diumenge, 21 de març de 2021

Sortida a la serra de Galliners

Sortida circular d'uns 8,5 km per una zona boscosa amb pistes majoritàriament amples, entre Sant Quirze del Vallès i Rubí. Molt aptes per a fer marxa nòrdica.

Aquest matí ens havíem reunit, malgrat el fred inesperat, 17 marxoses i marxosos, disposats a fer la primera sortida de la primavera plegats. Venia gent que feia moltíssim que no vèiem, com la Rosa, el Quim i la Neus.

En uns 15 minuts de cotxe ens vam plantar al pàrquing del costat de l'ermita de sant Feliuet i allà ens vam distribuir ràpidament en grups. Primer aniria el Cisco amb el seu grupet, després una servidora i per últim la Núria.

Sense previ avís, el Cisco ens va ficar bosc endins i en pujada, per un corriolet que es veia clarament que era una drecera. No vam haver d'esperar gaire per veure on ens portava i vam arribar a una estàtua de pedra imponent i enorme del Sagrat Cor. A contrallum apareixia portentosa i s'alçava majestuosa, deixant-nos a tots enlluernats i embadalits.

Vam deixar aquell trasbals òptic de contrallums i vam seguir per una pista ampla que no feia més que pujar i pujar. En alguns indrets, hi havien uns rètols informatius molt interessants amb flora de la zona.

La Núria va aprofitar, aquesta pista tan ample i excepcional, per fer-nos una classe pràctica. Està clar que algunes persones neixen per ensenyar, els veus amb un posat especial quan expliquen allò que els apassiona i els apareix una brillantor màgica als ulls. Vaig quedar molt sorpresa quan vaig adonar-me que la Núria donava explicacions adreçades a tots els nivells. De manera que cadascú, sabent on estava de tècnica, agafava una o altra indicació. Jo vaig definir el meu objectiu i, cadascú amb el seu al cap, vam intentar que la imatge del repte en ment es transformés en un moviment coordinat de braços i cames. Tot un repte!

Aquella pujada inicial ens va fer treure el fred del cos de cop i vam arribar al mirador el pujol Blanc totalment acalorats i desitjosos de treure'ns roba. Aquest seria el punt més alt del nostre recorregut d'avui. Allà mateix vam fer una bonica paradeta per admirar el paisatge que ens envoltava i vam fer unes entranyables fotos de grup.

Les jaquetes gruixudes i els complements varis havien desaparegut dins les motxilles. El potent sol primaveral, la falta de vent i l'acalorament que havíem agafat en la demencial pujadota, van fer que ens trobéssim de meravella amb poca roba i que algunes s'atrevissin, inclús, a posar-se en màniga curta. Ara sí que fèiem patxoca primaveral!

Anàvem de baixada i els ànims van ressorgir, les converses i la joia d'aquella primera sortida dins la nova estació, tot just encetada.

Vam acabar la baixada i vam parar a fer un mos. Amb tant desnivell, moltes persones havien agafat gana i van aparèixer de les motxilles peces de fruita i entrepans deliciosos. Ens vam escampar pel terreny i tothom va poder gaudir del sol i del dia temperat que no ens esperàvem tenir. Fèiem broma de les motxilles enormes que portàvem totes plenes de peces de roba d'abric, ara inútils. Però és que a la muntanya s'ha d'anar sempre preparat. 

Després de la paradeta nutritiva, vam creuar un bassal d'aigua i fang sota la mirada reconfortant del Cisco que ens donava confiança. Sembla mentida com, a vegades, el saber que algú està pendent de tu, t'aporta una calma i una confiança extraordinàries. Això és una qualitat molt important d'un bon guia, a més a més de procurar no perdre't amb tot el grup al darrera, està clar. Amb el Cisco tenim la certesa que les rutes s'han estudiat dies abans sobre el terreny i que coneix perfectament els seus punts més conflictius o difícils. Una garantia d'èxit.

