Sortida a la Séquia de Manresa

Excursió després de les vacances d'estiu i punt de partida de la nova temporada de marxa nòrdica 2020-21. Un bonic inici partint del parc de l'Agulla i al llarg de la Séquia de Manresa. Una sortida d'uns 12 km per terreny pla i camins ideals per treballar la tècnica.

Per on comencem? Directament pels rescats a l'aigua? Espereu, primer us voldria dir que aquesta sortida era molt desitjada i s'havia fet esperar. Per culpa de la pluja l'havíem hagut d'ajornar però avui el dia era ideal, avui la faríem. Un bon grup ens vam reunir en el parc prop del restaurant. Només mirar cap a les aigües del gran llac ja vam veure que per allà passava alguna cosa. Unes canyes llarguíssimes, molt properes a l'aigua i uns para-sols tots distribuïts al llarg de la riba propera ens van delatar que allò es tractava d'un concurs de pesca. Al cap de pocs minuts, un coet que va fer un espetec monumental indicava l'inici oficial del concurs, al qual els tres gossos que venien amb nosaltres (la Lluna, el Strand i el Gauss) van corejar a lladrucs.

I també va ser el senyal d'inici de la sortida i ens vam posar de camí seguint la Séquia. Aquest canal de regadiu va ser construït al segle XIV durant el regnat de Pere III. La seva construcció es va allargar 44 anys. Una veritable obra d'enginyeria en plena edat mitjana amb una substancial visió de futur, ja que encara abasteix d'aigua Manresa i algunes poblacions dels voltants. Té una longitud de 26,7 km i un desnivell de 10 metres.

Teníem tantes ganes de retrobar-nos i de xerrameca que costava advertir el que ens anava passant pel costat. Una bona colla de globus aerostàtics engalanaven el cel amb els seus volums de colors. Alguns s'estaven a terra, mig de gairell, esperant el gran moment d'enlairar-se. Un bonic espectacle. Sense adonar-nos, ja que el camí era molt planer, vam arribar fins a l'indret on es troba el conjunt romànic de Sant Iscle i Santa Victòria. Allà al costat hi havia el mas de Sant Iscle, on s'elaboren vins de la DO Pla de Bages.

Si hom s'hi fixava bé, arran d'aigua, just a sobre de la seva superfície veloç i aprofitant algun pont, s'hi distingien, clarament, les enormes i ondulants teranyines horitzontals d'unes aranyotes molt patudes i amb uns cossos força allargassats. També s'hi veien els forats fets pels crancs de riu Americà i, de tant en tant, algun cranc.

De cop i volta es va sentir un "XOOOOF!" i al mateix temps el Ramon sortia disparat cap a la vora de la Sèquia. Què havia passat? Ens hi vam acostar. El Gauss no havia pogut resistir la crida de l'aigua fresqueta però ara no podia sortir. El Ramon el tenia ben agafat pel collar però el fort corrent feia difícil treure de l'aigua els gairebé 40 kg del quadrúpede mullat. Unes altres mans van aferrar el Ramon per darrera i així, entre dos, van poder, d'una estrebada forta, treure l'estimat Gauss de l'aigua. Salvat!

El terreny era ideal per fer marxa nòrdica, un plaer total, sense cap desnivell, arran de la séquia, una meravella.

I de sobte es va sentir una altra commoció en el grup. Un altre gos havia saltat a l'aigua?Un company del grup es va estirar a terra i des del pont va "pescar" literalment amb un dels seus bastons, aquest cop al desafortunat Strand. Tot va anar molt ràpid, calia rescatar-lo de seguida perquè l'aigua havia accelerat en aquell tram més estret i se l'emportava sense pietat. Uns esquitxos descontrolats ens van indicar que el Strand ja estava salvat i s'estava ja espolsant l'aigua del pelatge. Després del doble ensurt els gossos van anar lligats en els trams més compromesos.

Vam arribar a la font de la riera, després de baixar per un terreny amb unes escales. Una munió de plataners omplien d'ombra aquell racó de la nostra ruta i unes taules disperses ens van convidar a seure i vam aprofitar a prendre un mos. Llàstima dels mosquits que també van trobar en l'indret un lloc ideal. El Cisco va comentar-nos que en el terra de fulles, que formaven ja una catifa espessa i groguenca, es podia fer una passejada en el més complet silenci, per omplir-se de la serenor sorollosa de les fulles i de les sensacions tardorals. Una fantàstica idea, se'ns dubte. I encara va afegir que es podien aprofitar la quantitat d'arbres dels voltants de la font per gaudir d'un bany de bosc, és a dir, assignar-se un arbre per persona i poder-lo gaudir, abraçar,... Una proposta interessant.

Fugint dels mosquits insistents vam continuar la nostra marxa fins arribar a l'antiga casa del Sequiaire.

Les vistes a Montserrat eren impressionants i tot i les interminables converses entre nosaltres, vam poder apreciar i sorprendre'ns amb la visió del tron de la mare de Déu just al mig de les seves agulles.

Ens acostàvem a Santpedor i vam arribar als aiguamolls de la Bòbila, una zona que ha petit grans transformacions al llarg dels anys. Des d'una zona d'horts i conreus a principis del segle XX, passant per la fabricació de totxanes i teules i els anys 80 per ser un abocador. Des de l'any 1992 s'han fet unes feines de sanejament i restauració de l'espai que ara estàvem gaudint amb el grup. 

Després de passar per una font vam anar a visitar un aguait d'observació de fauna. Els ànecs ens observaven des de les seves aigües, fresquets, del tot aliens a la calor que ja començàvem a patir. Tot i això vam pujar a una torre d'observació de fusta i des d'allà vam fer unes fotos del grup molt divertides.

Tornàvem ja per on havíem vingut i ens creuàvem amb moltes bicicletes i gent caminant. El grup tenia un humor increïble i ens fèiem bromes entre nosaltres constantment. Cotxe! ens avisàvem, i era una bici, és clar. Avió! afegíem en broma.

De seguida vam arribar al punt de sortida on vam fer uns estiraments i ens vam acomiadar acalorats, però contents, d'haver pogut retrobar-nos i d'haver pogut fruir d'aquesta llarga i planera sortida vora l'aigua. Fins la propera!