diumenge, 17 de gener de 2021

Sortida als turons de Viladecavalls

Sortida als turons de la Barrumbina, de les Bassotes i de les Guixeres, passant pel Coll de Can Margarit i la masia de Can Boada de les Parentes, per culminar un dia tremendament assolellat i ventós, però no tant fred com en altres sortides d'aquest hivern. Una marxa exigent d'uns 10 quilòmetres i gairebé 400 metres de desnivell amb unes vistes excepcionals.

Avui havíem quedat una bona colla, puntuals, a les 8:45. Ens vam reunir al pàrquing de terra de davant del centre cívic de Can Corbera vint marxosos i un quadrúpede, l'Strand, que tenia moltíssimes ganes de córrer. Qui més qui menys va tenir alguna vegada l'inquiet labrador passant, com una exhalació, pel seu costat.

Vam distribuir-nos formant grups i com si fóssim unes notes ajustant-se al compàs dins d'un pentagrama gegant, vam compassar-nos al ritme just darrera de la clau de sol (el dia esplèndid que feia) i cadascú va produir la seva nota característica, en el seu lloc del pentagrama, creant-se una tonada carregada de força i amb un "tempo prestissimo", tot i començar encarant una pujada considerable. Una melodia única, que es va escampar més enllà, entre la boscúria que ens rodejava, i que es feia inoblidable, perquè et calava per dintre i et renovava, fen-te sentir part d'un tot i partícip d'una peça sonora que t'omplia de propòsit i sentit, a cada passa.

El primer turó a assolir va ser el de la Barrumbina. El dia abans, jo havia fet el petit tram des del pàrquing fins al turó, tot seguint un fragment d'un track més llarg que havia fet el grup de corredors, per intentar aportar un camí alternatiu a la carretera. Era una camí de bosc costerut però molt bonic i que moltes no coneixien.

De fet, coincidíem totes en una cosa. Tot i caminar al costat del poble, sempre trobàvem indrets que no havíem recorregut mai, i els que coneixíem, no ens cansàvem de recorre'ls. I és que Viladecavalls és un poble privilegiat en aquest sentit, ja que a peu de casa pots accedir al bosc i a la natura que ens envolta.


El caminet boscós, atapeït de natura i esquitxat de roques gegantines, que et feien rumiar com havia estat possible que haguessin arribat fins allà, no et feia sospitar el més mínim de les inesperades vistes que ens van impressionar les retines, només arribar. Un seguit de roques colossals estaven disposades a dalt del turó de la Barrumbina, com volent despuntar de la verdor dels voltants, creant una petita i valenta illa, enmig de l'oceà de verdor.

Després de donar una ullada a un pessebre, muntat amb cura, sota d'una de les penyes enormes, vam anar pujant per grupets als grenys més alts, que afloraven per sobre la superfície boscosa, rebel·lant-nos unes vistes sobtades que ens van colpir, com una onada fresca i imprevista. Un pal de fusta marcava el punt més elevat i, just al costat, una vasta escletxa et feia sentir petit, en pressentir les forces que en milions d'anys haurien esculpit aquelles formes.

 

Vam agafar aire i ens vam tornar a submergir en l'espessor verdosa del bosc amb pedres misterioses escampades. Ara de baixada, vam anar amb compte, trampejant totes les petites dificultats del camí. 

En arribar al punt on ens vam trobar el forn Riscal, vam fer una parada on l'Esther ens va donar unes explicacions dels usos i de la història de l'indret. Havia estat un forn de calç permanent que convertia la pedra calcària dels voltants en calç viva, a partir de la combustió da la fusta dels boscos propers i on s'assolien unes temperatures d'uns mil graus. Aquest procés portava uns 10-15 dies i normalment estava actiu a l'estiu, quan la fusta estava més seca. La calç viva tenia múltiples usos.

Després d'aquella interessant explicació, vam tornar a pujar fins arribar al turó de les Bassotes. Els bastons de marxa nòrdica ens van ser de gran utilitat. De nou les vistes ens van captivar. Era un cim amb un estimball vertiginós i unes vistes del poble de Viladecavalls i de Sant Lluís de Rístol excel·lents. Els sostres d'algunes fàbriques i també d'alguns cotxes lluïen fent pampallugues, com si fossin petites estrelles espurnejants.

El següent cim va ser el de les Guixeres, el punt més elevat del nostre recorregut d'avui. I d'allà vam anar baixant, amb el grup més allargassat que mai, cadascú al seu ritme, tot gaudint de l'aparició de Montserrat, just davant nostre.

Aleshores, mentre baixava, em vaig adonar que alguna cosa passava. Una sensació de neguit em va començar a envair el cos i l'ànima. Què era? Com llegint-me els pensaments, es va acostar el Joan Anton i em va fer veure allò que m'estava inquietant. Ens vam fixar en unes branques seques, color gris lluna que teníem al voltant. El grup ens esperava fent un mos al coll de Can Margarit i vam poder entretenir-nos una mica. Aquell panorama semblava més propi de Halloween! Només faltaven les teranyines i els esquelets. Què redimonis ha passat aquí? On han anat totes les fulles verdes? Qui havia pintat aquest paisatge de desolació i de tenebres? Tot allò ho havia provocat una eruga invasora (Cydalima perspectalis) originària d'Àsia i que estava estenent-se pels nostres boscos de forma alarmant, provocant molts estralls. Al principi no reconeixia la planta que havia estat víctima d'aquella ferotge carnisseria. Però algunes fulles, inútils, que intentaven rebrotar enmig d'aquella massacre de verdor, ens van fer adonar que es tractava d'arbustos de boix (Buxus sempervirens). No m'ho podia (o volia) creure. El boix és una planta feta per irradiar la seva verdor peculiar TOT L'ANY. El seu nom llatí ja ho diu sempervirens, sempre verd. Una ràbia continguda em va envair i una tristor em va aclaparar l'ànima. Allà on em portava la vista, tot era desnerit i color de cendra. Semblava que ens trobéssim en un altre planeta, on no existien els colors.

