dilluns, 27 de juliol de 2020

Sortida a l'ermita de la Mare de Déu de Togores

Sortida circular pels rodals de Sabadell fins a la bonica ermita de la Mare de Déu de Togores passant per la Torre del Canonge i la refrescant Font de Can Moragues.


Avui set "marxoses", un guia "marxós" i una gosseta molt marxosa, malgrat no portar bastons, vam tenir l'honor i el privilegi de gaudir d'una sortida molt especial i que, a més a més, vam aconseguir que fos circular.
Ben d'hora ja estàvem de camí direcció Sabadell per la C-58. Vam parar en un trencant a mà dreta, just després d'un pont que creua el riu Ripoll, en la carretera B-124 direcció a Castellar del Vallès, a davant del restaurant Can Pagès (Latitud 41.576953 i longitud 2.095203).

Vam iniciar la marxa al revés de com s'havia planejat per alguns assumptes tècnics i ens vam dirigir cap a l'ermita de Togores. El Ramon seguia el seu track a través del seu telefon mòbil, molt aplicat, amb les seves ulleres i tot. Però els rètols semblava que s'havien posat d'acord per complicar-li la feina de guia al Ramon i cada cop que ell ens indicava una direcció, els rètols marcaven obstinats "Togores" cap una altra banda. El grup seguia al Ramon, malgrat tot, i després d'alguns trencants seguint aquesta dinàmica vam començar a fer broma i a dir-nos divertides: ꟷ Tots els camins porten a Togores! El Ramon no defallia, malgrat la forta pressió del grup, i seguia convençut (això esperàvem totes) de les seves direccions internes de guia experimentat i, de tant en tant, guaitava el mòbil intentant veure-hi entre la resplendor d'un sol encegador, clarament col·laborador amb els rètols, per sabotejar la feina del nostre perseverant i estimat guia.

Gràcies a ell vam passar per les ruïnes de la Torre del Canonge, que tot i passar-hi pel costat, no li posem nom ni atenció fins ara. 
















Després vam arribar, no sabria dir com, a un camí amb molta aigua que formava una petita bassa. Vam creuar, mirant de no caure, per uns troncs que estaven disposats a mode de pont, però que relliscaven moltíssim. Un cop sanes i estàlvies a l'altre banda, el nostre tenaç guia es va adonar, per sort, que no era per allà i vam veure'ns obligades a tornar a passar pels tronquets relliscosos, que jo penso que també estaven clarament conxorxats amb els rètols perversos i el sol enlluernador. Mentre recolàvem amb la màxima precaució, l'Aura, al nostre costat, havia aprofitat l'avinentesa per banyar-se i refrescar-se en les aigües que nosaltres intentàvem evitar.
Havíem pogut gaudir també de l'orenga silvestre (Origanum vulgare) i de la xicoira (Cichorium intybus) amb aquella tonalitat de blau tan peculiar i única. Aquestes flors tenen la particularitat d'obrir-se només a ple sol i seguir la trajectòria d'aquest.

