Marxa
circular d'uns 15 quilòmetres fins al poble veí d'Ullastrell. Un
trencacames amb unes vistes dignes de l'esforç.
Aquest
matí ens vam reunir 15 intrèpids al pàrquing de les orenetes, ben
d'horeta. El sol encara no es veia sortir darrera les muntanyes. El
dia abans havia plogut una miqueta i no volíem haver de tornar a
ajornar la sortida. Així que, contents perquè al final no s'havia
anul·lat, vam sortir amb moltes ganes pel camí del carrer Sabadell.
Feia força vent i 4 graus de temperatura.
Només
començar a caminar pel petit corriol envoltat de bosc, va sortir el
sol matiner a veure què fèiem per allà. Avui havíem matinat més
que el sol. És un plaer indescriptible el caminar pel boscam i rebre
el sol a la cara, rogenc i sentir la seva lleu escalforeta a les
galtes.
El
grup es va allargassar de seguida. L'Imma va arrancar forta i va
marcar un bon ritme al grup capdavanter. Anar la primera i sentir tot
el grup al darrera motiva molt i dóna molta força, tot s'ha de dir.
Ara que, si m'ho feu explicar, anar l'última, i no diguem si és
fosc i et comença a fallar la pila del frontal, dóna una descàrrega
d'adrenalina i de "químics tremoladissos varis"
formidable.
Com
havíem de fer petits grups amb certa separació, per complir la
normativa, va ser com fer-ho sense ni adonar-nos-en. Va sortir
natural. En agafar la primera desviació a mà esquerra per enllaçar
amb el camí de baix, vam deixar de veure el grup, però el
continuàvem sentint, ja que parlaven animadament. No podíem
observar per on anaven però si podíem prosseguir el seu camí
sonor.
Vam
passar tot seguit per Can Cabassa i vam arribar a la riera. Baixava
animada i carregada d'aigua. De seguida vam trobar un pas salvable i
gràcies a una pedra, sortosament situada, vam poder creuar a l'altra
banda sense mullar-nos. Vam seguir breument la riera a mà dreta i
vam veure un camí que pujava, de forma exagerada, direcció al
nostre destí. No hi havia dubte que era per allà. Però estava tot
ple de fang, gairebé impracticable. No sé quin tipus de vehicle
monstruós havia passat per allà però entre les marques de l'aigua
i les roderes de la fera mecànica, allò semblava més propi d'una
pel·lícula. La gent va començar a encaminar-se cap allà i ja vam
veure els primers problemes. Els de davant corregien als del darrera
per passar per un altre lloc. I a mi se'm va ocórrer trepitjar una
roca (netíssima! la temptació era forta) i gairebé que baixo fent
"surf"sobre ella. Alguna va relliscar i, qui més qui
menys, portava o 5 centímetres de fang a les soles de les sabates o
els pantalons bruts per alguna relliscada.
Passat l'ensurt, ens vam
treure roba, en previsió de la pujada que venia i/o per
l'acalorament per la pujada pel fang. Les bromes van sorgir: Què fas
tanta estona? Estàs posant la reductora als bastons? I contestaven:
No! El turbo! :-)
La
pujadeta ens l'havia pintat molt dura el Cisco i estàvem tots,
secretament, intimidats. Vam enfilar-la en silenci, amb respecte, amb
prudència. A qui se li hagués ocorregut parlar amb aquell
desnivell, més propi d'un llibre de problemes de física sobre el
pla inclinat, que de la realitat? Estàvem molt concentrats (com
davant del llibre de problemes, jeje!). La promesa, per part de
l'organitzador 6Q, que només serien 15 minuts de patiment, ens va
posar en perspectiva el tema i el vam afrontar amb motivació.
Xino-xano vam anar pujant. Vam passar pel costat d'una granja avícola
i per una hípica. Es van reactivar les converses. El recorregut ens
va agradar, malgrat el desnivell acumulat. Un cop fet, és clar.
De
seguida vam arribar a la carretera que menava recta al poble
d'Ullastrell. Es veia el mar, com una línia grisa, més elevada, en
aparença, que el terreny costaner. Sempre m'ha sobtat aquesta
perspectiva del mar. Mentrestant el Cisco havia convençut a la
Dominika i a l'Esther de no seguir pel camí paral·lel a la
carretera i baixar per una via verda alternativa. El poble es veia ja
a tocar, però vam desviar-nos un xic per gaudir de l'itinerari que
el Cisco ens havia proposat, molt convincentment. Al costat d'uns
terrenys llaurats va aparèixer una senyora amb el seu gos.
El Cisco
va aprofitar per preguntar-li alguna cosa i la dona el va informar
que aquells camps eren seus. Després i com un extra d'informació,
ens va fer tota una explicació, detallada al mil·límetre de com
arribar al poble. Jo no podia recordar tanta indicació, però el
Cisco va donar-li les gràcies i se'l veia fora de dubtes. - Sí que
hi ha gent amable!! em va dir tot satisfet. El vial en qüestió va
resultar ser preciós però tenia un petit inconvenient. Va donar una
volta considerable. Això va portar comentaris: Es triga el mateix a
anar de Viladecavalls a Ullastrell que d'Ullastrell a Ullastrell!!
Ja
feia estona que caminàvem per aquells paratges preciosos. En un tram
hi havia tot d'oliveres enormes i antigues en un costat i oliveres
joveníssimes a l'altre. Com si les més joves s'haguessin de fixar
bé en l'exemple de les veteranes per aprendre a recargolar les seves
soques i a estendre el seu brancam a la manera que fan les oliveres.
