dissabte, 10 d’octubre de 2020

Sortida al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa

Sortida des de Sant Llorenç Savall per senders molt adaptats per la marxa nòrdica fins al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. Uns 15 quilòmetres de ruta amb unes vistes privilegiades a l'entorn del poble, la vall de Gallifa i San Sadurní de Gallifa.

Malgrat el fred intens, inesperat per un dia de principis de tardor, vam reunir-nos un bon grup de marxosos i cinc quadrúpedes (la Taki, la Daina, la Lluna, el Strand i el Gauss). Només veure la llista, el dia anterior, amb el nom de tots els companys i companyes ja et bategava el cor més de pressa amb anticipació. I el fet d'haver de llevar-se a les sis del matí d'un diumenge, no va ser cap sacrifici amb l'expectativa del retrobament amb tanta gent estimada. Quines ganes de veure de nou a tothom! Amb algunxs feia moltíssim que no ens vèiem, des d'abans del confinament. Així que ja en el pàrquing, amb un fred de mil dimonis, vam saludar-nos donant salts i tocs de colze o de cul, ejem. Ens vam prendre la temperatura, com és ja habitual, i amb el fred que feia vam sortir tots amb una temperatura una mica de zombi, però del tot correcte per iniciar la ruta. Ja ens llençàvem a la xerrameca quan la Núria, veient-nos venir, va tallar-nos ràpidament: - Ja parlareu després! va dir divertida. I vam anar amb els cotxes assignats fins a Sant Llorenç Savall (al pàrquing del principi del carrer del Torrent Micó).

Vam sortir d'un dels carrers, organitzant-nos primer i assignant al Ramon la tasca de fer d'escombra i vam enfilar una pista molt costeruda, fent que el grup s'allargués força. Per un error tècnic o per una causa inexplicable, el nostre escombra va sortir disparat corrents, amb els bastons, la motxilla i el Gauss, tot complet! Vam riure molt! La veritat és que vam fer tots una mica d'escombra al llarg de la jornada i qui anava més al davant es quedava en els encreuaments esperant, per assegurar-se que el grup no es dispersés i s'empetitís per la infinitud de camins que ens sortien al pas. Sempre m'ha admirat la quantitat de camins que hi ha per la muntanya i m'alegro de la sort que vam tenir avui amb el Cisco de no perdre'ns, ja que la ruta, en si mateixa, ja era prou llarga.

Els gossos també estàvem contentíssims i eren un viu reflex de les nostres emocions interiors. Després de la primera pujadeta inesperada, vam parar per reagrupar-nos i treure'ns una capa de roba. Ja sabeu que per anar a la muntanya és molt recomanable anar vestit com una ceba, és a dir, amb una sèrie de capes. De manera que la més externa sol ser la impermeable o el paravent, la intermèdia la que t'abriga i la més interna la que et manté sec i és súper transpirable. Així explicat molt resumit i en general.

Vam trobar-nos unes elevacions del terreny anormalment vermelloses i curioses, allà al costat mateix del camí. 



A la Daina, una gosseta menuda, li va donar la juguera total i semblava barallar-se aferrissadament amb qualsevol tros de tronc, escorça o fusta "rossegable" que trobava pel camí. Primerament la feia a miques amb molta motivació i un cop la tenia quelcom més transportable, l'agafava i corria com portada per una energia descomunal. El Gauss se la mirava amb aquells ulls tant seus color de mel i la seva cara era pura expressió. Sort que no se'm veia la rialleta sota la mascareta. A alguns gossos és que no els hi calen paraules per dir les coses.

Per tal de poder parlar amb tothom, i reconec que a mi la sortida se'm va fer clarament curta per aquest propòsit, es feien i es desfeien petits grupets. Érem com una colla d'àtoms que van formant enllaços covalents aquí i allà i compartint electrons. Així nosaltres compartíem les nostres coses, els nostres dubtes, les nostres ànimes, en un camí envoltat de natura i del tot espectacular. A vegades estàvem tan concentrades compartint, que el Cisco ens havia de fer parar per contemplar alguna cosa, que d'altra manera, hagués passat desapercebuda. I aleshores vam trobar-nos, gràcies al nostre sempre present guia, amb la impressionant vista d'una part de la vall de Gallifa, verda, enclotada, plena de vaques, com si d'una Suïssa en miniatura es tractés. Portàvem totxs l'ànima remoguda per les converses compartides i la visió d'allò ens va omplir, de cop, el cor de pau. Quina felicitat! Vèiem també el castell de Gallifa i les muntanyes de Sant Sadurní.