Poc després ens vam emboscar i tot va canviar. Vam enfilar un caminet que va fer que ens imaginéssim dins la selva exòtica o en una altra era, com la dels dinosaures, amb abundant cua de cavall, viaranys vora l'aigua fresca i cants d'ocells poc comuns (com el d'un Oriol). Vam travessar per uns ponts de fusta molt bonics que ens van recordar que, tot i les aparences, estàvem a prop de la civilització i que no ens trobaríem al proper revolt, per exemple, un Baryonyx, per mencionar algun dinosaure Europeu
Vam sortir de l'era irreal i fresqueta amb recança per retrobar-nos amb un camí molt ample i rogenc, ideal per la marxa nòrdica. Allà ens vam topar amb uns ciclistes que ens van preguntar si podien seguir pel camí d'on veníem nosaltres. El Ramon els va dir que sí, que cap problema, i vam seguir el nostre periple entre bifurcacions interminables i que a aquestes alçades del relat ja he desistit de descriure perquè no sóc capaç de recapitular totes les anades i vingudes que vam fer amb prou detall. Us faríeu un embolic innecessari, ja que el Ramon, malgrat tot, ens portava pel bon camí.
Xerràvem animadament comentant que amb el Ramon sempre hi havia aventura assegurada (mireu com a exemples les sortides de Raquetes a Tuixent o la de Can Candi i el Llac Petit, per nombrar només algunes).
A mitja conversa van reaparèixer, de sobte, els ciclistes que ens havíem trobat feia una estoneta, semblaven una mica més vermells i congestionats. Es van dirigir directament al Ramon i sense parar, li van dir: ꟷ "Eso era territorio comanche!" i van seguir tot remugant. La Núria i jo ens vam mirar sorpreses i divertides pensant el mateix, que aquests ciclistes definitivament no tenien el nivell apropiat. I punt. Érem set i teníem bastons, ningú es podia ficar amb el nostre guia a qui continuàvem seguint tot i els canvis de direcció i de sentit constants. En realitat, el Ramon ens posa ràpidament en forma amb tanta anada i vinguda i sempre, SEMPRE, coneixem llocs molt interessants. I alhora, aprenem que cal perseverar malgrat les dificultats i es crea entre nosaltres un sentiment de grup molt bonic i suem la cansalada, també. Tot de coses bones, veieu?

Finalment, i com havia de ser, vam trobar l'ermita de Togores, amb un gran dipòsit d'aigua al costat pels incendis forestals. Al davant vam trobar un magnífic i acollidor bosc d'alzines i ens hi vam resguardar a sota a descansar, fer un mos i una bonica foto de grup.
El sol ja picava de valent i feia pujada. Algú va comentar, molt sàviament, que al matí havia posat mitja ampolleta amb aigua al congelador i que just abans de marxar l'havia acabat d'omplir i així mantenia la frescor de la beguda tota la marxa. Quina genial idea!
  
Després de fer el mos ja havíem oblidat la nostra odissea i vam enfilar pel primer trencant darrera sempre de l'inspirat Ramon. Però no era per allà, ejem. Vam enfilar pel segon camí, però... Vam enfilar pel tercer i era aquell, i vam recordar de nou els periples de primera hora. Però gràcies a aquesta petita volteta extra vam poder descobrir unes pinyes de Sant Joan (Rhaponticum coniferum) precioses arran del camí i que com si fossin estrelles en el cel, entapissaven blanques i brillants el terra sota els arbres. També vam descobrir, gairebé al final de la marxa, unes plantes precioses de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris), sempre arran de l'aigua.

Va seguir pujant fins a arribar a la Font de Can Moragues. Una preciositat amb una bassa enorme plena d'aigua gelada i de pedrotes. Vam fer una bonica foto de grup. L'Aura s'hi va voler banyar, acalorada, però després no podia sortir. Teníem un problema, pelut, mullat i gros. L'Eva, la seva propietària, s'hi va tirar sense pensar-s'ho ni un segon, traient-se les sabates, però la gossa la defugia nerviosa. Al final el Ramon es va tirar amb bambes i tot, d'un salt. I la seva ajuda va ser determinant per l'èxit del rescat.

 Un 10 a la ruta d'avui, al nostre magnífic guia i a la nostra estimada Aura rescatada!

dilluns, 20 de juliol de 2020

Fonts de Rellinars

Excursió circular a les espectaculars fonts de Rellinars seguint la riera i passant per la Font de Carlets, les Boades, la font de la Boada i la Balma de l'Andaló, amb imponents vistes a Montserrat, el Paller de Tot l'Any, el castell de Bocs i la casa nova de l'Obac.

