diumenge, 20 de desembre de 2020

Sortida a Sant Salvador de les Espases

Sortida al cim de Sant Salvador de les Espases. Un mirador espectacular i una ruta preciosa digna de ser l'última de l'any.

Vam sortir a molt bona hora. Feia un dia misteriós, amb boira aquí i allà. Vam agafar els cotxes temporalment i els vam deixar a Can Mimó. L'Esther ens va explicar, de seguida, que allà hi havia hagut un restaurant i que ara es dedicaven al pasturatge ecològic amb unes cabres i ovelles disperses per l'entorn.

Capella de Sant Salvador de les Espases, el nostre destí d'avui

Vam començar a pujar per una pista amplíssima, vermellosa i exigent que ens va fer entrar en calor de seguida. A banda esquerre vam divisar una barraca de vinya molt enrunada.

Vam seguir pujant alienes encara a les precioses escenes que ens esperaven, absortes en les nostres converses i el clic clic dels bastons sobre la terra rogenca.

La pujadeta no ens va desanimar gens ni mica i, a molt bon ritme ens vam trobar, de cop, amb unes vistes impressionants de Montserrat i del punxegut turó on hi havia la capella del nostre destí d'avui.

Uns núvols baixos corrien fent curses davant de Montserrat i nosaltres vam voler participar de la cursa, fent-nos fotos en petits grups davant la muntanya sagrada abans que fos totalment tapada per les nuvolades corredores. 



El turó on hi havia Sant Salvador de les Espases semblava, des de la nostra distant perspectiva, del tot inexpugnable, infranquejable i inassolible. I només la fe vers els nostres guies va fer que no desistíssim en la nostra aproximació vers aquelles remotes arestes punxegudes en la llunyania.

El primer cop que fas alguna cosa és sempre molt especial. Hi ha un excitament i unes expectatives carregades d'emoció a dosis altíssimes. És addictiu i embriagador. Estàvem al Pla del Fideuer. Un nom molt curiós per a un mirador tant privilegiat i extraordinari vers l'entorn i vers la nostra afilada destinació.

Ens vam trobar envoltats d'un espai amb uns contrastos de llum i ombra de fantasia. Sol i boira, pics i valls, talment haguéssim pogut estar a les verdes valls suïsses. Quin paisatge més meravellós, en aquella hora del matí, amb el sol encara indecís, els núvols omplint de clapes el terreny i la boira creant el més fantàstic dels efectes. Quina meravella! I allà estàvem nosaltres, quina sort!



No importava cap a on et portés la vista, a cada cantonada trobaves pendents solapant-se en perspectiva des d'una o altra vessant i els camins, com capil·lars rogencs, pujant i baixant, escampats per tot arreu.

El Joan Anton em va fer fixar en un arbust molt comú allà, el garric o coscoll (Quercus coccifera). Vam apreciar, embadalits tots dos amb la descoberta, les seves fulles perennes de color verd molt viu, dures i amb els marges punxeguts. Vam sorprendre'ns amb la magnitud del seu fruit: unes aglans enormes en comparació amb el petit arbret que teníem al davant.

Vam continuar i, després d'una forta pujada per un camí ja més estret, vam fer el primer cim i vam ser rebudes per la imatge de Sant Bernat de Menthon. 

Va construir l'any 962 albergs als punts més alts dels passos per travessar els Alps. Així, va fundar la Congregació Hospitalera del Gran Sant Bernat. Comptaven amb l'ajuda de gossos ensinistrats especialment adaptats a la vida d'alta muntanya: els Santbernats, el nom dels quals es deu a la tasca del sant. Va ser proclamat patró dels Alps, dels esquiadors i dels alpinistes per Pius XI l'any 1923. D'aquesta manera, molts centres excursionistes el tenen com a patró i s'ha promogut la col·locació de la seva imatge en diversos indrets del nostre país, com l'ermita que té dedicada al Montseny, al santuari de Núria i el de la Mare de Déu del Mont.




Des d'aquest punt, tan elevat i ventós, ja podíem veure Vacarisses a l'altra banda i, dins del cor, vam tenir un pensament pels nostres estimats companys Salva i Carme del poble veí, que fa temps que no veiem.

Després de baixar de forma abrupta d'allà on érem, vam enfilar un corriolet que serpentejava misteriós, entre la boira, envoltat de vegetació exuberant que el convertia en un túnel de verdor aclaparadora. 