Vam arribar al Coll de Can Margarit on el grup ens esperava, aliè a l'esfereïdora troballa. L'Esther ens va explicar una mica sobre el centre de tractament de residus (CTR Vallés Occidental), ara planta de reciclatge, però que abans havia estat un abocador descontrolat. Aprofitant que havia estat feia poc l'aniversari del Cisco, en un moment i secretament, ens vam organitzar per cantar-li i això va tornar a pujar els ànims. Aleshores vaig veure, cosa ridícula, ja ho sé, una fulleta allargada que volava sobre nostre. El vent no la feia caure i allà es quedava, fent saltirons, com si la gravetat no funcionés per aquella partícula verda. La Roser, amiga de la màgia, va començar a dir "Tiki, tiki, tik", i em va recordar, per uns moments als gats, quan en veure una mosca, comencen a fer uns sorollets estranys. Serien les seves paraules màgiques? Vam esclatar a riure les dues, per diferents raons. Va ser molt divertit intentar que les altres veiessin el minúscul bri màgic penjat d'un fil transparent, perquè no sabien ben bé on enfocar la vista.

L'Eva, mentrestant, s'estava embolicant professionalment el seu turmell usant la tècnica del taping, una mena d'embenat-enganxina de colors llampants. Però resulta que la Roser em va dir que el "Tapping" era una tècnica originària de la medicina tradicional xinesa i que a través d'uns copets suaus en punts claus del cos, es podia restablir el desequilibri energètic que les emocions negatives ens causen, així dit amb poques paraules. I jo que em pensava que el tapping era només aquella tècnica antiga dels instruments de corda en la qual es pressionen les cordes amb els dits sobre el màstil de l'instrument, fent sonar les notes! Quina descoberta, oi?

Vam deixar el Coll de Can Margarit recarregats pel sol, per una pista ampla, acompanyats pel vent i en direcció al Solell de Can Margarit. Allà hi havia unes pedrotes enormes, que em van recordar a les del turó de la Barrumbina i que em van fer sorgir, de nou, un reguitzell de preguntes. El mar, al fons, guspirejava, emetent llum pròpia, fulgurant, sempre atraient.

La pista ample es va convertir en una tartera plena de pedres i vam seguir baixant amb molt de compte. 

De seguida vam trobar-nos un petit forn de calç a mà esquerre, una mica amagat. I a continuació ens vam desviar per un petit camí, amb prou feines visible, a mà esquerre. De cop i volta vam notar que estàvem pujant de nou, com si s'hagués canviat de sobte d'idea i ara s'hagués decidit pujar al Ros. Tothom va fer veure al Cisco, de diverses maneres, els seus dubtes. El Cisco, pensatiu i sense apartar els ulls del track del mòbil, va sortir disparat en totes direccions, buscant una solució.

Espereu un moment! va afegir, convincent, amb una veu profunda i dolça.

És per aquí! va dir, tot comprovant la direcció del track que seguia.

Es veu que els creadors del track que seguíem havien passat per una petita drecera amb una baixada més pròpia d'un barranc que d'un camí i que tothom, en veure-la, es va negar en rotund a passar-hi, servidora inclosa. Algunes havíem vist, casualment, un altre petit camí no feia gaire. Així que el Cisco, perdut per un moment i confiant en el grup, es va deixar guiar uns metres, fins que, en veure el sender que indicàvem, se li va il·luminar la cara i de nou es va posar en mode guia convençut. Aquest petit incident em va fer recordar el nostre estimat Ramon i les aventures, sempre imprevistes però molt engrescadores, amb ell com a guia.

De nou en el bon camí i de baixada, vam arribar d'una revolada a la masia de Can Boada de les Parentes. A una bona distància de la seva façana principal ens vam aturar al sol per escoltar, no els lladrucs del gegantí gos de la casa sinó les explicacions molt interessants i enriquidores de l'Esther. La masia tenia tres plantes, la inferior, mig soterrada, estava reservada a la part de la feina del camp i la bodega, la planta baixa era la cuina i el menjador i la de dalt l'ocupaven els dormitoris. Durant un temps es va dir masia Castany.

Vam deixar la masia per trobar-nos amb una inesperada pujada. Però que no anàvem ja de baixada? I és que a vegades la vida et porta coses imprevistes. En el següent encreuament de camins vam veure una fita de pedra amb el nom de masia Castany, com ens havia indicat l'Esther. Des d'allà ens vam dirigir cap a la dreta on ens vam topar amb el petit pessebre on, al llarg d'aquestes festes de Nadal, el grup ha compartit les seves fotos amb el petit naixement, que augmentava en figuretes regularment. Ens vam fer les darreres fotos en petits grupets i ja vam enfilar l'últim tram de la sortida fins al camí de l'alzinar

En total 10 quilòmetres de bonics camins amb un desnivell no gens menyspreable de gairebé 400 metres i un dia radiant tot i el fort vent que ens va acompanyar, incansable, al nostre voltant.

*En referència a la plaga del boix, es va donar l'avís a l'Ajuntament de Viladecavalls. Ja en coneixien la seva presència al nostre municipi.

2 comentaris:

  1. M' ha agradat molt. Tens l'art de combinar informacions objectives (desnivell, plantes, itinerari, explicacions de masies, forns de calç..) amb un to líric. Científic i poètic!

    ResponSuprimeix