Posar en paraules l'excursió d'avui té molta dificultat, a l'igual que en té expressar els somnis un cop et despertes. Perquè la sortida d'avui ha estat de somni i, malgrat tot, miraré de posar-hi paraules...
I, com tots els somnis, tot comença ben normal, ben real, ben quotidià...
Vam sortir puntualment a les 7:30 del pàrquing del carrer Orenetes fins un trencant a mà dreta, passat el quilòmetre 13, de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars (Latitud 41.631222, Longitud 1.923448).
Érem 17 persones i 3 gossos: la Lluna, el Strand i l'Aura.

Una pista de terra força ampla es va obrir davant nostre, oferint-nos una baixada molt atractiva, i la vam seguir contents sense rondinar. Esperàvem trobar aigua ben aviat i no ens va sorprendre gens quan el Strand va reaparèixer (perquè en algun moment deuria haver desaparegut, per força) amb el pèl tot mullat i deixant un rastre humit pel camí, semblava somrient. I vam deduir que ens estàvem acostant a la riera de Rellinars. Ja teníem el nostre senyal, inequívoc, de la presència d'aigua, de la qual els labradors en concret en tenen una atracció gairebé irresistible i igual de potent que la seva atracció pel menjar. A tenir en compte.
En un tres i no res vam plantar-nos amb els peus a la riera, que baixava fresqueta i amb força aigua per l'època de l'any. En aquest punt cadascú va creuar-la com li va semblar, ja que no hi havia un punt clar per fer-ho i, com aquell qui tria amb mirada crítica quin bombó es vol menjar, cadascú va triar les roques i pedres per on passar, escollint-les curosament. Així que vam presenciar una gran varietat de saltets per aquí i per allà. Els gossos no van mostrar aquest punt selectiu i, per exemple, l'Aura, ens va donar una demostració de natació en un punt on l'aigua semblava força profunda. Vam tornar a al·lucinar amb la relació que hi ha entre labradors i aigua. Tot un espectacle, creieu-me.
Després que tothom hagués creuat vam tenir la nostra primera sorpresa de somni, irreal i inesperada, la delicada i angulosa font de Carlets. Una veritable preciositat amagada sorgida d'entre les roques per una obertura triangular, que formava alhora un petit sostre, com fent homenatge a l'aigua cristal·lina que hi sorgia, misteriosa, com per encanteri, de les profunditats del fons d'aquella petita escletxa entre les roques. El nom de la font estava escrit en lletres verdoses en una zona de pedra molt llisa i no gaire simètrica, com improvisada, de gairell i enganxada amb ciment en el conglomerat de pedres.
Després de refrescar-nos una mica en la delicada font màgica, ja estàvem carregats de forces per iniciar la pujadeta tot seguint la riera de Rellinars. El camí continuava, molt acollidor i ample i les converses brollaven d'entre les mascaretes com l'aigua de sota les esquerdes de pedra.
La temperatura seguia sent ideal, per sort, ja que la pujadeta era força moderada. El Cisco ens animava dient ꟷ L'avantatge és que després ja és tot baixada, s'ha de mirar en positiu!
Vam anar pujant i pujant i vam desviar-nos en un punt per un camí a mà dreta, quan semblava que ja no podríem pujar molt més, i amb la imponent vista del Paller de Tot l'Any.
ꟷ I aquest camí que va cap a l'esquerre cap a on es dirigeix? vaig demanar al Cisco, que semblava que ara tenia com presses.
Rialler va respondre a mitja veu ꟷ Ah! Amb aquest arribem abans,... però així... caminem una mica més!... i es va girar ràpidament a mostrar a tothom les meravelles de vistes que es començaven a acostar al camí com l'aigua mansa que llepa la sorra d'una platja.

La segona imatge de somni ens va embolcallar i inundar la vista pels dos costats. D'una el tossal de l'Àliga, el Paller de Tot l'Any, el castell de Bocs i més enllà la casa nova de l'Obac, quadrada i clareta, inconfusible, perfilada a l'horitzó. De l'altra unes vistes imponents de Montserrat. Vam quedar hipnotitzats per aquelles visions, que com una bona melodia en estèreo, ens aclaparava provinent de dreta i esquerra. Vam fer unes fotos irreals, precioses i fantàstiques.
Allà hi havien, com unes clapes de farigola en el terreny, el conjunt de masies de les Boades.
I com ja no podíem pujar més vam agrair el nou canvi en el paisatge. Baixada i ombra, la combinació perfecte! El grup es va tornar a animar i les converses es van reactivar de nou.
El corriol estava rodejat d'olors i em van explicar la meravella que és fer un bany de farigola a la muntanya. Primer de tot calia fregar molt bé les mans amb la planteta, palpant-la, sentint totes les fulletes, impregnant-se plenament i després, aquelles mans carregades d'aquell poder olfactiu invisible les atansaves al rostre, als cabells, a la roba, mmmmm.... Ens vam animar amb un altre bany, el de romaní i vam riure quan, per error, vaig fer un bany de teranyines. Ups!
Ens estàvem emboscant per un viarany que anava baixant mica en mica, sense adonar-nos-en, molt fresquet amb molta vegetació i molt agradable.
Vam topar de cop amb la font de la Boada, un punt on l'aigua emergia d'un forat fosc i misteriós. Vèiem molt clares senyals del GR-5.
A les 9:26, puntuals per algun senyal desconegut per nosaltres, va començar el concert de les cigales i es van activar totes de cop, sense excepció. La natura en estat vibrador. En ple ambient estival vam continuar amb els nostres receptors sensorials al punt del col·lapse de tanta olor, visió paisatgística i sorollada vibradora.
En el segon conjunt de les masies de les Boades vam topar amb un camp de fonoll descomunal, tant per alçada com per extensió. Vam passar-hi com cargols atrets per l'irresistible olor a anís, entre les branquetes altes i brillants, deixant-nos engolir per la seva flaire dolça.
Vam veure la torrota de Vacarisses al fons, entre les boires transparents que provoquen les calors d'aquesta època de l'any.
Immersos una estona més entre excessos sensorials vam trobar-nos un altre imatge de somni, la Balma de l'Andaló. Ens hi vam atansar i no ens podíem imaginar el que havíem trobat. Ens hi vam endinsar, en la seva gola fosca, com uns cucs àvids de frescor, d'humitat i de terra. Quin lloc més especial, carregat d'història i d'històries. Carregat de misteris.
I després d'aquest aperitiu, les postres, el tresor desitjat, les esplendoroses fonts de Rellinars.
Unes escaletes i una remor d'aigua en totes direccions ens van donar la benvinguda.
I el que vam trobar era clarament de somni. L'atracció de l'aigua és comparable a l'atracció que ens produeix el foc, brutal i relaxant alhora, bella i ferotge, atemporal i canviant. Quan els contemples perds la noció del temps i de l'espai, et relaxen completament i et carreguen de forces. És com estar en companyia, com si les flames i l'aigua tinguessin quelcom que arrela en la teva ànima i te la transforma.
Aquestes fonts són precioses, presenten tot de foradets, l'aigua s'escola per tot arreu juganera, joiosa, fresqueta i transparent sense parar, en un fluir constant. No podia imaginar-me l'imponent aqüífer que donava origen a tot aquell espectacle de dolls incomptables. Com un iceberg que fa surar una petita part visible de la seva aigua
petrificada, però que amaga una catedral de gel submergida, així l'aqüífer de les fonts es submergia en les terres poroses que l'acollien.
Mirant-les bé, les fonts semblaven realment unes peülles gegantines de pedra amb unes urpes formades per l'aigua cristal·lina i freda com el glaç. Quin animal fossilitzat havia creat això?