Carregats així per aquella visió gloriosa vam pujar, amb les bateries omplertes al màxim, una pujadeta que se'ns va fer molt assequible fins al Santuari on hi havia el Castell. Vam travessar el mur Ibèric de l'entrada, l'única entrada d'aquell castell natural envoltat de barrancs, i ens va sorprendre un so poc habitual:

- MEEEEEEEEEC!!!!!!

Anàvem entrant al recinte sagrat, pensatius i descol·locats pel soroll, gens natural, que ens donava, a tots i cadascú de nosaltres, la benvinguda. El Ramon va retrocedir a mirar què era allò que tots ja començàvem a sospitar.

- MEC!!!!!! - MEEC!!!!!! - MEEEC!!!!! - MEEEEEEEEEC!!!!!!

Ramon! Que és un comptador de persones i val dos euros l'entrada!!! Que ens cobraran de més!!!!

Un cop vist el lloc exacte del dispositiu i el seu funcionament, va quedar l'assumpte resolt i vam anar a donar el nostre donatiu a la caseta de l'entrada. Allà ens va rebre, amb un posat tímid, un personatge molt peculiar que després ens deixaria a tots ben sorpresos.

El Ramon feia broma dient que tot i ser a Gallifa ell no era un gallifante. Tothom va riure però alguns no enteníem ben bé de què parlava, tot i que la paraula m'era molt coneguda. Buscant a posteriori he hagut de riure de nou per la genial ocurrència. I és que no hi ha res com l'experiència a la vida.

Asseguts davant d'un entarimat en unes grades fetes de fusta i pedra vam prendre un mos. N'hi havia que seien al sol, com les sargantanes i n'hi havia que seien a l'ombra. Hi havia l'opció. Aleshores la Núria va aprofitar per explicar-nos un projecte. I a continuació el Cisco ens el va presentar, l'ermità, i va posar-se al nostre davant aquell home de la caseta, el Gregori. I com per encanteri, es va transformar davant mateix dels nostres ulls, en un orador imparable, un veritable filòsof, un erudit en tota regla, que ens va fer remoure les neurones i ens va fer recórrer la història del planeta i de la nostra terra des de l'època en que tot allò era mar fins a l'actual, en una infinitat de ziga-zagues que ens van deixar a tots estupefactes i cultes en una sola sessió. Sabíeu que tots els noms que en el món romà comencen per GAL, vol dir Celta? I com a exemples tenim Galícia (terra de gals), Portugal (el port del Gals), Gales (país dels Gals),... En algun moment, el Cisco va veure que se'ns feia tard per tornar, la cosa és que va haver de tallar, molt amablement, al Gregori i el seu raig de paraules. I va ser com si un mur hagués parat de cop una onada, de dimensions de tsunami, carregada d'informació, curiositats i reflexions filosòfiques i que ens havia deixat gairebé esborrats de les grades aquelles on érem. Qui estava a l'ombra havia agafat fred i qui estava al sol tenia un costat de les galtes vermelleta. Vam pujar al castell trontollant i amb el disc dur a punt del col·lapse informatiu.

Però la curiositat ens va portar, malgrat tot, a comprovar l'estat de l'estàtua de la Deessa Àrtemis que ens havia dit que l'havien tirat per terra. Primer em vaig fixar en la seva cara, era molt bonica. I després ens vam fixar tots en els seus atributs femenins, els més aparents, que estaven multiplicats de forma antinatural i que no em vaig entretenir a comptar-los.
Un cop a dalt de tot del castell, el vent va escampar les nostres boires internes i tot va recobrar un sentit més profund. Sentíem un respecte reverencial vers aquelles terres batudes pels vents de la història. Amb aquell sentiment d'admiració vam dirigir-nos en silenci a l'altra banda i ens va colpir la visió extraordinària del poble de Gallifa allà baix. Un poble antic, del qual se'n té constància des de fa més de mil anys, amb unes ermites romàniques encara presents.


