dimarts, 8 de desembre de 2020

Segona sortida a Ullastrell

Marxa circular d'uns 15 quilòmetres fins al poble veí d'Ullastrell. Un trencacames amb unes vistes dignes de l'esforç.

Aquest matí ens vam reunir 15 intrèpids al pàrquing de les orenetes, ben d'horeta. El sol encara no es veia sortir darrera les muntanyes. El dia abans havia plogut una miqueta i no volíem haver de tornar a ajornar la sortida. Així que, contents perquè al final no s'havia anul·lat, vam sortir amb moltes ganes pel camí del carrer Sabadell. Feia força vent i 4 graus de temperatura.
Només començar a caminar pel petit corriol envoltat de bosc, va sortir el sol matiner a veure què fèiem per allà. Avui havíem matinat més que el sol. És un plaer indescriptible el caminar pel boscam i rebre el sol a la cara, rogenc i sentir la seva lleu escalforeta a les galtes.

El grup es va allargassar de seguida. L'Imma va arrancar forta i va marcar un bon ritme al grup capdavanter. Anar la primera i sentir tot el grup al darrera motiva molt i dóna molta força, tot s'ha de dir. Ara que, si m'ho feu explicar, anar l'última, i no diguem si és fosc i et comença a fallar la pila del frontal, dóna una descàrrega d'adrenalina i de "químics tremoladissos varis" formidable.
Com havíem de fer petits grups amb certa separació, per complir la normativa, va ser com fer-ho sense ni adonar-nos-en. Va sortir natural. En agafar la primera desviació a mà esquerra per enllaçar amb el camí de baix, vam deixar de veure el grup, però el continuàvem sentint, ja que parlaven animadament. No podíem observar per on anaven però si podíem prosseguir el seu camí sonor.




Vam passar tot seguit per Can Cabassa i vam arribar a la riera. Baixava animada i carregada d'aigua. De seguida vam trobar un pas salvable i gràcies a una pedra, sortosament situada, vam poder creuar a l'altra banda sense mullar-nos. Vam seguir breument la riera a mà dreta i vam veure un camí que pujava, de forma exagerada, direcció al nostre destí. No hi havia dubte que era per allà. Però estava tot ple de fang, gairebé impracticable. No sé quin tipus de vehicle monstruós havia passat per allà però entre les marques de l'aigua i les roderes de la fera mecànica, allò semblava més propi d'una pel·lícula. La gent va començar a encaminar-se cap allà i ja vam veure els primers problemes. Els de davant corregien als del darrera per passar per un altre lloc. I a mi se'm va ocórrer trepitjar una roca (netíssima! la temptació era forta) i gairebé que baixo fent "surf"sobre ella. Alguna va relliscar i, qui més qui menys, portava o 5 centímetres de fang a les soles de les sabates o els pantalons bruts per alguna relliscada. 


Passat l'ensurt, ens vam treure roba, en previsió de la pujada que venia i/o per l'acalorament per la pujada pel fang. Les bromes van sorgir: Què fas tanta estona? Estàs posant la reductora als bastons? I contestaven: No! El turbo! :-)
La pujadeta ens l'havia pintat molt dura el Cisco i estàvem tots, secretament, intimidats. Vam enfilar-la en silenci, amb respecte, amb prudència. A qui se li hagués ocorregut parlar amb aquell desnivell, més propi d'un llibre de problemes de física sobre el pla inclinat, que de la realitat? Estàvem molt concentrats (com davant del llibre de problemes, jeje!). La promesa, per part de l'organitzador 6Q, que només serien 15 minuts de patiment, ens va posar en perspectiva el tema i el vam afrontar amb motivació. Xino-xano vam anar pujant. Vam passar pel costat d'una granja avícola i per una hípica. Es van reactivar les converses. El recorregut ens va agradar, malgrat el desnivell acumulat. Un cop fet, és clar.

De seguida vam arribar a la carretera que menava recta al poble d'Ullastrell. Es veia el mar, com una línia grisa, més elevada, en aparença, que el terreny costaner. Sempre m'ha sobtat aquesta perspectiva del mar. Mentrestant el Cisco havia convençut a la Dominika i a l'Esther de no seguir pel camí paral·lel a la carretera i baixar per una via verda alternativa. El poble es veia ja a tocar, però vam desviar-nos un xic per gaudir de l'itinerari que el Cisco ens havia proposat, molt convincentment. Al costat d'uns terrenys llaurats va aparèixer una senyora amb el seu gos. 