Després de travessar el tràngol humit sota la mirada animosa del nostre estimat guia, vam introduir-nos dins d'una mena de túnel boscós, ombrívol i refrescant. Arbres primets ens rodejaven a dreta i esquerra i creaven un sostre que ens protegia del sol, que s'havia anat animant al llarg del matí. Roures, alzines i algun que altre pinet omplien de palets tot l'entorn, que ara s'havia tornat molt immediat i proper. Semblava mentida com tots aquells troncs prims podien arribar a provocar aquell context ombrívol. La unió fa la força, volia transmetre'ns aquell bosc tan singular atapeït de multitud de tronquets. Ben al contrari que a dalt el mirador on tot eren perspectives distants en l'horitzó i llunyanies extenses. 

El problema era que el bosquet feia pujada, i de valent, i vam suar força. I com si encara fos poc, vam endinsar-nos, encara, per un minúscul corriol, tot just un capil·lar dins aquell bosc de somnis, que ens va fer recordar al nostre camí de la tomba i que ens va dipositar, abruptament, a un caminot de terra que ens va enlluernar de bones a primeres. Havíem assolit de nou la pista ampla, el camí dels monjos. Algunes companyes van agrair l'abraçada del sol.

ꟷ Necessito fer la fotosíntesi! va dir somrient la Neus.

Això em va fer pensar en el que jo necessitava en aquells moments. Em calia més aviat "síntesi" a la meva vida. En explicar-ho vam esclafir totes a riure.

La pujada va continuar amb nosaltres fins ben passada una alzina esplendorosa amb nom i tot. L'alzina de can Barnola. Molts la vam voler abraçar i fer-nos-hi una foto.


Tornàvem a ser en una posició elevada. Era com caminar per un balcó gegantí amb unes vistes del tot espectaculars. Quin indret més bonic! La pista planera va reactivar de nou les converses, sempre tant meravelloses. L'energia del grup és brutal. Si no l'heu tastada mai, veniu un dia i la Núria us cedeix uns bastons del club.

Vam desviar-nos a mà esquerra per no passar de nou pel mirador i tornar al punt de partida a través d'un altre camí paral·lel al de l'anada. I permeteu-me aquí un breu incís, que si no ho dic rebento, això és una altra qualitat d'un magnífic guia. Algú ho havia de dir. ;-)

Així que, ja en plena baixada, vam arribar en un tres i no res a l'ermita de sant Feliuet i vaig descobrir que també hi havia una font amb el mateix nom, al davant. Hi havia exposades dues imatges, la de nostra senyora de la Cabeza i la de la mare de Déu de Montserrat.

Vam formar un cercle immens per fer els estiraments. La Núria ens va guiar en els moviments que havíem de fer. I aleshores va passar una cosa increïble. Una d'aquelles il·lusions màgiques que no t'esperes i que et marquen el dia i te l'omplen de joia i alegria. El cercle va començar a vibrar i a omplir-se d'energia. Cada moviment generava uns comentaris, uns gestos, unes bromes, unes rialles entre nosaltres, que ens feien sentir una connexió molt bonica i forta. En un moment determinat, estàvem estirant la cintura amb un braç aixecat cap a un costat, quan dos ciclistes van creuar el cercle d'energia. El primer va passar massa de pressa i se li va escapar només una rialleta, però el segon, va quedar atrapat en el cercle energètic i va estirar el braç cap a un costat, com estàvem fent tots en aquell moment. Només la inèrcia de la bicicleta va fer que sortís d'aquella esfera màgica i quan amb un clac gairebé audible, es va desenganxar de l'intens feix espurnejant, l'encanteri va desaparèixer. Però a nosaltres, l'incident, ens va deixar rient per una bona estona.

Benvinguda primavera!


diumenge, 7 de març de 2021

Sortida circular passant per can Boixeres, la masia de can Boada de les Parentes i el camí de l'alzinar.