Vam
trobar un heliport i un helicòpter allà aturat. Els helicòpters
sempre m'han cridat molt l'atenció i a part del grup vaig comprovar
que també. La cosa és que em recorden vagament a una libèl·lula,
serà pel fet de la llibertat de moviments a l'aire que tenen, igual
que aquests espectaculars insectes.
Ja
semblava entrevèiem el final del serpentejant trajecte quan, de
sobte, va aparèixer la mateixa dona d'abans amb el mateix gos. Jo em
vaig quedar pàl·lida. No ens havia pogut avançar per allà on
anàvem, impossible! Però... per on havia sortit? Fantasmes!!?? O...
potser..., més aviat..., (i per no sortir amb els bastons de
qualsevol manera cames ajudeu-me),.. la bona dona es coneixia el
terreny com el palmell de la mà? Vull imaginar que havia agafat
alguna drecera secreta.
La
senyora ens va assenyalar una masia del davant, enorme i magnífica.
I ens va explicar una història, que he buscat després, perquè
semblava estreta d'una rondalla per treure la son. Faig aquí un
incís perquè crec que és important: Durant la guerra civil, allà
mateix, va haver-hi una colònia infantil que va allotjar, en
condicions penoses (de gana, por i separació familiar) a un centenar
de nens i nenes. Encara que sembli mentida, tot això va caure en
l'oblit fins que una funcionària de l'ajuntament (Neus
Salarich), buscant en l'arxiu municipal, va
trobar unes cartes. Actualment la masia és propietat d'una
congregació de religioses que l'utilitza també com a casa de
colònies. I resulta, que ara a més a més les monges estan fent
desaparèixer una altra part de la història, ja que li han canviat
el nom. El que abans era Can Palet dels Masovers ara es diu Monte
Alberta.
I
per fi, i com no podia ser d'una altra manera, vam arribar a
Ullastrell. Es van enlairar crits eufòrics. És molt engrescador
poder cridar d'alegria. Molt alliberador. En les lletres enormes de
l'entrada al poble vam fer-nos, per grups, unes fotos molt
simbòliques i que condensaven tot l'orgull i esforç que ens havia
costat assolir aquell indret.
Allà
feia encara més fred perquè el vent era molt fort. Vam
veure l'escut del poble amb un gran
ull central entreobert emmarcat
per dues branques d'olivera o llorer
unides per un llaç inferior.
Veient això
ens vam preguntar si el nom del poble provenia d'ull. O potser havien
posat un ull per les bones vistes que té el poble. El nostre company
Joan Antoni ens va passar un interessant enllaç sobre l'origen del
nom d'Ullastrell i que resumeixo succintament a continuació. De la
denominació medieval d'Ullastrello (1205) en deriva el nom actual,
tot i que també consta la grafia Ustrell, com a contracció popular
del nom autèntic. Una altra teoria indicaria que el nom podria
derivar d'Ullastre, que és l'olivera silvestre. Vam
passar per l'església de Santa Maria d'Ullastrell i vam tenir una
grata sorpresa. Allà ens esperava la Núria,
que no havia pogut afegir-se a la sortida d'avui,
però que volia compartir amb nosaltres el goig d'haver "fet el
cim". Amb aquell ambient gèlid, vam dirigir-nos directes al
Casal per escalfar-nos per dintre i per fora una miqueta.
Vam
sortir d'allà i el vent ens va tornar a deixar glaçats en uns
segons i encara més, després de la ventolera que ens va fer en el
mirador del "Turó del rector". Les vistes eren
magnífiques, dignes d'un poble situat a 342 metres d'alçada, un
mirador privilegiat. Des d'allà distingíem clarament la silueta del
nostre poble amb l'església de Sant Martí de Sorbet. També vam
albirar la figura blanca destacant sobre el fons verd del bosc: la
masia de Ca n'Oleguer.
Vam
acomiadar-nos de la Núria i vam iniciar el descens passant davant de
la llar d'infants pública el Cucut. La baixada va ser molt
pronunciada i directa, exigent amb algunes cames, ja cansades. I
baixant d'aquella manera, intensa i contundent, vam arribar prompte a
la riera.
Vam fer un tram seguint les seves aigües ramificades i
fent saltets ara aquí ara allà, tot creuant-la de banda a banda per
poder avançar. Vam trobar-nos de sobte, enclotats entre parets
altíssimes de terra i pedra. Allò semblava un altre planeta, un
lloc molt especial i únic a tocar del poble.
Vam
sortir per un camp, a poca distància de Can Cabassa. Allà ens vam
tornar a treure roba, ja no feia tant de fred i en previsió també
de la darrera pujadeta que ens esperava. Algú del grup es va demorar
una mica i l'Esther va cridar, després de preguntar si algú volia
loteria de Nadal: Espereu! i a continuació -"Ningún troll se
queda atrás!". Em va haver d'explicar que aquesta frase era de
la pel·lícula d'animació "Trolls" i vam riure una estona
la seva genial ocurrència. No vam desaprofitar per fer-nos algunes
fotos amb la Mola de fons.
Vam
tornar per Can Garriga, i la seva pujadeta fins les cabanes de
branques, va ser la cirereta del pastís i va culminar una sortida
100% recomanable. Després dels necessaris estiraments, cadascú
gestionaria a casa seva el fred i el cansament acumulats i el decans,
ben merescut, d'una jornada que ja ens ha quedat gravada a la
memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari