dissabte, 27 de juny de 2020

Sortida a Rajadell


S'ha de ser precís. Així que us deixaré, primer de tot, les coordenades del punt de sortida de la marxa d'avui.
Cal Suanya (pàrquing per cotxes):
Latitud
41.721205
Longitud
1.789504
Elevació
258m

Avui havíem quedat a les 7:15 del matí al pàrquing del carrer orenetes. Després del control de temperatura, ja habitual a totes les sortides, vam distribuir-nos en els cotxes i, amb les mascaretes posades, vam dirigir-nos cap a Cal Suanya, fins al pàrquing que us he precisat a dalt.
Allà havíem quedat amb una altra part del grup, que també van ser revisats pel nostre infal·lible termòmetre d'infrarojos ultramodern. Ens acompanyaven, com no, els nostres inseparables i preciosos walkie talkie, que es van repartir entre la Núria i el Cisco, a parts iguals.

De cop i volta la Lourdes ens va sorprendre a tot@s bellugant una bossa de plàstic i anunciant orgullosa "Avui recollida de vidres al bosc!". Quina boníssima idea! vaig pensar, o ho vaig dir, o totes dues coses alhora, em sembla. Però al mateix temps això em va generar una pregunta, per què vidres i no plàstics? I com la pregunta girava i girava, gairebé fent un brunzit audible dins el meu cap, vaig haver de preguntar-li. La Lourdes, molt somrient, em va explicar que ara amb els vidres a l'estiu hi havia molt risc d'incendi i que per això era. Em va quedar tan clara la resposta, que la pregunta es va fondre dins del meu cap, tan màgicament com havia sorgit.
 

Un cop tots revisats, dins del rang de temperatures apropiat i carregats amb les motxilles i els bastons, vam sortir i vam enfilar un camí ample de terra dura, perfecte per fer marxa nòrdica. Fantàstic!
I de cop i volta, ens vam veure embolcallats de verdor, de frescor, de l'ombra d'uns arbres immensos a banda i banda, del cant dels ocells i de la remor de l'aigua. Acabàvem de trobar... el paradís! 
I des d'aquell precís moment, i com aquell que va caminant abstret per les sales d'un museu, anàvem trobant meravelles inesperades al llarg de la ruta, que ens feien quedar sense paraules i amb la boca oberta, mentre caminàvem entre notes musicals, natura i bona companyia.
 

Vam trobar molta gent en bicicleta i alguns corrents i tot@s ens van saludar molt amablement. I uns altres ens deien "Benvinguts al Bages!". Natura i persones ens rebien amb les millors cares, molt acollidor, quina delícia!
- No crec que ompli gens la bossa per aquí!, va puntualitzar la Lourdes, caminant a bon ritme, això està molt net!, va afegir satisfeta.
Vam passar per un lloc on l'Esther ens va informar que era molt apropiat per banyar-se. I jo crec que va ser, tan sols, pel fet que acabàvem, com aquell que diu, de començar la marxa i encara estàvem frescos, que sinó ens haguéssim tirat a l'aigua sense pensar-hi, en aquell punt precís que ens indicava.
 

Al primer trencant que vam trobar en el camí vam dirigir-nos cap a la dreta. El camí de l'esquerra menava a un pas de ciment que creuava la riera de Rajadell.
I vam anar seguint, animats i frescos, fins a trobar-nos un paisatge fora de l'habitual, i que es va obrir a la vista com les pàgines d'un llibre, com la finestra que de cop deixa veure tot el que tenia amagat, acabàvem d'arribar al magnífic Gorg Blau. Quina meravella de lloc! Unes roques disposades de forma gloriosa per fer que l'aigua hi circulés de manera fantàstica entre elles. Una combinació exquisida, d'un gust com només la mare Terra sap donar a les coses boniques i inspiradores de debò. Un d'aquells llocs màgics que et donen pau i energia alhora i que t'omplen d'alegria i a vegades de llàgrimes al mateix temps. Vam estar gaudint, lliures, per l'espai que la natura ens havia regalat tan inesperadament. No volia marxar d'aquell lloc. M'hi hagués quedat per sempre, quina harmonia, quina placidesa, quina perfecció senzilla i quanta vida que emanaven d'aquelles roques suaus, acariciades durant milions d'anys per aigües carregades d'històries.
Vam travessar un pont de fusta, que creuava la riera. Quan hi ha inundacions sempre se l'emporta l'aigua, em va explicar l'Esther. Ara el pont  l'han lligat amb unes cadenes i quan l'aigua el deixa descol·locat, no passa res, allà segueix, capgirat però present encara i el tornen a posar a lloc i llestos.