Sortida pels voltants de Viladecavalls, sota la pluja i el sol. 11,6 quilòmetres per pistes molt aptes per a la marxa nòrdica i amb uns 323 m de desnivell.

Aquest matí teníem previst fer la ruta de les rieres. Però els astres es van alinear d'una manera que vam haver de pensar a corre cuita una alternativa. Així que a les 8 del matí el WhatsApp de la comissió de sortides treia fum de missatges amunt i avall, fins que vam consensuar, "in extremis", una solució alternativa.

Ens vam reunir en el pàrquing de les orenetes una bona colla. Els caps de grup de seguida ens vam posar en activitat: L'Esther va repartir gomets de colors, el Cisco va començar a passar llista, per si calia esperar algú i jo vaig posar-me a mesurar la temperatura a tothom. El dia era gris i fresquet i ja queia alguna goteta.

De seguida que vam tenir-ho tot organitzat vam sortir. Avui comptàvem amb la presència de la Bego i la Taki. Del grup més novell van venir la Pepi, l'Andrés i la Núria G. i també va venir a estrenar-se al club (que no a l'esport de la marxa nòrdica) la Cristina, que venia expressament des de Sabadell. De fet em va ensenyar, molt orgullosa, les seves desgastades dragoneres. Se la veia amb moltes ganes de marxa, quina energia que desprenia! La força del seu ànim em va arribar amb tanta intensitat, que em va alegrar l'esperit de cop, com quan una onada trapella et refresca de sobte els peus a la sorra calenta de la platja.

Primer va sortir el grup del Cisco, després el de l'Esther i després el meu. Tots acolorits per uns gomets que vam enganxar a consciència a les nostres jaquetes.

No portàvem ni mig camí en direcció a l'estació de la Renfe que ja plovia força, així que vam aprofitar per treure'ns alguna capa i substituir-la per uns impermeables. Alguns es posaven les caputxes i d'altres preferien anar sense, és curiós, perquè plovia igual per a tots. Això em va fer pensar en les diferències que tenim tots afrontant els daltabaixos que ens presenta la vida. Segons el filtre de les nostres ulleres, podem veure la realitat i interpretar-la de moltes maneres diferents. Es tracta, doncs, d'agafar sempre les ulleres transparents i no les que ho pinten tot de drama o problema. Treballar-se les ulleres és feina de per vida.

La cosa és que seguia plovent i, malgrat tot, el grup no va patir cap baixa per aquest contratemps.

ꟷ Si no hagués estat perquè he quedat amb vosaltres, jo avui em sembla que no hauria sortit, ꟷ deia al meu grup.

Aleshores vam riure, perquè era justament el què secretament tots estàvem pensant. És ben cert que el grup ens dóna forces per fer coses que si estiguéssim sols segurament no faríem, i això jo ho trobo molt bonic.

Entre la pluja, la humitat i el pendent descomunal del principi, semblàvem un grup de cargols pujant muntanya amunt en busca de vegetació comestible.



Un cop arribats a Sant Lluís ens vam disposar a treure els tacs dels bastons i aleshores vaig sentir una cosa molt especial. Hi havia força gent que estrenava bastons i una acció tan habitual com aquesta, va carregar-se d'emotivitat al ser el primer cop que les puntes dels seus bastons tocaven el terra. La primera vegada és especial, oi? Quin privilegi poder compartir la seva emoció. Un cop van començar a emetre el seu clic clic, vaig adonar-me que la nota que desprenien era diferent. Vam mirar encuriosits la composició dels bastons. Els meus tenien un 50% de carboni i eren regulables i els seus, estaven fets de carboni al 100% i eren fixes, tots d'una peça molt esvelta, elegant i fosca. Vaig gaudir molt del soroll dels seus bastons, que com un cant a dues veus, es solapaven al clic clic dels meus.

