diumenge, 23 d’agost de 2020

Sortida a Mura i les seves fonts

Sortida a Mura per gaudir de les múltiples fonts del seu voltant, de l'ermita de Sant Antoni i els Gorgs del Padre. Una sortida molt refrescant i recomanable apte per a tota la família.

Tot i estar encara en ple estiu i trobar-nos al mes d'agost, vuit marxos@s i el Gauss vam voler retrobar-nos, després d'unes setmanes de pausa per vacances, i fer una ruta molt refrescant pels voltants de Mura.

Amb dos cotxes en vam tenir prou i, teníem tantes coses per explicar-nos, que el camí de corbes se'ns va fer curt i tot. Vam aparcar davant mateix del punt d'informació de Mura (latitud 41.700996 i longitud 1.977173), un poblet medieval amb poc més de 200 habitants però amb la importància de ser una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. És a dir, que els muratans i muratanes són uns dels guardians de l'entrada al parc, per dir-ho d'alguna manera.

Recórrer els seus carrers era com transportar-nos al passat i es va fer un silenci respectuós, d'admiració, vers aquells carrers antics plens d'història.

Només sortir, ja vam topar-nos amb la primera de les fonts: la font de la Guineu. Una pedrota immensa delatava el seu nom junt amb l'antic escut de Mura amb la seva creu grega. Una preciositat en una cruïlla de camins. Sovint les fonts son tímides, s'amaguen, algunes gairebé dins de caus foscos, quasi invisibles i difícils de descobrir, en recons on podem romandre tranquils, a recer de les preses i de tot. La font de la Guineu estava allà, al mig del pas, valenta, envoltada d'una construcció més pròpia d'un castell. Un munt de pedres del color de la sorra estaven disposades meravellosament per donar al conjunt un to solemne i perdurable. Com el mateix nom del poble, el qual prové del llatí muricinus, que significa "mur petit".
Embadalits, vam sortir d'allà vers la verdor, que ja no ens va deixar en tota la ruta i que ens va envoltar de pau i de frescor. Els núvols van ajudar una mica, tot cal dir-ho.
Les rutes al voltant de Mura estan molt ben marcades amb uns pals de fusta forrats de verd i amb una franja vermella a dalt. Vam començar a seguir-ne un que menava a la font de la Mascarosa. Vam creuar la riera de Nespres i vam girar a mà dreta vers un camí prim i molt antic. Vam passar al costat d'un pollancre amb el tronc desproporcionadament gran, enorme, gegantí. Deuria tenir uns 500 anys, vam calcular (no em pregunteu com).

                                        
Seguint el caminet rossegat pel pas dels anys, gairebé com fa l'aigua quan deixa aquells solcs esgarrapats en els camins a l'arrossegar-se descontrolada i ferotge després d'unes pluges torrencials, vam arribar al molí d'en Faura. A fora hi havia unes rodes de molí, algunes partides en dos, un altra amb unes marques radials,... però totes amb un encant especial, mig soterrades en la fullaraca i en la terra que les acollia.
Vam tombar pel mateix camí i ens vam trobar la font de la Noguera, gris, llunyana. No ens vam aturar aquí.
Seguíem el camí, a l'igual com les múltiples arrels, obstinades a creuar-lo en totes direccions. I vam arribar a la font de la Mascarosa, una preciositat sota una bauma de pedra amb una taula circular, com si esperés que s'hi assentessin els cavallers de la taula rodona. Vam continuar per una caminet sense gaires desnivells, fresquet i on les converses van omplir de remors tota la natura dels voltants. Gaudíem d'una molt bona companyia i és que no em cansaré de repetir que formar part d'un grup com aquest de marxa nòrdica és fantàstic i molt enriquidor tant pel cos com per l'ànima.


De cop i volta, els mes ulls van desviar-se vers la vora del camí. Alguna cosa m'havia cridat l'atenció i no sabia reconèixer el què, encara. Així que vaig trigar una estona a adonar-me d'allò que els meus ulls ja feia temps que m'indicaven. Tot arran del petit caminet, les pinyes s'havien disposat capritxosament totes de punta, amb la seva part més punxeguda mirant el cel. Era ben bé com si algú s'hagués dedicat a posar-les totes dretes, minuciosament, meticulosament, allà plantades i molt ben endreçades. Molt curiós. Vam sortir d'aquella zona màgica abans que en pogués treure l'aigua clara d'aquell fenomen tan peculiar. 

