diumenge, 13 de desembre de 2020

Ruta de les masies de Viladecavalls II

Sortida circular per les masies de Can Marcet i Can Baiona passant pel nostre estimat roure Centenari.

Aquest matí vam sortir ben puntuals del pàrquing de les orenetes, com sempre fem quan ens ve a retrobar el fred matinal. No cal entretenir-se. Vam agafar breument els cotxes en petits grups i vam aparcar al km 8 de la carretera B-120 direcció Olesa de Montserrat. Allà vam enfilar la pista de terra, ample i comodíssima per fer marxa nòrdica, vers el roure centenari. Anàvem a bon pas, esperonats per la fredor matutina. Vam retrobar-nos amb companyes que feia temps que no vèiem i, és clar, no cal que us digui que si el "conversòmetre" tingués escala de mesura, haguéssim assolit el màxim mesurable, ja us podeu fer la idea. Jo no sabria dir-vos com, però en un tres i no res ens vam plantar al costat del roure centenari. No literalment, ja m'enteneu. Gairebé que ens vam entrebancar amb ell de l'embranzida "conversívola" que portàvem.

 

Les mirades es van enlairar immediatament al cel, vers les fulles lobulades color daurat que espurnejaven al sol fredolic i tímid d'aquesta albada tardorenca. I allà es van quedar. Una bona estona. Perduts tots els ulls entre les fulles, en silenci. 

Quan les primeres companyes van començar a abraçar-se al nostre estimat arbre centenari, vam començar a baixar els ulls, divertides. Vam fer fotos, per torns, al costat d'aquesta llegenda viva de casa nostra. 



L'Esther ens va llegir un article de fa quatre anys on, pel que es veu, el nostre estimat arbre havia patit d'un cuc menjaire que havia volgut escurçar-li la vida abans d'hora. Tot això havia passat, per sort. I ara s'alçava, esplèndid, amb les seves branques volent arribar al cel, amples i poderoses, abastant-nos a tots sota la seva imponent capçada color de palla.

Vam visitar la font del roure. Baixeta, perduda entre la vegetació, gairebé invisible però encara present. 

A continuació vam entrar el forn de calç. Era força gran i amb una petita figuera a dintre, encara amb totes les fulles. 


També vam comentar, que la part entapissada de molsa dels troncs era la que donava al nord.

Ens vam acomiadar del roure amb una abraçada, adonat-nos, només aleshores, de les impressionants dimensions del seu tronc. Vam dirigir-nos cap a la Masia de Can Marcet. En els nostres bastons, algunes de nosaltres havíem clavat fulles de roure seques de l'arbre centenari. I les vam anar deixant caure, mica en mica, per tot el camí, com deixant-hi un rastre. A vol d'ocell, tota la multitud de fulles escampades per la munió de camins, portades pels visitants regulars del majestuós habitant centenari del bosc, haguessin semblat una estrella. Com si tot allò el roure ja ho tingués previst i volgués ser el centre d'un astre daurat i magnífic.

En poca estona vam arribar a la masia deshabitada de Can Marcet. 

Allà ens vam dirigir, passant per una entrada molt malmesa, fins a la façana assolellada i l'era de l'edifici en runes. Ens vam escampar per l'herba alta i l'Esther va treure les seves notes i va començar a instruir-nos. 

Mentre escoltava amb atenció, mirava la porta principal de fusta, emmarcada per una gran vinya enfiladissa. Havia estat una porta molt bonica antany i ara estava força desgastada pel temps. Duia una petita imatge del Sagrat Cor de Jesús incrustada, que ens va cridar l'atenció.

Faig un parèntesi per explicar-vos l'origen d'aquest costum tan arrelat. Cap a l'any 1907 el papa Pius X va rebre la visita d'un missioner peruà, el pare Mateo, que s'havia curat miraculosament de la tuberculosi davant la imatge del Sagrat Cor. El missioner acudia al papa per demanar-li autorització i permís per la seva missió de predicar el Sagrat Cor de Jesús i que presidís la llar de les famílies. El papa, que era molt bromista, li va contestar que no. Davant l'astorament de Mateo va afegir que no li permetia, sinó que li manava fer-ho, que era mandat del papa i que marxava amb la seva benedicció. El cas és que, des d'aleshores ençà, va començar la campanya d'entronitzar la imatge del Sagrat Cor, que va calar en tot el món.


De Can Marcet tenim escrits que daten de l'any 1367. Aquesta masia del segle XIV li deu el nom a Pere Marcet que la va heretar l'any 1371. Aquesta masia de 3 plantes (cadascuna amb 200m2), es diferencia per no tenir les típiques golfes. El raïm es trepitjava a la planta del mig. Vam veure també les construccions auxiliars dedicades a l'emmagatzematge, pallers, corrals,...

Vam mirar cautelosament a l'interior, sense arribar a entrar-hi i la visió era de desolació i abandonament. El sostre havia cedit i un munt de runes i deixalles omplien el terra. Si hi hagués diners infinits, seria preciós recuperar l'antiga esplendor de l'enorme masia.

Vam encaminar-nos cap a la font de Can Marcet. En desús però s'ensumava l'antiga importància i bellesa que deuria tenir en el passat.

I aleshores, com si el camí sabés que ens havíem refredat una mica amb la paradeta cultural i que necessitàvem escalfor immediata, es va desplegar davant nostre una pujada demencial que va omplir les mascaretes d'improperis i esbufecs i que ens va fer entrar en calor d'una revolada.

Vam fer un petit tram per la carretera i vam arribar ben aviat a la masia de Can Baiona. Acalorats i totalment preparats per una altra explicació cultural en el dia fred que feia. L'Esther ens va regalar un munt de dades i de fets històrics molt interessants de la masia que teníem al davant. Un grup de ciclistes també hi havien fet una parada tècnica. 

La façana principal, encarada al migdia, ens la va ensenyar l'Esther en una foto, perquè des d'on érem no la podíem veure. La primera documentació escrita datava de l'any 1237.

Vam tornar cap als cotxes amb una sensació de plenitud energètica i cultural. Havíem visitat dues de les masies que, de ben segur, teniu vistes. Ja que si des del poble mirem cap a Montserrat, Can Marcet i can Baiona apareixen a dreta i esquerra de la nostra venerada Serra d'Or.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada