dilluns, 27 de juliol de 2020

Sortida a l'ermita de la Mare de Déu de Togores

Sortida circular pels rodals de Sabadell fins a la bonica ermita de la Mare de Déu de Togores passant per la Torre del Canonge i la refrescant Font de Can Moragues.


Avui set "marxoses", un guia "marxós" i una gosseta molt marxosa, malgrat no portar bastons, vam tenir l'honor i el privilegi de gaudir d'una sortida molt especial i que, a més a més, vam aconseguir que fos circular.
Ben d'hora ja estàvem de camí direcció Sabadell per la C-58. Vam parar en un trencant a mà dreta, just després d'un pont que creua el riu Ripoll, en la carretera B-124 direcció a Castellar del Vallès, a davant del restaurant Can Pagès (Latitud 41.576953 i longitud 2.095203).

Vam iniciar la marxa al revés de com s'havia planejat per alguns assumptes tècnics i ens vam dirigir cap a l'ermita de Togores. El Ramon seguia el seu track a través del seu telefon mòbil, molt aplicat, amb les seves ulleres i tot. Però els rètols semblava que s'havien posat d'acord per complicar-li la feina de guia al Ramon i cada cop que ell ens indicava una direcció, els rètols marcaven obstinats "Togores" cap una altra banda. El grup seguia al Ramon, malgrat tot, i després d'alguns trencants seguint aquesta dinàmica vam començar a fer broma i a dir-nos divertides: ꟷ Tots els camins porten a Togores! El Ramon no defallia, malgrat la forta pressió del grup, i seguia convençut (això esperàvem totes) de les seves direccions internes de guia experimentat i, de tant en tant, guaitava el mòbil intentant veure-hi entre la resplendor d'un sol encegador, clarament col·laborador amb els rètols, per sabotejar la feina del nostre perseverant i estimat guia.

Gràcies a ell vam passar per les ruïnes de la Torre del Canonge, que tot i passar-hi pel costat, no li posem nom ni atenció fins ara. 
















Després vam arribar, no sabria dir com, a un camí amb molta aigua que formava una petita bassa. Vam creuar, mirant de no caure, per uns troncs que estaven disposats a mode de pont, però que relliscaven moltíssim. Un cop sanes i estàlvies a l'altre banda, el nostre tenaç guia es va adonar, per sort, que no era per allà i vam veure'ns obligades a tornar a passar pels tronquets relliscosos, que jo penso que també estaven clarament conxorxats amb els rètols perversos i el sol enlluernador. Mentre recolàvem amb la màxima precaució, l'Aura, al nostre costat, havia aprofitat l'avinentesa per banyar-se i refrescar-se en les aigües que nosaltres intentàvem evitar.
Havíem pogut gaudir també de l'orenga silvestre (Origanum vulgare) i de la xicoira (Cichorium intybus) amb aquella tonalitat de blau tan peculiar i única. Aquestes flors tenen la particularitat d'obrir-se només a ple sol i seguir la trajectòria d'aquest.

Poc després ens vam emboscar i tot va canviar. Vam enfilar un caminet que va fer que ens imaginéssim dins la selva exòtica o en una altra era, com la dels dinosaures, amb abundant cua de cavall, viaranys vora l'aigua fresca i cants d'ocells poc comuns (com el d'un Oriol). Vam travessar per uns ponts de fusta molt bonics que ens van recordar que, tot i les aparences, estàvem a prop de la civilització i que no ens trobaríem al proper revolt, per exemple, un Baryonyx, per mencionar algun dinosaure Europeu
Vam sortir de l'era irreal i fresqueta amb recança per retrobar-nos amb un camí molt ample i rogenc, ideal per la marxa nòrdica. Allà ens vam topar amb uns ciclistes que ens van preguntar si podien seguir pel camí d'on veníem nosaltres. El Ramon els va dir que sí, que cap problema, i vam seguir el nostre periple entre bifurcacions interminables i que a aquestes alçades del relat ja he desistit de descriure perquè no sóc capaç de recapitular totes les anades i vingudes que vam fer amb prou detall. Us faríeu un embolic innecessari, ja que el Ramon, malgrat tot, ens portava pel bon camí.
Xerràvem animadament comentant que amb el Ramon sempre hi havia aventura assegurada (mireu com a exemples les sortides de Raquetes a Tuixent o la de Can Candi i el Llac Petit, per nombrar només algunes).
A mitja conversa van reaparèixer, de sobte, els ciclistes que ens havíem trobat feia una estoneta, semblaven una mica més vermells i congestionats. Es van dirigir directament al Ramon i sense parar, li van dir: ꟷ "Eso era territorio comanche!" i van seguir tot remugant. La Núria i jo ens vam mirar sorpreses i divertides pensant el mateix, que aquests ciclistes definitivament no tenien el nivell apropiat. I punt. Érem set i teníem bastons, ningú es podia ficar amb el nostre guia a qui continuàvem seguint tot i els canvis de direcció i de sentit constants. En realitat, el Ramon ens posa ràpidament en forma amb tanta anada i vinguda i sempre, SEMPRE, coneixem llocs molt interessants. I alhora, aprenem que cal perseverar malgrat les dificultats i es crea entre nosaltres un sentiment de grup molt bonic i suem la cansalada, també. Tot de coses bones, veieu?

Finalment, i com havia de ser, vam trobar l'ermita de Togores, amb un gran dipòsit d'aigua al costat pels incendis forestals. Al davant vam trobar un magnífic i acollidor bosc d'alzines i ens hi vam resguardar a sota a descansar, fer un mos i una bonica foto de grup.
El sol ja picava de valent i feia pujada. Algú va comentar, molt sàviament, que al matí havia posat mitja ampolleta amb aigua al congelador i que just abans de marxar l'havia acabat d'omplir i així mantenia la frescor de la beguda tota la marxa. Quina genial idea!
  
Després de fer el mos ja havíem oblidat la nostra odissea i vam enfilar pel primer trencant darrera sempre de l'inspirat Ramon. Però no era per allà, ejem. Vam enfilar pel segon camí, però... Vam enfilar pel tercer i era aquell, i vam recordar de nou els periples de primera hora. Però gràcies a aquesta petita volteta extra vam poder descobrir unes pinyes de Sant Joan (Rhaponticum coniferum) precioses arran del camí i que com si fossin estrelles en el cel, entapissaven blanques i brillants el terra sota els arbres. També vam descobrir, gairebé al final de la marxa, unes plantes precioses de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris), sempre arran de l'aigua.

Va seguir pujant fins a arribar a la Font de Can Moragues. Una preciositat amb una bassa enorme plena d'aigua gelada i de pedrotes. Vam fer una bonica foto de grup. L'Aura s'hi va voler banyar, acalorada, però després no podia sortir. Teníem un problema, pelut, mullat i gros. L'Eva, la seva propietària, s'hi va tirar sense pensar-s'ho ni un segon, traient-se les sabates, però la gossa la defugia nerviosa. Al final el Ramon es va tirar amb bambes i tot, d'un salt. I la seva ajuda va ser determinant per l'èxit del rescat.

 Un 10 a la ruta d'avui, al nostre magnífic guia i a la nostra estimada Aura rescatada!

Cap comentari:

Publica un comentari