El Cisco va aprofitar per preguntar-li alguna cosa i la dona el va informar que aquells camps eren seus. Després i com un extra d'informació, ens va fer tota una explicació, detallada al mil·límetre de com arribar al poble. Jo no podia recordar tanta indicació, però el Cisco va donar-li les gràcies i se'l veia fora de dubtes. - Sí que hi ha gent amable!! em va dir tot satisfet. El vial en qüestió va resultar ser preciós però tenia un petit inconvenient. Va donar una volta considerable. Això va portar comentaris: Es triga el mateix a anar de Viladecavalls a Ullastrell que d'Ullastrell a Ullastrell!!
Ja feia estona que caminàvem per aquells paratges preciosos. En un tram hi havia tot d'oliveres enormes i antigues en un costat i oliveres joveníssimes a l'altre. Com si les més joves s'haguessin de fixar bé en l'exemple de les veteranes per aprendre a recargolar les seves soques i a estendre el seu brancam a la manera que fan les oliveres.
Vam trobar un heliport i un helicòpter allà aturat. Els helicòpters sempre m'han cridat molt l'atenció i a part del grup vaig comprovar que també. La cosa és que em recorden vagament a una libèl·lula, serà pel fet de la llibertat de moviments a l'aire que tenen, igual que aquests espectaculars insectes.
Ja semblava entrevèiem el final del serpentejant trajecte quan, de sobte, va aparèixer la mateixa dona d'abans amb el mateix gos. Jo em vaig quedar pàl·lida. No ens havia pogut avançar per allà on anàvem, impossible! Però... per on havia sortit? Fantasmes!!?? O... potser..., més aviat..., (i per no sortir amb els bastons de qualsevol manera cames ajudeu-me),.. la bona dona es coneixia el terreny com el palmell de la mà? Vull imaginar que havia agafat alguna drecera secreta.
La senyora ens va assenyalar una masia del davant, enorme i magnífica. I ens va explicar una història, que he buscat després, perquè semblava estreta d'una rondalla per treure la son. Faig aquí un incís perquè crec que és important: Durant la guerra civil, allà mateix, va haver-hi una colònia infantil que va allotjar, en condicions penoses (de gana, por i separació familiar) a un centenar de nens i nenes. Encara que sembli mentida, tot això va caure en l'oblit fins que una funcionària de l'ajuntament (Neus Salarich), buscant en l'arxiu municipal, va trobar unes cartes. Actualment la masia és propietat d'una congregació de religioses que l'utilitza també com a casa de colònies. I resulta, que ara a més a més les monges estan fent desaparèixer una altra part de la història, ja que li han canviat el nom. El que abans era Can Palet dels Masovers ara es diu Monte Alberta.
I per fi, i com no podia ser d'una altra manera, vam arribar a Ullastrell. Es van enlairar crits eufòrics. És molt engrescador poder cridar d'alegria. Molt alliberador. En les lletres enormes de l'entrada al poble vam fer-nos, per grups, unes fotos molt simbòliques i que condensaven tot l'orgull i esforç que ens havia costat assolir aquell indret.



Allà feia encara més fred perquè el vent era molt fort. Vam veure l'escut del poble amb un gran ull central entreobert emmarcat per dues branques d'olivera o llorer unides per un llaç inferior. 
Veient això ens vam preguntar si el nom del poble provenia d'ull. O potser havien posat un ull per les bones vistes que té el poble. El nostre company Joan Antoni ens va passar un interessant enllaç sobre l'origen del nom d'Ullastrell i que resumeixo succintament a continuació. De la denominació medieval d'Ullastrello (1205) en deriva el nom actual, tot i que també consta la grafia Ustrell, com a contracció popular del nom autèntic. Una altra teoria indicaria que el nom podria derivar d'Ullastre, que és l'olivera silvestre. Vam passar per l'església de Santa Maria d'Ullastrell i vam tenir una grata sorpresa. Allà ens esperava la Núria, que no havia pogut afegir-se a la sortida d'avui, però que volia compartir amb nosaltres el goig d'haver "fet el cim". Amb aquell ambient gèlid, vam dirigir-nos directes al Casal per escalfar-nos per dintre i per fora una miqueta.
Vam sortir d'allà i el vent ens va tornar a deixar glaçats en uns segons i encara més, després de la ventolera que ens va fer en el mirador del "Turó del rector". Les vistes eren magnífiques, dignes d'un poble situat a 342 metres d'alçada, un mirador privilegiat. Des d'allà distingíem clarament la silueta del nostre poble amb l'església de Sant Martí de Sorbet. També vam albirar la figura blanca destacant sobre el fons verd del bosc: la masia de Ca n'Oleguer.




Vam acomiadar-nos de la Núria i vam iniciar el descens passant davant de la llar d'infants pública el Cucut. La baixada va ser molt pronunciada i directa, exigent amb algunes cames, ja cansades. I baixant d'aquella manera, intensa i contundent, vam arribar prompte a la riera. 
Vam fer un tram seguint les seves aigües ramificades i fent saltets ara aquí ara allà, tot creuant-la de banda a banda per poder avançar. Vam trobar-nos de sobte, enclotats entre parets altíssimes de terra i pedra. Allò semblava un altre planeta, un lloc molt especial i únic a tocar del poble.



Vam sortir per un camp, a poca distància de Can Cabassa. Allà ens vam tornar a treure roba, ja no feia tant de fred i en previsió també de la darrera pujadeta que ens esperava. Algú del grup es va demorar una mica i l'Esther va cridar, després de preguntar si algú volia loteria de Nadal: Espereu! i a continuació -"Ningún troll se queda atrás!". Em va haver d'explicar que aquesta frase era de la pel·lícula d'animació "Trolls" i vam riure una estona la seva genial ocurrència. No vam desaprofitar per fer-nos algunes fotos amb la Mola de fons.

Vam tornar per Can Garriga, i la seva pujadeta fins les cabanes de branques, va ser la cirereta del pastís i va culminar una sortida 100% recomanable. Després dels necessaris estiraments, cadascú gestionaria a casa seva el fred i el cansament acumulats i el decans, ben merescut, d'una jornada que ja ens ha quedat gravada a la memòria.

Cap comentari:

Publica un comentari