De tant en tant, una claror a mà dreta indicava l'absència puntual de vegetació en aquell punt, i aleshores, allò esdevenia una finestra natural vers el meravellós paisatge que ens envoltava. Com deia molt sàviament la nostra estimada companya Charo, estaves dividit entre posar bé els peus sobre les roques del camí o gaudir del paisatge. Molt aniria jo mirant les petites i freqüents "finestres" del singular caminet tunelador d'aquest bosc de somnis, perquè gairebé al final, uns branquillons que queien de dalt, com primíssimes potetes, em van agafar les ulleres que portada dalt del cap i se les van quedar per fer-les gronxar una mica. Mentre les companyes es petaven de riure, jo, desconcertada, em tocava el cap incrèdula i, amb certa inquietud, atansava la meva mà freda vers aquelles extremitats, més semblants a les d'una aranya que a unes branquetes innocents.

Vam desembocar en una clariana rogenca. I com si fóssim unes gotes d'aigua d'un riu subterrani, ens vam escampar tots per la plana carmesí. Altres camins també ho van fer, provinents d'altres llocs. I també hi vam trobar persones que venien corrents i passaven, gairebé volant, per la clapa vermellosa on ens trobàvem.

Vam recuperar breument les forces i vam iniciar una baixada per unes escales, ja entre pics molt afilats i vistes de pel·lícula. 


El grup va formar una fila allargassada, les converses van disminuir i ens vam posar a copsar l'entorn com si fóssim unes antenes receptores d'energies positives. L'excitament pel cim, ja més proper, era palès i el cor em feia saltets dins del pit impacient i neguitós. Seria capaç de pujar-hi? Perquè us hauria de confessar una cosa en aquest punt, i és que tinc una mica de vertigen. El camí carenejava aliè als meus temors i mostrant-nos la seva bellesa extasiant. El sol donava forma a la muntanya per on passàvem i la dibuixava, amb tots els detalls, sobre la superfície plena de verdor de la carena del costat. La boira seguia jugant a fer carreres llunyanes i creava foradets adés i ara per on entrevèiem fugaçment les formes rocoses que s'amagaven al seu darrera.

Cadascú estava absort en els seus pensaments i enfarfegats per aquell decorat màgic, enigmàtic i de fantasia, camí del temut cim agullós. Les cames anaven ara soles, esperonades per la proximitat del nostre destí. Vam pujar per un últim corriol, una mica compromès, però tenia la ment tant plena de sensacions que el vertigen no hi tenia ja cap cabuda i ens vam plantar al vell cim de Sant Salvador de les Espases sense creure'ns ben bé com hi havíem aconseguit arribar-hi. 



Un pal de fusta sostenia la bandera quadribarrada que onejava fortament al vent. Era talment el màstil d'un vaixell i nosaltres érem els tripulants, que navegaven en el paisatge envoltat de núvols fugissers talment les crestes de les onades creades per les carenes verdes dels voltants. La sensació de llibertat i plenitud saturaven tots els receptors del cos. Vam fer unes merescudes fotos i el grup va baixar davant la capella per fer un petit descans i algun mos, en el banc de pedra allargat de l'exterior. 



Jo em vaig quedar a dalt del cim l'estona que el grup era a baix. Omplint-me de sensacions i deixant-me acariciar pel vent i pel sol d'aquell matí inesborrable. Hi havia una imatge de Jesús envoltada pel que semblava la forma d'un arbre o un sostre i que emmarcava de forma miraculosa la muntanya de Montserrat del seu darrera.


Un pessigolleig m'omplia la panxa... Seria capaç de baixar sola? Vaig treure el cap per avisar des de dalt al grup que ara baixava, per si de cas, i vaig aprofitar per fer una foto com si fos un dron, des de dalt. 

Les oliveres dels voltants del cim em miraven divertides. Elles, clarament, no tenien aquest problema meu. El pic punxegut havia estat assolit i ara feia ombra en la vessant oposada al sol. Inclús em va semblar distingir-hi la meva ombra.

Unes petites escales i una primíssima barana, que feia més de suport emocional que físic, em van permetre baixar sense problemes. Quin alleujament i quina descàrrega d'adrenalina! 

Amb els bastons tremolosos per tanta energia concentrada, no m'explico com no van sortir-ne espurnes d'electricitat. Suposo que vaig fer presa de terra, o quelcom semblant, abans de poder electrocutar ningú. Tot baixant del cim m'havia trobat un pare Noel, amb barba i barret, complert. Li vaig preguntar si donava caramels i no se quina excusa em va balbucejar. Crec que no s'esperava la pregunta.

En veure'm a baix amb tothom, l'Esther es va activar i va començar les seves interessants explicacions. M'havien estat esperant. La zona pertanyia al municipi d'Esparreguera i estava documentada a partir del s. XIV com l'antiga capella del Castell de les Espases, documentat des de l'any 985. Està declarada bé cultural d'interès nacional. El nom li ve arran de la forma afuada de les muntanyes que la rodegen. I també corre una llegenda de tarannà bèl·lic que vol explicar també això.





