dimecres, 29 de gener de 2020

Sortida per Viladecavalls amb monitors de la Diputació

Avui hem tingut un altre sortida, programada dins de les que es fan per a la gent gran del poble. Dos instructors de la Diputació, el Joan Antoni i el Sergi, ja ens estaven esperant puntuals a la plaça de la Vila. Aquesta vagada tocava fer-la pels voltants del poble perquè havia de servir de prova pilot. L'any vinent (2021), l'organitzarem nosaltres mateixos i convidarem a tres municipis, per això era important fer-la i prendre nota de tots els aspectes a millorar.

Fent el camí d'anada
I només trobar-nos amb els dos instructors, ja ens van donar la primera sorpresa, aquesta vegada portaríem nosaltres el grup. Així que la Núria, tota decidida, va prendre el comandament del grup i es va posar a delegar. Després de passar llista, va assignar a la Neus la funció de posar-se al mig del grup i al Fèlix, la de tancar-lo. Durant tota la jornada, els dos instructors de la Diputació que ens acompanyaven, van anar prenent notes de possibles errors al llarg de tot l'itinerari. El recorregut del dia l'havia pensat la Núria dies abans i els hi havia fet arribar al Joan Antoni i el Sergi perquè el poguessin fer amb antelació. Així que ells comptaven amb l'avantatge de conèixer per on s'havia d'anar en cada encreuament del camí. Calia ara comprovar, amb un grup de gent, si a la pràctica seria o no un recorregut adient i assolible per tothom. 

En plena ruta amb el Fèlix tancant el grup
Vam iniciar la ruta pel carrer Sabadell i després vam continuar pel camí d'Ullastrell fins arribar al camp que tenen els de la fundació Reto. El Joan Antoni li va dir a la Núria que havia escurçat el camí però que tot anava bé. Vam descansar una mica per veure aigua i treure roba i després vam continuar. Baixant pel Reto vam seguir per una pista ample fins a pujar per Can Garriga. La pujada va portar a fer una paradeta per reagrupar-nos i menjar alguna cosa. Vam aprofitar també per fer la foto de grup.

Durant la paradeta fent un pica pica
Foto de grup

Després vam continuar el camí, passant de tornada un altre cop pel Reto. Vam poder veure les vaques que estaven pasturant tranquil·lament tot remugant. Ha estat divertit veure al Sergi com s'hi acostava. Sort que per allà no hi havia cap toro! Aquest entorn d'avui, amb les vaques, semblava ben bé tret directament del prepirineu, preciós. Vam anar continuant el camí, lentament, fins arribar a un trencall i vam pujar per un corriol fins arribar un altre cop al carrer Sabadell. 

Contemplant les vaques de Can Coromines ( El Reto)
Després vam arribat a la plaça del ajuntament i el Joan Antoni ens va dirigir la sessió d'estiraments.
El recorregut d'avui havia agradat molt, perquè tot i que la zona és molt coneguda, hi havia gent que no coneixia aquest camí i tothom estava molt satisfet d'haver-lo fet. Ens vam acomiadar tots del Joan Antoni i del Sergi, després de donar-lis les gràcies per acompanyar-nos.
 
Fent estiraments a la plaça de l'ajuntament




diumenge, 26 de gener de 2020

Primer tram de l'Anella Verda del Vallès

Teníem moltes ganes de fer una volta pels voltants de Terrassa per conèixer millor els camins d'aquesta ciutat veïna tan propera. Avui volíem fer els trams 1 i 2 de l'anella verda de Terrassa. Vam organitzar-nos en els cotxes i vam anar fins a Torrebonica. Vam aparcar molt a prop de l'hospital de Terrassa, arran de carretera. El tram d'avui era força planer (uns 86 metres tan sols, de desnivell) i per fer molt relaxadament, ideal per recorre'l en família. Així que va ser molt propici per les grans converses i per gaudir com mai dels arbres i del dia fantàstic que ens va acompanyar. 

Foto de grup i al fons Sant Llorenç

Vam caminar sense adonar-nos fins a Mossèn Homs, on vam fer
un petit esmorzar i tot seguit vam desfer el camí fins arribar a Torrebonica, on havíem aparcat.

