diumenge, 12 de juliol de 2020

Sortida al molinot

Avui teníem una sortida de proximitat, d'aquelles que tens tan a prop que no t'expliques com no la coneixies. Vam agafar els cotxes molt breument i vam deixar-los al pàrquing de l'entrada al Molinot.
Avui ens havíem animat 18 marxos@s i tres quadrúpedes: l'Aura, la menuda Kira i la Lluna.
Havíem quedat ben d'horeta, i encara que era diumenge, abans de les 8 ja estàvem  tots caminant per un carrer asfaltat i en pujada. D'això en dic jo tenir ganes. El dia era fresquet i molt adient per la marxa nòrdica.
La Núria es va posar a repartir un regal del club pels seus membres. Aquest any era una mascareta verda molt adient en aquests temps, on portar-la en el dia a dia s'ha fet necessari. Moltíssimes gràcies de part de tothom per, tot i les circumstàncies adverses actuals, currar-se un detall tan útil i bonic alhora. 
Vam anar pujant a bon ritme, però sense forçar. Al llarg del primer quilòmetre, i això sempre ens ho recorda la Núria, s'ha de fer la marxa nòrdica molt tranquil·lament, per anar escalfant a poc a poc i evitar lesions.
Vam passar per una font molt evident arran mateix del camí asfaltat. Una font misteriosa, sense cap nom marcat i sense cap referència coneguda. Haurem d'investigar més el nom d'aquesta font, el broc rovellat de la qual encara rajava tot sobresortint d'una roca quadrada immensa i on s'apreciava un petit rectangle llis i ben polit on, possiblement, hi havia el seu nom escrit. * (teniu el nom de la font al final de la narració) 
Vam seguir i vam veure vàries indicacions pel camí. Una del camí Romeu a Montserrat i l'altra, més petiteta, a la mateixa paret dels jardins d'una casa, indicant que per allà passa un dels camins a Santiago de Compostel·la.

Aleshores, vam començar a baixar i baixar, el camí s'endinsava a la terra mateixa, com si ens endinséssim als túnels d'un cuc de terra gegantí. Unes parets altíssimes plenes d'arrels i pedres ens envoltaven a banda i banda i s'hi van afegir de seguida troncs d'arbres caiguts, que feien de sostre. El Cisco ens va aclarir de seguida que ens acostàvem a la riera de Gaià. Vam travessar la riera, ara seca en aquest tram.
Ara tocava pujar i de valent! Es presentava davant nostre la imatge d'una demencial ascensió. El pendent semblava el resultat de la colossal urpa d'alguna criatura. Vam acabar de pujar/escalar per l'esgarrapada monstruosa fins que vam aconseguir arribar a un camí afable, sense pretensions i aliè als desnivells antinaturals que acabàvem de superar.
El camí, estret i senzill, anava serpentejant pel bosc que l'envoltava i seguia ben anivellat seguint l'horitzontal. Ens vam relaxar i vam poder gaudir del meravellós paisatge olorós i visual de l'entorn. Però ens esperava encara, i massa aviat, una altra sorpresa, la gran pendent cap a la carena del Molinot.

El Cisco va anunciar que ens quedaven 15 minuts de tortura. A mi se'm va fer més curt, la veritat. El cas és que després de seguir sota les torres de l'electricitat una estona, i de fer una breu paradeta per refrescar-nos, vam assolir la carena del Molinot i vam desembocar en un encreuament de camins en forma de creu. Aquests punts sempre m'han omplert d'incertesa i curiositat alhora. Cap a on anirien tots aquells camins? Encara que si ho penses fredament, per un dels camins ja en véns i per un altre continuarem, o sigui que en  definitiva només dos són misteriosos. I de fet, un, perquè el més ample que feia més pendent de tots, el Cisco ens va aclarir que es dirigia cap a la zona dels caus del Guitard.
Vam aprofitar per parar a fer un mos i fer una foto de grup.
Aleshores la marxa va canviar totalment de registre, com una melodia que canvia de ritme sobtadament. Ens havíem escapat de les urpes d'una bèstia i havíem superat la carena del Molinot però ara ens esperaven,...tots els esbarzers de la zona reunits!
Ens ho suggeria el camí estret per on vam endinsar-nos, amb fullaraca i branquetes, estret,... Hi va haver un punt que el corriol es va obturar. Calia actuar d'urgència i el Cisco es va avançar a dissoldre el tap d'esbarzers que impedien el nostre pas. Fent servir el bastó en mode matxet va començar a podar la vegetació punxosa sense miraments. La majoria anàvem amb les cames a l'aire i corríem el risc d'acabar esgarrapades.
Vam estar una bona estona aturats i quan vam reprendre la marxa, no nòrdica, perquè no hi havia manera humana de poder utilitzar els bastons entre aquell brancam lacerant que s'entortolligava al nostre voltant, vam començar a rondinar i a elevar les nostres queixes al cel i vam dir de tot i vam riure també (del que dèiem bàsicament, no de les punxades, és clar) i ens vam esgarrinxar les cames i ens vam fer enganxons a la roba i de tot.

I això amb l'objectiu d'aconseguir arribar al torrent del Llor. La paraula vol dir "llorer" però jo crec que se li escauria més torrent dels esbarzers o quelcom pitjor, que cadascú s'imagini el nom.

Vam veure des de dalt un gorg molt bonic amb força aigua encara. I vam recórrer el torrent dins la mateixa llera. Però no nedant, ja que anava buit, sinó amb els bastons de marxa nòrdica tot fent clic clic pels còdols.
Al torrent vam fer una aturada espontània i, de la forma allargassada que portàvem vam esdevenir una bola, tots reagrupats. Quan ja feia una estoneta que no sabíem a què/qui mirar, una de nosaltres va alçar la veu i va dir: Cisco, que ja fa temps que hem arribat tots!
El Cisco, sobresaltat, es va adonar que s'havien aturat a xerrar i va reprendre el moviment i la bola es va allargar de nou. I és que una de les coses que sempre fem quan caminem és compartir una bona xerradeta amb el grup. És molt bonic connectar amb l'altre en converses que poden arribar a ser molt profundes i valuoses o bé superficials i divertides, però totes t'omplen per dins i et fan arribar a casa amb un altre esperit. La marxa transforma per dins i per fora.
Com aviat vam arribar, la Núria va aprofitar per fer una classe de tècnica. Sempre és útil repassar els moviments. Fer marxa requereix molta concentració, trobo jo, ja que hi ha moltes coses a tenir en compte. Uns habituals estirament van concloure una sortida fresqueta i ràpida. Ja ho sabeu, ara ja teniu el camí obert si ho voleu repetir o anar-hi per primer cop. No hi ha excuses!
* Aquesta font està situada en el camí Ral de Vacarisses i el seu nom és la font del camí Ral. Abans el seu nom estava escrit en la placa que ja no hi és. (Donem les gràcies per aquesta informació al senyor Juan Luis del Campo Capilla, autor del llibre "Quaderns d'història de Viladecavalls III. Fonts de Viladecavalls. Publicat per l'Ajuntament de Viladecavalls, Barcelona 1995)

Cap comentari:

Publica un comentari