diumenge, 5 de juliol de 2020

Sortida a la Font de l'Orpina

Aquest matí la Carme i el Salva ens havien preparat una excursió que ja portàvem temps desitjant fer-la. Es presentava un dia excel·lent i a les 7:30 del matí, al pàrquing de les Orenetes, feia fresqueta i tot.
Vam arribar de seguida a Vacarisses, i vam aparcar al pàrquing del poliesportiu de l'Avinguda Muriel Casals.
I allà ens vam trobar amb la Carme i el Salva, els nostres guies d'avui, que venien molt somrients. Ens van explicar una mica com aniria la ruta i vam sortir tots plegats il·lusionadíssims. Els uns per haver estat preparant una ruta per tot el grup i els altres pel fet de poder descobrir un lloc nou, la font de l'Orpina, una preciositat emboscada, tan a prop del nostre poble. Érem un grup de 14 persones i tres quadrúpedes: la Lluna (l'amfitriona), el Strand i el Gauss.
Només deixar l'asfalt ens vam adonar que els camins eren d'un color vermellós molt aparent i els bastons es van pintar immediatament de vermell, com si les puntes s'haguessin posat de cop incandescents. La Carme ens va explicar que als de Vacarisses els anomenaven "Botes roges" en el passat, degut al fet que quan arribaven a treballar a les fàbriques tèxtils, sempre omplien de petjades vermelles per allà on passaven.
Unes vistes imponents de Montserrat ens vam acompanyar durant tota la marxa, impressionants. Vam seguir el GR a Montserrat entre arbustos baixos que et donaven la sensació de ser un gegant al país de Liliput. Els bastons planaven amb les seves puntes roents i avançàvem a bon pas pels corriols color rogenc pintats al terra. Vam trobar unes cabanes de pastor fetes de pedra i molt ben restaurades. Es podia entrar a dins i admirar la destresa en la col·locació de les pedres. Sempre m'han admirat els sostres d'aquestes construccions de pedra, realment són obres extraordinàries. Vam passar per unes quantes d'aquestes cabanes de pedra circulars.

De seguida, vam deixar el GR i ens vam endinsar per senders vermellosos sense senyalitzar. El Salva i la Carme seguien ara la seva intuïció i experiència. El grup xerrava molt animadament i la Núria anava corregint la tècnica amb subtils recordatoris que infligien una resposta immediata a qui rebia el comentari. No hi ha res com un bon mestre que coneix els seus alumnes, diuen, i és veritat.
De sobte vam arribar a un encreuament i ens vam adonar, pel nostre horror, que el grup inicial havia desaparegut per alguna de les tres possibilitats que se'ns presentaven davant nostre. Ens havíem quedat massa enrere i no portàvem els nostres estimats walkie talkie. Com intuíem que no feia gaire que havien passat, vam optar per la solució més ràpida i cridar un "Ueeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!" potent i carregat de fe. Al cap d'uns segons, que ens van semblar dècades, ens va arribar un altre "Ueeeeeeee!!!" pel camí central. Per sort nostra, va venir el Strand, corrents com una exhalació, per afirmar que aquell caminet rogenc era el correcte. I és que, com diu el Ramon, sempre s'han de mirar les marques al terra fetes pels bastons. Entre el "crit de guerra" que havia fet, la recerca de senyals recents al terra i tot plegat, que em venia al cap, em sentia una mica un indi americà buscant el rastre. Només m'hagués faltat pintar-me unes ratlles roges a les galtes, jeje. El resultat de tanta pensada o del que fos, va ser, tot plegat, el reagrupament amb el grup i això era el més important.
Vam seguir serpentejant pel mig d'olors de farigola i gaudint del cant dels ocells fins arribar, de cop, a la delicada font de l'Orpina. És una font molt peculiar, perquè el broc surt d'una mena de teula del mateix color vermell que els corriols que la voregen. Al costat hi havia una pedra plana amb el nom de la font gravat i un lloc per posar-hi una verge i que de lluny em va semblar un pou. La Carme ens va explicar que en èpoques seques sempre raja un fil d'aigua. És una font molt popular i la gent s'hi acosta per omplir garrafes amb les seves aigües. Fins fa unes dècades hi habitava el cranc de riu autòcton, senyal de la bona qualitat de les seves aigües.
Vam continuar per un túnel que creuava la via del tren per sota i que estava ple d'aigua per un dels costats, com si el riu hagués aprofitat també aquell pas per escolar-se. A l'altra banda ens esperava una cascada força alta i plena de molsa. Vam aprofitar per fer una foto de grup.
 De tornada vam parar a fer un mos en una esplanada amb taules de pícnic al costat de la font. Un lloc molt agradable sota l'ombra ple de flors i de natura. Vam descobrir unes flors blaves precioses de Xicoira silvestre. Allà hi havia dos homes i una dona carregats amb les seves màquines de fer fotos amb uns macros immensos i que s'entretenien aquí i allà a fer fotos amb total parsimònia. S'integraven en el paisatge i, com les papallones, eren atrets irremeiablement per les flors més vistoses.
Vam reprendre el camí i vam tenir sort que uns núvols ens van tapar, en bona mesura, el potent sol de l'estiu. Alguns afortunats vam poder veure un esquirol que ens va assenyalar el Salva, com si s'haguessin posat d'acord amb ell per mostrar-se per nosaltres durant la marxa. Era preciós i també rogenc, com la terra de Vacarisses.
Vam passar per la casa rural La Frasera i ens vam acostar a la formatgeria del costat. Algunes van comprar formatge i mató. Feia una flaire deliciosa la botiga.
Al final de la ruta vam veure també uns conills pels camps segats dels costats.
El Salva i la Carme ens van deixar abans, perquè havien arribat ja a casa seva. Per sort, el camí que ens quedava era tan sols una magnífica recta de baixada. Uns merescuts estiraments i cap a casa contents d'haver descobert aquesta petita joia humida i envoltada de vermell i verd.
Moltíssimes gràcies Carme i Salva per aquesta fantàstica sortida d'avui. Un lloc on hi tornarem segur, buscant pau, natura i... aigua!

2 comentaris:

  1. Molt ben escrit. No vaig poder assistir a aquesta sortida. Gràcies al teu text en faig una idea del que em vaig perdre. Continua amb les teves cròniques de sortides!

    ResponSuprimeix