Sortida al Roure Centenari de Viladecavalls

Ahir vam fer una bona excursioneta al Roure centenari de Viladecavalls. L'encarregat de fer-nos de guia era el Ramon i tots ja coneixem les seves sortides, plenes d'aventures,... doncs bé, no ens va decepcionar. De bon matí tothom estava preparat al pàrquing municipal i vam agafar cotxes per acostar-nos al camí d'on comença el recorregut. Vam començar alegrement a caminar però amb prudència i reservant les forces. Ja coneixem al Ramon... Quan vam arribar al pont que creua l'autopista, ens vam trobar la primera disjuntiva de la sortida, quim camí havíem de seguir? I aquest cop no hi va haver l'opció de votar, ni digitalment, ni res. El Ramon va enfilar pel camí amb més pendent, amunt, amunt, així són les coses i, com era el nostre guia, el vam haver de seguir, una mica a contracor. I tot i que el Ramon semblava gairebé que volés sobre el terreny, passant quasi de puntetes, la resta del grup es va aplicar a si mateix el ritme propi i d'aquesta manera esglaonada el camí es va anar pujant entre tots.

Una vegada vam arribar al Roure, vam poder menjar i beure una mica per carregar energies. Vam veure un pou de glaç i un cop vam haver descansat vam iniciar de nou la marxa. Algun membre del grup ja estava força cansat perquè el ritme del Ramon no era el seu ritme habitual. Pobra innocent, que es pensava que el pitjor ja havia passat i el que quedava era més suau. Era molt lluny de la realitat!

De tornada, i amb uns dots de convicció sobrenaturals, el Ramon, no sé com, ens va convèncer a tots, com no podia ser d'altra manera, per tornar fent un recorregut diferent. Es va explicar extensament i molt bé, tot cal dir-ho. Així doncs aniríem per sota del Roure, no per les arrels, enteneu-me, que el Ramon ha fet moltes grutes i cavernes i calia aclarir aquest punt, oi? La idea era fer el camí circular i això passava per anar al llarg d'un terreny ple d'herbes, però que segons el Ramon era un camí. I és clar, com es veia a venir, vam arribar a una part del "camí" que degut als aiguats havia desaparegut i no quedava ni camí, ni terreny, ni herbes, ni res. Així que, com a dins les grutes que el Ramon tant enyora de la seva joventut, vam haver de posar-nos a fer grimpades (pobres bastons) i trepitjar aigua i caminar per la riera i no us explico més detalls. Finalment, i sort dels anys que et diuen que tot acaba i et mantenen viu en l'esperança, vam arribar a la desitjada pista que ens portaria als cotxes. Un cop allà vam posar-nos a fer estiraments com desesperats, no fos cas que després del "tute" a l'endemà no ens poguéssim ni bellugar. Vam comentar la sortida i, com sempre passa, malgrat tot el cansament que portàvem, va aflorar aquell sentiment de satisfacció tan exquisit. I és que el Ramon ens dóna canya i rondinem, però després ho agraïm perquè sabem que amb ell, sempre hi ha l'aventura assegurada.

 ,