Després vam dirigir-nos a una font dedicada a Sant Galderic, occità i agricultor i patró dels pagesos catalans fins a la signatura del Tractat dels Pirineus. Vaig pensar en les històries que ens havia explicat el savi Gregori i com a vegades la política i els canvis de poder influïen sobremanera en tot. Dóna que pensar tot plegat, oi?

Em va sobtar una frase escrita a l'arc de pedra sobre la mateixa font que posava “Com la font dona aigua, així la vida dóna la immortalitat”. Investigant, vaig llegir que s'havia posat la frase en homenatge a Joan Villemur i Matilde Garciendia.

També vam veure un monòlit que es va construir per celebrar el mil·lenari del Castell i que contenia “Una mirada paradoxal a la Naturalesa”, de Mossèn Dalmau, amb les principals idees del moviment de l’Ecologia.

Vam pujar finalment a l'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI i que s'alçava dalt mateix del turó. Actualment s'hi venera la Mare de Déu de l'Ecologia, una petita mare de Déu acolorida i somrient. 

El mossèn Josep Dalmau va iniciar la reconstrucció d'aquesta ermita l'any 1985. Aquesta ermita és molt curiosa perquè té dues plantes: a la inferior hi ha l'altar amb la Verge riallera i a la planta superior (pujant per unes escaletes externes de ferro, no aptes per gent amb vertigen) hi ha un espai on s'estava projectant un audiovisual del Santuari i que disposava de bancs de fusta i d'unes finestres amb unes vistes a la zona amb capacitat hipnotitzadora.


Al sortir vam descobrir encara un pessebre fet amb la silueta de Josep, Maria i el nen Jesús i que tenia de fons tot el meravellós paisatge verd al darrera, una genialitat. Vam veure la bandera d'Occitània, amb una creu groga sobre fons vermell, que s'ondulava al vent i que tenia les vores totes esfilagarsades i malmeses. 


La sortida d'avui ha estat màgica, carregada de converses i moments que desprenien una energia gairebé palpable, tangible, brutal. Si algun telescopi, des de l'espai, hagués girat la seva lent vers la terra i hagués fet una miqueta de zoom, no s'hauria fixat gens en l'estesa de fils d'electricitat i torres altíssimes que enlletgien el paisatge per uns dels extrems. No, res de tot això, només hauria tingut l'òptica ajustada i entretinguda seguint una línia anormalment lluminosa que serpentejava pels camins estirant-se i arronsant-se com ho fa un acordió. Una línia incandescent en el terreny, que malgrat ser tant llampant no desprenia fum i en canvi deixava uns puntets al seu darrera (fruit dels nostres inseparables bastons) que al telescopi l'hagués posat gairebé guenyo per distingir-los. Així ens haguessin vist avui, al nostre grup de marxa nòrdica, des de l'espai. 

Mentre paíem encara tantes sensacions i informacions condensades, vam iniciar la nostra tornada. Les converses es van reactivar i el grup va tornar a lluir al sol càlid i gloriós d'aquell matí ja inoblidable.


divendres, 25 de setembre de 2020

Sortida al Bruc

Ruta circular sota les faldes de Montserrat des del Bruc a Collbató, per camins amples i vorejats de vinyes, oliveres, pins i alzines. Una ruta d'uns 12 km i amb poc desnivell.

La sortida d'avui, l'última de la temporada d'estiu, ha estat un sortida molt especial per molts motius. Els trobareu repartits pel relat. Una pista: n'hi ha tres.

Vam sortir puntuals a les 7:45 del pàrquing de les orenetes en direcció el Bruc (B-120 fins a Olesa de Montserrat, B-40, autovia A-2 i per la sortida 572 El Bruc). Vam aparcar en un pàrquing una mica més amunt de la Parròquia de Santa Maria del Bruc, en un trencant gens aparent.