-Beta? Alfa, canvi!
(Què vol aquest ara?) - Aquí Beta! Què vols Alfa? ... Canvi!!!
- Res,... veure si funcionaven els walkie talkie!
Una mica més endavant l'Esther ens va explicar la història de la masia de Can Gallifa. Una història plena de glòria i esplendor, sobretot entre el anys 1900 i 1912, i va  tenir la seva fi degut a la fil·loxera. L'home, que havia fet fortuna amb la vinya, es va fer una construcció (gairebé castell) i una església al darrera. El lloc havia servit de restaurant de bodes i hotel. Ara l'havia comprat la Tous. Totes les construccions de pedra dels voltants eren fetes amb cura i seguint un gust exquisit per aquest precís personatge. Si ve és cert que si parlem de vinyes poca gent pensaria actualment en el Bages, la comarca porta el vi fins i tot en el seu topònim "Bages", derivat del deu romà Bacus. La fil·loxera va representar la fi dels ceps a la comarca.
 

Aleshores se'ns va acudir que podíem pujar una mica una muntanyeta per poder gaudir de les vistes de Can Gallifa i de l'església i vam enfilar per un caminoi de cabres amb una inclinació apte només per cabres. Amb tot, el camí ens va portar a dues cases de vinya de pedra força ben conservades, sobretot gràcies a l'acció protectora de les aranyes, em sembla. Així que estaven netes i polides per dins i per fora. Les aranyes tenen moltes virtuts i no en va fa milions d'anys que corren, sense extingir-se, per la terra, ja que saben adaptar-se als nous temps. ;-)
Però anàvem pujant, deixant enrere les aranyes i la resta del món i no semblava que arribéssim a cap mirador. Finalment vam topar amb un tallafocs. Ens havíem equivocat de camí, ejem! La baixada no ens feia cap gràcia. Ens vam desenganxar els bastons de les dragoneres i no ens vam posar un arnés perquè no en teníem, però els homes del grup, molt dissimuladament tot s'ha de dir, s'anaven situant aquí i allà per si alguna de nosaltres queia rodolant. S'agraeix el gest tot i que la nostra bona forma física es va fer ben palesa i ningú va caure, ni va relliscar, ni res. El fill gran de la Dominika va passar, durant la lenta baixada, pel nostre costat com una exhalació i donant saltets, més agosaradament que les cabres, us ho asseguro. I tot i que tothom li deia que anés amb compte, en el fons tot@s recordàvem quan érem així petites i podíem baixar per tot arreu fent bots i a la velocitat del llamp. Quins records, oi?
Vam tornar a l'acollidor caminet i, com seguíem en el nostre museu, de cop ens vam topar amb una altre meravella: La roca del mono. Semblava treta d'un decorat de "A la recerca de l'Arca perduda". Ens va deixar embadalits. El Ramon gairebé es posa a escalar-la per darrera, però en veure que el fill de la Dominika el seguia, s'ho va repensar.


