diumenge, 7 de juny de 2020

Sortida als Caus del Guitard

Sortida als Caus del Guitard
- Alfa? Canvi.
- T'escolto, sí!
(Se senten sorollets) És que xerra molt l'Alfa. Després l'agafo...
- Escolta, que estic APRENENT!
Ostres!
M'he oblidat de dir "Canvi", jeje.
- Hem d'estar molt a prop ja, perquè et sento molt bé.
- Canvi!!!! (Ostres amb el canvi, tu)
- Ah, però si et veig!! Jeje.
Tot això i més a la sortida d'avui. La nostra primera sortida de cap de setmana després del llarg confinament.
Havíem quedat al pàrquing de la Policia (del carrer Orenetes) ben puntuals a les 8 del matí. Tothom portava mascaretes.
Ens vam anar saludant alegres de tornar a veure molta gent que feia mesos que no vèiem. Quan va arribar la Núria i el Ramon tot es va activar. La Núria va començar a repartir pals, perdó, vull dir bastons, que portava al maleter del cotxe i va començar a treure tot d'estris post confinament. El primer va ser un super termòmetre d'infrarojos d'última generació. Ooooh!!!!!

De seguida em vaig posar a la fila. De fet, per ser estrictes, els altres es van posar a la fila, perquè jo era la primera, jeje. Allà plantada davant de la Núria veia com aquesta es debatia frenèticament amb l'aparell pitjant tecles i tot el que es podia pitjar.
- No pateixis, em va dir, el vaig estar provant tot el dia d'ahir amb la meva filla... I tornava a apuntar-me amb aquella espècie de pistola extraterrestre.
- Però que no m'hauries d'apuntar al front i no a la mascareta? vaig afegir sense intenció de posar-la més nerviosa.
- Ara em posa "Lo"!.
- Ah!, vaig dir de cop, ja se el què és. Té baixa la bateria! vaig dir triomfal. Si que vau practicar ahir amb la filla, no? se'm va escapar.
- El tornaré! va dir totalment enutjada la Núria. I la fila es va dissoldre com per art de màgia.
Després d'això la Núria va començar a parlar i el Cisco a passar llista, tot alhora. Però la Núria ja tenia activades totes les neurones matinals degut al contratemps amb el termòmetre i el Cisco va deixar-la fer comprensiu.
El segon estri van ser uns súper walkie talkie de color negre i groc. Una passada! Un se'l va quedar ella i l'altre va ser pel Cisco, el cap de l'altre grup. Com érem molts havíem fet dos grups per complir amb les normatives de seguretat del moment. Molt be!
Tots amb mascareta dalt dels cotxes i en un tres i no res vam aparcar al km 7 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars. I ens vam posar en marxa. En marxa nòrdica. Vam començar amb la fresqueta matutina i un dia esplèndid. Quina energia que portàvem, quines ganes acumulades, quina alegria (invisible degut a les mascaretes). Vam començar forts i el primer que vam visitar van ser els Caus del Guitard. Els Caus són una surgència intermitent tributària del torrent de Gaià i que només s'activa després d'una època de pluges molt intensa. Com aquest havia estat el cas, els Caus rajaven de manera
espectacular a través d'una cavitat força allargada però estretíssima. És curiosa la dada que l'aigua brolli a uns 18ºC. No és una aigua termal, però alguna cosa hi ha. Un lloc que quan el vius de prop et deixa plena de dubtes i del tot pensativa, com quan de sobte veus un miracle i et deixa sense paraules.

Vam fer-nos unes fotos magnífiques. Després ens vam dirigir a la Font de la Cirera. Aquesta font té història i és molt agradable fer-hi una parada per refrescar-se i gaudir de la humitat exuberant dels voltants, de la brillantor de les plantes mullades, de les falgueres que semblen extretes de l'època dels dinosaures i del soroll relaxant de l'aigua mateixa. Un lloc màgic se'ns dubte.

Súper animats, súper refrescats i amb ganes d'esmorzar vam arribar fins un punt de la riera molt ample i tranquil. Allà ens vam reagrupar (separats a cada riba) i vam fer un mos. Alfa ("Centauri" pels amics, el Cisco) i Beta ("Caroteno" pels amics, la Núria) es van saludar amb els llustrosos walkie talkie penjant de la cintura i que, per ara, no havien utilitzat massa.
I ara va passar una cosa. Que vam iniciar un viatge diferent el grup del Cisco i el grup de la Núria.
I aquí tot va canviar. Com podia haver estat d'una altre manera, com les coses imprevistes de la vida. I és que resulta que el grup de la Núria es va perdre, amb mi inclosa. Aix!
I quan feia prop d'una hora que el grup del Cisco ja no sabien quins acudits més explicar-se al pàrquing, encara voltàvem perduts per la muntanya buscant el final. La cosa va anar, si fa no fa, així...
Ens vam acomiadar en la part ample del riu on havíem fet el mos.
- Cisco, que queda molt? vaig preguntar-li. Havia dit que tornaria a casa no gaire tard i volia saber com anàvem de temps.
- No! Una mitja horeta! va contestar des de l'altra riba.
- Ah, això no és res, gràcies! li vaig contestar alleujada.
I el grup Alfa va desaparèixer amb el seu walkie talkie i tot.

I ens vam quedar allà, esperant, per mantenir una distància prudencial entre nosaltres. Massa prudencial va ser perquè al primer trencall ja no vam veure ningú del primer grup per seguir-lo i el walkie talkie no semblava funcionar. No se sentia res. La Núria ho intentava però no semblava rebre cap resposta.
Seguim recte, que si haguessin tirat a l'esquerre segur que ens haurien dit alguna cosa. Aquesta va ser la nostra reflexió. Així que vam enfilar pel camí que pujava enlloc d'anar pel pla. I vam arribar a la carretera i vam deduir que ens havíem equivocat. Per aquí no pot ser, ens hem equivocat i vam tornar a baixar, un pèl neguitosos. Deu ser aquell camí pla cap a l'esquerre que hem vist tot pujant, vam concloure. I amb les ganes de camí pla vam obviar tot baixant un petit camí que s'endinsava en la curta i bona direcció vers els cotxes. I aquí va començar la odissea perquè el camí pla i preciós, amb una petita cascada i un lloc per on vam travessar el curs d'aigua preciós i idíl·lic es va tornar un infern. El sol que queia a plom havia fet que ens acabéssim les nostres reserves d'aigua i unes pujades demencials, van fer que també ens anéssim acabant les energies. I és que el pitjor va ser que no estàvem preparats psicològicament per fer tot allò. El Ramon i l'Eva ens animaven dient que no faltava gaire. Entre nosaltres xerràvem i ens animàvem mútuament. De cop el walkie talkie rebia alguna cosa!
- On esteu? Canvi!
Però això no ajudava gaire, és clar. Ens miràvem entre nosaltres i dèiem, no sé, al costat d'un pi molt alt.
Anàvem fent en la bona direcció i això és el que comptava, però després de veure que el camí, que crèiem que ens portaria recte fins als cotxes, de nou girava i s'allunyava del nostre objectiu clarament, car era el camí equivocat, ningú va tornar a dir res. El Ramon i l'Eva per evitar desanimar-nos i els altres perquè vam entrar en un estat de zombi caminador. I vam estar així una llarga estona, caminant, sota el sol abrasador, com els Hobbits travessant Mordor i pujant la Muntanya del Destí. Però a nosaltres no ens esperava, per sort!, tot cal dir-ho, un volcà ple de lava, sinó la Font del Llimac i els nostres company@s del grup Alfa.
I així va ser. Vam començar a notar que arribàvem al nostre destí perquè vam començar a escolar molt de xivarri. I després aquest xivarri es va transformar en una gentada impressionant. De cop, un cotxe de gairell ens barrava el pas amb les rodes ficades dins uns profunds solcs provocats pels aiguats passats. Cincs homes empenyien el cotxe amb la intenció d'alliberar-lo marxa enrere. Vam travessar l'enrenou i en vam trobar un altre, amb bicis, grups de gent aquí i allà, més i més cotxes, semblava ben bé que havíem arribat a un destí turístic. Vam visitar fugaçment, la Núria i jo, la font del Llimac i vam retrobar-nos, per fi, amb els nostres company@s. Vam acabar fent el doble de desnivell (uns 429m) que l'altre grup i gairebé 5 Km més. Tots teníem ganes de marxar, així que vam pujar als cotxes i, cadascú com va poder, va fer mitja volta entre tot aquell tumult turístic, per poder sortir, de nou, a la carretera. I aplico aquí les sàvies paraules del Ramon, i és que, com en l'espeleologia, el millor està en explicar-ho després. Fins la propera!

Cap comentari:

Publica un comentari