Tots estàvem molt tranquils per la ruta d'avui, el Cisco ens havia dit que transcorria per camins amples, era molt planera i no semblava que ens haguéssim de neguitejar pels seus dotze quilòmetres. Vam agafar, molt relaxats, el camí vell del Bruc a Collbató. Tot correcte. Però en seguir al Cisco i veure, que a la primera de canvi, el camí es despenyava, literalment, per una zona de baixada vertiginosa, ens vam quedar tots petrificats. Després de l'ensurt monumental inicial ens va aparèixer la visió d'una corda lligada d'un pi que penjava inert per un camí vertical més propi d'escaladors. Em va estranyar que el Cisco ens portés per aquells llocs, us ho confesso, però tots tenim dies, oi? Per sort el Cisco ens va indicar de seguida, veient les nostres cares de terror, imagino, que era per l'altre camí, el de la dreta, direcció Collbató i no per aquella corda assassina.

Ens vam tornar a relaxar i vam començar a marcar de foradets poc profunds el terra d'un caminet molt estret i matiner sota la llum del sol fresquet del matí. Hi vam descobrir unes falgueres arran mateix del corriolet, un preludi del que trobaríem més endavant.

La ruta d'avui va tenir un comú denominador en tot el seu recorregut, un que ens va marcar el caràcter de la mateixa i va fer que la fruíssim en cada moment. Aquest punt en comú era la solemne presència de la muntanya de Montserrat i el fet de recórrer les seves faldes sota la seva constant presència i mirada. Així caminàvem alhora que omplíem l'esperit. Aquí teniu, doncs, el primer motiu de la singularitat de la sortida d'avui. Ens en queden dos més.

Anàvem passant per camps d'oliveres, al principi eren menudes, tan sols un petit reflex del seu avenir, com una promesa futura. Vam descobrir també l'arbust del roser silvestre o rosa canina ple de fruits vermells o gavarrons (escaramujos en castellà). Vam parlar breument d'algunes de les seves propietats, com ara, ser una font molt important de vitamina C. Es veu que durant la Segona Guerra Mundial, els escolars britànics recol·lectaven aquest fruit per poder fabricar un xarop. D'aquesta manera, podien fer front al bloqueig naval en la importació de taronges a causa dels submarins alemanys.

Vam seguir caminant i ens vam topar amb els efectes rosegadors de l'aigua en el camí, que s'havia emportat terra i roques i havia deixat alguns trams realment molt afectats. Quin aspecte més esgarrifós!

Aviat ens vam acostar al Bruc Residencial i el camí, de cop, com escoltant els nostres pensaments, va canviar completament. Es va transformar davant nostre en un sender ample i exquisit per a fer la marxa nòrdica. A més a més ens van envoltar unes olors a bolet, a bosc i a humitat i juntament amb el cant dels ocells, tot plegat va fer que se'ns activessin tots els sentits i que la marxa fos un plaer. Aquí teniu el segon motiu, doncs, del caràcter únic de la sortida. Quan vam arribar al Bruc Residencial vam tornar a posar els tacs als bastons perquè teníem per davant un tram asfaltat. Vam seguir el nostre camí, sempre observats per la imponent silueta serrada, protegits per la seva presència constant. Una estona després de passar l'hípica Collbató vam arribar a una alzina centenària, una relíquia de Collbató, un símbol històric del paisatge collbatoní. I va sorgir una discussió espontània entre els homes del grup que debatien entusiasmats l'edat aproximada de l'arbre monumental que s'alçava altíssim al cel, com volent tocar la muntanya que el va veure néixer. L'any 2018 aquesta alzina va perdre una de les seves branques.

Mentre els homes encara discutien, les dones la miràvem en silenci i respecte, com qui es troba davant d'una persona gran que ha perdut una cama o un braç i intentes no fixar-hi la mirada vers el membre absent. Intuíem que l'alzina tenia una salut delicada, amb aquell sisè sentit que tenim les dones. I en efecte, aquest arbre monumental té una salut molt delicada, des de que per l'any 2000 es van fer unes obres de canalització de gas. Anualment se li apliquen uns tractaments específics per nodrir-la i enfortir-la i també per lluitar contra insectes i fongs, que l'han anat afectant. Sortíem tots una mica trasbalsats, per diverses raons, de la visió de l'alzina i vam agafar un camí que no era. Sort que el Cisco estava molt pendent i no ens va deixar avançar gaires metres pel traçat equivocat. Després d'això, vam tornar a connectar amb el camí, que responent a l'atracció magnètica de la muntanya sagrada, es doblegava tot acostant-s'hi.

