divendres, 25 de setembre de 2020

Sortida al Bruc

Ruta circular sota les faldes de Montserrat des del Bruc a Collbató, per camins amples i vorejats de vinyes, oliveres, pins i alzines. Una ruta d'uns 12 km i amb poc desnivell.

La sortida d'avui, l'última de la temporada d'estiu, ha estat un sortida molt especial per molts motius. Els trobareu repartits pel relat. Una pista: n'hi ha tres.

Vam sortir puntuals a les 7:45 del pàrquing de les orenetes en direcció el Bruc (B-120 fins a Olesa de Montserrat, B-40, autovia A-2 i per la sortida 572 El Bruc). Vam aparcar en un pàrquing una mica més amunt de la Parròquia de Santa Maria del Bruc, en un trencant gens aparent.


Tots estàvem molt tranquils per la ruta d'avui, el Cisco ens havia dit que transcorria per camins amples, era molt planera i no semblava que ens haguéssim de neguitejar pels seus dotze quilòmetres. Vam agafar, molt relaxats, el camí vell del Bruc a Collbató. Tot correcte. Però en seguir al Cisco i veure, que a la primera de canvi, el camí es despenyava, literalment, per una zona de baixada vertiginosa, ens vam quedar tots petrificats. Després de l'ensurt monumental inicial ens va aparèixer la visió d'una corda lligada d'un pi que penjava inert per un camí vertical més propi d'escaladors. Em va estranyar que el Cisco ens portés per aquells llocs, us ho confesso, però tots tenim dies, oi? Per sort el Cisco ens va indicar de seguida, veient les nostres cares de terror, imagino, que era per l'altre camí, el de la dreta, direcció Collbató i no per aquella corda assassina.

Ens vam tornar a relaxar i vam començar a marcar de foradets poc profunds el terra d'un caminet molt estret i matiner sota la llum del sol fresquet del matí. Hi vam descobrir unes falgueres arran mateix del corriolet, un preludi del que trobaríem més endavant.

La ruta d'avui va tenir un comú denominador en tot el seu recorregut, un que ens va marcar el caràcter de la mateixa i va fer que la fruíssim en cada moment. Aquest punt en comú era la solemne presència de la muntanya de Montserrat i el fet de recórrer les seves faldes sota la seva constant presència i mirada. Així caminàvem alhora que omplíem l'esperit. Aquí teniu, doncs, el primer motiu de la singularitat de la sortida d'avui. Ens en queden dos més.

Anàvem passant per camps d'oliveres, al principi eren menudes, tan sols un petit reflex del seu avenir, com una promesa futura. Vam descobrir també l'arbust del roser silvestre o rosa canina ple de fruits vermells o gavarrons (escaramujos en castellà). Vam parlar breument d'algunes de les seves propietats, com ara, ser una font molt important de vitamina C. Es veu que durant la Segona Guerra Mundial, els escolars britànics recol·lectaven aquest fruit per poder fabricar un xarop. D'aquesta manera, podien fer front al bloqueig naval en la importació de taronges a causa dels submarins alemanys.

Vam seguir caminant i ens vam topar amb els efectes rosegadors de l'aigua en el camí, que s'havia emportat terra i roques i havia deixat alguns trams realment molt afectats. Quin aspecte més esgarrifós!

Aviat ens vam acostar al Bruc Residencial i el camí, de cop, com escoltant els nostres pensaments, va canviar completament. Es va transformar davant nostre en un sender ample i exquisit per a fer la marxa nòrdica. A més a més ens van envoltar unes olors a bolet, a bosc i a humitat i juntament amb el cant dels ocells, tot plegat va fer que se'ns activessin tots els sentits i que la marxa fos un plaer. Aquí teniu el segon motiu, doncs, del caràcter únic de la sortida. Quan vam arribar al Bruc Residencial vam tornar a posar els tacs als bastons perquè teníem per davant un tram asfaltat. Vam seguir el nostre camí, sempre observats per la imponent silueta serrada, protegits per la seva presència constant. Una estona després de passar l'hípica Collbató vam arribar a una alzina centenària, una relíquia de Collbató, un símbol històric del paisatge collbatoní. I va sorgir una discussió espontània entre els homes del grup que debatien entusiasmats l'edat aproximada de l'arbre monumental que s'alçava altíssim al cel, com volent tocar la muntanya que el va veure néixer. L'any 2018 aquesta alzina va perdre una de les seves branques.