Esperant un bon esmorzar
Al costat de la masia Mosen Homs

El grupet, molt ben avingut, es va agrupar al voltant d'un pi altíssim i allà
ens ho vam passar pipa fent-nos un munt de fotos. 

Foto de grup emvoltant el pí

El selfie de l'Esther

El recorregut
, d'uns vuit quilòmetres i mig, el vam fer en poc més de dues hores, un recorregut molt apte per ser molt planer, molt bonic i per tant, ideal per la pràctica de la marxa nòrdica. Potser el pi, es va passar d'amistós i va deixar algun record resinós a les nostres equipacions, ejem!

dissabte, 25 de gener de 2020

Sortida circular a Can Candi i el Llac Petit

El dia havia sortit gris, negre diria jo, fred, ventós i típic d'un mes de gener. Vam estar a punt d'anul·lar la sortida per risc de pluja, però entre tots sumàvem tantes ganes de fer-la, que va ser impossible no sortir. Des res ens podíem imaginar el que ens havia de passar.
Vam organitzar els cotxes per anar fins al garden Argemí a Matadepera. D'allà ens vam equipar amb els bastons i les motxilles i vam enfilar camí amunt en direcció a Can Candi. El camí era molt ample, sense pedres, ideal per la marxa nòrdica. I malgrat que feia molta pujada, anàvem xerrant, aprofitant el regal en amplada que el camí ens oferia.
Fent Marxa Nòrdica
Així que xerrant, xerrant, el camí es va fer curt i vam arribar al cim del mirador de les Roques Blanques amb molt bon humor, pel temps que feia. Uns raigs de sol ens van sorprendre, com valorant el nostre bon humor. Allà ens vam fer una foto de grup.

Foto de grup

Foto de grup amb el Gauss
Serpentejant pel mig d'una verdor frondosa, fosca i aclaparadora vam arribar a la Font de la Bardissa. Aquest any havia plogut exageradament les setmanes anteriors i això es traduïa en la font que brollava per diferents punts d'entre les pedres. S'havia format un bassal considerable davant mateix. Només el Gauss es va atrevir a acostar-s'hi i es va posar, sense dubtar, de quatre potes a l'aigua gelada. Va sortir amb les "botes posades". El Ramon es va enfilar d'un bot sobre un dels bancs de pedra de la font i va intentar que féssim una foto de grup allà tots enfilats. No cal que us digui que no va tenir cap èxit i només la seva agilitat, el va salvar de caure de morros a l'aigua, empès per unes bardisses. Vaig trobar aleshores el nom de la Font molt apropiat i crec que no vaig ser l'única.
Foto del Ramon aguantant-se amb els bastons
La font reixant moltissim















Vam seguir, tots ben abrigats, el nostre recorregut circular. A estones queien gotetes minúscules de pluja que només amenaçaven però que, per sort nostra, mullaven poc. I és clar, havia de passar, i de sobte ens va semblar sentir de lluny alguna cosa. Ens anàvem apropant i de seguida es va fer evident l'origen del so. Al mateix temps que el soroll es feia més i més audible, s'anava fent el silenci en el grup. Ens acostàvem a una massa d'aigua ressonadora i descontrolada. Quan ens vam trobar de cara al que normalment hagués estat un torrent sec i en canvi vam veure allò, ens vam quedar una mica tremolosos, malgrat els bastons que ens sostenien. Una riuada ferotge baixava per on podia i havia deixat a les vores acumulats, matolls ajaguts, arbres caiguts, terra apilada, fulles i tot fet un desastre. 
Caminant sense perdre el ritme



