dissabte, 27 de juny de 2020

Sortida a Rajadell


S'ha de ser precís. Així que us deixaré, primer de tot, les coordenades del punt de sortida de la marxa d'avui.
Cal Suanya (pàrquing per cotxes):
Latitud
41.721205
Longitud
1.789504
Elevació
258m

Avui havíem quedat a les 7:15 del matí al pàrquing del carrer orenetes. Després del control de temperatura, ja habitual a totes les sortides, vam distribuir-nos en els cotxes i, amb les mascaretes posades, vam dirigir-nos cap a Cal Suanya, fins al pàrquing que us he precisat a dalt.
Allà havíem quedat amb una altra part del grup, que també van ser revisats pel nostre infal·lible termòmetre d'infrarojos ultramodern. Ens acompanyaven, com no, els nostres inseparables i preciosos walkie talkie, que es van repartir entre la Núria i el Cisco, a parts iguals.

De cop i volta la Lourdes ens va sorprendre a tot@s bellugant una bossa de plàstic i anunciant orgullosa "Avui recollida de vidres al bosc!". Quina boníssima idea! vaig pensar, o ho vaig dir, o totes dues coses alhora, em sembla. Però al mateix temps això em va generar una pregunta, per què vidres i no plàstics? I com la pregunta girava i girava, gairebé fent un brunzit audible dins el meu cap, vaig haver de preguntar-li. La Lourdes, molt somrient, em va explicar que ara amb els vidres a l'estiu hi havia molt risc d'incendi i que per això era. Em va quedar tan clara la resposta, que la pregunta es va fondre dins del meu cap, tan màgicament com havia sorgit.
 

Un cop tots revisats, dins del rang de temperatures apropiat i carregats amb les motxilles i els bastons, vam sortir i vam enfilar un camí ample de terra dura, perfecte per fer marxa nòrdica. Fantàstic!
I de cop i volta, ens vam veure embolcallats de verdor, de frescor, de l'ombra d'uns arbres immensos a banda i banda, del cant dels ocells i de la remor de l'aigua. Acabàvem de trobar... el paradís! 
I des d'aquell precís moment, i com aquell que va caminant abstret per les sales d'un museu, anàvem trobant meravelles inesperades al llarg de la ruta, que ens feien quedar sense paraules i amb la boca oberta, mentre caminàvem entre notes musicals, natura i bona companyia.
 

Vam trobar molta gent en bicicleta i alguns corrents i tot@s ens van saludar molt amablement. I uns altres ens deien "Benvinguts al Bages!". Natura i persones ens rebien amb les millors cares, molt acollidor, quina delícia!
- No crec que ompli gens la bossa per aquí!, va puntualitzar la Lourdes, caminant a bon ritme, això està molt net!, va afegir satisfeta.
Vam passar per un lloc on l'Esther ens va informar que era molt apropiat per banyar-se. I jo crec que va ser, tan sols, pel fet que acabàvem, com aquell que diu, de començar la marxa i encara estàvem frescos, que sinó ens haguéssim tirat a l'aigua sense pensar-hi, en aquell punt precís que ens indicava.
 

Al primer trencant que vam trobar en el camí vam dirigir-nos cap a la dreta. El camí de l'esquerra menava a un pas de ciment que creuava la riera de Rajadell.
I vam anar seguint, animats i frescos, fins a trobar-nos un paisatge fora de l'habitual, i que es va obrir a la vista com les pàgines d'un llibre, com la finestra que de cop deixa veure tot el que tenia amagat, acabàvem d'arribar al magnífic Gorg Blau. Quina meravella de lloc! Unes roques disposades de forma gloriosa per fer que l'aigua hi circulés de manera fantàstica entre elles. Una combinació exquisida, d'un gust com només la mare Terra sap donar a les coses boniques i inspiradores de debò. Un d'aquells llocs màgics que et donen pau i energia alhora i que t'omplen d'alegria i a vegades de llàgrimes al mateix temps. Vam estar gaudint, lliures, per l'espai que la natura ens havia regalat tan inesperadament. No volia marxar d'aquell lloc. M'hi hagués quedat per sempre, quina harmonia, quina placidesa, quina perfecció senzilla i quanta vida que emanaven d'aquelles roques suaus, acariciades durant milions d'anys per aigües carregades d'històries.
Vam travessar un pont de fusta, que creuava la riera. Quan hi ha inundacions sempre se l'emporta l'aigua, em va explicar l'Esther. Ara el pont  l'han lligat amb unes cadenes i quan l'aigua el deixa descol·locat, no passa res, allà segueix, capgirat però present encara i el tornen a posar a lloc i llestos.

-Beta? Alfa, canvi!
(Què vol aquest ara?) - Aquí Beta! Què vols Alfa? ... Canvi!!!
- Res,... veure si funcionaven els walkie talkie!
Una mica més endavant l'Esther ens va explicar la història de la masia de Can Gallifa. Una història plena de glòria i esplendor, sobretot entre el anys 1900 i 1912, i va  tenir la seva fi degut a la fil·loxera. L'home, que havia fet fortuna amb la vinya, es va fer una construcció (gairebé castell) i una església al darrera. El lloc havia servit de restaurant de bodes i hotel. Ara l'havia comprat la Tous. Totes les construccions de pedra dels voltants eren fetes amb cura i seguint un gust exquisit per aquest precís personatge. Si ve és cert que si parlem de vinyes poca gent pensaria actualment en el Bages, la comarca porta el vi fins i tot en el seu topònim "Bages", derivat del deu romà Bacus. La fil·loxera va representar la fi dels ceps a la comarca.
 

Aleshores se'ns va acudir que podíem pujar una mica una muntanyeta per poder gaudir de les vistes de Can Gallifa i de l'església i vam enfilar per un caminoi de cabres amb una inclinació apte només per cabres. Amb tot, el camí ens va portar a dues cases de vinya de pedra força ben conservades, sobretot gràcies a l'acció protectora de les aranyes, em sembla. Així que estaven netes i polides per dins i per fora. Les aranyes tenen moltes virtuts i no en va fa milions d'anys que corren, sense extingir-se, per la terra, ja que saben adaptar-se als nous temps. ;-)
Però anàvem pujant, deixant enrere les aranyes i la resta del món i no semblava que arribéssim a cap mirador. Finalment vam topar amb un tallafocs. Ens havíem equivocat de camí, ejem! La baixada no ens feia cap gràcia. Ens vam desenganxar els bastons de les dragoneres i no ens vam posar un arnés perquè no en teníem, però els homes del grup, molt dissimuladament tot s'ha de dir, s'anaven situant aquí i allà per si alguna de nosaltres queia rodolant. S'agraeix el gest tot i que la nostra bona forma física es va fer ben palesa i ningú va caure, ni va relliscar, ni res. El fill gran de la Dominika va passar, durant la lenta baixada, pel nostre costat com una exhalació i donant saltets, més agosaradament que les cabres, us ho asseguro. I tot i que tothom li deia que anés amb compte, en el fons tot@s recordàvem quan érem així petites i podíem baixar per tot arreu fent bots i a la velocitat del llamp. Quins records, oi?
Vam tornar a l'acollidor caminet i, com seguíem en el nostre museu, de cop ens vam topar amb una altre meravella: La roca del mono. Semblava treta d'un decorat de "A la recerca de l'Arca perduda". Ens va deixar embadalits. El Ramon gairebé es posa a escalar-la per darrera, però en veure que el fill de la Dominika el seguia, s'ho va repensar.


Quin lloc més extraordinari, quina roca més curiosa, realment era la cara d'un mico, ben detallada. Un altre regal de la mare Terra. Amb ganes de més, vam reprendre la marxa i vam arribar a un altre sala del museu: La Font de la Girada (1923). Però què és això? Estàvem veient davant nostre talment, enorme i espectacular, l'absis d'un temple dins la natura més esplendorosa. El broc, llarguíssim i molt prim, donava a una autèntica pila baptismal tota coberta de molsa i davant de la font un altar, com en una església de debò. Caram! Quina font més peculiar o quin tros de temple amb font inclosa, no sabria dir. I tot arran del caminet, allà posat precisament. Un grup enorme de ciclistes ens va fer sortir del nostre embadaliment i vam sortir d'allà en busca d'un lloc més tranquil per prendre un mos. I de seguida el vam trobar.

I pel camí vam sentir una olor coneguda, actual... i algú que deia: "Voleu una mica de gel hidroalcohòlic?" Ens vam desinfectar les mans i vam menjar a l'ombra plàcida a prop d'un camp preciós torrat pel sol. Amb l'estómac complagut i les mans netíssimes vam trobar una altra sala del museu de la marxa d'avui: el molí de vent. Però aquí ens va costar una mica més d'arribar, perquè vam sortir a parts més exposades al sol i aquest ja cremava de valent. Aquest molí també va ser obra de senyor Gallifa. Una torre que semblava extreta d'un joc d'escacs, car arran d'unes ventades, el molí havia perdut feia un temps les seves aspes.

Vam començar a patir calor i cansament i vam activar el nostre mode de "zombi caminador". I és que ja ho sabeu, una bona tècnica en la marxa nòrdica només s'aprèn "a base de pals". En aquest estat vam arribar a un dipòsit que era una joia més del museu. Tenia el sostre ondulat, com si se li hagués petrificat el mar a sobre. Una immensa agulla de ferro amb uns nombres enormes esculpits a la pedra marcaven el nivell de l'aigua a dins. L'estructura de ferro i pedra recordava vagament la d'un rellotge de sol. Recordant l'oceà per les corbes del sostre del dipòsit vam sortir activant de nou el mode "ZC" fins a passar, seguint la carretera, arran del dipòsit de Can Servitge, i que la majoria d'ulls de zombi no vam veure.

A punt d'arribar, ens vam fer una foto molt bonica amb vistes a Montserrat.
- Espera espera! Que la torno a fer perquè surtis tu, li van dir a la Dominika. Però l'Esther va respondre: No! No! Que ya no me dan las piernas! Els altres zombis vam somriure solidaris i vam reprendre la marxa sense dir res més.

I finalment vam arribar al nostre destí. I es van obrir unes portes immenses i ens vam veure rebuts com uns herois i heroïnes amb begudes fresques, pica pica, ombra, cadires i molta hospitalitat. Com no era una ruta circular els conductors van ser portats als cotxes i tots vam reunir-nos de nou al voltant de les taules enmig de l'ombra del jardí. Ens vam transformar de mica en mica de zombis a persones de nou i amb l'esperit alegre i el cor ple vam tornar a casa on ens esperava, entre d'altres coses, una dutxa merescuda.



L'organització fantàstica: un 10!! amb uns nombres tan enormes que desconfigurarien tota l'estructura del bloc si pogués posar-los a la mida que es mereixen. Moltíssimes gràcies Esther, Neus, Sebastián, Alex i família! Aquesta sortida la portem ja dins del cor.

Cap comentari:

Publica un comentari