Mentre els homes encara discutien, les dones la miràvem en silenci i respecte, com qui es troba davant d'una persona gran que ha perdut una cama o un braç i intentes no fixar-hi la mirada vers el membre absent. Intuíem que l'alzina tenia una salut delicada, amb aquell sisè sentit que tenim les dones. I en efecte, aquest arbre monumental té una salut molt delicada, des de que per l'any 2000 es van fer unes obres de canalització de gas. Anualment se li apliquen uns tractaments específics per nodrir-la i enfortir-la i també per lluitar contra insectes i fongs, que l'han anat afectant. Sortíem tots una mica trasbalsats, per diverses raons, de la visió de l'alzina i vam agafar un camí que no era. Sort que el Cisco estava molt pendent i no ens va deixar avançar gaires metres pel traçat equivocat. Després d'això, vam tornar a connectar amb el camí, que responent a l'atracció magnètica de la muntanya sagrada, es doblegava tot acostant-s'hi.

Afectats per alguna energia especial, inspiradora, vam rebre per part de la nostra instructora, recent titulada del mètode INWA, una "master class". I aquí teniu ja la tercera singularitat del recorregut d'avui. Després d'escoltar i veure tot el que feia la Núria, vam començar a caminar aplicant al màxim de les pròpies possibilitats i experiència de cadascú la tècnica de marxa nòrdica. Avançàvem altament concentrats, com hipnotitzats per un pèndol fictici, sense parlar i suant tinta. I vam arribar al restaurant la Vinya on vam fer una merescuda parada, ens vam deshipnotitzar i vam aprofitar per fer un mos.


 
Teníem Montserrat amb les seves parets verticals a tocar. Amb energies renovades vam tornar a ficar-nos per zones boscoses i el Cisco ens va fer fixar en el bruc florit (gènere Erica) i les seves diferències amb el romaní. Aquest arbust, resistent a la sequera i al foc, té múltiples utilitats. Serveix per fer escombres, para-sols i tanques i de les seves arrels de fusta molt dura se'n produeixen pipes de fumar. Antany era utilitzat per protegir els arbres joves dels conills. Les seves flors atreuen les abelles i produeixen una mel molt apreciada. 
Al cap d'una estoneta ens vam topar amb una preciositat, que si no arriba a ser pel Cisco, ni ens hi fixem perquè ens agafava a contrapeu: la menuda i bonica ermita de la Mare de Déu de la Font.

Els nostres ulls ja començaven a estar saturats de tanta bellesa. I encara, bordejant com unes formiguetes, el perímetre de Montserrat, vam arribar a un camp d'oliveres que ens va deixar a tots el cor a punt d'explotar de tanta bonicor. 

Des de l'alçada que havíem assolit, veiem el mar com si d'una superfície de gel es tractés, llisa, blanca i encegadora. Allà no vam poder resistir la temptació de fer una bonica foto de grup.

Amb molta força de voluntat vam seguir el camí que s'allunyava de l'atracció poderosa de les serres, ara d'or pur. Vam trobar-nos un altre camp d'oliveres i allà vam esperar a reagrupar-nos. El Ramon deia que això era vida, que tot això era maquíssim, quelcom enorme i venint d'ell aquestes paraules, ell que ha rondat tants camins, l'ànima et tremolava d'emoció i de joia. 
Vaig esbrinar que d'aquí se'n fa un oli molt especial de la varietat Vera (amb un gran cos, un lleuger toc picant, amarg i un gust afruitat) per gaudir de la intensitat de la seva terra d'origen. Encara ens va sorprendre una bona colla de ruscs d'abelles, abans d'arribar de nou al nostre punt de partida.

