dilluns, 30 de novembre de 2020

Ruta de les masies de Viladecavalls I

Ruta circular molt assequible i agradable per les masies dels voltants de Viladecavalls. Uns 10Km de caminada per tot tipus de senders i amb un entorn molt ric en tots els sentits.

La ruta d'avui va ser inesperada. Arran les pluges intenses dels darrers dies i donada la prohibició de sortir del municipi els caps de setmana per la pandèmia, el dia abans el comitè de bones praxis es va reunir en una trucada a tres veus per acabar de concretar quina ruta faríem. Sort en vam tenir l'Esther i jo de la lucidesa de la comissió 6Q. Tots sabem, a hores d'ara, que el compromís del Cisco (6Q ;-) ) en la seva comissió de sortides és excepcional. I aquest cop, i improvisant, es va treure de la màniga una sortida complerta i de proximitat. L'Esther la va complementar amb les aportacions precioses d'un llibre sobre la història de Viladecavalls. Us ho explico ara a poc a poc, com va anar, si fa no fa.

Vam trobar-nos molt d'horeta al pàrquing de les orenetes. Feia un fred important, així que després de fer una passada ràpida a tothom pels raigs infrarojos del termòmetre que m'havia deixat la Núria, vam iniciar sense més dilacions la marxa. De seguida, i com sol passar sempre que ens acompanya, es va posar la Dominika al capdavant amb el seu ritme infernal. Tothom va agrair l'escalfor (dels inferns) però no la velocitat, i aviat es van alçar protestes subtils que ens va revocar dient que ho feia només per marcar distància entre grups, ja que havíem d'anar màxim en grups de sis, per la normativa del moment. Com tenia raó, no vam entrar en més discussió al respecte i vam seguir suant la tinta darrera la Dominika, o millor dit, a distància de la Dominika.



Només sortir vam enfilar la pista ampla que es dirigeix al camí de la tomba. Allà ens vam treure les manies de cop i ens vam posar de fang ben plens, sabates i bastons inclosos. Era relliscós i enganxós i caminar-hi per sobre donava certa inseguretat. Però a l'anar "de marxosos", l'avantatge és que ens desplacem sempre amb total confiança perquè en el fons és com si anéssim a quatre potes.

La sortida d'avui ens havia deixat una mica frustrats, haguéssim volgut anar a Ullastrell, però en canvi aquí estàvem, donant voltes pels camins enfangats dels voltants del poble. Anàvem tant separats que no va ser fins al cap d'una estona que vaig reconèixer a tothom que venia en la colla. Entre la mascareta, els gorros i els bufs costava reconèixer a la gent. Un cop tots reconeguts entre nosaltres va passar una cosa imprevista i es va formar una connexió molt forta entre nosaltres, una mena d'unió, més forta que les distàncies imposades, que les dificultats i incerteses del moment actual. Tothom del grup va posar de cop el seu valuós granet de sorra. I la sortida va transformar-se sobtadament en un compartir energies, en una correspondència basada en el respecte i en l'amor mutu. 

Tothom es va bolcar a fer, d'aquella sortida de proximitat entre el fang, una cosa extraordinària, un regal: L'Esther va treure un llibre de la seva motxilla i va començar a explicar-nos tot sobre les masies que anàvem trobant; la Dominika va treure bosses d'escombraries i es va posar a recollir tota la brossa del camí amb l'Esther; el Quim no parava de fer bromes divertidíssimes i a fer-nos riure cada cop que obríem la boca per dir alguna cosa; algunes explicàvem històries personals i ens trobàvem acollides per orelles que escoltaven i cors que s'obrien al dolor aliè; d'altres feien fotos; d'altres meditaven en silenci; jo participava en la cursa de la dona virtual; la Glòria ens va guiar per un camí, que jo creia tancat per les obres, vers la B-40; la Gemma ens va explicar d'on venia el nom del poble (del s.XI, esmentat com a villa de cavallis o també villa equorum),... I segur que m'he deixat un munt de coses! 


Formàvem part d'aquella unió invisible, que com una teranyina de fils subtils, ens lligava fortament. Aleshores va passar la màgia, acompanyada per aquesta connexió brutal. Va ser una sensació meravellosa, molt insòlita i en la qual, vaig adonar-me que era com si estigués recorrent un camí diferent o com si m'haguessin canviat els ulls i ara veiés especial, amb un altre filtre. 




El cas és que vam gaudir dels 10 quilòmetres de la sortida com si fos la primera vegada que trepitjàvem aquell territori, tan proper a casa nostra. La sortida se'ns va fer curta: L'arribada a la masia de Ca n'Oleguer i la sortida per cames al sentir els crits des de dins la casa perquè els havíem despertat al fer bordar els gossos (Volíem veure el forn que mai havíem vist tot i haver passat per allà mil vegades); 


la baixada a l'amagada font del Frare, que moltes havien passat per alt tot i haver-se acostat pel camí infinitat de cops; la mulladera de la Dominika al comprovar que, efectivament, sortia aigua de la petita font; 

Can Tarumbot; el jaciment romà del segle III a la banda est de la masia de Can Cabassa; el forn de calç prop de la riera; l'inici del camí cap a Ullastrell (i que queda pendent);






la devastació de la masia de Can Garriga; les petites cabanes de fusta fetes pels més petits del poble,...






Tot va passar volant, entre els fils de la nostra unida teranyina marxosa. Vam decidir no passar pel prat fangós i vam retornar pel camí de dalt que menava al carrer Sabadell. Al final del camí vam fer uns estiraments i cadascú va tornar a casa, després de desenganxar-se dels fils i amb una sensació estranya d'haver descobert un paratge nou, aquí, a tocar.



Cap comentari:

Publica un comentari