Afectats per alguna energia especial, inspiradora, vam rebre per part de la nostra instructora, recent titulada del mètode INWA, una "master class". I aquí teniu ja la tercera singularitat del recorregut d'avui. Després d'escoltar i veure tot el que feia la Núria, vam començar a caminar aplicant al màxim de les pròpies possibilitats i experiència de cadascú la tècnica de marxa nòrdica. Avançàvem altament concentrats, com hipnotitzats per un pèndol fictici, sense parlar i suant tinta. I vam arribar al restaurant la Vinya on vam fer una merescuda parada, ens vam deshipnotitzar i vam aprofitar per fer un mos.


 
Teníem Montserrat amb les seves parets verticals a tocar. Amb energies renovades vam tornar a ficar-nos per zones boscoses i el Cisco ens va fer fixar en el bruc florit (gènere Erica) i les seves diferències amb el romaní. Aquest arbust, resistent a la sequera i al foc, té múltiples utilitats. Serveix per fer escombres, para-sols i tanques i de les seves arrels de fusta molt dura se'n produeixen pipes de fumar. Antany era utilitzat per protegir els arbres joves dels conills. Les seves flors atreuen les abelles i produeixen una mel molt apreciada. 
Al cap d'una estoneta ens vam topar amb una preciositat, que si no arriba a ser pel Cisco, ni ens hi fixem perquè ens agafava a contrapeu: la menuda i bonica ermita de la Mare de Déu de la Font.

Els nostres ulls ja començaven a estar saturats de tanta bellesa. I encara, bordejant com unes formiguetes, el perímetre de Montserrat, vam arribar a un camp d'oliveres que ens va deixar a tots el cor a punt d'explotar de tanta bonicor. 

Des de l'alçada que havíem assolit, veiem el mar com si d'una superfície de gel es tractés, llisa, blanca i encegadora. Allà no vam poder resistir la temptació de fer una bonica foto de grup.

Amb molta força de voluntat vam seguir el camí que s'allunyava de l'atracció poderosa de les serres, ara d'or pur. Vam trobar-nos un altre camp d'oliveres i allà vam esperar a reagrupar-nos. El Ramon deia que això era vida, que tot això era maquíssim, quelcom enorme i venint d'ell aquestes paraules, ell que ha rondat tants camins, l'ànima et tremolava d'emoció i de joia. 
Vaig esbrinar que d'aquí se'n fa un oli molt especial de la varietat Vera (amb un gran cos, un lleuger toc picant, amarg i un gust afruitat) per gaudir de la intensitat de la seva terra d'origen. Encara ens va sorprendre una bona colla de ruscs d'abelles, abans d'arribar de nou al nostre punt de partida.

Una meravella de sortida, amb sensacions tardorals, amb Montserrat de guia i amb exercicis de tècnica. Un plaer pels sentits en majúscules!

divendres, 11 de setembre de 2020

Pujada al Ros

Avui 11 de setembre vam voler fer la nostra tradicional pujada al Ros. Una ruta circular plena d'emocions i de bon rotllo en una Diada lluïda pel sol.

Havíem quedat a les 7:45 i vam sortir molt puntuals amb els cotxes fins a Sant Lluís. El recorregut exacte de la ruta d'avui era tot una incògnita i va ser decidit a cada revolt pel Ramon i pel Cisco. Un espectacle digne de veure, ja que el Cisco portava el seu itinerari tot preparat i estudiat, però el vast coneixement del terreny del Ramon, que domina tot tipus de zona trepitjable, va fer que, tot plegat, acabéssim fent 9 km i que el track resultant s'assemblés més aviat a un dinosaure tipus velociraptor, oi que sí?