Ara seguíem els pals bicolors en direcció a la font de la Coma. Pel camí ens vam trobar moltes mores, negres i delicioses, a punt per menjar. Enmig d'aquella delícia envoltada d'espines va aparèixer una aranya de grans proporcions amb unes ratlles grogues i negres molt cridaneres. Buscant després, vaig trobar que es tractava d'una aranya tigre o aranya vespa. Permeteu-me que us expliqui quatre coses sobre ella. Aquesta en concret era una femella d'Argiope bruennichi, també coneguda com aranya cistellera, ja que la posta la fa en una mena de cistelleta que construeix. El mascle és molt més petitet i marró, si hi era pels voltants no el vam veure. Aquesta aranyota és una enginyera, ja que el seu fil de seda és més dur que un fil d'acer del mateix gruix, per això es fabriquen armilles antibales o paracaigudes amb aquesta seda. A sobre, la seva teranyina orbicular presenta uns fils en zig-zag característics que es creu que reflecteixen els raigs UV per tal d'atraure les seves preses i allunyar als depredadors. Us imagineu? High-tech.
Després d'una pujada matadora i esperonats (almenys jo) per fugir com fos d'aquella aranyota ratllada gegantina, vam arribar a la font de la Coma, disposada en una cantonadeta humida, amb una bassa força gran al costat. Seguíem caminant i gaudíem de l'estampa del poble de Mura al fons.


A continuació, vam seguir les indicacions vers la font del Furadot, per camins emboscats, sota els providencials núvols, tot pujant i baixant. Havíem fet tants girs pels caminois, que semblàvem unes baldufes fent voltes per aquí i per allà, totalment desorientades. O potser érem, més aviat, com uns petits insectes de sis potes perduts dins de l'entramat laberíntic d'una esponja gegantina. 

Des de dins del forn de calç de la Blanquera, un forat inesperat al mig del camí, vaig fer una original foto de grup, Gauss inclòs. No em pregunteu per què, però he dubtat moltíssim amb el nom aquest, em venien al cap noms com forn de glaç, pou de calç i un llarg etcètera.

 

Vam arribar, giravoltant pels camins, fins al salt de la Blanquera, un lloc esculpit per llepades mil·lenàries de l'aigua i que ara s'elevava majestuós davant nostre. Un lloc esplèndid. 
Finalment vam topar amb la preciosa font del Furadot. Semblava com l'entrada a una cova habitada per ratpenats o potser per monstres de les foscors, no se. La font estava emmarcada en un paratge molt bonic amb unes roques que tenien una textura porosa i un color marró molt peculiar. Ens hi vam poder endinsar i una foscor suau ens va acollir i ens va permetre deixar enrere el mon de la llum per uns instants.
Hi havia una figuera imponent i una heura que tenia un tronc enorme i que s'hi enfilava, es recargolava, s'entortolligava i s'hi aferrava al llarg del seu tronc. La font, per on s'escolava l'aigua fresqueta, estava molt integrada a la paret de roques i tenia com una elevació de pedra grisa per la part de baix i estava rodejada per unes plantes verdes magnífiques de cabells de venus (Adiantum capillus veneris). Allà vam aprofitar per seure i fer un mos. 

Seguíem, com uns nòmades del desert en busca d'oasis, assedegats, desitjosos de més aigua i vam trobar molt aviat la font del Formatget. Hi tenia al davant un plataner que semblava tenir uns 300 anys, molt vell. La font rajava força i el Ramon hi va beure i tot. Jo, secretament, admirava la seva valentia. Anys enrere era tant comú aquest gest...

