Sortida des de Sant Llorenç Savall per senders molt adaptats per la marxa nòrdica fins al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. Uns 15 quilòmetres de ruta amb unes vistes privilegiades a l'entorn del poble, la vall de Gallifa i San Sadurní de Gallifa.
Malgrat el fred intens, inesperat per un dia de principis de tardor, vam reunir-nos un bon grup de marxosos i cinc quadrúpedes (la Taki, la Daina, la Lluna, el Strand i el Gauss). Només veure la llista, el dia anterior, amb el nom de tots els companys i companyes ja et bategava el cor més de pressa amb anticipació. I el fet d'haver de llevar-se a les sis del matí d'un diumenge, no va ser cap sacrifici amb l'expectativa del retrobament amb tanta gent estimada. Quines ganes de veure de nou a tothom! Amb algunxs feia moltíssim que no ens vèiem, des d'abans del confinament. Així que ja en el pàrquing, amb un fred de mil dimonis, vam saludar-nos donant salts i tocs de colze o de cul, ejem. Ens vam prendre la temperatura, com és ja habitual, i amb el fred que feia vam sortir tots amb una temperatura una mica de zombi, però del tot correcte per iniciar la ruta. Ja ens llençàvem a la xerrameca quan la Núria, veient-nos venir, va tallar-nos ràpidament: - Ja parlareu després! va dir divertida. I vam anar amb els cotxes assignats fins a Sant Llorenç Savall (al pàrquing del principi del carrer del Torrent Micó).
Vam sortir d'un dels carrers, organitzant-nos primer i assignant al Ramon la tasca de fer d'escombra i vam enfilar una pista molt costeruda, fent que el grup s'allargués força. Per un error tècnic o per una causa inexplicable, el nostre escombra va sortir disparat corrents, amb els bastons, la motxilla i el Gauss, tot complet! Vam riure molt! La veritat és que vam fer tots una mica d'escombra al llarg de la jornada i qui anava més al davant es quedava en els encreuaments esperant, per assegurar-se que el grup no es dispersés i s'empetitís per la infinitud de camins que ens sortien al pas. Sempre m'ha admirat la quantitat de camins que hi ha per la muntanya i m'alegro de la sort que vam tenir avui amb el Cisco de no perdre'ns, ja que la ruta, en si mateixa, ja era prou llarga.
Els gossos també estàvem contentíssims i eren un viu reflex de les nostres emocions interiors. Després de la primera pujadeta inesperada, vam parar per reagrupar-nos i treure'ns una capa de roba. Ja sabeu que per anar a la muntanya és molt recomanable anar vestit com una ceba, és a dir, amb una sèrie de capes. De manera que la més externa sol ser la impermeable o el paravent, la intermèdia la que t'abriga i la més interna la que et manté sec i és súper transpirable. Així explicat molt resumit i en general.
Vam trobar-nos unes elevacions del terreny anormalment vermelloses i curioses, allà al costat mateix del camí.
Per tal de poder parlar amb tothom, i reconec que a mi la sortida se'm va fer clarament curta per aquest propòsit, es feien i es desfeien petits grupets. Érem com una colla d'àtoms que van formant enllaços covalents aquí i allà i compartint electrons. Així nosaltres compartíem les nostres coses, els nostres dubtes, les nostres ànimes, en un camí envoltat de natura i del tot espectacular. A vegades estàvem tan concentrades compartint, que el Cisco ens havia de fer parar per contemplar alguna cosa, que d'altra manera, hagués passat desapercebuda. I aleshores vam trobar-nos, gràcies al nostre sempre present guia, amb la impressionant vista d'una part de la vall de Gallifa, verda, enclotada, plena de vaques, com si d'una Suïssa en miniatura es tractés. Portàvem totxs l'ànima remoguda per les converses compartides i la visió d'allò ens va omplir, de cop, el cor de pau. Quina felicitat! Vèiem també el castell de Gallifa i les muntanyes de Sant Sadurní.
- MEEEEEEEEEC!!!!!!
Anàvem entrant al recinte sagrat, pensatius i descol·locats pel soroll, gens natural, que ens donava, a tots i cadascú de nosaltres, la benvinguda. El Ramon va retrocedir a mirar què era allò que tots ja començàvem a sospitar.
- MEC!!!!!! - MEEC!!!!!! - MEEEC!!!!! - MEEEEEEEEEC!!!!!!
- Ramon! Que és un comptador de persones i val dos euros l'entrada!!! Que ens cobraran de més!!!!
Un cop vist el lloc exacte del dispositiu i el seu funcionament, va quedar l'assumpte resolt i vam anar a donar el nostre donatiu a la caseta de l'entrada. Allà ens va rebre, amb un posat tímid, un personatge molt peculiar que després ens deixaria a tots ben sorpresos.
El Ramon feia broma dient que tot i ser a Gallifa ell no era un gallifante. Tothom va riure però alguns no enteníem ben bé de què parlava, tot i que la paraula m'era molt coneguda. Buscant a posteriori he hagut de riure de nou per la genial ocurrència. I és que no hi ha res com l'experiència a la vida.
Després vam dirigir-nos a una font dedicada a Sant Galderic, occità i agricultor i patró dels pagesos catalans fins a la signatura del Tractat dels Pirineus. Vaig pensar en les històries que ens havia explicat el savi Gregori i com a vegades la política i els canvis de poder influïen sobremanera en tot. Dóna que pensar tot plegat, oi?
Em va sobtar una frase escrita a l'arc de pedra sobre la mateixa font que posava “Com la font dona aigua, així la vida dóna la immortalitat”. Investigant, vaig llegir que s'havia posat la frase en homenatge a Joan Villemur i Matilde Garciendia.
També vam veure un monòlit que es va construir per celebrar el mil·lenari del Castell i que contenia “Una mirada paradoxal a la Naturalesa”, de Mossèn Dalmau, amb les principals idees del moviment de l’Ecologia.
Vam pujar finalment a l'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI i que s'alçava dalt mateix del turó. Actualment s'hi venera la Mare de Déu de l'Ecologia, una petita mare de Déu acolorida i somrient.
El mossèn Josep Dalmau va iniciar la reconstrucció d'aquesta ermita l'any 1985. Aquesta ermita és molt curiosa perquè té dues plantes: a la inferior hi ha l'altar amb la Verge riallera i a la planta superior (pujant per unes escaletes externes de ferro, no aptes per gent amb vertigen) hi ha un espai on s'estava projectant un audiovisual del Santuari i que disposava de bancs de fusta i d'unes finestres amb unes vistes a la zona amb capacitat hipnotitzadora.
Un escrit molt bonic i emotiu. Fidel a la realitat i esquitxat amb les teves vivències i impressions. Em quedo amb la darrera imatge visual del text: la visió aèrea del nostre grup caminant amb els seus pals com una estela lluminosa vista amb telescopi. Felicitats.
ResponSuprimeix