Sortida al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa

Sortida des de Sant Llorenç Savall per senders molt adaptats per la marxa nòrdica fins al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. Uns 15 quilòmetres de ruta amb unes vistes privilegiades a l'entorn del poble, la vall de Gallifa i San Sadurní de Gallifa.

Malgrat el fred intens, inesperat per un dia de principis de tardor, vam reunir-nos un bon grup de marxosos i cinc quadrúpedes (la Taki, la Daina, la Lluna, el Strand i el Gauss). Només veure la llista, el dia anterior, amb el nom de tots els companys i companyes ja et bategava el cor més de pressa amb anticipació. I el fet d'haver de llevar-se a les sis del matí d'un diumenge, no va ser cap sacrifici amb l'expectativa del retrobament amb tanta gent estimada. Quines ganes de veure de nou a tothom! Amb algunxs feia moltíssim que no ens vèiem, des d'abans del confinament. Així que ja en el pàrquing, amb un fred de mil dimonis, vam saludar-nos donant salts i tocs de colze o de cul, ejem. Ens vam prendre la temperatura, com és ja habitual, i amb el fred que feia vam sortir tots amb una temperatura una mica de zombi, però del tot correcte per iniciar la ruta. Ja ens llençàvem a la xerrameca quan la Núria, veient-nos venir, va tallar-nos ràpidament: - Ja parlareu després! va dir divertida. I vam anar amb els cotxes assignats fins a Sant Llorenç Savall (al pàrquing del principi del carrer del Torrent Micó).

Vam sortir d'un dels carrers, organitzant-nos primer i assignant al Ramon la tasca de fer d'escombra i vam enfilar una pista molt costeruda, fent que el grup s'allargués força. Per un error tècnic o per una causa inexplicable, el nostre escombra va sortir disparat corrents, amb els bastons, la motxilla i el Gauss, tot complet! Vam riure molt! La veritat és que vam fer tots una mica d'escombra al llarg de la jornada i qui anava més al davant es quedava en els encreuaments esperant, per assegurar-se que el grup no es dispersés i s'empetitís per la infinitud de camins que ens sortien al pas. Sempre m'ha admirat la quantitat de camins que hi ha per la muntanya i m'alegro de la sort que vam tenir avui amb el Cisco de no perdre'ns, ja que la ruta, en si mateixa, ja era prou llarga.

Els gossos també estàvem contentíssims i eren un viu reflex de les nostres emocions interiors. Després de la primera pujadeta inesperada, vam parar per reagrupar-nos i treure'ns una capa de roba. Ja sabeu que per anar a la muntanya és molt recomanable anar vestit com una ceba, és a dir, amb una sèrie de capes. De manera que la més externa sol ser la impermeable o el paravent, la intermèdia la que t'abriga i la més interna la que et manté sec i és súper transpirable. Així explicat molt resumit i en general.

Vam trobar-nos unes elevacions del terreny anormalment vermelloses i curioses, allà al costat mateix del camí. 

A la Daina, una gosseta menuda, li va donar la juguera total i semblava barallar-se aferrissadament amb qualsevol tros de tronc, escorça o fusta "rossegable" que trobava pel camí. Primerament la feia a miques amb molta motivació i un cop la tenia quelcom més transportable, l'agafava i corria com portada per una energia descomunal. El Gauss se la mirava amb aquells ulls tant seus color de mel i la seva cara era pura expressió. Sort que no se'm veia la rialleta sota la mascareta. A alguns gossos és que no els hi calen paraules per dir les coses.

Per tal de poder parlar amb tothom, i reconec que a mi la sortida se'm va fer clarament curta per aquest propòsit, es feien i es desfeien petits grupets. Érem com una colla d'àtoms que van formant enllaços covalents aquí i allà i compartint electrons. Així nosaltres compartíem les nostres coses, els nostres dubtes, les nostres ànimes, en un camí envoltat de natura i del tot espectacular. A vegades estàvem tan concentrades compartint, que el Cisco ens havia de fer parar per contemplar alguna cosa, que d'altra manera, hagués passat desapercebuda. I aleshores vam trobar-nos, gràcies al nostre sempre present guia, amb la impressionant vista d'una part de la vall de Gallifa, verda, enclotada, plena de vaques, com si d'una Suïssa en miniatura es tractés. Portàvem totxs l'ànima remoguda per les converses compartides i la visió d'allò ens va omplir, de cop, el cor de pau. Quina felicitat! Vèiem també el castell de Gallifa i les muntanyes de Sant Sadurní.

Carregats així per aquella visió gloriosa vam pujar, amb les bateries omplertes al màxim, una pujadeta que se'ns va fer molt assequible fins al Santuari on hi havia el Castell. Vam travessar el mur Ibèric de l'entrada, l'única entrada d'aquell castell natural envoltat de barrancs, i ens va sorprendre un so poc habitual:

- MEEEEEEEEEC!!!!!!

Anàvem entrant al recinte sagrat, pensatius i descol·locats pel soroll, gens natural, que ens donava, a tots i cadascú de nosaltres, la benvinguda. El Ramon va retrocedir a mirar què era allò que tots ja començàvem a sospitar.

- MEC!!!!!! - MEEC!!!!!! - MEEEC!!!!! - MEEEEEEEEEC!!!!!!

- Ramon! Que és un comptador de persones i val dos euros l'entrada!!! Que ens cobraran de més!!!!

Un cop vist el lloc exacte del dispositiu i el seu funcionament, va quedar l'assumpte resolt i vam anar a donar el nostre donatiu a la caseta de l'entrada. Allà ens va rebre, amb un posat tímid, un personatge molt peculiar que després ens deixaria a tots ben sorpresos.