Quin lloc més extraordinari, quina roca més curiosa, realment era la cara d'un mico, ben detallada. Un altre regal de la mare Terra. Amb ganes de més, vam reprendre la marxa i vam arribar a un altre sala del museu: La Font de la Girada (1923). Però què és això? Estàvem veient davant nostre talment, enorme i espectacular, l'absis d'un temple dins la natura més esplendorosa. El broc, llarguíssim i molt prim, donava a una autèntica pila baptismal tota coberta de molsa i davant de la font un altar, com en una església de debò. Caram! Quina font més peculiar o quin tros de temple amb font inclosa, no sabria dir. I tot arran del caminet, allà posat precisament. Un grup enorme de ciclistes ens va fer sortir del nostre embadaliment i vam sortir d'allà en busca d'un lloc més tranquil per prendre un mos. I de seguida el vam trobar.

I pel camí vam sentir una olor coneguda, actual... i algú que deia: "Voleu una mica de gel hidroalcohòlic?" Ens vam desinfectar les mans i vam menjar a l'ombra plàcida a prop d'un camp preciós torrat pel sol. Amb l'estómac complagut i les mans netíssimes vam trobar una altra sala del museu de la marxa d'avui: el molí de vent. Però aquí ens va costar una mica més d'arribar, perquè vam sortir a parts més exposades al sol i aquest ja cremava de valent. Aquest molí també va ser obra de senyor Gallifa. Una torre que semblava extreta d'un joc d'escacs, car arran d'unes ventades, el molí havia perdut feia un temps les seves aspes.

Vam començar a patir calor i cansament i vam activar el nostre mode de "zombi caminador". I és que ja ho sabeu, una bona tècnica en la marxa nòrdica només s'aprèn "a base de pals". En aquest estat vam arribar a un dipòsit que era una joia més del museu. Tenia el sostre ondulat, com si se li hagués petrificat el mar a sobre. Una immensa agulla de ferro amb uns nombres enormes esculpits a la pedra marcaven el nivell de l'aigua a dins. L'estructura de ferro i pedra recordava vagament la d'un rellotge de sol. Recordant l'oceà per les corbes del sostre del dipòsit vam sortir activant de nou el mode "ZC" fins a passar, seguint la carretera, arran del dipòsit de Can Servitge, i que la majoria d'ulls de zombi no vam veure.

A punt d'arribar, ens vam fer una foto molt bonica amb vistes a Montserrat.
- Espera espera! Que la torno a fer perquè surtis tu, li van dir a la Dominika. Però l'Esther va respondre: No! No! Que ya no me dan las piernas! Els altres zombis vam somriure solidaris i vam reprendre la marxa sense dir res més.

I finalment vam arribar al nostre destí. I es van obrir unes portes immenses i ens vam veure rebuts com uns herois i heroïnes amb begudes fresques, pica pica, ombra, cadires i molta hospitalitat. Com no era una ruta circular els conductors van ser portats als cotxes i tots vam reunir-nos de nou al voltant de les taules enmig de l'ombra del jardí. Ens vam transformar de mica en mica de zombis a persones de nou i amb l'esperit alegre i el cor ple vam tornar a casa on ens esperava, entre d'altres coses, una dutxa merescuda.



L'organització fantàstica: un 10!! amb uns nombres tan enormes que desconfigurarien tota l'estructura del bloc si pogués posar-los a la mida que es mereixen. Moltíssimes gràcies Esther, Neus, Sebastián, Alex i família! Aquesta sortida la portem ja dins del cor.

diumenge, 14 de juny de 2020

5e i 6e Tram de l'Anella Verda

Primer dia de l'estiu, un sol radiant, un dia esplèndid i la primera excursió d'aquesta estació, fent el tercer tram de l'anella verda de Terrassa. Avui volíem fer els trams 5 i 6 de la mateixa.
A les 8:30 ens vam arreplegar al pàrquing i després de passar llista (érem 16) i d'organitzar-nos els cotxes (no era una sortida circular), vam arribar fins al punt d'inici de la marxa davant de l'escola CFA Anna Murià al carrer de Terque 76 de Terrassa.
I com si ens cremés l'asfalt, vam ficar-nos de seguida per una zona verda amb un petit llac i molta vegetació aquàtica. Una zona on la crisi no va permetre que s'omplís tota d'habitatges.
Ens endinsàvem dins la vegetació i aviat el camí es va fer abrupte i vam trobar pujades, és clar. El Cisco va afirmar que aquella seria l'única pujada del matí, i és que encara recordàvem les pujades demencials de l'última sortida als Caus del Guitard (el grup que es va perdre només).