Vam seure en unes taules de pícnic de fusta i vam prendre un mos. Jo no podia parar de fer fotos i anar amunt i avall entre les peülles endurides, entre les urpes sorolloses.
Ens va costar molt decidir-nos a marxar d'allà. D'aquell espectacle de somnis. Vam poder gaudir, encara, d'una libèl·lula verdosa gegantina que estava posant ous en un doll arran de terra.
Aquesta excursió ens ha deixat una empremta a la retina, com després de veure quelcom molt lluminós i que perdura a la vista. Aquestes fonts ens han quedat gravades a la memòria més enllà dels records superficials, tan profundament com l'origen de les seves aigües, la deu de terra endins.

diumenge, 12 de juliol de 2020

Sortida al molinot

Avui teníem una sortida de proximitat, d'aquelles que tens tan a prop que no t'expliques com no la coneixies. Vam agafar els cotxes molt breument i vam deixar-los al pàrquing de l'entrada al Molinot.
Avui ens havíem animat 18 marxos@s i tres quadrúpedes: l'Aura, la menuda Kira i la Lluna.
Havíem quedat ben d'horeta, i encara que era diumenge, abans de les 8 ja estàvem  tots caminant per un carrer asfaltat i en pujada. D'això en dic jo tenir ganes. El dia era fresquet i molt adient per la marxa nòrdica.
La Núria es va posar a repartir un regal del club pels seus membres. Aquest any era una mascareta verda molt adient en aquests temps, on portar-la en el dia a dia s'ha fet necessari. Moltíssimes gràcies de part de tothom per, tot i les circumstàncies adverses actuals, currar-se un detall tan útil i bonic alhora. 
Vam anar pujant a bon ritme, però sense forçar. Al llarg del primer quilòmetre, i això sempre ens ho recorda la Núria, s'ha de fer la marxa nòrdica molt tranquil·lament, per anar escalfant a poc a poc i evitar lesions.
Vam passar per una font molt evident arran mateix del camí asfaltat. Una font misteriosa, sense cap nom marcat i sense cap referència coneguda. Haurem d'investigar més el nom d'aquesta font, el broc rovellat de la qual encara rajava tot sobresortint d'una roca quadrada immensa i on s'apreciava un petit rectangle llis i ben polit on, possiblement, hi havia el seu nom escrit. * (teniu el nom de la font al final de la narració) 
Vam seguir i vam veure vàries indicacions pel camí. Una del camí Romeu a Montserrat i l'altra, més petiteta, a la mateixa paret dels jardins d'una casa, indicant que per allà passa un dels camins a Santiago de Compostel·la.

Aleshores, vam començar a baixar i baixar, el camí s'endinsava a la terra mateixa, com si ens endinséssim als túnels d'un cuc de terra gegantí. Unes parets altíssimes plenes d'arrels i pedres ens envoltaven a banda i banda i s'hi van afegir de seguida troncs d'arbres caiguts, que feien de sostre. El Cisco ens va aclarir de seguida que ens acostàvem a la riera de Gaià. Vam travessar la riera, ara seca en aquest tram.
Ara tocava pujar i de valent! Es presentava davant nostre la imatge d'una demencial ascensió. El pendent semblava el resultat de la colossal urpa d'alguna criatura. Vam acabar de pujar/escalar per l'esgarrapada monstruosa fins que vam aconseguir arribar a un camí afable, sense pretensions i aliè als desnivells antinaturals que acabàvem de superar.
El camí, estret i senzill, anava serpentejant pel bosc que l'envoltava i seguia ben anivellat seguint l'horitzontal. Ens vam relaxar i vam poder gaudir del meravellós paisatge olorós i visual de l'entorn. Però ens esperava encara, i massa aviat, una altra sorpresa, la gran pendent cap a la carena del Molinot.