Vam agafar una pista ample que passava pel costat del dipòsit d'aigua pels incendis i vam arribar fins al coll de Can Margarit. Feia força vent i fresqueta i a mi em va sorprendre això. Sort en vaig tenir del Cisco que, molt cavalleresc, em va cedir la seva armilla del club sense pensar-s'ho ni un moment. En aquell trencant del coll vam agafar un caminet a mà dreta i de seguida un estretíssim corriol a mà esquerra. Seguíem el petit camí que s'enfilava sense pietat muntanya amunt. El grup es va allargassar malgrat que érem només set. El Gauss i la Lluna anaven corrents d'un grup a l'altre, contents, per assegurar-se que tots seguíem junts. Gaudíem d'unes vistes magnífiques vers Vacarisses i molt al fons, a l'horitzó, vam distingir la inconfusible silueta arrodonida de dos globus aerostàtics que es movien l'un respecte l'altre, un cap amunt i l'altre cap avall, com pujats dalt d'un balancí imaginari. També vam veure, amb altres ulls, tot cal dir-ho, l'abocador de Collcardús, amb la seves formes característiques. Vam arribar, ja suats i sense fred, al turó dels Quatre Termes. Allà ens vam reagrupar de nou. Vam continuar fins a una altra cruïlla de camins on sol haver-hi sempre uns bassals d'aigua preparats per acollir gossos i senglars, sense distincions. I vam continuar a mà dreta pel camí del Ros, el nostre destí.

Vam arribar-hi de cop i volta, de seguida, em va semblar. Allà vam esplaiar-nos a fer-nos fotos i hi havia una sorpresa. El meu marit ens faria una foto des del nostre petit telescopi. La idea va fer gràcia al grup i ens anàvem bellugant per les pedres més altes tot seguint les indicacions del meu home via WhatsApp: que si més a la dreta, que si ara sí que us veig, que qui és el de la samarreta de tal color, etc. El cas és que la foto feta pel mòbil de la imatge del telescopi no exhibeix el que realment es veia per la lent acostumada a veure estrelles i planetes, però almenys en mostra una idea aproximada. Com quan s'intenta veure una nebulosa i s'ha de fer, gairebé, un acte de fe.

Després de les fotos va venir més gent, era d'esperar. Però ens va sorprendre molt veure un grup que es movien clarament amb algun propòsit desconegut. Aviat ens van preguntar, prudentment, si ens podíem quedar allà una estoneta per ajudar-los. Dos d'ells van aparèixer amb una barra de ferro llarguíssima. Un va treure una estelada brillantíssima d'una motxilla i va quedar clar el seu objectiu. Els homes del grup van ajudar a aquelles persones a col·locar la bandera. Quan la van aixecar, un vent aparegut del no res va començar a bufar i a fer que la roba es posés a flamejar i a guspirejar al sol del matí.

Vam sortir del Ros per una pista molt ample que baixava cap a l'esquerra i ens vam trobar de cara amb unes bicicletes que pujaven per un pendent de pedrotes i terra per la pista costeruda. Van ser rebudes amb uns forts aplaudiments de tothom. Al baixar una mica més vam veure que venien més ciclistes, però no sobre rodes sinó empenyent la seva bicicleta a peu. Els vam recriminar que els seus companys ho havien fet en bici i va i ens diuen: ꟷ No si ells també han pujat aquest tram caminant! Ara farem com ells i l'últim trosset el farem sobre rodes.

I així es guanyen els aplaudiments, és clar, vaig pensar.

La pista havia deixat de baixar de mala manera i ara era planera i de bon fer. Però de sobte, vam veure que el Ramon, que s'havia avançat feia una bona estona, ara apareixia pel davant i es dirigia cap a nosaltres. Una munió de veus van sorgir de cop del grup: ꟷ Ai, que el Ramon ve, que ens haurem equivocat!

I coses similars. El Ramon quan va començar a sentir els renecs va tallar-nos tot dient: ꟷ Que no! Que vengo para estar con vosotros, hombre! Després d'aquest monumental ensurt, sobretot pensant que ens hauria pogut tocar recular per la baixadota descomunal que acabàvem de fer, vam seguir, reagrupats de nou, la nostra marxa.