I a partir d'aquell moment, cada cop que iniciàvem una pujadeta, hi havia algú que cridava des de darrera: "Ciscooooo! Ens has enganyaaaaat! I aquesta pujada què?" I se sentien tot de rialletes. I és que una cosa tenim i és la fe cega en el cap de grup i el bon rotllo entre nosaltres. Això fa que puguem gaudir de cada sortida en qualsevol circumstància. Un plaer!
Després de passar alguns camps de colza i de civada torrats pel sol, i mentre el grup ja enfilava una altra pujadeta, ejem, una dona gran amb molta parsimònia ens va reprendre tot dient: "Qué pasa? Que no bebéis?"
Estava allà, amb una gorra verda al cap, una bata de dintre casa i un carro de la compra, no sé què fent. Però gràcies a aquesta bona senyora, que després vam descobrir que es deia Emília i que tenia 81 anys, el grup va poder gaudir de la Font de la Misèria. Un reducte d'humitat exuberant a l'ombra d'una figuera gegantina i d'un arbust preciós de Saüc. Allà sota semblava que haguéssim arribat a un altre planeta. Després que se'ns acostumés la vista en aquella sobtada foscor, vam veure la font i un petit safareig ple d'aigua. Aquesta font és coneguda també com a font del Creus i es troba al torrent Mitger i rep el seu nom degut al poc cabal de surgència que presenta.


Després vam endinsar-nos en un camp de blat immens. Semblaven formiguetes caminant per un petit caminoi que creuava, sense pietat i pel bell mig, el camp color de palla. Allà vam fer-nos unes fotos magnífiques. I és que entre el nostre grup, comptem amb persones que tenen moltíssima traça fent fotografies.


Vam veure la masia de Ca n'Amat i vam arribar fins la riera de Gaià. Començava a fer caloreta i tothom buscava l'ombra. Vam travessar per un pont de fusta i després de pujar, ejem, vam arribar a una zona planera amb unes vistes espectaculars on vam fer un petit mos sota els arbres. Al fons es veia una masia amb les seves granges. Com sol ser habitual en marxes de l'anella verda, la ruta era una amalgama entre zones verdes, zones de carretera i zones d'urbanització.


Caminant en direcció a Can Pepet vam agrair baixar cap a la zona humida de nou i vam haver de fer aquí alguns saltets. No tant agraïts. Passàvem per entre canyissars i esbarzers i a vegades formaven túnels tan tancats que ens tornàvem a quedar temporalment a les fosques. Quina frondositat!
Finalment vam creuar el túnel del Roc Blanc i allà va acabar la marxa i vam esperar que els conductors ens tornessin a recollir per tornar fins a Viladecavalls.
En total vam fer 7,78 km i 113m de desnivell per una anella que més que verda avui havia semblat de foc. Per la següent marxa sortirem d'horeta, amb la fresca matutina. Fins la propera!

diumenge, 7 de juny de 2020

Sortida als Caus del Guitard

Sortida als Caus del Guitard
- Alfa? Canvi.
- T'escolto, sí!
(Se senten sorollets) És que xerra molt l'Alfa. Després l'agafo...
- Escolta, que estic APRENENT!
Ostres!
M'he oblidat de dir "Canvi", jeje.
- Hem d'estar molt a prop ja, perquè et sento molt bé.
- Canvi!!!! (Ostres amb el canvi, tu)
- Ah, però si et veig!! Jeje.
Tot això i més a la sortida d'avui. La nostra primera sortida de cap de setmana després del llarg confinament.
Havíem quedat al pàrquing de la Policia (del carrer Orenetes) ben puntuals a les 8 del matí. Tothom portava mascaretes.
Ens vam anar saludant alegres de tornar a veure molta gent que feia mesos que no vèiem. Quan va arribar la Núria i el Ramon tot es va activar. La Núria va començar a repartir pals, perdó, vull dir bastons, que portava al maleter del cotxe i va començar a treure tot d'estris post confinament. El primer va ser un super termòmetre d'infrarojos d'última generació. Ooooh!!!!!

