Ahir vam fer una bona excursioneta al Roure
centenari de Viladecavalls. L'encarregat
de fer-nos
de guia era el Ramon i tots ja coneixem les seves sortides, plenes
d'aventures,...
doncs
bé,
no ens va decepcionar.
De bon matí
tothom
estava preparat
al pàrquing
municipal i vam
agafar
cotxes per acostar-nos
al camí
d'on comença el recorregut. Vam
començar alegrement a caminar però amb prudència i reservant les
forces. Ja coneixem al Ramon... Quan vam arribar al
pont que creua l'autopista, ens vam
trobar la primera disjuntiva de la sortida, quim camí havíem de
seguir? I aquest cop no hi va haver l'opció de votar, ni
digitalment, ni res. El Ramon va enfilar pel camí amb més pendent,
amunt, amunt, així són les coses i, com era el nostre guia, el vam
haver de seguir, una mica a contracor. I tot i que el Ramon semblava
gairebé que volés sobre el terreny, passant quasi de puntetes, la
resta del grup es va aplicar a si mateix el ritme propi i d'aquesta
manera esglaonada el camí es va anar pujant entre tots.
Una
vegada vam arribar al Roure,
vam
poder menjar
i beure
una mica per carregar
energies.
Vam veure un pou
de glaç
i un cop vam haver descansat vam iniciar de nou la marxa. Algun
membre del grup ja estava força cansat perquè el ritme del Ramon no
era el seu ritme habitual. Pobra innocent, que es pensava que el
pitjor ja havia passat i el
que quedava era més
suau.
Era
molt lluny de la realitat!

De
tornada,
i amb uns dots de convicció sobrenaturals, el Ramon, no sé com, ens
va convèncer a tots, com no podia ser d'altra manera, per tornar
fent un recorregut diferent.
Es
va explicar extensament i molt bé, tot cal dir-ho. Així doncs
aniríem per sota del Roure, no per les arrels, enteneu-me, que el
Ramon ha fet moltes grutes
i cavernes i calia aclarir aquest punt, oi? La idea era fer el camí
circular i això passava per anar al llarg d'un terreny ple d'herbes,
però que segons el Ramon era un camí. I és clar, com es veia a
venir, vam arribar a una
part del "camí"
que degut als aiguats havia desaparegut
i no quedava
ni
camí,
ni terreny, ni herbes,
ni res. Així que, com a dins les grutes que el Ramon tant enyora de
la seva joventut, vam haver de posar-nos a fer grimpades
(pobres bastons)
i trepitjar aigua i caminar per la riera
i no us explico més detalls. Finalment,
i
sort dels anys que et diuen que tot acaba
i et mantenen viu en l'esperança,
vam
arribar a la desitjada pista
que ens portaria
als cotxes.
Un cop allà vam posar-nos a fer
estiraments
com desesperats, no fos cas que després del "tute"
a
l'endemà no ens poguéssim ni bellugar. Vam comentar la sortida i,
com sempre passa, malgrat
tot
el cansament que portàvem,
va aflorar
aquell sentiment de satisfacció tan exquisit. I
és
que el Ramon ens dóna
canya i rondinem,
però
després
ho
agraïm
perquè
sabem que amb ell,
sempre hi ha l'aventura
assegurada.
,
Cap comentari:
Publica un comentari