A continuació d'una petita però intensa pujadeta vam tornar a arribar al Coll de Can Margarit i vam decidir tornar per un camí diferent del que havíem fet per pujar. El Ramon estava decidit a donar-li forma de dinosaure al track d'avui, no hi havia dubte. No us penseu que és broma, jo mateixa per Nadal vaig veure un ciclista que feia uns tracks en forma de pare Noel. Vam seguir al Ramon sense protestar, plens de fe, sabent que una aventura ens venia a trobar,... segur! Xerrant animats vam arribar fins al Solell de Can Margarit o les tres pedres (o quatre, ara no em feu cas). El cas és que allà disperses, com posades de la mà d'un gegant, estaven plantades, sense un patró definit, unes pedres immenses. Una d'elles en concret, gairebé estimbada fora del camí, tenia forma de punxa, com si d'un barret de fullet dels boscos es tractés. I precisament per aquell estimball, el Ramon es va precipitar tot dient que per allà hi havia el nostre camí. "Caminante no hay camino, se hace camino al andar" deia el Ramon recitant alegrement les paraules del poema d'Antonio Machado. De res van servir les nostres rèpliques i raonaments, basant-nos en dos fets principals. Un, el gran pendent del "camí" proposat i dos, la multitud de "X" congregades en arbres i roques que indicaven clarament que per allà no era. Res el va fer canviar d'idea. I és clar, vam trobar un camí nou, gairebé tancat en alguns punts i una aventura. No comento res més, el desventurat i els altres en recordarem l'anècdota. El camí, malgrat tota l'aventura, era una meravella. El Cisco va observar com una heura s'aferrava donant voltes a un esbarzer, en la seva abraçada eterna. L'airet era esplèndid, de pinassa humida, de natura, fantàstic!

Vam arribar acalorats als cotxes i vam tornar a casa contents i afamats de tanta aventura. Bona Diada!

diumenge, 6 de setembre de 2020

Sortida a la Séquia de Manresa

Excursió després de les vacances d'estiu i punt de partida de la nova temporada de marxa nòrdica 2020-21. Un bonic inici partint del parc de l'Agulla i al llarg de la Séquia de Manresa. Una sortida d'uns 12 km per terreny pla i camins ideals per treballar la tècnica.

Per on comencem? Directament pels rescats a l'aigua? Espereu, primer us voldria dir que aquesta sortida era molt desitjada i s'havia fet esperar. Per culpa de la pluja l'havíem hagut d'ajornar però avui el dia era ideal, avui la faríem. Un bon grup ens vam reunir en el parc prop del restaurant. Només mirar cap a les aigües del gran llac ja vam veure que per allà passava alguna cosa. Unes canyes llarguíssimes, molt properes a l'aigua i uns para-sols tots distribuïts al llarg de la riba propera ens van delatar que allò es tractava d'un concurs de pesca. Al cap de pocs minuts, un coet que va fer un espetec monumental indicava l'inici oficial del concurs, al qual els tres gossos que venien amb nosaltres (la Lluna, el Strand i el Gauss) van corejar a lladrucs.

I també va ser el senyal d'inici de la sortida i ens vam posar de camí seguint la Séquia. Aquest canal de regadiu va ser construït al segle XIV durant el regnat de Pere III. La seva construcció es va allargar 44 anys. Una veritable obra d'enginyeria en plena edat mitjana amb una substancial visió de futur, ja que encara abasteix d'aigua Manresa i algunes poblacions dels voltants. Té una longitud de 26,7 km i un desnivell de 10 metres.

Teníem tantes ganes de retrobar-nos i de xerrameca que costava advertir el que ens anava passant pel costat. Una bona colla de globus aerostàtics engalanaven el cel amb els seus volums de colors. Alguns s'estaven a terra, mig de gairell, esperant el gran moment d'enlairar-se. Un bonic espectacle. Sense adonar-nos, ja que el camí era molt planer, vam arribar fins a l'indret on es troba el conjunt romànic de Sant Iscle i Santa Victòria. Allà al costat hi havia el mas de Sant Iscle, on s'elaboren vins de la DO Pla de Bages.