Vam deixar el bosc temporalment i ens vam plantar davant de l'església romànica de Sant Martí de Mura, del segle XII, amb una creu al davant sobre una elevació de pedra. Mirant amunt es veien unes campanes enormes. A la portalada, al seu timpà, vam distingir-hi la figura de la Verge que sostenia a la falda el Nen en actitud de beneir. A banda i banda hi havien dos àngels amb encensers. Al costat esquerre els Reis Mags seguint l'estel i a l'altre cantó estava Sant Josep recolzat en un bastó acompanyat d'una altra figura. Vam parlar també de la porta i vam considerar si el fet de presentar més panys era sinònim de més qualitat. Aquesta semblava tenir, a primer cop d'ull, tres panys, sense comptar el més actual, molt petitó.
                                         
Tornàvem a creuar la riera de Nespres i a desorientar-nos de nou dins la verdor acollidora. Vam divisar de lluny la font de l'Era i la seva taula circular. De veritat que jo ja en aquest punt, ja no sabia quantes fonts havíem vist. Realment no m'estranya que al camí l'anomenin el camí de les mil fonts. Perds el compte.

Ens va aparèixer en el camí la petitona i bufona ermita de Sant Antoni. Hi havia uns testos amb unes plantes i ens va sorprendre un rètol que hi havia clavat en una d'elles. Ens hi vam atansar curiosos, hi posava: "Si estamos sedientas darnos agua, gracias". Caram! Força ben pensat. Realment les plantes feien patxoca, tot cal dir-ho.
Ens vam tornar a desviar del camí a mà esquerre i vam descobrir l'amagada font del Xesquet. Senzilleta, amb un broc força llarg i un fil d'aigua, malgrat tot.
Les següents fonts em van fer molta gràcia: la font del Rector i la font de l'Escolà, per aquest ordre. La font del Rector semblava una mica inaccessible amb el broc dins d'una bassa força gran. La de l'escolà presentava un arc molt bonic i la vaig trobar molt maca.
Només deixar aquesta font vam descobrir el gorg del Padre. Un lloc idíl·lic, bellíssim, amb un encant especial. Aquí i allà hi veies cascades d'aigua, llocs on banyar-se i espais on seure a reposar. Un lloc meravellós. El sol s'escolava per sobre de la cascada més alta i els seus raigs es precipitaven sobre les aigües cristal·lines, fent la competència a l'aigua que lliscava brillant com fils d'or.
Tot i tornar ara pel mateix camí, em va semblar veure'l des d'una altra perspectiva, el veia diferent i m'hi vaig fixar en dos detalls. 

Un, que estava ple de noguers i dos, que estava ple de papallones. Eren enormes i vistoses, fosques per la part de l'anvers amb unes franges ataronjades molt marcades a les vores. Per la part de sota semblaven tenir el mapa laberíntic del camí de les fonts que acabàvem de fer, intrigant i fantàstic. Feien un soroll gairebé d'ocell al batre les seves ales grandioses. Eren exemplars de papallones de l'arboç (Charaxes jasius). Es creuaven passant pel mig, gairebé xocant contra nosaltres. Estarien fent "hilltoping" (comportament territorial dels mascles)? Les vaig deixar fer, perquè es van posar a clavar les seves espiritrompes dins d'uns excrements frescos.
              
Vam tornar al pàrquing i de nou al camí de corbes fins a casa. Una excursió preciosa per poder gaudir en família. Una multitud de fonts i recons humits ara ens esperen a Mura sempre que vulguem tornar-hi.

dilluns, 3 d’agost de 2020

Sortida a Castellar Vell

Ruta circular fins a Castellar Vell passant pel riu Ripoll i tornant pel torrent Mitger i el castell de Clasquerí.
Avui érem vuit persones i tres quadrúpedes: el Gauss, l'Aura i la Lluna, disposats a seguir al Ramon, desitjosos d'aventures, àvids de ser sorpresos.
La nostra caminada d'avui va començar amb una petita indecisió fins a trobar l'inici de la ruta. El camí que buscàvem era, sortosament, tant evident i contundent com una artèria que recorre el cos, que després de passar el petit dubte frondós, i com aquell que passa per un petit capil·lar fent drecera, vam desembocar tots en la plenitud d'una pista ample, amb un clar pendent de baixada. A mà dreta hi havia un conjunt d'antigues fàbriques disposades com navilis naufragats, com esquelets oblidats, tot al llarg de la riba del riu Ripoll. A mà esquerre ens van sorprendre unes parets de terra verticals, altíssimes, rogenques, i que van transportar-nos al Gran Canyó, aquella demencial i escarpada gola excavada al riu Colorado.

