Una meravella de sortida, amb sensacions tardorals, amb Montserrat de guia i amb exercicis de tècnica. Un plaer pels sentits en majúscules!

divendres, 11 de setembre de 2020

Pujada al Ros

Avui 11 de setembre vam voler fer la nostra tradicional pujada al Ros. Una ruta circular plena d'emocions i de bon rotllo en una Diada lluïda pel sol.

Havíem quedat a les 7:45 i vam sortir molt puntuals amb els cotxes fins a Sant Lluís. El recorregut exacte de la ruta d'avui era tot una incògnita i va ser decidit a cada revolt pel Ramon i pel Cisco. Un espectacle digne de veure, ja que el Cisco portava el seu itinerari tot preparat i estudiat, però el vast coneixement del terreny del Ramon, que domina tot tipus de zona trepitjable, va fer que, tot plegat, acabéssim fent 9 km i que el track resultant s'assemblés més aviat a un dinosaure tipus velociraptor, oi que sí?

Vam agafar una pista ample que passava pel costat del dipòsit d'aigua pels incendis i vam arribar fins al coll de Can Margarit. Feia força vent i fresqueta i a mi em va sorprendre això. Sort en vaig tenir del Cisco que, molt cavalleresc, em va cedir la seva armilla del club sense pensar-s'ho ni un moment. En aquell trencant del coll vam agafar un caminet a mà dreta i de seguida un estretíssim corriol a mà esquerra. Seguíem el petit camí que s'enfilava sense pietat muntanya amunt. El grup es va allargassar malgrat que érem només set. El Gauss i la Lluna anaven corrents d'un grup a l'altre, contents, per assegurar-se que tots seguíem junts. Gaudíem d'unes vistes magnífiques vers Vacarisses i molt al fons, a l'horitzó, vam distingir la inconfusible silueta arrodonida de dos globus aerostàtics que es movien l'un respecte l'altre, un cap amunt i l'altre cap avall, com pujats dalt d'un balancí imaginari. També vam veure, amb altres ulls, tot cal dir-ho, l'abocador de Collcardús, amb la seves formes característiques. Vam arribar, ja suats i sense fred, al turó dels Quatre Termes. Allà ens vam reagrupar de nou. Vam continuar fins a una altra cruïlla de camins on sol haver-hi sempre uns bassals d'aigua preparats per acollir gossos i senglars, sense distincions. I vam continuar a mà dreta pel camí del Ros, el nostre destí.

Vam arribar-hi de cop i volta, de seguida, em va semblar. Allà vam esplaiar-nos a fer-nos fotos i hi havia una sorpresa. El meu marit ens faria una foto des del nostre petit telescopi. La idea va fer gràcia al grup i ens anàvem bellugant per les pedres més altes tot seguint les indicacions del meu home via WhatsApp: que si més a la dreta, que si ara sí que us veig, que qui és el de la samarreta de tal color, etc. El cas és que la foto feta pel mòbil de la imatge del telescopi no exhibeix el que realment es veia per la lent acostumada a veure estrelles i planetes, però almenys en mostra una idea aproximada. Com quan s'intenta veure una nebulosa i s'ha de fer, gairebé, un acte de fe.

Després de les fotos va venir més gent, era d'esperar. Però ens va sorprendre molt veure un grup que es movien clarament amb algun propòsit desconegut. Aviat ens van preguntar, prudentment, si ens podíem quedar allà una estoneta per ajudar-los. Dos d'ells van aparèixer amb una barra de ferro llarguíssima. Un va treure una estelada brillantíssima d'una motxilla i va quedar clar el seu objectiu. Els homes del grup van ajudar a aquelles persones a col·locar la bandera. Quan la van aixecar, un vent aparegut del no res va començar a bufar i a fer que la roba es posés a flamejar i a guspirejar al sol del matí.

Vam sortir del Ros per una pista molt ample que baixava cap a l'esquerra i ens vam trobar de cara amb unes bicicletes que pujaven per un pendent de pedrotes i terra per la pista costeruda. Van ser rebudes amb uns forts aplaudiments de tothom. Al baixar una mica més vam veure que venien més ciclistes, però no sobre rodes sinó empenyent la seva bicicleta a peu. Els vam recriminar que els seus companys ho havien fet en bici i va i ens diuen: ꟷ No si ells també han pujat aquest tram caminant! Ara farem com ells i l'últim trosset el farem sobre rodes.