De seguida em vaig posar a la fila. De fet, per ser estrictes, els altres es van posar a la fila, perquè jo era la primera, jeje. Allà plantada davant de la Núria veia com aquesta es debatia frenèticament amb l'aparell pitjant tecles i tot el que es podia pitjar.
- No pateixis, em va dir, el vaig estar provant tot el dia d'ahir amb la meva filla... I tornava a apuntar-me amb aquella espècie de pistola extraterrestre.
- Però que no m'hauries d'apuntar al front i no a la mascareta? vaig afegir sense intenció de posar-la més nerviosa.
- Ara em posa "Lo"!.
- Ah!, vaig dir de cop, ja se el què és. Té baixa la bateria! vaig dir triomfal. Si que vau practicar ahir amb la filla, no? se'm va escapar.
- El tornaré! va dir totalment enutjada la Núria. I la fila es va dissoldre com per art de màgia.
Després d'això la Núria va començar a parlar i el Cisco a passar llista, tot alhora. Però la Núria ja tenia activades totes les neurones matinals degut al contratemps amb el termòmetre i el Cisco va deixar-la fer comprensiu.
El segon estri van ser uns súper walkie talkie de color negre i groc. Una passada! Un se'l va quedar ella i l'altre va ser pel Cisco, el cap de l'altre grup. Com érem molts havíem fet dos grups per complir amb les normatives de seguretat del moment. Molt be!
Tots amb mascareta dalt dels cotxes i en un tres i no res vam aparcar al km 7 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars. I ens vam posar en marxa. En marxa nòrdica. Vam començar amb la fresqueta matutina i un dia esplèndid. Quina energia que portàvem, quines ganes acumulades, quina alegria (invisible degut a les mascaretes). Vam començar forts i el primer que vam visitar van ser els Caus del Guitard. Els Caus són una surgència intermitent tributària del torrent de Gaià i que només s'activa després d'una època de pluges molt intensa. Com aquest havia estat el cas, els Caus rajaven de manera
espectacular a través d'una cavitat força allargada però estretíssima. És curiosa la dada que l'aigua brolli a uns 18ºC. No és una aigua termal, però alguna cosa hi ha. Un lloc que quan el vius de prop et deixa plena de dubtes i del tot pensativa, com quan de sobte veus un miracle i et deixa sense paraules.

Vam fer-nos unes fotos magnífiques. Després ens vam dirigir a la Font de la Cirera. Aquesta font té història i és molt agradable fer-hi una parada per refrescar-se i gaudir de la humitat exuberant dels voltants, de la brillantor de les plantes mullades, de les falgueres que semblen extretes de l'època dels dinosaures i del soroll relaxant de l'aigua mateixa. Un lloc màgic se'ns dubte.

Súper animats, súper refrescats i amb ganes d'esmorzar vam arribar fins un punt de la riera molt ample i tranquil. Allà ens vam reagrupar (separats a cada riba) i vam fer un mos. Alfa ("Centauri" pels amics, el Cisco) i Beta ("Caroteno" pels amics, la Núria) es van saludar amb els llustrosos walkie talkie penjant de la cintura i que, per ara, no havien utilitzat massa.
I ara va passar una cosa. Que vam iniciar un viatge diferent el grup del Cisco i el grup de la Núria.
I aquí tot va canviar. Com podia haver estat d'una altre manera, com les coses imprevistes de la vida. I és que resulta que el grup de la Núria es va perdre, amb mi inclosa. Aix!
I quan feia prop d'una hora que el grup del Cisco ja no sabien quins acudits més explicar-se al pàrquing, encara voltàvem perduts per la muntanya buscant el final. La cosa va anar, si fa no fa, així...
Ens vam acomiadar en la part ample del riu on havíem fet el mos.
- Cisco, que queda molt? vaig preguntar-li. Havia dit que tornaria a casa no gaire tard i volia saber com anàvem de temps.
- No! Una mitja horeta! va contestar des de l'altra riba.
- Ah, això no és res, gràcies! li vaig contestar alleujada.
I el grup Alfa va desaparèixer amb el seu walkie talkie i tot.