Durant el descens cap al riu vam trobar-nos un parell de fonts incrustades a les parets, sortint de les entranyes de la terra, humides i plenes de vida. Conversàvem animadament, en la fresca matutina, en la dolça baixada, camí de l'aigua. Vam gaudir d'unes campanetes de jardí (Ipomoea indica), enormes, blaves, precioses.
Vam topar amb el riu Ripoll que, fent una corba, ens havia vingut a retrobar, creuant-se davant nostre, ample i amistós tot ell. Els gossos s'hi van banyar immediatament com les flors atrauen les abelles i nosaltres vam creuar per uns pedrots immensos, un pas per gegants potser, que estaven disposats prou arran els uns dels altres com per poder creuar a saltets. Les pedrotes van quedar totes pintades amb les grapes humides dels nostres tres amics de quatre potes, com aquell artista prehistòric que pintava amb les seves mans nues les roques. L'aigua s'accelerava nerviosa i passava veloç per entre les grans pedres. Vam creuar de nou i els gossos van repetir el seu bany, corrent joiosos i esquitxant a tothom al seu pas.
Una petita presa atrotinada ens va sorprendre i ens va deixar veure els peixets diminuts que albergava. Aleshores hi va haver un desviament abrupte cap a la dreta i vam davallar, o millor dit, precipitar-nos, per unes escales amb uns graons descomunals, destinats sens dubte a algun tipus d'esser gegantí.
La tercera vegada que vam creuar el riu Ripoll va ser per un bonic pont de fusta, col·locat a mode de passarel·la. Tots en fila índia.
Aleshores ens vam deixar abraçar per un bosc inesperat, entre pins, alzines, arbustos i mates baixes de tota mena.
El moment va arribar i ens vam trobar el primer encreuament important en la ruta. El Ramon es va reactivar i va començar a donar voltes mentre tantejava totes les direccions possibles i impossibles tot mirant més el seu mòbil amb el track que per allà on passava. Un risc, que més endavant va tenir les seves conseqüències, ja ho veureu. Després de rondar a través de la zona una estoneta, com una baldufa enfollida, va enfilar decidit pel camí de l'esquerre, el de millors vibracions i el que la fletxa obstinada del mòbil semblava insistir més a marcar. El viarany era primíssim, emboscat, amb molta pedra i demanava tota la nostra fe per seguir-lo, sempre darrera de l'inspirat Ramon que mai no dubta que tot pugui arribar a ser un camí veritable que porta a algun lloc.
Després d'una ascensió sense precedents vam arribar a Sant Esteve de Castellar Vell, una preciosa església romànica del segle XI (amb diferents ampliacions en l'època gòtica i posteriors). Per fora una preciositat i per dintre, vista a través d'un tancat de ferro gegantí, força restaurada.
Ens vam distribuir al llarg de la seva ombra, davant de l'entrada i vam hidratar-nos i picar alguna coseta.
          
Vam descobrir una planta amb mil noms. El llatí que només n'és un, sortosament, és Achillea millefolium. Dels populars (en conto més de cinquanta) us en menciono uns pocs: camamilla vera, milenrama, aquil·lea.    
                                 
Vam baixar per una pista ample amb una tanca de fusta a mà esquerre i el barranc semblant al de l'inici amà dreta. Tant bon punt acabava la part de la tanca de fusta ens vam donar una sorpresa. Gràcies a una companya que el va descobrir, vam poder gaudir tots (sobretot qui té encara canalla petita) de la imatge d'un majestuós tió sorgit del tronc d'un arbre caigut. Impressionant. Totes les mamis li vam fer fotos, jeje.


