Un petit descans
El Gauss, aliè al perill, es va banyar sencer en un lloc on l'aigua s'havia aturat una mica, fent un plons. Havíem de prendre una decisió. Un petit grup vam avançar, fent una petita temptativa, per una de les vores, mirant de no caure i poder creuar dignament. Però conforme anàvem avançant, no ens vam adonar que ja no hi havia retorn, ja no ens atrevíem a fer marxa enrere. Estàvem atrapats, el Fèlix, el Cisco, la Francis, la Dominika i jo (l'Elena). Cridant per sobre del soroll de l'aigua al grup que s'havia quedat prudentment esperant, vam donar a entendre que no vinguessin per aquí i
que ja ens trobaríem en algun punt a l'altre banda del torrent desproporcionat. He de reconèixer que en aquest punt em vaig posar una mica nerviosa, tot i que la Francis no parava de saltar i gaudia, encara més que el Gauss, de l'aventura. Vaig agrair la companyia del grup, molt, moltíssim, en aquells moments. Un soroll sobtat ens va sorprendre. La Dominika estava llençant, amb una força tremenda, unes pedrotes enormes, com si res, a un punt del curs d'aigua que semblava quelcom menys profund. En un moment va construir, tota sola, un pont provisional. Amb tres bots va creuar, com si ho hagués fet tota la vida, deixant-nos a tots amb la boca oberta i totalment en evidència. Jo, en canvi, no ho veia gens clar, potser els nervis em tenien les cames bloquejades o la forta remor de l'aigua m'atordia els sentits. Vaig allargar una mà tremolosa, insegura, inútil, com si amb això pogués arribar ja a l'altra banda. I quan ja em veia a dins del torrent tumultuós i fred, una mà forta i segura em va agafar la meva i em va ajudar a creuar. No puc descriure amb paraules l'alleujament i la sensació de gratitud immensa que vaig sentir i que em van acompanyar, com una flama encesa, durant tot el camí. El Fèlix es va limitar a somriure'm sense dir res.
La Dominika i l'Elena
Caminant sense perdre el ritme
Un cop tots havíem creuat, encara no estàvem salvats del tot. Calia trobar el camí per retrobar-nos amb la resta del grup, com dos imants que volen retrobar els seus pols oposats amb una força invisible, però irresistible.

El Cisco va escalar pel mig la riba costeruda fins a trobar el camí i va anar a retrobar l'altre part del grup que havíem deixat enrere. Ja de nou junts, la Núria m'explicava que ells també havien hagut de saltar l'aigua del torrent. Em sembla que se'ns havia disparat a tots l'adrenalina.

Vam enfilar uns camins, on la força de l'aigua de les pluges passades, havia excavat uns sots increïbles i vam arribar a un mirador amb vistes al Llac Petit on vam fer-nos unes fotos molt boniques.
  
Foto al llac Petit
Un cop al Llac Petit vam gaudir d'un petit mos, mentre tornàvem a tenir el plugim acompanyant-nos. L'aigua havia pujat tant que gairebé arribava al nivell més alt de la resclosa.

Sortint del llac, al poc vam haver de tornar a creuar el torrent, però aquest cop, pel camí marcat i tots en fila. El Fèlix va tornar a oferir la seva mà a tothom que la va voler agafar.

La part final del recorregut ens va portar pel costat del Parc Audiovisual de Catalunya. Allà hi ha tota la moguda de "Operación Triumfo".

La d'avui ha estat una ruta circular espectacular, plena de natura i amb quelcom més de vuit quilòmetres d'aventures assegurades.

Vista Panoràmica

Avui me'n vaig a casa amb aquella sensació de plenitud que t'aporta el confiar cegament en el grup, de pertinença, de tenir aquella mà segura sempre disponible quan més la
necessites, de compartir-ho tot, de felicitat. Moltes gràcies a tots i totes del grup de marxa nòrdica per haver esdevingut la meva segona família!


dissabte, 18 de gener de 2020

Sortida al poble de Ullastrell

Aquesta sortida feia temps que la volíem fer. Avui finalment aniríem al poble d'Ullastrell, a veure els nostres veïns i veïnes. Tot i que des d'aquí Viladecavalls pot semblar que està a tocar, deu ser tan sols un efecte òptic, perquè en la realitat, hi ha una bona quilometrada.
Foto de grup amb vistes a Montserrat
Els homes del grup
















De bon matí vam quedar al pàrquing municipal de Viladecavalls i tot seguit ens vam posar en marxa. I va sorgir un dilema: quina ruta havíem de seguir per anar-hi. Així doncs, el Ramon i la Dominika anaven discutint quin recorregut era el més adient, si anar pel Reto i després agafar la riera o anar fins a Can Sanahuja i després baixar per la riera. Mentrestant, tots anàvem baixant, aliens a la crucial disjuntiva.

