dilluns, 3 d’agost de 2020

Sortida a Castellar Vell

Ruta circular fins a Castellar Vell passant pel riu Ripoll i tornant pel torrent Mitger i el castell de Clasquerí.
Avui érem vuit persones i tres quadrúpedes: el Gauss, l'Aura i la Lluna, disposats a seguir al Ramon, desitjosos d'aventures, àvids de ser sorpresos.
La nostra caminada d'avui va començar amb una petita indecisió fins a trobar l'inici de la ruta. El camí que buscàvem era, sortosament, tant evident i contundent com una artèria que recorre el cos, que després de passar el petit dubte frondós, i com aquell que passa per un petit capil·lar fent drecera, vam desembocar tots en la plenitud d'una pista ample, amb un clar pendent de baixada. A mà dreta hi havia un conjunt d'antigues fàbriques disposades com navilis naufragats, com esquelets oblidats, tot al llarg de la riba del riu Ripoll. A mà esquerre ens van sorprendre unes parets de terra verticals, altíssimes, rogenques, i que van transportar-nos al Gran Canyó, aquella demencial i escarpada gola excavada al riu Colorado.

















Durant el descens cap al riu vam trobar-nos un parell de fonts incrustades a les parets, sortint de les entranyes de la terra, humides i plenes de vida. Conversàvem animadament, en la fresca matutina, en la dolça baixada, camí de l'aigua. Vam gaudir d'unes campanetes de jardí (Ipomoea indica), enormes, blaves, precioses.
Vam topar amb el riu Ripoll que, fent una corba, ens havia vingut a retrobar, creuant-se davant nostre, ample i amistós tot ell. Els gossos s'hi van banyar immediatament com les flors atrauen les abelles i nosaltres vam creuar per uns pedrots immensos, un pas per gegants potser, que estaven disposats prou arran els uns dels altres com per poder creuar a saltets. Les pedrotes van quedar totes pintades amb les grapes humides dels nostres tres amics de quatre potes, com aquell artista prehistòric que pintava amb les seves mans nues les roques. L'aigua s'accelerava nerviosa i passava veloç per entre les grans pedres. Vam creuar de nou i els gossos van repetir el seu bany, corrent joiosos i esquitxant a tothom al seu pas.
Una petita presa atrotinada ens va sorprendre i ens va deixar veure els peixets diminuts que albergava. Aleshores hi va haver un desviament abrupte cap a la dreta i vam davallar, o millor dit, precipitar-nos, per unes escales amb uns graons descomunals, destinats sens dubte a algun tipus d'esser gegantí.
La tercera vegada que vam creuar el riu Ripoll va ser per un bonic pont de fusta, col·locat a mode de passarel·la. Tots en fila índia.
Aleshores ens vam deixar abraçar per un bosc inesperat, entre pins, alzines, arbustos i mates baixes de tota mena.
El moment va arribar i ens vam trobar el primer encreuament important en la ruta. El Ramon es va reactivar i va començar a donar voltes mentre tantejava totes les direccions possibles i impossibles tot mirant més el seu mòbil amb el track que per allà on passava. Un risc, que més endavant va tenir les seves conseqüències, ja ho veureu. Després de rondar a través de la zona una estoneta, com una baldufa enfollida, va enfilar decidit pel camí de l'esquerre, el de millors vibracions i el que la fletxa obstinada del mòbil semblava insistir més a marcar. El viarany era primíssim, emboscat, amb molta pedra i demanava tota la nostra fe per seguir-lo, sempre darrera de l'inspirat Ramon que mai no dubta que tot pugui arribar a ser un camí veritable que porta a algun lloc.
Després d'una ascensió sense precedents vam arribar a Sant Esteve de Castellar Vell, una preciosa església romànica del segle XI (amb diferents ampliacions en l'època gòtica i posteriors). Per fora una preciositat i per dintre, vista a través d'un tancat de ferro gegantí, força restaurada.
Ens vam distribuir al llarg de la seva ombra, davant de l'entrada i vam hidratar-nos i picar alguna coseta.
          
Vam descobrir una planta amb mil noms. El llatí que només n'és un, sortosament, és Achillea millefolium. Dels populars (en conto més de cinquanta) us en menciono uns pocs: camamilla vera, milenrama, aquil·lea.    
                                 
Vam baixar per una pista ample amb una tanca de fusta a mà esquerre i el barranc semblant al de l'inici amà dreta. Tant bon punt acabava la part de la tanca de fusta ens vam donar una sorpresa. Gràcies a una companya que el va descobrir, vam poder gaudir tots (sobretot qui té encara canalla petita) de la imatge d'un majestuós tió sorgit del tronc d'un arbre caigut. Impressionant. Totes les mamis li vam fer fotos, jeje.


