I així es guanyen els aplaudiments, és clar, vaig pensar.

La pista havia deixat de baixar de mala manera i ara era planera i de bon fer. Però de sobte, vam veure que el Ramon, que s'havia avançat feia una bona estona, ara apareixia pel davant i es dirigia cap a nosaltres. Una munió de veus van sorgir de cop del grup: ꟷ Ai, que el Ramon ve, que ens haurem equivocat!

I coses similars. El Ramon quan va començar a sentir els renecs va tallar-nos tot dient: ꟷ Que no! Que vengo para estar con vosotros, hombre! Després d'aquest monumental ensurt, sobretot pensant que ens hauria pogut tocar recular per la baixadota descomunal que acabàvem de fer, vam seguir, reagrupats de nou, la nostra marxa.

A continuació d'una petita però intensa pujadeta vam tornar a arribar al Coll de Can Margarit i vam decidir tornar per un camí diferent del que havíem fet per pujar. El Ramon estava decidit a donar-li forma de dinosaure al track d'avui, no hi havia dubte. No us penseu que és broma, jo mateixa per Nadal vaig veure un ciclista que feia uns tracks en forma de pare Noel. Vam seguir al Ramon sense protestar, plens de fe, sabent que una aventura ens venia a trobar,... segur! Xerrant animats vam arribar fins al Solell de Can Margarit o les tres pedres (o quatre, ara no em feu cas). El cas és que allà disperses, com posades de la mà d'un gegant, estaven plantades, sense un patró definit, unes pedres immenses. Una d'elles en concret, gairebé estimbada fora del camí, tenia forma de punxa, com si d'un barret de fullet dels boscos es tractés. I precisament per aquell estimball, el Ramon es va precipitar tot dient que per allà hi havia el nostre camí. "Caminante no hay camino, se hace camino al andar" deia el Ramon recitant alegrement les paraules del poema d'Antonio Machado. De res van servir les nostres rèpliques i raonaments, basant-nos en dos fets principals. Un, el gran pendent del "camí" proposat i dos, la multitud de "X" congregades en arbres i roques que indicaven clarament que per allà no era. Res el va fer canviar d'idea. I és clar, vam trobar un camí nou, gairebé tancat en alguns punts i una aventura. No comento res més, el desventurat i els altres en recordarem l'anècdota. El camí, malgrat tota l'aventura, era una meravella. El Cisco va observar com una heura s'aferrava donant voltes a un esbarzer, en la seva abraçada eterna. L'airet era esplèndid, de pinassa humida, de natura, fantàstic!

Vam arribar acalorats als cotxes i vam tornar a casa contents i afamats de tanta aventura. Bona Diada!

diumenge, 6 de setembre de 2020

Sortida a la Séquia de Manresa

Excursió després de les vacances d'estiu i punt de partida de la nova temporada de marxa nòrdica 2020-21. Un bonic inici partint del parc de l'Agulla i al llarg de la Séquia de Manresa. Una sortida d'uns 12 km per terreny pla i camins ideals per treballar la tècnica.

Per on comencem? Directament pels rescats a l'aigua? Espereu, primer us voldria dir que aquesta sortida era molt desitjada i s'havia fet esperar. Per culpa de la pluja l'havíem hagut d'ajornar però avui el dia era ideal, avui la faríem. Un bon grup ens vam reunir en el parc prop del restaurant. Només mirar cap a les aigües del gran llac ja vam veure que per allà passava alguna cosa. Unes canyes llarguíssimes, molt properes a l'aigua i uns para-sols tots distribuïts al llarg de la riba propera ens van delatar que allò es tractava d'un concurs de pesca. Al cap de pocs minuts, un coet que va fer un espetec monumental indicava l'inici oficial del concurs, al qual els tres gossos que venien amb nosaltres (la Lluna, el Strand i el Gauss) van corejar a lladrucs.

