

Al trobar-nos davant de tantes bifurcacions, anàvem esperant a tots els membres del grup per no perdre a ningú en algun camí de l'aigua alternatiu. El sol ens tornava a escalfar i el vent havia desaparegut. S'estava de meravella!

En un tres i no res vam arribar al petit replà que menava al darrera de la creu de Saba. La imatge de la creu d'esquena, amb les nombroses cintes groguenques voleiant pel vent, em va agafar a mitja conversa. Vaig callar de sobte i no vaig poder evitar un crit d'alegria, d'aquells salvatges, que només pots fer als cims de les muntanyes. Hauríem de poder fer més sovint aquests crits de joia i de llibertat.

Tothom va córrer vers el nostre destí groguenc. Darrera la creu, en l'ombra, semblàvem com aquells actors darrera l'escenari a punt de sortir a les llums de la glòria i al vertigen del prosceni il·luminat pel sol del matí, en aquell teatre de vistes privilegiades. Vam sortir a escena i ens va enlluernar un focus d'espurnes daurades. Davant nostre s'obria el paisatge uns 180 graus i ens colpia amb una amplitud infinita, només emmarcada per l'horitzó llunyà. La verdor ens va omplir la retina, i els bombons de la Dominika l'estómac, ejem. Aquest any no vam poder fer un brindis com hauríem volgut. I els nostres companys corredors havien sortit a les 8 del matí de la plaça de l'ajuntament, per tal de no coincidir amb nosaltres. A diferència de l'any passat, on vam fer entrexocar les copes i ens vam posar les botes de pastissos amb panses banyades en conyacs prohibits i delícies similars, si recordeu.

Ens vam fer fotos des de tots els angles possibles, sense estimbar-nos muntanya avall. Vam aprofitar per fer un mos i escoltar la Roser, que ens va fer un petit sermó molt inspirador, sense ningú esperar-s'ho.

Només l'entrada de nous caminants, va fer que sortíssim d'aquell escenari màgic, on ens sentíem tant poderoses. La muntanya, i sobretot els cims, tenen propietats màgiques, en aquest sentit, i t'omplen l'ànima, la vista i l'esperit d'una energia i sensacions de les quals pocs en són immunes.

De nou darrera l'escenari espurnejant i mentre esperàvem a tothom, el Joan Anton em va fer fixar en un arbust de ginebre (Juniperus communis), enebro en castellà. Era un exemplar femella, carregat de fruits rodons (gàlbuls o ginebrons) de diferents graus de maduració, alguns negres, d'altres més verds. Les seves curtetes fulles perennes molt punxegudes i primes, semblants a les del romaní, presentaven una ratlla blanca (a diferència del càdec, Juniperus oxycedrus, que en té dues, i té fruits quelcom més grans i marronosos). Aquest fruits triguen uns dos anys en madurar i són comestibles. Des de fa segles que s'utilitza com a planta medicinal i per a l'obtenció de la beguda anomenada ginebra. Sabíeu que el mot "ginebra" ve del neerlandès genever, que deriva del francès genièvre?

La baixada la vam fer per un altre camí, sortint de la creu a mà dreta. Just per on l'any passat havíem pujat, de fet. Baixàvem per un caminoi estret i molt fosc, en els seus inicis.

Les basses que trobàvem presentaven una fina capa de gel al damunt, evidenciant el fred que havien petit la nit anterior. Molta natura, camins estrets. El terra era vermell i, com omplint-nos de la força més poderosa d'aquest color de la sang, de la lava, del foc, es van reactivar converses molt interessants. No tot ho puc explicar. Haureu de venir un dia...

Després de deixar el caminoi vam trencar a mà dreta per una pista ja més àmplia (l'any passat havíem vingut per l'esquerre del pla del Fideuer i Can Mimó) direcció el punt on havíem deixat els cotxes a tocar la carretera d'Olesa.

Per la pista ens il·luminava el sol, ja més poderós en aquelles hores del matí i vèiem el mar al fons, com una franja platejada, fluorescent i enlluernadora.

Es va mig improvisar de fer també el cim de Sant Pere Sacama, o si més no, ens ho van fer saber aleshores l'Esther i la Dominika, tot i que no estava previst. La guinda del pastís. 

Això de fer dos cims en un dia era insòlit i vam tornar a mentalitzar les cames que encara els quedava una altra pujada. Això no va ser rebut per tots amb el mateix entusiasme, evidentment, però tothom va acatar la decisió amb més o menys objeccions.

Distingíem clarament, al fons, el pont de la via del tren sobre la riera de Sant Jaume, preciós, amb aquelles arcades, el viaducte de Boixadell. Aquesta obra arquitectònica va ser construïda entre els anys 1856 i 1859 per tal de connectar Terrassa i Manresa amb el ferrocarril. Era enorme, amb els seus 291 metres de longitud i els vertiginosos 43 metres d'alçada. Les seves 18 arcades de mig punt el feien espectacular, com si fos tret del decorat d'alguna pel·lícula del passat.


Ens vam tornar a reagrupar en una altra cruïlla de camins que semblaven portar a tot arreu: pla del Fideuer, la creu de Saba, Puigventós i Sant Pere Sacama. Allà vam arribar d'una revolada i vam enfilar-nos fins dalt de la roca mateixa, al final de la cadena, on vam fer unes fotos espectaculars.

Aquesta ermita (s. X-XI) construïda sobre unes pedres immenses, era l'antiga capella del castell de Sacama (s. X-XII) del qual només en queda uns trossos de paret de pedres en forma d'espiga (Opus spicatum). El castell era petit, per a deu soldats aproximadament i formava part d'un sistema defensiu d'alerta fent servir les campanes de les ermites, entre elles la del castell de Sant Salvador de les Espases, del Monestir de Montserrat, Sant Pere Sacama i Viladecavalls, entre d'altres.

Després d'agafar forces de les impressionants panoràmiques del lloc vam iniciar la baixada amb un molt bon ritme que va allargassar el grup moltíssim.

Vaig arribar als cotxes, i com encara hi havia gent per arribar vaig aprofitar per tornar enrere, tot mirant el Wikiloc. Quan em vaig trobar amb l'Eva i la Roser de cara, més endavant, em van mirar preocupades i em van preguntar, què passa?

Divertida els vaig explicar que volia arribar als 10 quilòmetres i vam riure les tres mentre tornàvem plegades, i és que a qui no li ha passat alguna vegada, oi?

Una ruta clàssica, per iniciar l'any 2021 amb bon peu, recorrent 10 quilòmetres de camins, culminant dos cims i salvant un desnivell de gairebé 500 metres. Bon any nou a tothom!

3 comentaris:

  1. Bravo caminadores! Això és començar l'any amb bon peu. Ens heu fet imaginar l'ascensió.

    ResponSuprimeix
  2. M'ha encantat el capitol dedicat als juniperus, aviam si en un altra ocasió podem veure una Sabina (J. Thurifera)

    ResponSuprimeix