Vam marxar d'aquell paradís amb recança i gairebé vam sentir el soroll, quan vam desenganxar-hi tots l'ànima, que volia encara quedar-s'hi una estona. En arribar a la imatge del Sant Bernat vam dividir-nos en dos grups. Un caminaria per la carena del cims i l'altre tornaria pel mateix camí, on es veu que havien albirat algun bolet fugisser. Jo vaig anar amb el grup de les carenes.

Vam pujar i baixar per uns camins rogencs primíssims, envoltats de mates baixes i d'unes vistes impressionants. De tant en tant fèiem alguna ullada furtiva vers els amples camins de la vall en busca del nostre grup. Secretament es va iniciar una mena de competició, a veure qui arribava abans al pàrquing de Can Mimó.

En una d'aquestes mirades, vam divisar el grupet del pare Noel. Nosaltres havíem sortit abans que ells, així que l'altre grup nostre devia anar més avançat. Vam accelerar el pas mirant de no caure entre tanta roca i tants desnivells. Caminant per aquells camins, en aquelles altures, amb les dues vessants, a banda i banda, ens sentíem igual que en la pel·lícula del senyor del anyells, com els cavallers de Rohan. Li vaig comentar a l'Esther, i al cap d'uns segons, cavalcàvem les muntanyes amb la música de la banda sonora d'aquesta èpica trilogia de fons. Quina meravella! No podíem parar de somriure de joia.

En un altre cop d'ull ens va semblar veure el nostre grup "boletaire". "Ueeeeeeeeeeeee!!!!" vam cridar des de les carenes que recorríem. De sobte un altre "Ueee!!", va tornar cap a nosaltres, però des d'un altre camí. Era el grup del pare Noel que estava donant salts i ens saludava efusivament des d'una zona més baixa de la vall propera. Vam tornar la salutació divertides i després vam sentir també el clam del nostre grup.


Vam arribar a una zona molt compromesa amb roques i precipicis i d'allà va sorgir del no res un home vell, que es veia clarament que per allà hi anava tot sovint, perquè caminava com si volés per les roques. Ens va informar que arribàvem a la famosíssima pedra de la bossa. I ens va explicar tota la història. Ens el miràvem embadalides i divertides. No sé per on deuria passar aquell bon home però en alguns trams, nosaltres, ara cavallers de Rohan, vam haver de baixar gairebé de cul, per no estimbar-nos. Aquella zona havia estat un enclavament estratègic on el bandits i lladres podien fer emboscades i robar "les bosses" als caminants desprevinguts. Ens vam creure la història i després vam veure una placa on estava tot escrit. Quina descoberta!!

I jo no sé si allò de la bossa ens va despistar perquè la Dominika i el Sebas ens van fer baixar de forma força directe vers el nostre, ja proper, destí. L'Esther, la Flor i jo mateixa ens les vam veure per seguir-los. Potser fugíem d'algun bandit que havien vist? Ja fóssim caminants en fuga o cavallers, vam arribar, degut a aquella inclinació bàrbara, en un sospir, al pàrquing de Can Mimó. Al cap d'una estona curta va arribar la resta del grup. 

En Joan Anton em va ensenyar una bossa plena de bolets, que va treure de la motxilla amb tota la cura del món, com si d'un tresor es tractés. 

Els dos grups cofois i alegres per l'experiència vam fer estiraments i vam tornar a casa amb l'esperit i el cos refets i recarregats d'una energia i unes vistes que ningú no havia previst.



diumenge, 13 de desembre de 2020

Ruta de les masies de Viladecavalls II

Sortida circular per les masies de Can Marcet i Can Baiona passant pel nostre estimat roure Centenari.

Aquest matí vam sortir ben puntuals del pàrquing de les orenetes, com sempre fem quan ens ve a retrobar el fred matinal. No cal entretenir-se. Vam agafar breument els cotxes en petits grups i vam aparcar al km 8 de la carretera B-120 direcció Olesa de Montserrat. Allà vam enfilar la pista de terra, ample i comodíssima per fer marxa nòrdica, vers el roure centenari. Anàvem a bon pas, esperonats per la fredor matutina. Vam retrobar-nos amb companyes que feia temps que no vèiem i, és clar, no cal que us digui que si el "conversòmetre" tingués escala de mesura, haguéssim assolit el màxim mesurable, ja us podeu fer la idea. Jo no sabria dir-vos com, però en un tres i no res ens vam plantar al costat del roure centenari. No literalment, ja m'enteneu. Gairebé que ens vam entrebancar amb ell de l'embranzida "conversívola" que portàvem.

 

Les mirades es van enlairar immediatament al cel, vers les fulles lobulades color daurat que espurnejaven al sol fredolic i tímid d'aquesta albada tardorenca. I allà es van quedar. Una bona estona. Perduts tots els ulls entre les fulles, en silenci. 

Quan les primeres companyes van començar a abraçar-se al nostre estimat arbre centenari, vam començar a baixar els ulls, divertides. Vam fer fotos, per torns, al costat d'aquesta llegenda viva de casa nostra. 