I també va ser el senyal d'inici de la sortida i ens vam posar de camí seguint la Séquia. Aquest canal de regadiu va ser construït al segle XIV durant el regnat de Pere III. La seva construcció es va allargar 44 anys. Una veritable obra d'enginyeria en plena edat mitjana amb una substancial visió de futur, ja que encara abasteix d'aigua Manresa i algunes poblacions dels voltants. Té una longitud de 26,7 km i un desnivell de 10 metres.

Teníem tantes ganes de retrobar-nos i de xerrameca que costava advertir el que ens anava passant pel costat. Una bona colla de globus aerostàtics engalanaven el cel amb els seus volums de colors. Alguns s'estaven a terra, mig de gairell, esperant el gran moment d'enlairar-se. Un bonic espectacle. Sense adonar-nos, ja que el camí era molt planer, vam arribar fins a l'indret on es troba el conjunt romànic de Sant Iscle i Santa Victòria. Allà al costat hi havia el mas de Sant Iscle, on s'elaboren vins de la DO Pla de Bages.

Si hom s'hi fixava bé, arran d'aigua, just a sobre de la seva superfície veloç i aprofitant algun pont, s'hi distingien, clarament, les enormes i ondulants teranyines horitzontals d'unes aranyotes molt patudes i amb uns cossos força allargassats. També s'hi veien els forats fets pels crancs de riu Americà i, de tant en tant, algun cranc.

De cop i volta es va sentir un "XOOOOF!" i al mateix temps el Ramon sortia disparat cap a la vora de la Sèquia. Què havia passat? Ens hi vam acostar. El Gauss no havia pogut resistir la crida de l'aigua fresqueta però ara no podia sortir. El Ramon el tenia ben agafat pel collar però el fort corrent feia difícil treure de l'aigua els gairebé 40 kg del quadrúpede mullat. Unes altres mans van aferrar el Ramon per darrera i així, entre dos, van poder, d'una estrebada forta, treure l'estimat Gauss de l'aigua. Salvat!

El terreny era ideal per fer marxa nòrdica, un plaer total, sense cap desnivell, arran de la séquia, una meravella.

I de sobte es va sentir una altra commoció en el grup. Un altre gos havia saltat a l'aigua?Un company del grup es va estirar a terra i des del pont va "pescar" literalment amb un dels seus bastons, aquest cop al desafortunat Strand. Tot va anar molt ràpid, calia rescatar-lo de seguida perquè l'aigua havia accelerat en aquell tram més estret i se l'emportava sense pietat. Uns esquitxos descontrolats ens van indicar que el Strand ja estava salvat i s'estava ja espolsant l'aigua del pelatge. Després del doble ensurt els gossos van anar lligats en els trams més compromesos.

Vam arribar a la font de la riera, després de baixar per un terreny amb unes escales. Una munió de plataners omplien d'ombra aquell racó de la nostra ruta i unes taules disperses ens van convidar a seure i vam aprofitar a prendre un mos. Llàstima dels mosquits que també van trobar en l'indret un lloc ideal. El Cisco va comentar-nos que en el terra de fulles, que formaven ja una catifa espessa i groguenca, es podia fer una passejada en el més complet silenci, per omplir-se de la serenor sorollosa de les fulles i de les sensacions tardorals. Una fantàstica idea, se'ns dubte. I encara va afegir que es podien aprofitar la quantitat d'arbres dels voltants de la font per gaudir d'un bany de bosc, és a dir, assignar-se un arbre per persona i poder-lo gaudir, abraçar,... Una proposta interessant.

Fugint dels mosquits insistents vam continuar la nostra marxa fins arribar a l'antiga casa del Sequiaire.

Les vistes a Montserrat eren impressionants i tot i les interminables converses entre nosaltres, vam poder apreciar i sorprendre'ns amb la visió del tron de la mare de Déu just al mig de les seves agulles.

Ens acostàvem a Santpedor i vam arribar als aiguamolls de la Bòbila, una zona que ha petit grans transformacions al llarg dels anys. Des d'una zona d'horts i conreus a principis del segle XX, passant per la fabricació de totxanes i teules i els anys 80 per ser un abocador. Des de l'any 1992 s'han fet unes feines de sanejament i restauració de l'espai que ara estàvem gaudint amb el grup. 

