dissabte, 25 de gener de 2020

Sortida circular a Can Candi i el Llac Petit

El dia havia sortit gris, negre diria jo, fred, ventós i típic d'un mes de gener. Vam estar a punt d'anul·lar la sortida per risc de pluja, però entre tots sumàvem tantes ganes de fer-la, que va ser impossible no sortir. Des res ens podíem imaginar el que ens havia de passar.
Vam organitzar els cotxes per anar fins al garden Argemí a Matadepera. D'allà ens vam equipar amb els bastons i les motxilles i vam enfilar camí amunt en direcció a Can Candi. El camí era molt ample, sense pedres, ideal per la marxa nòrdica. I malgrat que feia molta pujada, anàvem xerrant, aprofitant el regal en amplada que el camí ens oferia.
Fent Marxa Nòrdica
Així que xerrant, xerrant, el camí es va fer curt i vam arribar al cim del mirador de les Roques Blanques amb molt bon humor, pel temps que feia. Uns raigs de sol ens van sorprendre, com valorant el nostre bon humor. Allà ens vam fer una foto de grup.

Foto de grup

Foto de grup amb el Gauss
Serpentejant pel mig d'una verdor frondosa, fosca i aclaparadora vam arribar a la Font de la Bardissa. Aquest any havia plogut exageradament les setmanes anteriors i això es traduïa en la font que brollava per diferents punts d'entre les pedres. S'havia format un bassal considerable davant mateix. Només el Gauss es va atrevir a acostar-s'hi i es va posar, sense dubtar, de quatre potes a l'aigua gelada. Va sortir amb les "botes posades". El Ramon es va enfilar d'un bot sobre un dels bancs de pedra de la font i va intentar que féssim una foto de grup allà tots enfilats. No cal que us digui que no va tenir cap èxit i només la seva agilitat, el va salvar de caure de morros a l'aigua, empès per unes bardisses. Vaig trobar aleshores el nom de la Font molt apropiat i crec que no vaig ser l'única.
Foto del Ramon aguantant-se amb els bastons
La font reixant moltissim















Vam seguir, tots ben abrigats, el nostre recorregut circular. A estones queien gotetes minúscules de pluja que només amenaçaven però que, per sort nostra, mullaven poc. I és clar, havia de passar, i de sobte ens va semblar sentir de lluny alguna cosa. Ens anàvem apropant i de seguida es va fer evident l'origen del so. Al mateix temps que el soroll es feia més i més audible, s'anava fent el silenci en el grup. Ens acostàvem a una massa d'aigua ressonadora i descontrolada. Quan ens vam trobar de cara al que normalment hagués estat un torrent sec i en canvi vam veure allò, ens vam quedar una mica tremolosos, malgrat els bastons que ens sostenien. Una riuada ferotge baixava per on podia i havia deixat a les vores acumulats, matolls ajaguts, arbres caiguts, terra apilada, fulles i tot fet un desastre. 
Caminant sense perdre el ritme



Un petit descans
El Gauss, aliè al perill, es va banyar sencer en un lloc on l'aigua s'havia aturat una mica, fent un plons. Havíem de prendre una decisió. Un petit grup vam avançar, fent una petita temptativa, per una de les vores, mirant de no caure i poder creuar dignament. Però conforme anàvem avançant, no ens vam adonar que ja no hi havia retorn, ja no ens atrevíem a fer marxa enrere. Estàvem atrapats, el Fèlix, el Cisco, la Francis, la Dominika i jo (l'Elena). Cridant per sobre del soroll de l'aigua al grup que s'havia quedat prudentment esperant, vam donar a entendre que no vinguessin per aquí i
que ja ens trobaríem en algun punt a l'altre banda del torrent desproporcionat. He de reconèixer que en aquest punt em vaig posar una mica nerviosa, tot i que la Francis no parava de saltar i gaudia, encara més que el Gauss, de l'aventura. Vaig agrair la companyia del grup, molt, moltíssim, en aquells moments. Un soroll sobtat ens va sorprendre. La Dominika estava llençant, amb una força tremenda, unes pedrotes enormes, com si res, a un punt del curs d'aigua que semblava quelcom menys profund. En un moment va construir, tota sola, un pont provisional. Amb tres bots va creuar, com si ho hagués fet tota la vida, deixant-nos a tots amb la boca oberta i totalment en evidència. Jo, en canvi, no ho veia gens clar, potser els nervis em tenien les cames bloquejades o la forta remor de l'aigua m'atordia els sentits. Vaig allargar una mà tremolosa, insegura, inútil, com si amb això pogués arribar ja a l'altra banda. I quan ja em veia a dins del torrent tumultuós i fred, una mà forta i segura em va agafar la meva i em va ajudar a creuar. No puc descriure amb paraules l'alleujament i la sensació de gratitud immensa que vaig sentir i que em van acompanyar, com una flama encesa, durant tot el camí. El Fèlix es va limitar a somriure'm sense dir res.
La Dominika i l'Elena
Caminant sense perdre el ritme
Un cop tots havíem creuat, encara no estàvem salvats del tot. Calia trobar el camí per retrobar-nos amb la resta del grup, com dos imants que volen retrobar els seus pols oposats amb una força invisible, però irresistible.

El Cisco va escalar pel mig la riba costeruda fins a trobar el camí i va anar a retrobar l'altre part del grup que havíem deixat enrere. Ja de nou junts, la Núria m'explicava que ells també havien hagut de saltar l'aigua del torrent. Em sembla que se'ns havia disparat a tots l'adrenalina.

Vam enfilar uns camins, on la força de l'aigua de les pluges passades, havia excavat uns sots increïbles i vam arribar a un mirador amb vistes al Llac Petit on vam fer-nos unes fotos molt boniques.
  
Foto al llac Petit
Un cop al Llac Petit vam gaudir d'un petit mos, mentre tornàvem a tenir el plugim acompanyant-nos. L'aigua havia pujat tant que gairebé arribava al nivell més alt de la resclosa.

Sortint del llac, al poc vam haver de tornar a creuar el torrent, però aquest cop, pel camí marcat i tots en fila. El Fèlix va tornar a oferir la seva mà a tothom que la va voler agafar.

La part final del recorregut ens va portar pel costat del Parc Audiovisual de Catalunya. Allà hi ha tota la moguda de "Operación Triumfo".

La d'avui ha estat una ruta circular espectacular, plena de natura i amb quelcom més de vuit quilòmetres d'aventures assegurades.

Vista Panoràmica

Avui me'n vaig a casa amb aquella sensació de plenitud que t'aporta el confiar cegament en el grup, de pertinença, de tenir aquella mà segura sempre disponible quan més la
necessites, de compartir-ho tot, de felicitat. Moltes gràcies a tots i totes del grup de marxa nòrdica per haver esdevingut la meva segona família!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada