diumenge, 20 de setembre de 2020

Sortida al Bruc

Ruta circular sota les faldes de Montserrat des del Bruc a Collbató, per camins amples i vorejats de vinyes, oliveres, pins i alzines. Una ruta d'uns 12 km i amb poc desnivell.

La sortida d'avui, l'última de la temporada d'estiu, ha estat un sortida molt especial per molts motius. Els trobareu repartits pel relat. Una pista: n'hi ha tres.

Vam sortir puntuals a les 7:45 del pàrquing de les orenetes en direcció el Bruc (B-120 fins a Olesa de Montserrat, B-40, autovia A-2 i per la sortida 572 El Bruc). Vam aparcar en un pàrquing una mica més amunt de la Parròquia de Santa Maria del Bruc, en un trencant gens aparent.


Tots estàvem molt tranquils per la ruta d'avui, el Cisco ens havia dit que transcorria per camins amples, era molt planera i no semblava que ens haguéssim de neguitejar pels seus dotze quilòmetres. Vam agafar, molt relaxats, el camí vell del Bruc a Collbató. Tot correcte. Però en seguir al Cisco i veure, que a la primera de canvi, el camí es despenyava, literalment, per una zona de baixada vertiginosa, ens vam quedar tots petrificats. Després de l'ensurt monumental inicial ens va aparèixer la visió d'una corda lligada d'un pi que penjava inert per un camí vertical més propi d'escaladors. Em va estranyar que el Cisco ens portés per aquells llocs, us ho confesso, però tots tenim dies, oi? Per sort el Cisco ens va indicar de seguida, veient les nostres cares de terror, imagino, que era per l'altre camí, el de la dreta, direcció Collbató i no per aquella corda assassina.

Ens vam tornar a relaxar i vam començar a marcar de foradets poc profunds el terra d'un caminet molt estret i matiner sota la llum del sol fresquet del matí. Hi vam descobrir unes falgueres arran mateix del corriolet, un preludi del que trobaríem més endavant.

La ruta d'avui va tenir un comú denominador en tot el seu recorregut, un que ens va marcar el caràcter de la mateixa i va fer que la fruíssim en cada moment. Aquest punt en comú era la solemne presència de la muntanya de Montserrat i el fet de recórrer les seves faldes sota la seva constant presència i mirada. Així caminàvem alhora que omplíem l'esperit. Aquí teniu, doncs, el primer motiu de la singularitat de la sortida d'avui. Ens en queden dos més.

Anàvem passant per camps d'oliveres, al principi eren menudes, tan sols un petit reflex del seu avenir, com una promesa futura. Vam descobrir també l'arbust del roser silvestre o rosa canina ple de fruits vermells o gavarrons (escaramujos en castellà). Vam parlar breument d'algunes de les seves propietats, com ara, ser una font molt important de vitamina C. Es veu que durant la Segona Guerra Mundial, els escolars britànics recol·lectaven aquest fruit per poder fabricar un xarop. D'aquesta manera, podien fer front al bloqueig naval en la importació de taronges a causa dels submarins alemanys.

Vam seguir caminant i ens vam topar amb els efectes rosegadors de l'aigua en el camí, que s'havia emportat terra i roques i havia deixat alguns trams realment molt afectats. Quin aspecte més esgarrifós!

Aviat ens vam acostar al Bruc Residencial i el camí, de cop, com escoltant els nostres pensaments, va canviar completament. Es va transformar davant nostre en un sender ample i exquisit per a fer la marxa nòrdica. A més a més ens van envoltar unes olors a bolet, a bosc i a humitat i juntament amb el cant dels ocells, tot plegat va fer que se'ns activessin tots els sentits i que la marxa fos un plaer. Aquí teniu el segon motiu, doncs, del caràcter únic de la sortida. Quan vam arribar al Bruc Residencial vam tornar a posar els tacs als bastons perquè teníem per davant un tram asfaltat. Vam seguir el nostre camí, sempre observats per la imponent silueta serrada, protegits per la seva presència constant. Una estona després de passar l'hípica Collbató vam arribar a una alzina centenària, una relíquia de Collbató, un símbol històric del paisatge collbatoní. I va sorgir una discussió espontània entre els homes del grup que debatien entusiasmats l'edat aproximada de l'arbre monumental que s'alçava altíssim al cel, com volent tocar la muntanya que el va veure néixer. L'any 2018 aquesta alzina va perdre una de les seves branques.

