dilluns, 12 d’octubre de 2020

Sortida a la zona del parc Natural del Delta del Llobregat.

Sortida a la zona del Delta del Llobregat, sense desnivells i per pistes amples. Uns 10 quilòmetres ideals per fer marxa nòrdica. Amb un paisatge meravellós i envoltats d'aigua i de natura.

Ens vam trobar tots amb els cotxes al pàrquing (latitud 41.308806, longitud 2.112025). Arribar-hi havia estat una petita odissea, ja que havíem trobat infinitat de carrers tallats. El navegador el vam fer tornar boig i treure fum. Els cotxes ens seguíem els uns als altres, tímids, perduts, com uns xais esgarriats. Ens fèiem companyia mútua en la desolació d'estar perduts. Van ser uns moments plens d'incertesa. Així que quan vam sortir dels cotxes estàvem tots molt orgullosos d'haver trobat, malgrat les dificultats, el lloc de partida. Un vent gelat i inhumà ens va deixar les galtes vermelletes del viatge, de cop, de color blanc fantasmagòric. I ens vam dirigir tremolosos a la caseta d'informació del Parc Natural. Feien un control de l'aforament. No estava permesa l'entrada de gossos ni bicicletes.

El delta del Llobregat és el segon en extensió de Catalunya després del delta de l'Ebre i conserva uns aiguamolls molt importants i una diversitat biològica reforçada per la seva situació al bell mig de la ruta migratòria dels ocells del nord d'Europa cap a Àfrica.

Només arrancar la marxa ja estàvem, de cop, envoltats d'aigua per totes bandes, llisa, plana, reflectint el cel com si d'un mirall gegant es tractés. Feia ventet i força fresqueta. Vam tombar a mà esquerre per l'itinerari alternatiu. El sol ferotge, de cara, ens enlluernava i alhora, creava el més bonic dels contrastos al fer brillar el gebre de les fulles i de la gespa humida que anàvem trepitjant. Les canyes es vinclaven al ritme del batec del vent i a voltes creaven petits arcs de llum ratllada com la capa d'un tigre i per on havíem d'acotxar el cap, respectuosos, fent una reverència a la natura que ens acollia esplendorosa i brillant. El terreny era humit i tovet, gairebé elàstic i mitigava màgicament el clic-clic dels nostres bastons. Estàvem envoltats de joncs, canyissars, tamarius i pollancres.

Només començar la marxa ja havíem albirat un esvelt Bernat Pescaire, que just en aquells moments aixecava el vol. I així, anàvem i veníem del camí principal, desviant-nos cíclicament cap a l'esquerre pels petits camins de gespa humida en forma de "U" delimitats per cordes i pals de fusta. Com si fóssim aranyetes que recorren la seva tela i anessin fent puntes per decorar-la.



Vam arribar a un mirador de fusta: el mirador de Cal Malet. Tenia disposades, tot al seu voltant, unes capses rectangulars molt planes amb una estreta obertura a la seva part inferior: caixes niu de ratpenats.

Seguíem el riu, que ens quedava a mà esquerre. I va arribar un punt on van aparèixer unes caparrudes onades que intentaven una i altra vegada penetrar dins del riu etern, com volent retornar a les muntanyes de les quals s'havien originat. El vent off-shore feia despendre un plugim de purpurina a les petites ones que impotents i veient-se clarament superades per l'avanç imparable de l'aigua, es desfeien en un munt d'escuma cotonosa, esborrant el seu pas per la superfície de l'aigua.

En els següents aguaits ja ens vam començar a treure capes de roba, el sol ja estava més enlairat en el cel i escalfava força. I com activats per aquesta energia solar van reiniciar-se les converses entre nosaltres, molt subtilment, en forma de murmuris i xiuxiuejos.

Vam entrar a un aguait amb les finestretes allargades, menudes, com si fossin ulls mig clucs contra el vent que bufava en contra, encara fort. Vam veure ànecs blancs (Tadorna tadorna) molt comuns aquí i que em van fer recordar els colors d'un cavall appaloosa. Dins del petit edifici espia semblava que estiguéssim en moviment, com solcant el llac del davant dins un petit vaixell. Una sensació molt curiosa i que va fer marejar a un company del grup, que va haver de sortir de seguida.

En un altre aguait vam veure corbs marins, negres, esvelts, ignorants de la nostra presència.

Vam arribar al mirador de cal Tet a través d'un camí de fustes, disposades de tal manera, que els bastons se'ns quedaven enganxats irremeiablement. Un per un i després de sentir la mossegada de les fustes sobre els propis bastons, vam anar alçant-los fins que no se'n va escoltar cap. 


Allà vam fer un mos i em vaig trobar casualment amb una llagosta verda molt curiosa. Buscant el nom vaig descobrir que es deia llagosta de cap de con o llagosta nassuda. Pot ser marró o verda, segons l'ambient on va realitzar l'última muda. D'això en dic adaptació, prenguem nota.

Després vam veure en un tancat, cavalls que deien que eren de la Camarga francesa i del Delta. Estranyament semblava que portessin la crinera i el serrell arrissats. Això era poc habitual. Però a l'acostar-nos més als èquids vam veure que, en realitat, l'aspecte arrissat era degut a unes estructures vegetals punxagudes que s'hi havien arrapat de mala manera per tot arreu, cua inclosa.

Seguidament ens vam dirigir cap al mirador de la Fillola de les Quatre Hores. No sé vosaltres, però a mi aquest nom em va deixar molt intrigada. Allà mateix un home em va treure del meu embadaliment blasmant i retraient-nos que si continuàvem parlant així no veuríem cap ocell. La Núria i jo ens vam mirar, al·lucinades, i la quantitat d'informació que es va transmetre de pupil·la a pupil·la en aquella mirada no us la podeu ni imaginar. El nostre grup va continuar, trontollant una mica, encara, pel comentari. Precisament avui que parlàvem, en la immensa majoria, més aviat xiuxiuejant! Renoi!

Vam veure un hotel d'insectes que vaig trobar molt original i bonic.

Direcció al mar, vam enfilar un camí en línia recta. Començava a fer calor i tot estava molt animat de gent. Vam arribar arran mateix de la costa i vam veure la Torreta Mira Mare, però ja no hi vam pujar perquè hi havia massa gent.

Vam veure també tortugues de Florida, un martinet blanc (Egretta garzetta) i un martinet menut (Ixobrychus minutus).

Ja de tornada vam anar per un camí paral·lel al que havíem vingut, tot recte i monòton. I com unes notes musicals, seguint obstinades la mateixa línia del pentagrama, vam tornar fins als cotxes. Avui havia estat un gran dia de SOL, si m'enteneu el doble sentit.

La sortida d'avui ens havia deixat a tots una mica pensatius i com un bon vi al paladar, requeria un temps, després d'haver-la tastat, per apreciar i fruir dels seus matisos.


Cap comentari:

Publica un comentari