diumenge, 23 d’agost de 2020

Sortida a Mura i les seves fonts

Sortida a Mura per gaudir de les múltiples fonts del seu voltant, de l'ermita de Sant Antoni i els Gorgs del Padre. Una sortida molt refrescant i recomanable apte per a tota la família.

Tot i estar encara en ple estiu i trobar-nos al mes d'agost, vuit marxos@s i el Gauss vam voler retrobar-nos, després d'unes setmanes de pausa per vacances, i fer una ruta molt refrescant pels voltants de Mura.

Amb dos cotxes en vam tenir prou i, teníem tantes coses per explicar-nos, que el camí de corbes se'ns va fer curt i tot. Vam aparcar davant mateix del punt d'informació de Mura (latitud 41.700996 i longitud 1.977173), un poblet medieval amb poc més de 200 habitants però amb la importància de ser una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. És a dir, que els muratans i muratanes són uns dels guardians de l'entrada al parc, per dir-ho d'alguna manera.

Recórrer els seus carrers era com transportar-nos al passat i es va fer un silenci respectuós, d'admiració, vers aquells carrers antics plens d'història.

Només sortir, ja vam topar-nos amb la primera de les fonts: la font de la Guineu. Una pedrota immensa delatava el seu nom junt amb l'antic escut de Mura amb la seva creu grega. Una preciositat en una cruïlla de camins. Sovint les fonts son tímides, s'amaguen, algunes gairebé dins de caus foscos, quasi invisibles i difícils de descobrir, en recons on podem romandre tranquils, a recer de les preses i de tot. La font de la Guineu estava allà, al mig del pas, valenta, envoltada d'una construcció més pròpia d'un castell. Un munt de pedres del color de la sorra estaven disposades meravellosament per donar al conjunt un to solemne i perdurable. Com el mateix nom del poble, el qual prové del llatí muricinus, que significa "mur petit".
Embadalits, vam sortir d'allà vers la verdor, que ja no ens va deixar en tota la ruta i que ens va envoltar de pau i de frescor. Els núvols van ajudar una mica, tot cal dir-ho.
Les rutes al voltant de Mura estan molt ben marcades amb uns pals de fusta forrats de verd i amb una franja vermella a dalt. Vam començar a seguir-ne un que menava a la font de la Mascarosa. Vam creuar la riera de Nespres i vam girar a mà dreta vers un camí prim i molt antic. Vam passar al costat d'un pollancre amb el tronc desproporcionadament gran, enorme, gegantí. Deuria tenir uns 500 anys, vam calcular (no em pregunteu com).

                                        
Seguint el caminet rossegat pel pas dels anys, gairebé com fa l'aigua quan deixa aquells solcs esgarrapats en els camins a l'arrossegar-se descontrolada i ferotge després d'unes pluges torrencials, vam arribar al molí d'en Faura. A fora hi havia unes rodes de molí, algunes partides en dos, un altra amb unes marques radials,... però totes amb un encant especial, mig soterrades en la fullaraca i en la terra que les acollia.
Vam tombar pel mateix camí i ens vam trobar la font de la Noguera, gris, llunyana. No ens vam aturar aquí.
Seguíem el camí, a l'igual com les múltiples arrels, obstinades a creuar-lo en totes direccions. I vam arribar a la font de la Mascarosa, una preciositat sota una bauma de pedra amb una taula circular, com si esperés que s'hi assentessin els cavallers de la taula rodona. Vam continuar per una caminet sense gaires desnivells, fresquet i on les converses van omplir de remors tota la natura dels voltants. Gaudíem d'una molt bona companyia i és que no em cansaré de repetir que formar part d'un grup com aquest de marxa nòrdica és fantàstic i molt enriquidor tant pel cos com per l'ànima.


De cop i volta, els mes ulls van desviar-se vers la vora del camí. Alguna cosa m'havia cridat l'atenció i no sabia reconèixer el què, encara. Així que vaig trigar una estona a adonar-me d'allò que els meus ulls ja feia temps que m'indicaven. Tot arran del petit caminet, les pinyes s'havien disposat capritxosament totes de punta, amb la seva part més punxeguda mirant el cel. Era ben bé com si algú s'hagués dedicat a posar-les totes dretes, minuciosament, meticulosament, allà plantades i molt ben endreçades. Molt curiós. Vam sortir d'aquella zona màgica abans que en pogués treure l'aigua clara d'aquell fenomen tan peculiar. 

Ara seguíem els pals bicolors en direcció a la font de la Coma. Pel camí ens vam trobar moltes mores, negres i delicioses, a punt per menjar. Enmig d'aquella delícia envoltada d'espines va aparèixer una aranya de grans proporcions amb unes ratlles grogues i negres molt cridaneres. Buscant després, vaig trobar que es tractava d'una aranya tigre o aranya vespa. Permeteu-me que us expliqui quatre coses sobre ella. Aquesta en concret era una femella d'Argiope bruennichi, també coneguda com aranya cistellera, ja que la posta la fa en una mena de cistelleta que construeix. El mascle és molt més petitet i marró, si hi era pels voltants no el vam veure. Aquesta aranyota és una enginyera, ja que el seu fil de seda és més dur que un fil d'acer del mateix gruix, per això es fabriquen armilles antibales o paracaigudes amb aquesta seda. A sobre, la seva teranyina orbicular presenta uns fils en zig-zag característics que es creu que reflecteixen els raigs UV per tal d'atraure les seves preses i allunyar als depredadors. Us imagineu? High-tech.
Després d'una pujada matadora i esperonats (almenys jo) per fugir com fos d'aquella aranyota ratllada gegantina, vam arribar a la font de la Coma, disposada en una cantonadeta humida, amb una bassa força gran al costat. Seguíem caminant i gaudíem de l'estampa del poble de Mura al fons.