Si hom s'hi fixava bé, arran d'aigua, just a sobre de la seva superfície veloç i aprofitant algun pont, s'hi distingien, clarament, les enormes i ondulants teranyines horitzontals d'unes aranyotes molt patudes i amb uns cossos força allargassats. També s'hi veien els forats fets pels crancs de riu Americà i, de tant en tant, algun cranc.

De cop i volta es va sentir un "XOOOOF!" i al mateix temps el Ramon sortia disparat cap a la vora de la Sèquia. Què havia passat? Ens hi vam acostar. El Gauss no havia pogut resistir la crida de l'aigua fresqueta però ara no podia sortir. El Ramon el tenia ben agafat pel collar però el fort corrent feia difícil treure de l'aigua els gairebé 40 kg del quadrúpede mullat. Unes altres mans van aferrar el Ramon per darrera i així, entre dos, van poder, d'una estrebada forta, treure l'estimat Gauss de l'aigua. Salvat!

El terreny era ideal per fer marxa nòrdica, un plaer total, sense cap desnivell, arran de la séquia, una meravella.

I de sobte es va sentir una altra commoció en el grup. Un altre gos havia saltat a l'aigua?Un company del grup es va estirar a terra i des del pont va "pescar" literalment amb un dels seus bastons, aquest cop al desafortunat Strand. Tot va anar molt ràpid, calia rescatar-lo de seguida perquè l'aigua havia accelerat en aquell tram més estret i se l'emportava sense pietat. Uns esquitxos descontrolats ens van indicar que el Strand ja estava salvat i s'estava ja espolsant l'aigua del pelatge. Després del doble ensurt els gossos van anar lligats en els trams més compromesos.

Vam arribar a la font de la riera, després de baixar per un terreny amb unes escales. Una munió de plataners omplien d'ombra aquell racó de la nostra ruta i unes taules disperses ens van convidar a seure i vam aprofitar a prendre un mos. Llàstima dels mosquits que també van trobar en l'indret un lloc ideal. El Cisco va comentar-nos que en el terra de fulles, que formaven ja una catifa espessa i groguenca, es podia fer una passejada en el més complet silenci, per omplir-se de la serenor sorollosa de les fulles i de les sensacions tardorals. Una fantàstica idea, se'ns dubte. I encara va afegir que es podien aprofitar la quantitat d'arbres dels voltants de la font per gaudir d'un bany de bosc, és a dir, assignar-se un arbre per persona i poder-lo gaudir, abraçar,... Una proposta interessant.

Fugint dels mosquits insistents vam continuar la nostra marxa fins arribar a l'antiga casa del Sequiaire.

Les vistes a Montserrat eren impressionants i tot i les interminables converses entre nosaltres, vam poder apreciar i sorprendre'ns amb la visió del tron de la mare de Déu just al mig de les seves agulles.

Ens acostàvem a Santpedor i vam arribar als aiguamolls de la Bòbila, una zona que ha petit grans transformacions al llarg dels anys. Des d'una zona d'horts i conreus a principis del segle XX, passant per la fabricació de totxanes i teules i els anys 80 per ser un abocador. Des de l'any 1992 s'han fet unes feines de sanejament i restauració de l'espai que ara estàvem gaudint amb el grup. 

Després de passar per una font vam anar a visitar un aguait d'observació de fauna. Els ànecs ens observaven des de les seves aigües, fresquets, del tot aliens a la calor que ja començàvem a patir. Tot i això vam pujar a una torre d'observació de fusta i des d'allà vam fer unes fotos del grup molt divertides.

Tornàvem ja per on havíem vingut i ens creuàvem amb moltes bicicletes i gent caminant. El grup tenia un humor increïble i ens fèiem bromes entre nosaltres constantment. Cotxe! ens avisàvem, i era una bici, és clar. Avió! afegíem en broma.

De seguida vam arribar al punt de sortida on vam fer uns estiraments i ens vam acomiadar acalorats, però contents, d'haver pogut retrobar-nos i d'haver pogut fruir d'aquesta llarga i planera sortida vora l'aigua. Fins la propera!