Després de passar per una font vam anar a visitar un aguait d'observació de fauna. Els ànecs ens observaven des de les seves aigües, fresquets, del tot aliens a la calor que ja començàvem a patir. Tot i això vam pujar a una torre d'observació de fusta i des d'allà vam fer unes fotos del grup molt divertides.

Tornàvem ja per on havíem vingut i ens creuàvem amb moltes bicicletes i gent caminant. El grup tenia un humor increïble i ens fèiem bromes entre nosaltres constantment. Cotxe! ens avisàvem, i era una bici, és clar. Avió! afegíem en broma.

De seguida vam arribar al punt de sortida on vam fer uns estiraments i ens vam acomiadar acalorats, però contents, d'haver pogut retrobar-nos i d'haver pogut fruir d'aquesta llarga i planera sortida vora l'aigua. Fins la propera!

diumenge, 23 d’agost de 2020

Sortida a Mura i les seves fonts

Sortida a Mura per gaudir de les múltiples fonts del seu voltant, de l'ermita de Sant Antoni i els Gorgs del Padre. Una sortida molt refrescant i recomanable apte per a tota la família.

Tot i estar encara en ple estiu i trobar-nos al mes d'agost, vuit marxos@s i el Gauss vam voler retrobar-nos, després d'unes setmanes de pausa per vacances, i fer una ruta molt refrescant pels voltants de Mura.

Amb dos cotxes en vam tenir prou i, teníem tantes coses per explicar-nos, que el camí de corbes se'ns va fer curt i tot. Vam aparcar davant mateix del punt d'informació de Mura (latitud 41.700996 i longitud 1.977173), un poblet medieval amb poc més de 200 habitants però amb la importància de ser una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. És a dir, que els muratans i muratanes són uns dels guardians de l'entrada al parc, per dir-ho d'alguna manera.

Recórrer els seus carrers era com transportar-nos al passat i es va fer un silenci respectuós, d'admiració, vers aquells carrers antics plens d'història.

Només sortir, ja vam topar-nos amb la primera de les fonts: la font de la Guineu. Una pedrota immensa delatava el seu nom junt amb l'antic escut de Mura amb la seva creu grega. Una preciositat en una cruïlla de camins. Sovint les fonts son tímides, s'amaguen, algunes gairebé dins de caus foscos, quasi invisibles i difícils de descobrir, en recons on podem romandre tranquils, a recer de les preses i de tot. La font de la Guineu estava allà, al mig del pas, valenta, envoltada d'una construcció més pròpia d'un castell. Un munt de pedres del color de la sorra estaven disposades meravellosament per donar al conjunt un to solemne i perdurable. Com el mateix nom del poble, el qual prové del llatí muricinus, que significa "mur petit".
Embadalits, vam sortir d'allà vers la verdor, que ja no ens va deixar en tota la ruta i que ens va envoltar de pau i de frescor. Els núvols van ajudar una mica, tot cal dir-ho.
Les rutes al voltant de Mura estan molt ben marcades amb uns pals de fusta forrats de verd i amb una franja vermella a dalt. Vam començar a seguir-ne un que menava a la font de la Mascarosa. Vam creuar la riera de Nespres i vam girar a mà dreta vers un camí prim i molt antic. Vam passar al costat d'un pollancre amb el tronc desproporcionadament gran, enorme, gegantí. Deuria tenir uns 500 anys, vam calcular (no em pregunteu com).

                                        
Seguint el caminet rossegat pel pas dels anys, gairebé com fa l'aigua quan deixa aquells solcs esgarrapats en els camins a l'arrossegar-se descontrolada i ferotge després d'unes pluges torrencials, vam arribar al molí d'en Faura. A fora hi havia unes rodes de molí, algunes partides en dos, un altra amb unes marques radials,... però totes amb un encant especial, mig soterrades en la fullaraca i en la terra que les acollia.
Vam tombar pel mateix camí i ens vam trobar la font de la Noguera, gris, llunyana. No ens vam aturar aquí.
Seguíem el camí, a l'igual com les múltiples arrels, obstinades a creuar-lo en totes direccions. I vam arribar a la font de la Mascarosa, una preciositat sota una bauma de pedra amb una taula circular, com si esperés que s'hi assentessin els cavallers de la taula rodona. Vam continuar per una caminet sense gaires desnivells, fresquet i on les converses van omplir de remors tota la natura dels voltants. Gaudíem d'una molt bona companyia i és que no em cansaré de repetir que formar part d'un grup com aquest de marxa nòrdica és fantàstic i molt enriquidor tant pel cos com per l'ànima.