A continuació, vam seguir les indicacions vers la font del Furadot, per camins emboscats, sota els providencials núvols, tot pujant i baixant. Havíem fet tants girs pels caminois, que semblàvem unes baldufes fent voltes per aquí i per allà, totalment desorientades. O potser érem, més aviat, com uns petits insectes de sis potes perduts dins de l'entramat laberíntic d'una esponja gegantina. 

Des de dins del forn de calç de la Blanquera, un forat inesperat al mig del camí, vaig fer una original foto de grup, Gauss inclòs. No em pregunteu per què, però he dubtat moltíssim amb el nom aquest, em venien al cap noms com forn de glaç, pou de calç i un llarg etcètera.

 

Vam arribar, giravoltant pels camins, fins al salt de la Blanquera, un lloc esculpit per llepades mil·lenàries de l'aigua i que ara s'elevava majestuós davant nostre. Un lloc esplèndid. 
Finalment vam topar amb la preciosa font del Furadot. Semblava com l'entrada a una cova habitada per ratpenats o potser per monstres de les foscors, no se. La font estava emmarcada en un paratge molt bonic amb unes roques que tenien una textura porosa i un color marró molt peculiar. Ens hi vam poder endinsar i una foscor suau ens va acollir i ens va permetre deixar enrere el mon de la llum per uns instants.
Hi havia una figuera imponent i una heura que tenia un tronc enorme i que s'hi enfilava, es recargolava, s'entortolligava i s'hi aferrava al llarg del seu tronc. La font, per on s'escolava l'aigua fresqueta, estava molt integrada a la paret de roques i tenia com una elevació de pedra grisa per la part de baix i estava rodejada per unes plantes verdes magnífiques de cabells de venus (Adiantum capillus veneris). Allà vam aprofitar per seure i fer un mos. 

Seguíem, com uns nòmades del desert en busca d'oasis, assedegats, desitjosos de més aigua i vam trobar molt aviat la font del Formatget. Hi tenia al davant un plataner que semblava tenir uns 300 anys, molt vell. La font rajava força i el Ramon hi va beure i tot. Jo, secretament, admirava la seva valentia. Anys enrere era tant comú aquest gest...

Vam deixar el bosc temporalment i ens vam plantar davant de l'església romànica de Sant Martí de Mura, del segle XII, amb una creu al davant sobre una elevació de pedra. Mirant amunt es veien unes campanes enormes. A la portalada, al seu timpà, vam distingir-hi la figura de la Verge que sostenia a la falda el Nen en actitud de beneir. A banda i banda hi havien dos àngels amb encensers. Al costat esquerre els Reis Mags seguint l'estel i a l'altre cantó estava Sant Josep recolzat en un bastó acompanyat d'una altra figura. Vam parlar també de la porta i vam considerar si el fet de presentar més panys era sinònim de més qualitat. Aquesta semblava tenir, a primer cop d'ull, tres panys, sense comptar el més actual, molt petitó.
                                         
Tornàvem a creuar la riera de Nespres i a desorientar-nos de nou dins la verdor acollidora. Vam divisar de lluny la font de l'Era i la seva taula circular. De veritat que jo ja en aquest punt, ja no sabia quantes fonts havíem vist. Realment no m'estranya que al camí l'anomenin el camí de les mil fonts. Perds el compte.

Ens va aparèixer en el camí la petitona i bufona ermita de Sant Antoni. Hi havia uns testos amb unes plantes i ens va sorprendre un rètol que hi havia clavat en una d'elles. Ens hi vam atansar curiosos, hi posava: "Si estamos sedientas darnos agua, gracias". Caram! Força ben pensat. Realment les plantes feien patxoca, tot cal dir-ho.
Ens vam tornar a desviar del camí a mà esquerre i vam descobrir l'amagada font del Xesquet. Senzilleta, amb un broc força llarg i un fil d'aigua, malgrat tot.
Les següents fonts em van fer molta gràcia: la font del Rector i la font de l'Escolà, per aquest ordre. La font del Rector semblava una mica inaccessible amb el broc dins d'una bassa força gran. La de l'escolà presentava un arc molt bonic i la vaig trobar molt maca.
Només deixar aquesta font vam descobrir el gorg del Padre. Un lloc idíl·lic, bellíssim, amb un encant especial. Aquí i allà hi veies cascades d'aigua, llocs on banyar-se i espais on seure a reposar. Un lloc meravellós. El sol s'escolava per sobre de la cascada més alta i els seus raigs es precipitaven sobre les aigües cristal·lines, fent la competència a l'aigua que lliscava brillant com fils d'or.
Tot i tornar ara pel mateix camí, em va semblar veure'l des d'una altra perspectiva, el veia diferent i m'hi vaig fixar en dos detalls. 

Un, que estava ple de noguers i dos, que estava ple de papallones. Eren enormes i vistoses, fosques per la part de l'anvers amb unes franges ataronjades molt marcades a les vores. Per la part de sota semblaven tenir el mapa laberíntic del camí de les fonts que acabàvem de fer, intrigant i fantàstic. Feien un soroll gairebé d'ocell al batre les seves ales grandioses. Eren exemplars de papallones de l'arboç (Charaxes jasius). Es creuaven passant pel mig, gairebé xocant contra nosaltres. Estarien fent "hilltoping" (comportament territorial dels mascles)? Les vaig deixar fer, perquè es van posar a clavar les seves espiritrompes dins d'uns excrements frescos.
              
Vam tornar al pàrquing i de nou al camí de corbes fins a casa. Una excursió preciosa per poder gaudir en família. Una multitud de fonts i recons humits ara ens esperen a Mura sempre que vulguem tornar-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari