divendres, 11 de setembre de 2020

Pujada al Ros

Avui 11 de setembre vam voler fer la nostra tradicional pujada al Ros. Una ruta circular plena d'emocions i de bon rotllo en una Diada lluïda pel sol.

Havíem quedat a les 7:45 i vam sortir molt puntuals amb els cotxes fins a Sant Lluís. El recorregut exacte de la ruta d'avui era tot una incògnita i va ser decidit a cada revolt pel Ramon i pel Cisco. Un espectacle digne de veure, ja que el Cisco portava el seu itinerari tot preparat i estudiat, però el vast coneixement del terreny del Ramon, que domina tot tipus de zona trepitjable, va fer que, tot plegat, acabéssim fent 9 km i que el track resultant s'assemblés més aviat a un dinosaure tipus velociraptor, oi que sí?

Vam agafar una pista ample que passava pel costat del dipòsit d'aigua pels incendis i vam arribar fins al coll de Can Margarit. Feia força vent i fresqueta i a mi em va sorprendre això. Sort en vaig tenir del Cisco que, molt cavalleresc, em va cedir la seva armilla del club sense pensar-s'ho ni un moment. En aquell trencant del coll vam agafar un caminet a mà dreta i de seguida un estretíssim corriol a mà esquerra. Seguíem el petit camí que s'enfilava sense pietat muntanya amunt. El grup es va allargassar malgrat que érem només set. El Gauss i la Lluna anaven corrents d'un grup a l'altre, contents, per assegurar-se que tots seguíem junts. Gaudíem d'unes vistes magnífiques vers Vacarisses i molt al fons, a l'horitzó, vam distingir la inconfusible silueta arrodonida de dos globus aerostàtics que es movien l'un respecte l'altre, un cap amunt i l'altre cap avall, com pujats dalt d'un balancí imaginari. També vam veure, amb altres ulls, tot cal dir-ho, l'abocador de Collcardús, amb la seves formes característiques. Vam arribar, ja suats i sense fred, al turó dels Quatre Termes. Allà ens vam reagrupar de nou. Vam continuar fins a una altra cruïlla de camins on sol haver-hi sempre uns bassals d'aigua preparats per acollir gossos i senglars, sense distincions. I vam continuar a mà dreta pel camí del Ros, el nostre destí.

Vam arribar-hi de cop i volta, de seguida, em va semblar. Allà vam esplaiar-nos a fer-nos fotos i hi havia una sorpresa. El meu marit ens faria una foto des del nostre petit telescopi. La idea va fer gràcia al grup i ens anàvem bellugant per les pedres més altes tot seguint les indicacions del meu home via WhatsApp: que si més a la dreta, que si ara sí que us veig, que qui és el de la samarreta de tal color, etc. El cas és que la foto feta pel mòbil de la imatge del telescopi no exhibeix el que realment es veia per la lent acostumada a veure estrelles i planetes, però almenys en mostra una idea aproximada. Com quan s'intenta veure una nebulosa i s'ha de fer, gairebé, un acte de fe.

Després de les fotos va venir més gent, era d'esperar. Però ens va sorprendre molt veure un grup que es movien clarament amb algun propòsit desconegut. Aviat ens van preguntar, prudentment, si ens podíem quedar allà una estoneta per ajudar-los. Dos d'ells van aparèixer amb una barra de ferro llarguíssima. Un va treure una estelada brillantíssima d'una motxilla i va quedar clar el seu objectiu. Els homes del grup van ajudar a aquelles persones a col·locar la bandera. Quan la van aixecar, un vent aparegut del no res va començar a bufar i a fer que la roba es posés a flamejar i a guspirejar al sol del matí.

Vam sortir del Ros per una pista molt ample que baixava cap a l'esquerra i ens vam trobar de cara amb unes bicicletes que pujaven per un pendent de pedrotes i terra per la pista costeruda. Van ser rebudes amb uns forts aplaudiments de tothom. Al baixar una mica més vam veure que venien més ciclistes, però no sobre rodes sinó empenyent la seva bicicleta a peu. Els vam recriminar que els seus companys ho havien fet en bici i va i ens diuen: ꟷ No si ells també han pujat aquest tram caminant! Ara farem com ells i l'últim trosset el farem sobre rodes.

I així es guanyen els aplaudiments, és clar, vaig pensar.

La pista havia deixat de baixar de mala manera i ara era planera i de bon fer. Però de sobte, vam veure que el Ramon, que s'havia avançat feia una bona estona, ara apareixia pel davant i es dirigia cap a nosaltres. Una munió de veus van sorgir de cop del grup: ꟷ Ai, que el Ramon ve, que ens haurem equivocat!

I coses similars. El Ramon quan va començar a sentir els renecs va tallar-nos tot dient: ꟷ Que no! Que vengo para estar con vosotros, hombre! Després d'aquest monumental ensurt, sobretot pensant que ens hauria pogut tocar recular per la baixadota descomunal que acabàvem de fer, vam seguir, reagrupats de nou, la nostra marxa.

A continuació d'una petita però intensa pujadeta vam tornar a arribar al Coll de Can Margarit i vam decidir tornar per un camí diferent del que havíem fet per pujar. El Ramon estava decidit a donar-li forma de dinosaure al track d'avui, no hi havia dubte. No us penseu que és broma, jo mateixa per Nadal vaig veure un ciclista que feia uns tracks en forma de pare Noel. Vam seguir al Ramon sense protestar, plens de fe, sabent que una aventura ens venia a trobar,... segur! Xerrant animats vam arribar fins al Solell de Can Margarit o les tres pedres (o quatre, ara no em feu cas). El cas és que allà disperses, com posades de la mà d'un gegant, estaven plantades, sense un patró definit, unes pedres immenses. Una d'elles en concret, gairebé estimbada fora del camí, tenia forma de punxa, com si d'un barret de fullet dels boscos es tractés. I precisament per aquell estimball, el Ramon es va precipitar tot dient que per allà hi havia el nostre camí. "Caminante no hay camino, se hace camino al andar" deia el Ramon recitant alegrement les paraules del poema d'Antonio Machado. De res van servir les nostres rèpliques i raonaments, basant-nos en dos fets principals. Un, el gran pendent del "camí" proposat i dos, la multitud de "X" congregades en arbres i roques que indicaven clarament que per allà no era. Res el va fer canviar d'idea. I és clar, vam trobar un camí nou, gairebé tancat en alguns punts i una aventura. No comento res més, el desventurat i els altres en recordarem l'anècdota. El camí, malgrat tota l'aventura, era una meravella. El Cisco va observar com una heura s'aferrava donant voltes a un esbarzer, en la seva abraçada eterna. L'airet era esplèndid, de pinassa humida, de natura, fantàstic!

Vam arribar acalorats als cotxes i vam tornar a casa contents i afamats de tanta aventura. Bona Diada!

Cap comentari:

Publica un comentari