Mentre els homes encara discutien, les dones la miràvem en silenci i respecte, com qui es troba davant d'una persona gran que ha perdut una cama o un braç i intentes no fixar-hi la mirada vers el membre absent. Intuíem que l'alzina tenia una salut delicada, amb aquell sisè sentit que tenim les dones. I en efecte, aquest arbre monumental té una salut molt delicada, des de que per l'any 2000 es van fer unes obres de canalització de gas. Anualment se li apliquen uns tractaments específics per nodrir-la i enfortir-la i també per lluitar contra insectes i fongs, que l'han anat afectant. Sortíem tots una mica trasbalsats, per diverses raons, de la visió de l'alzina i vam agafar un camí que no era. Sort que el Cisco estava molt pendent i no ens va deixar avançar gaires metres pel traçat equivocat. Després d'això, vam tornar a connectar amb el camí, que responent a l'atracció magnètica de la muntanya sagrada, es doblegava tot acostant-s'hi.

Afectats per alguna energia especial, inspiradora, vam rebre per part de la nostra instructora, recent titulada del mètode INWA, una "master class". I aquí teniu ja la tercera singularitat del recorregut d'avui. Després d'escoltar i veure tot el que feia la Núria, vam començar a caminar aplicant al màxim de les pròpies possibilitats i experiència de cadascú la tècnica de marxa nòrdica. Avançàvem altament concentrats, com hipnotitzats per un pèndol fictici, sense parlar i suant tinta. I vam arribar al restaurant la Vinya on vam fer una merescuda parada, ens vam deshipnotitzar i vam aprofitar per fer un mos.


 
Teníem Montserrat amb les seves parets verticals a tocar. Amb energies renovades vam tornar a ficar-nos per zones boscoses i el Cisco ens va fer fixar en el bruc florit (gènere Erica) i les seves diferències amb el romaní. Aquest arbust, resistent a la sequera i al foc, té múltiples utilitats. Serveix per fer escombres, para-sols i tanques i de les seves arrels de fusta molt dura se'n produeixen pipes de fumar. Antany era utilitzat per protegir els arbres joves dels conills. Les seves flors atreuen les abelles i produeixen una mel molt apreciada. 
Al cap d'una estoneta ens vam topar amb una preciositat, que si no arriba a ser pel Cisco, ni ens hi fixem perquè ens agafava a contrapeu: la menuda i bonica ermita de la Mare de Déu de la Font.

Els nostres ulls ja començaven a estar saturats de tanta bellesa. I encara, bordejant com unes formiguetes, el perímetre de Montserrat, vam arribar a un camp d'oliveres que ens va deixar a tots el cor a punt d'explotar de tanta bonicor. 

Des de l'alçada que havíem assolit, veiem el mar com si d'una superfície de gel es tractés, llisa, blanca i encegadora. Allà no vam poder resistir la temptació de fer una bonica foto de grup.

Amb molta força de voluntat vam seguir el camí que s'allunyava de l'atracció poderosa de les serres, ara d'or pur. Vam trobar-nos un altre camp d'oliveres i allà vam esperar a reagrupar-nos. El Ramon deia que això era vida, que tot això era maquíssim, quelcom enorme i venint d'ell aquestes paraules, ell que ha rondat tants camins, l'ànima et tremolava d'emoció i de joia. 
Vaig esbrinar que d'aquí se'n fa un oli molt especial de la varietat Vera (amb un gran cos, un lleuger toc picant, amarg i un gust afruitat) per gaudir de la intensitat de la seva terra d'origen. Encara ens va sorprendre una bona colla de ruscs d'abelles, abans d'arribar de nou al nostre punt de partida.

Una meravella de sortida, amb sensacions tardorals, amb Montserrat de guia i amb exercicis de tècnica. Un plaer pels sentits en majúscules!

1 comentari:

  1. Continúem sumant experiències a cada pas que fem. És fantastic poder formar part d’aquest grup, que ajuda a aprendre tant en tot (tècnica, cultura, convivència i moments inoblidables).
    Gràcies per aquest relat tan enriquidor!
    I gràcies a també a la resta del grup.
    Sou una colla increïble!!

    ResponSuprimeix