I a continuació, vam enfilar també de baixada, un caminoi a mà dreta que es va dirigir fins al torrent Mitger. Vam recórrer el petit torrent, creuant-lo a voltes i d'altres pel bell mig de la seva llera resseca. Les cigales de fons feien que l'atmosfera semblés, no se com, encara més deshidratada i calorosa.
Un "crec-crec" sospitós, gairebé esgarrifós, ens va fer mirar vers els nostres peus. Eren les antigues algues que un temps enrere havien cobert el fons del torrent i ara cruixien formant un entremat horripilant, fent-nos esfereir, com si es tractés de l'activitat d'una aranya de dimensions desproporcionades que s'hagués dedicat a entapissar, amb la seva tela enganxifosa, tota la llera del torrent.
Vam seguir amb el cor encongit, alguns del tot aliens a aquella barbaritat que trepitjàvem, fins que ens vam trobar entre unes parets vermelles i verticals que ens van recordar a les del camí de l'inici de la ruta. Vam sortir finalment del torrent, però l'alleujament no ens va durar gens ni mica. Havíem arribat al punt d'encreuament de camins d'abans. Després que el Ramon executés meticulosament els seus moviments de baldufa arremolinada per aquí i per allà, va apuntar, com un pòinter senyala la seva pressa, el camí estret de l'esquerre i vam iniciar una pujada tremenda que va fer que haguéssim de minimitzar la xerrameca animada que havíem pogut mantenir fins ara.
La pujada va valer la pena perquè va aparèixer davant nostre el preciós castell de Clasquerí o castell de Castellar. Una meravella declarada bé cultural d'interès nacional. Un conjunt arquitectònic format per quatre zones: el castell, la capella de Santa Bàrbara, la zona de l'aqüeducte i la zona de la masoveria. Tot plegat formava un pati clos, encisador i ombrívol, amb fanals per il·luminar-lo. Des d'allà les vistes a Castellar del Vallès ens van deixar sense paraules. Unes meravelloses arcades de somni s'hi sumaven a l'encant d'un altre època que emanava d'aquell indret, com si hagués sortit de la rondalla d'algun llibre. Donava la sensació d'haver arribat fins les portes de l'amo mateix de la muntanya, que ens obria les portes hospitalari. Feia recança marxar d'allà, d'on havíem estat convidats, d'aquell cercle prodigiós.


Vam seguir per un camí sense pendents, ample, ombrívol, agradable, embadalits encara per aquella visió inesperada. Ja gairebé al poble i just passats uns horts carregats de carbassons, albergínies, pebrots, cols, peres,... i passat un dipòsit d'aigua, vam patir l'efecte baldufa del Ramon, que us mencionava abans. Vam girar a mà esquerre abans d'hora i ens vam encallar, el grup sencer, darrera el Ramon, per un camí que més que camí semblava la vora de la fi del món. Com en aquells mapes antics on a les vores hi sortien només desgràcies vàries. Ens vam esgarrinxar, ens vam entrebancar i ens va passar de tot, allà atrapats i bloquejats cada cop més, com uns mosquits que es belluguen inútilment enganxats a una teranyina colossal. El missatge d'això és que s'ha de mirar el track, però també allà on et fiques! I si bé és cert que cadascú té el seu concepte mental de camí, alguns depassen tota definició racional i esdevenen trampes perilloses. No em pregunteu, doncs, com vam aconseguir tots donar-nos la volta i recular per aquells espais possibles per ser travessats per un ésser vivent. Vam sortir d'aquell reguitzell de branques i brutícia immunda i després de girar, sense por a mà dreta pel camí ample dels horts, ara sí vam trobar, com ja feia temps que senyalava la pobre fletxa malinterpretada del mòbil, el nostre camí cap a l'esquerre i invisible als ulls, tot s'ha de dir, i que baixava cap al riu Ripoll per fer de la nostra ruta una "B" en el terreny. "B" com les Bones vibracions que van haver-hi, el Bon rotllo i la Bona amistat. Vam travessar finalment un pont de pedra altíssim i vam retornar al nostre punt de partida.
La ruta d'avui posa fi a la temporada. Cuideu-vos molt en aquests temps incerts i si sortiu de marxa, no oblideu els bastons.

Molt bon estiu a tothom!