La Riera del Gaia

El grup va arribar a Can Sanahuja, ignorant la difícil presa de decisions que havia tingut lloc, a base d'argumentacions, temps i algun quilòmetre. Allà sempre seguim el ritual de tocar pedra, ferro i fusta. Per la bona fortuna, cosa que inclou salut i diners, penso jo.

A continuació vam baixar per la riera de Gaià, preciosa, i seguidament vam agafar una pista que, ara sí, anava pujant i pujant fins el nostre destí, el poble veí d'Ullastrell.

Sempre ens omple de satisfacció assolir la fita del dia. I un cop arribats, ens vam dirigir directes al Casal, on ens estava esperant un bon àpat, del tot merescut i encara més desitjat.
Quins entrepans mes bons
Això ens va permetre recarregar energies i descansar una mica i així, sense més excuses, vam reprendre el camí de tornada. La promesa de tornar a casa sempre és molt motivadora i la baixada inicial des del poble també, així que vam iniciar la tornada a molt bon ritme. En això els bastons són crucials i fent bé la tècnica, sembla com si volessis. Per això la Núria és tant insistent en que anem millorant la tècnica cada dia.

Aquest cop vam enfilar pel camí de la riera de Gaià i després vam passar pel Reto. Ningú podia sospitar que el Ramon i la Dominika havien tingut gairebé un duel cavalleresc per arribar a tal conclusió.
La Neus, la Amèrica i la Nuria
Això sí, abans havíem fet fotos ben maques a dalt del mirador. Havíem tingut un dia amb tan bona visibilitat, que fins i tot es veia el mar a la llunyania
Foto de grup amb vistes a Montserrat

Grup al complet
















Ens hem fet un fart de caminar, gairebé 13 quilòmetres i 422 metres de desnivell, però ha valgut la pena. I als veïns i veïnes d'Ullastrell ja els tenim vistos per a una temporada.

diumenge, 5 de gener de 2020

Pujada a la Creu de Saba amb els Corredors


8 del matí. Avui era un dia fred, molt fred. Un vent desproporcionat feia volar tot pels aires. I malgrat tot, i no sé si perquè també sortien els corredors de fons, o perquè portàvem un pica pica per compartir al cim, o perquè ens agrada moltíssim fer marxa nòrdica, o per tot plegat, vam sortir puntuals muntanya amunt enmig de la ventada. 
Els corredors sortien per arribar plegats a la Creu a la mateixa hora. Gairebé calia fer com el James Bond i sincronitzar el rellotges. Arribaríem plegats?

Els de marxa nòrdica durant la pujada

La pujada des de can Mimó era dura. El grup es va allargar de seguida i vam començar a bufar de l'esforç. Les motxilles pesaven amb l'àpat i es feien grups al voltant dels qui carretejaven els menjars més deliciosos. Els núvols s'escolaven per la muntanya i la vista era impressionant. Començàvem a assaborir la dolçor d'aconseguir una fita treballada. I les motxilles semblaven més lleugeres. Finalment, un pas estretíssim a través d'unes roques va conduir-nos a la Creu i a un fortíssim vent, que ens va donar la benvinguda alhora que els corredors de fons.


Brindant tot l'equip per l'any nou
                                                                            Els Corredors brindant

Una alegria immensa ens va aclaparar i vam començar a treure les menges intentant no perdre l'equilibri i enmig d'un marc de vistes excepcionals. Vam brindar amb cava i vam menjar pastissos amb panses banyades en conyac finíssim, bombons, galetes, turró, etc. Repetirem, segur! 

La Neus fent una nota a la llibreta de visites




Les noies de Marxa amb vistes a Montserrat
           L'Anna, l'Esther i la Dominika                  
Tornant