I a continuació, vam enfilar també de baixada, un caminoi a mà dreta que es va dirigir fins al torrent Mitger. Vam recórrer el petit torrent, creuant-lo a voltes i d'altres pel bell mig de la seva llera resseca. Les cigales de fons feien que l'atmosfera semblés, no se com, encara més deshidratada i calorosa.
Un "crec-crec" sospitós, gairebé esgarrifós, ens va fer mirar vers els nostres peus. Eren les antigues algues que un temps enrere havien cobert el fons del torrent i ara cruixien formant un entremat horripilant, fent-nos esfereir, com si es tractés de l'activitat d'una aranya de dimensions desproporcionades que s'hagués dedicat a entapissar, amb la seva tela enganxifosa, tota la llera del torrent.
Vam seguir amb el cor encongit, alguns del tot aliens a aquella barbaritat que trepitjàvem, fins que ens vam trobar entre unes parets vermelles i verticals que ens van recordar a les del camí de l'inici de la ruta. Vam sortir finalment del torrent, però l'alleujament no ens va durar gens ni mica. Havíem arribat al punt d'encreuament de camins d'abans. Després que el Ramon executés meticulosament els seus moviments de baldufa arremolinada per aquí i per allà, va apuntar, com un pòinter senyala la seva pressa, el camí estret de l'esquerre i vam iniciar una pujada tremenda que va fer que haguéssim de minimitzar la xerrameca animada que havíem pogut mantenir fins ara.
La pujada va valer la pena perquè va aparèixer davant nostre el preciós castell de Clasquerí o castell de Castellar. Una meravella declarada bé cultural d'interès nacional. Un conjunt arquitectònic format per quatre zones: el castell, la capella de Santa Bàrbara, la zona de l'aqüeducte i la zona de la masoveria. Tot plegat formava un pati clos, encisador i ombrívol, amb fanals per il·luminar-lo. Des d'allà les vistes a Castellar del Vallès ens van deixar sense paraules. Unes meravelloses arcades de somni s'hi sumaven a l'encant d'un altre època que emanava d'aquell indret, com si hagués sortit de la rondalla d'algun llibre. Donava la sensació d'haver arribat fins les portes de l'amo mateix de la muntanya, que ens obria les portes hospitalari. Feia recança marxar d'allà, d'on havíem estat convidats, d'aquell cercle prodigiós.


Vam seguir per un camí sense pendents, ample, ombrívol, agradable, embadalits encara per aquella visió inesperada. Ja gairebé al poble i just passats uns horts carregats de carbassons, albergínies, pebrots, cols, peres,... i passat un dipòsit d'aigua, vam patir l'efecte baldufa del Ramon, que us mencionava abans. Vam girar a mà esquerre abans d'hora i ens vam encallar, el grup sencer, darrera el Ramon, per un camí que més que camí semblava la vora de la fi del món. Com en aquells mapes antics on a les vores hi sortien només desgràcies vàries. Ens vam esgarrinxar, ens vam entrebancar i ens va passar de tot, allà atrapats i bloquejats cada cop més, com uns mosquits que es belluguen inútilment enganxats a una teranyina colossal. El missatge d'això és que s'ha de mirar el track, però també allà on et fiques! I si bé és cert que cadascú té el seu concepte mental de camí, alguns depassen tota definició racional i esdevenen trampes perilloses. No em pregunteu, doncs, com vam aconseguir tots donar-nos la volta i recular per aquells espais possibles per ser travessats per un ésser vivent. Vam sortir d'aquell reguitzell de branques i brutícia immunda i després de girar, sense por a mà dreta pel camí ample dels horts, ara sí vam trobar, com ja feia temps que senyalava la pobre fletxa malinterpretada del mòbil, el nostre camí cap a l'esquerre i invisible als ulls, tot s'ha de dir, i que baixava cap al riu Ripoll per fer de la nostra ruta una "B" en el terreny. "B" com les Bones vibracions que van haver-hi, el Bon rotllo i la Bona amistat. Vam travessar finalment un pont de pedra altíssim i vam retornar al nostre punt de partida.
La ruta d'avui posa fi a la temporada. Cuideu-vos molt en aquests temps incerts i si sortiu de marxa, no oblideu els bastons.

Molt bon estiu a tothom!
                                             

















Cap comentari:

Publica un comentari