De cop i volta, els mes ulls van desviar-se vers la vora del camí. Alguna cosa m'havia cridat l'atenció i no sabia reconèixer el què, encara. Així que vaig trigar una estona a adonar-me d'allò que els meus ulls ja feia temps que m'indicaven. Tot arran del petit caminet, les pinyes s'havien disposat capritxosament totes de punta, amb la seva part més punxeguda mirant el cel. Era ben bé com si algú s'hagués dedicat a posar-les totes dretes, minuciosament, meticulosament, allà plantades i molt ben endreçades. Molt curiós. Vam sortir d'aquella zona màgica abans que en pogués treure l'aigua clara d'aquell fenomen tan peculiar. 

Ara seguíem els pals bicolors en direcció a la font de la Coma. Pel camí ens vam trobar moltes mores, negres i delicioses, a punt per menjar. Enmig d'aquella delícia envoltada d'espines va aparèixer una aranya de grans proporcions amb unes ratlles grogues i negres molt cridaneres. Buscant després, vaig trobar que es tractava d'una aranya tigre o aranya vespa. Permeteu-me que us expliqui quatre coses sobre ella. Aquesta en concret era una femella d'Argiope bruennichi, també coneguda com aranya cistellera, ja que la posta la fa en una mena de cistelleta que construeix. El mascle és molt més petitet i marró, si hi era pels voltants no el vam veure. Aquesta aranyota és una enginyera, ja que el seu fil de seda és més dur que un fil d'acer del mateix gruix, per això es fabriquen armilles antibales o paracaigudes amb aquesta seda. A sobre, la seva teranyina orbicular presenta uns fils en zig-zag característics que es creu que reflecteixen els raigs UV per tal d'atraure les seves preses i allunyar als depredadors. Us imagineu? High-tech.
Després d'una pujada matadora i esperonats (almenys jo) per fugir com fos d'aquella aranyota ratllada gegantina, vam arribar a la font de la Coma, disposada en una cantonadeta humida, amb una bassa força gran al costat. Seguíem caminant i gaudíem de l'estampa del poble de Mura al fons.


A continuació, vam seguir les indicacions vers la font del Furadot, per camins emboscats, sota els providencials núvols, tot pujant i baixant. Havíem fet tants girs pels caminois, que semblàvem unes baldufes fent voltes per aquí i per allà, totalment desorientades. O potser érem, més aviat, com uns petits insectes de sis potes perduts dins de l'entramat laberíntic d'una esponja gegantina. 

Des de dins del forn de calç de la Blanquera, un forat inesperat al mig del camí, vaig fer una original foto de grup, Gauss inclòs. No em pregunteu per què, però he dubtat moltíssim amb el nom aquest, em venien al cap noms com forn de glaç, pou de calç i un llarg etcètera.

 

Vam arribar, giravoltant pels camins, fins al salt de la Blanquera, un lloc esculpit per llepades mil·lenàries de l'aigua i que ara s'elevava majestuós davant nostre. Un lloc esplèndid. 
Finalment vam topar amb la preciosa font del Furadot. Semblava com l'entrada a una cova habitada per ratpenats o potser per monstres de les foscors, no se. La font estava emmarcada en un paratge molt bonic amb unes roques que tenien una textura porosa i un color marró molt peculiar. Ens hi vam poder endinsar i una foscor suau ens va acollir i ens va permetre deixar enrere el mon de la llum per uns instants.
Hi havia una figuera imponent i una heura que tenia un tronc enorme i que s'hi enfilava, es recargolava, s'entortolligava i s'hi aferrava al llarg del seu tronc. La font, per on s'escolava l'aigua fresqueta, estava molt integrada a la paret de roques i tenia com una elevació de pedra grisa per la part de baix i estava rodejada per unes plantes verdes magnífiques de cabells de venus (Adiantum capillus veneris). Allà vam aprofitar per seure i fer un mos. 

Seguíem, com uns nòmades del desert en busca d'oasis, assedegats, desitjosos de més aigua i vam trobar molt aviat la font del Formatget. Hi tenia al davant un plataner que semblava tenir uns 300 anys, molt vell. La font rajava força i el Ramon hi va beure i tot. Jo, secretament, admirava la seva valentia. Anys enrere era tant comú aquest gest...

Vam deixar el bosc temporalment i ens vam plantar davant de l'església romànica de Sant Martí de Mura, del segle XII, amb una creu al davant sobre una elevació de pedra. Mirant amunt es veien unes campanes enormes. A la portalada, al seu timpà, vam distingir-hi la figura de la Verge que sostenia a la falda el Nen en actitud de beneir. A banda i banda hi havien dos àngels amb encensers. Al costat esquerre els Reis Mags seguint l'estel i a l'altre cantó estava Sant Josep recolzat en un bastó acompanyat d'una altra figura. Vam parlar també de la porta i vam considerar si el fet de presentar més panys era sinònim de més qualitat. Aquesta semblava tenir, a primer cop d'ull, tres panys, sense comptar el més actual, molt petitó.
                                         
Tornàvem a creuar la riera de Nespres i a desorientar-nos de nou dins la verdor acollidora. Vam divisar de lluny la font de l'Era i la seva taula circular. De veritat que jo ja en aquest punt, ja no sabia quantes fonts havíem vist. Realment no m'estranya que al camí l'anomenin el camí de les mil fonts. Perds el compte.

Ens va aparèixer en el camí la petitona i bufona ermita de Sant Antoni. Hi havia uns testos amb unes plantes i ens va sorprendre un rètol que hi havia clavat en una d'elles. Ens hi vam atansar curiosos, hi posava: "Si estamos sedientas darnos agua, gracias". Caram! Força ben pensat. Realment les plantes feien patxoca, tot cal dir-ho.
Ens vam tornar a desviar del camí a mà esquerre i vam descobrir l'amagada font del Xesquet. Senzilleta, amb un broc força llarg i un fil d'aigua, malgrat tot.
Les següents fonts em van fer molta gràcia: la font del Rector i la font de l'Escolà, per aquest ordre. La font del Rector semblava una mica inaccessible amb el broc dins d'una bassa força gran. La de l'escolà presentava un arc molt bonic i la vaig trobar molt maca.
Només deixar aquesta font vam descobrir el gorg del Padre. Un lloc idíl·lic, bellíssim, amb un encant especial. Aquí i allà hi veies cascades d'aigua, llocs on banyar-se i espais on seure a reposar. Un lloc meravellós. El sol s'escolava per sobre de la cascada més alta i els seus raigs es precipitaven sobre les aigües cristal·lines, fent la competència a l'aigua que lliscava brillant com fils d'or.
Tot i tornar ara pel mateix camí, em va semblar veure'l des d'una altra perspectiva, el veia diferent i m'hi vaig fixar en dos detalls. 

Un, que estava ple de noguers i dos, que estava ple de papallones. Eren enormes i vistoses, fosques per la part de l'anvers amb unes franges ataronjades molt marcades a les vores. Per la part de sota semblaven tenir el mapa laberíntic del camí de les fonts que acabàvem de fer, intrigant i fantàstic. Feien un soroll gairebé d'ocell al batre les seves ales grandioses. Eren exemplars de papallones de l'arboç (Charaxes jasius). Es creuaven passant pel mig, gairebé xocant contra nosaltres. Estarien fent "hilltoping" (comportament territorial dels mascles)? Les vaig deixar fer, perquè es van posar a clavar les seves espiritrompes dins d'uns excrements frescos.
              
Vam tornar al pàrquing i de nou al camí de corbes fins a casa. Una excursió preciosa per poder gaudir en família. Una multitud de fonts i recons humits ara ens esperen a Mura sempre que vulguem tornar-hi.