L'Esther ens va llegir un article de fa quatre anys on, pel que es veu, el nostre estimat arbre havia patit d'un cuc menjaire que havia volgut escurçar-li la vida abans d'hora. Tot això havia passat, per sort. I ara s'alçava, esplèndid, amb les seves branques volent arribar al cel, amples i poderoses, abastant-nos a tots sota la seva imponent capçada color de palla.

Vam visitar la font del roure. Baixeta, perduda entre la vegetació, gairebé invisible però encara present. 

A continuació vam entrar el forn de calç. Era força gran i amb una petita figuera a dintre, encara amb totes les fulles. 


També vam comentar, que la part entapissada de molsa dels troncs era la que donava al nord.

Ens vam acomiadar del roure amb una abraçada, adonat-nos, només aleshores, de les impressionants dimensions del seu tronc. Vam dirigir-nos cap a la Masia de Can Marcet. En els nostres bastons, algunes de nosaltres havíem clavat fulles de roure seques de l'arbre centenari. I les vam anar deixant caure, mica en mica, per tot el camí, com deixant-hi un rastre. A vol d'ocell, tota la multitud de fulles escampades per la munió de camins, portades pels visitants regulars del majestuós habitant centenari del bosc, haguessin semblat una estrella. Com si tot allò el roure ja ho tingués previst i volgués ser el centre d'un astre daurat i magnífic.

En poca estona vam arribar a la masia deshabitada de Can Marcet. 

Allà ens vam dirigir, passant per una entrada molt malmesa, fins a la façana assolellada i l'era de l'edifici en runes. Ens vam escampar per l'herba alta i l'Esther va treure les seves notes i va començar a instruir-nos. 

Mentre escoltava amb atenció, mirava la porta principal de fusta, emmarcada per una gran vinya enfiladissa. Havia estat una porta molt bonica antany i ara estava força desgastada pel temps. Duia una petita imatge del Sagrat Cor de Jesús incrustada, que ens va cridar l'atenció.

Faig un parèntesi per explicar-vos l'origen d'aquest costum tan arrelat. Cap a l'any 1907 el papa Pius X va rebre la visita d'un missioner peruà, el pare Mateo, que s'havia curat miraculosament de la tuberculosi davant la imatge del Sagrat Cor. El missioner acudia al papa per demanar-li autorització i permís per la seva missió de predicar el Sagrat Cor de Jesús i que presidís la llar de les famílies. El papa, que era molt bromista, li va contestar que no. Davant l'astorament de Mateo va afegir que no li permetia, sinó que li manava fer-ho, que era mandat del papa i que marxava amb la seva benedicció. El cas és que, des d'aleshores ençà, va començar la campanya d'entronitzar la imatge del Sagrat Cor, que va calar en tot el món.


De Can Marcet tenim escrits que daten de l'any 1367. Aquesta masia del segle XIV li deu el nom a Pere Marcet que la va heretar l'any 1371. Aquesta masia de 3 plantes (cadascuna amb 200m2), es diferencia per no tenir les típiques golfes. El raïm es trepitjava a la planta del mig. Vam veure també les construccions auxiliars dedicades a l'emmagatzematge, pallers, corrals,...

Vam mirar cautelosament a l'interior, sense arribar a entrar-hi i la visió era de desolació i abandonament. El sostre havia cedit i un munt de runes i deixalles omplien el terra. Si hi hagués diners infinits, seria preciós recuperar l'antiga esplendor de l'enorme masia.

Vam encaminar-nos cap a la font de Can Marcet. En desús però s'ensumava l'antiga importància i bellesa que deuria tenir en el passat.

I aleshores, com si el camí sabés que ens havíem refredat una mica amb la paradeta cultural i que necessitàvem escalfor immediata, es va desplegar davant nostre una pujada demencial que va omplir les mascaretes d'improperis i esbufecs i que ens va fer entrar en calor d'una revolada.

Vam fer un petit tram per la carretera i vam arribar ben aviat a la masia de Can Baiona. Acalorats i totalment preparats per una altra explicació cultural en el dia fred que feia. L'Esther ens va regalar un munt de dades i de fets històrics molt interessants de la masia que teníem al davant. Un grup de ciclistes també hi havien fet una parada tècnica. 

La façana principal, encarada al migdia, ens la va ensenyar l'Esther en una foto, perquè des d'on érem no la podíem veure. La primera documentació escrita datava de l'any 1237.

Vam tornar cap als cotxes amb una sensació de plenitud energètica i cultural. Havíem visitat dues de les masies que, de ben segur, teniu vistes. Ja que si des del poble mirem cap a Montserrat, Can Marcet i can Baiona apareixen a dreta i esquerra de la nostra venerada Serra d'Or.