I ens vam quedar allà, esperant, per mantenir una distància prudencial entre nosaltres. Massa prudencial va ser perquè al primer trencall ja no vam veure ningú del primer grup per seguir-lo i el walkie talkie no semblava funcionar. No se sentia res. La Núria ho intentava però no semblava rebre cap resposta.
Seguim recte, que si haguessin tirat a l'esquerre segur que ens haurien dit alguna cosa. Aquesta va ser la nostra reflexió. Així que vam enfilar pel camí que pujava enlloc d'anar pel pla. I vam arribar a la carretera i vam deduir que ens havíem equivocat. Per aquí no pot ser, ens hem equivocat i vam tornar a baixar, un pèl neguitosos. Deu ser aquell camí pla cap a l'esquerre que hem vist tot pujant, vam concloure. I amb les ganes de camí pla vam obviar tot baixant un petit camí que s'endinsava en la curta i bona direcció vers els cotxes. I aquí va començar la odissea perquè el camí pla i preciós, amb una petita cascada i un lloc per on vam travessar el curs d'aigua preciós i idíl·lic es va tornar un infern. El sol que queia a plom havia fet que ens acabéssim les nostres reserves d'aigua i unes pujades demencials, van fer que també ens anéssim acabant les energies. I és que el pitjor va ser que no estàvem preparats psicològicament per fer tot allò. El Ramon i l'Eva ens animaven dient que no faltava gaire. Entre nosaltres xerràvem i ens animàvem mútuament. De cop el walkie talkie rebia alguna cosa!
- On esteu? Canvi!
Però això no ajudava gaire, és clar. Ens miràvem entre nosaltres i dèiem, no sé, al costat d'un pi molt alt.
Anàvem fent en la bona direcció i això és el que comptava, però després de veure que el camí, que crèiem que ens portaria recte fins als cotxes, de nou girava i s'allunyava del nostre objectiu clarament, car era el camí equivocat, ningú va tornar a dir res. El Ramon i l'Eva per evitar desanimar-nos i els altres perquè vam entrar en un estat de zombi caminador. I vam estar així una llarga estona, caminant, sota el sol abrasador, com els Hobbits travessant Mordor i pujant la Muntanya del Destí. Però a nosaltres no ens esperava, per sort!, tot cal dir-ho, un volcà ple de lava, sinó la Font del Llimac i els nostres company@s del grup Alfa.
I així va ser. Vam començar a notar que arribàvem al nostre destí perquè vam començar a escolar molt de xivarri. I després aquest xivarri es va transformar en una gentada impressionant. De cop, un cotxe de gairell ens barrava el pas amb les rodes ficades dins uns profunds solcs provocats pels aiguats passats. Cincs homes empenyien el cotxe amb la intenció d'alliberar-lo marxa enrere. Vam travessar l'enrenou i en vam trobar un altre, amb bicis, grups de gent aquí i allà, més i més cotxes, semblava ben bé que havíem arribat a un destí turístic. Vam visitar fugaçment, la Núria i jo, la font del Llimac i vam retrobar-nos, per fi, amb els nostres company@s. Vam acabar fent el doble de desnivell (uns 429m) que l'altre grup i gairebé 5 Km més. Tots teníem ganes de marxar, així que vam pujar als cotxes i, cadascú com va poder, va fer mitja volta entre tot aquell tumult turístic, per poder sortir, de nou, a la carretera. I aplico aquí les sàvies paraules del Ramon, i és que, com en l'espeleologia, el millor està en explicar-ho després. Fins la propera!