El Ramon feia broma dient que tot i ser a Gallifa ell no era un gallifante. Tothom va riure però alguns no enteníem ben bé de què parlava, tot i que la paraula m'era molt coneguda. Buscant a posteriori he hagut de riure de nou per la genial ocurrència. I és que no hi ha res com l'experiència a la vida.

Asseguts davant d'un entarimat en unes grades fetes de fusta i pedra vam prendre un mos. N'hi havia que seien al sol, com les sargantanes i n'hi havia que seien a l'ombra. Hi havia l'opció. Aleshores la Núria va aprofitar per explicar-nos un projecte. I a continuació el Cisco ens el va presentar, l'ermità, i va posar-se al nostre davant aquell home de la caseta, el Gregori. I com per encanteri, es va transformar davant mateix dels nostres ulls, en un orador imparable, un veritable filòsof, un erudit en tota regla, que ens va fer remoure les neurones i ens va fer recórrer la història del planeta i de la nostra terra des de l'època en que tot allò era mar fins a l'actual, en una infinitat de ziga-zagues que ens van deixar a tots estupefactes i cultes en una sola sessió. Sabíeu que tots els noms que en el món romà comencen per GAL, vol dir Celta? I com a exemples tenim Galícia (terra de gals), Portugal (el port del Gals), Gales (país dels Gals),... En algun moment, el Cisco va veure que se'ns feia tard per tornar, la cosa és que va haver de tallar, molt amablement, al Gregori i el seu raig de paraules. I va ser com si un mur hagués parat de cop una onada, de dimensions de tsunami, carregada d'informació, curiositats i reflexions filosòfiques i que ens havia deixat gairebé esborrats de les grades aquelles on érem. Qui estava a l'ombra havia agafat fred i qui estava al sol tenia un costat de les galtes vermelleta. Vam pujar al castell trontollant i amb el disc dur a punt del col·lapse informatiu.

Però la curiositat ens va portar, malgrat tot, a comprovar l'estat de l'estàtua de la Deessa Àrtemis que ens havia dit que l'havien tirat per terra. Primer em vaig fixar en la seva cara, era molt bonica. I després ens vam fixar tots en els seus atributs femenins, els més aparents, que estaven multiplicats de forma antinatural i que no em vaig entretenir a comptar-los.

Un cop a dalt de tot del castell, el vent va escampar les nostres boires internes i tot va recobrar un sentit més profund. Sentíem un respecte reverencial vers aquelles terres batudes pels vents de la història. Amb aquell sentiment d'admiració vam dirigir-nos en silenci a l'altra banda i ens va colpir la visió extraordinària del poble de Gallifa allà baix. Un poble antic, del qual se'n té constància des de fa més de mil anys, amb unes ermites romàniques encara presents.

Després vam dirigir-nos a una font dedicada a Sant Galderic, occità i agricultor i patró dels pagesos catalans fins a la signatura del Tractat dels Pirineus. Vaig pensar en les històries que ens havia explicat el savi Gregori i com a vegades la política i els canvis de poder influïen sobremanera en tot. Dóna que pensar tot plegat, oi?

Em va sobtar una frase escrita a l'arc de pedra sobre la mateixa font que posava “Com la font dona aigua, així la vida dóna la immortalitat”. Investigant, vaig llegir que s'havia posat la frase en homenatge a Joan Villemur i Matilde Garciendia.

També vam veure un monòlit que es va construir per celebrar el mil·lenari del Castell i que contenia “Una mirada paradoxal a la Naturalesa”, de Mossèn Dalmau, amb les principals idees del moviment de l’Ecologia.

Vam pujar finalment a l'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI i que s'alçava dalt mateix del turó. Actualment s'hi venera la Mare de Déu de l'Ecologia, una petita mare de Déu acolorida i somrient. 

El mossèn Josep Dalmau va iniciar la reconstrucció d'aquesta ermita l'any 1985. Aquesta ermita és molt curiosa perquè té dues plantes: a la inferior hi ha l'altar amb la Verge riallera i a la planta superior (pujant per unes escaletes externes de ferro, no aptes per gent amb vertigen) hi ha un espai on s'estava projectant un audiovisual del Santuari i que disposava de bancs de fusta i d'unes finestres amb unes vistes a la zona amb capacitat hipnotitzadora.

Al sortir vam descobrir encara un pessebre fet amb la silueta de Josep, Maria i el nen Jesús i que tenia de fons tot el meravellós paisatge verd al darrera, una genialitat. Vam veure la bandera d'Occitània, amb una creu groga sobre fons vermell, que s'ondulava al vent i que tenia les vores totes esfilagarsades i malmeses. 

La sortida d'avui ha estat màgica, carregada de converses i moments que desprenien una energia gairebé palpable, tangible, brutal. Si algun telescopi, des de l'espai, hagués girat la seva lent vers la terra i hagués fet una miqueta de zoom, no s'hauria fixat gens en l'estesa de fils d'electricitat i torres altíssimes que enlletgien el paisatge per uns dels extrems. No, res de tot això, només hauria tingut l'òptica ajustada i entretinguda seguint una línia anormalment lluminosa que serpentejava pels camins estirant-se i arronsant-se com ho fa un acordió. Una línia incandescent en el terreny, que malgrat ser tant llampant no desprenia fum i en canvi deixava uns puntets al seu darrera (fruit dels nostres inseparables bastons) que al telescopi l'hagués posat gairebé guenyo per distingir-los. Així ens haguessin vist avui, al nostre grup de marxa nòrdica, des de l'espai. 

Mentre paíem encara tantes sensacions i informacions condensades, vam iniciar la nostra tornada. Les converses es van reactivar i el grup va tornar a lluir al sol càlid i gloriós d'aquell matí ja inoblidable.