El Cisco va anunciar que ens quedaven 15 minuts de tortura. A mi se'm va fer més curt, la veritat. El cas és que després de seguir sota les torres de l'electricitat una estona, i de fer una breu paradeta per refrescar-nos, vam assolir la carena del Molinot i vam desembocar en un encreuament de camins en forma de creu. Aquests punts sempre m'han omplert d'incertesa i curiositat alhora. Cap a on anirien tots aquells camins? Encara que si ho penses fredament, per un dels camins ja en véns i per un altre continuarem, o sigui que en  definitiva només dos són misteriosos. I de fet, un, perquè el més ample que feia més pendent de tots, el Cisco ens va aclarir que es dirigia cap a la zona dels caus del Guitard.
Vam aprofitar per parar a fer un mos i fer una foto de grup.
Aleshores la marxa va canviar totalment de registre, com una melodia que canvia de ritme sobtadament. Ens havíem escapat de les urpes d'una bèstia i havíem superat la carena del Molinot però ara ens esperaven,...tots els esbarzers de la zona reunits!
Ens ho suggeria el camí estret per on vam endinsar-nos, amb fullaraca i branquetes, estret,... Hi va haver un punt que el corriol es va obturar. Calia actuar d'urgència i el Cisco es va avançar a dissoldre el tap d'esbarzers que impedien el nostre pas. Fent servir el bastó en mode matxet va començar a podar la vegetació punxosa sense miraments. La majoria anàvem amb les cames a l'aire i corríem el risc d'acabar esgarrapades.
Vam estar una bona estona aturats i quan vam reprendre la marxa, no nòrdica, perquè no hi havia manera humana de poder utilitzar els bastons entre aquell brancam lacerant que s'entortolligava al nostre voltant, vam començar a rondinar i a elevar les nostres queixes al cel i vam dir de tot i vam riure també (del que dèiem bàsicament, no de les punxades, és clar) i ens vam esgarrinxar les cames i ens vam fer enganxons a la roba i de tot.

I això amb l'objectiu d'aconseguir arribar al torrent del Llor. La paraula vol dir "llorer" però jo crec que se li escauria més torrent dels esbarzers o quelcom pitjor, que cadascú s'imagini el nom.

Vam veure des de dalt un gorg molt bonic amb força aigua encara. I vam recórrer el torrent dins la mateixa llera. Però no nedant, ja que anava buit, sinó amb els bastons de marxa nòrdica tot fent clic clic pels còdols.
Al torrent vam fer una aturada espontània i, de la forma allargassada que portàvem vam esdevenir una bola, tots reagrupats. Quan ja feia una estoneta que no sabíem a què/qui mirar, una de nosaltres va alçar la veu i va dir: Cisco, que ja fa temps que hem arribat tots!
El Cisco, sobresaltat, es va adonar que s'havien aturat a xerrar i va reprendre el moviment i la bola es va allargar de nou. I és que una de les coses que sempre fem quan caminem és compartir una bona xerradeta amb el grup. És molt bonic connectar amb l'altre en converses que poden arribar a ser molt profundes i valuoses o bé superficials i divertides, però totes t'omplen per dins i et fan arribar a casa amb un altre esperit. La marxa transforma per dins i per fora.
Com aviat vam arribar, la Núria va aprofitar per fer una classe de tècnica. Sempre és útil repassar els moviments. Fer marxa requereix molta concentració, trobo jo, ja que hi ha moltes coses a tenir en compte. Uns habituals estirament van concloure una sortida fresqueta i ràpida. Ja ho sabeu, ara ja teniu el camí obert si ho voleu repetir o anar-hi per primer cop. No hi ha excuses!
* Aquesta font està situada en el camí Ral de Vacarisses i el seu nom és la font del camí Ral. Abans el seu nom estava escrit en la placa que ja no hi és. (Donem les gràcies per aquesta informació al senyor Juan Luis del Campo Capilla, autor del llibre "Quaderns d'història de Viladecavalls III. Fonts de Viladecavalls. Publicat per l'Ajuntament de Viladecavalls, Barcelona 1995)