Vam arribar, després de suar de valent, al primer punt de parada. L'encreuament de les tres roques. Allà ens vam reajustar les capes. Qui no portava impermeable estava mullat, però qui en portava també. Així que no vam parar gaire estona per no agafar fred. En treure'm el meu impermeable vaig adonar-me que ara tenia el meu gomet verd enganxat a la dragonera. No em pregunteu com hi havia arribat, però allà estava, inconfusible i enganxat rabiosament al teixit negre, d'on, tot cal dir-ho, hi destacava molt més que on jo l'havia enganxat abans de sortir. Havia deixat de ploure i això havia semblat rentar una mica l'ambient d'aquell polsim del desert que hem tingut tota la setmana a l'atmosfera i que ho havia deixat tot polsegós i borrós. Ara podíem gaudir dels colors verds del bosc que ens envoltava amb més nitidesa.

En un determinat moment i quan ja sentíem els lladrucs poderosos de l'enorme mastí de la masia propera, va formar-se un cercle al voltant d'alguna cosa que hi havia a la vora del camí. L'Imma ens va assenyalar de seguida del què es tractava, veient les nostres mirades carregades de curiositat. Enfilat a sobre d'una roca enorme, a manera de pedestal, hi havia un romaní florit. Aquest fet podria semblar banal, si no fos perquè la roca en qüestió, no presentava cap zona, aparentment habitable, per a un romaní de les dimensions i vigor que teníem al davant. Aquest arbust era una meravella de la natura, un exemple de perseverança i actitud positiva. Havia pogut sorgir en unes condicions del tot adverses, on ningú hagués pogut pensar que allà hi pogués aparèixer res de res. Es mostrava sense complexes, una planta preciosa, com un petit bonsai, digna i carregada de bellesa i experiència d'anys.

Vam arribar a la masia de can Boada de les Parentes. Allà vam aprofitar per fer algunes fotos boniques. I mentre em treia els bastons de les dragoneres per poder fer una foto a l'altre grup, quelcom em va esglaiar. Ja no tenia el gomet a la dragonera, sinó que havia "saltat" màgicament fins al mateix bastó, on ja més arrugat, però amb molta força encara, s'havia entestat a aferrar-se. Renoi amb el gomet aquest!


Vam sortejar la pujadeta després de la masia i vam fer esment, al passar-hi, al lloc on es sol posar el pessebre, pels volts de Nadal, i que tots havíem vist també en fotos.

Vam baixar fins al poble, amb un sol tímid que havia sortit, jo crec que expressament, a veure què fèiem. Un cop a la petita placeta triangular de davant del pàrquing vam fer els estiraments i vam poder copsar l'entusiasme dels nous membres que ja són part de la nostra família de marxa, del nostre estimat club. Benvinguts i benvingudes!

A casa, vaig estar buscant, sense dir res a ningú, amb una sensació estranya, gairebé com d'urgència, el meu gomet i... no us diré on era aquest cop...

diumenge, 21 de febrer de 2021

Sortida als voltants de can Xercavins

Sortida per l'entorn natural de Rubí a través dels camins dels voltants de la masia de can Xercavins. Sortida esplèndida per la pràctica de la marxa nòrdica amb poc desnivell (163m) i uns 9 quilòmetres i mig de recorregut.

Avui vam reunir-nos, en grupets reduïts, uns vint marxosos amb moltes ganes de caminar. Va ser un encert que l'Esther repartís uns adhesius en forma d'estrelleta, de diferents tonalitats, perquè cada grup tingués el seu color distintiu, a mode de recordatori i d'ancoratge. Cada colla estaria separada de la resta i tindria un cap de grup, formant una taca de color i creant, entre tots, un arc de Sant Martí serpentejant i obstinat a recórrer camins, tot omplint-los de colors.

Vam deixar els cotxes en la zona de pàrquing de can Xercavins i vam revisar, com sempre fem, la temperatura de tothom. Avui hi havia un grup format per quatre persones que acabaven d'iniciar-se en la marxa nòrdica. Tenien aquella emoció dels primers dies, quan encara no saps si seràs capaç de seguir el grup, o si et cansaràs molt o, inseriu aquí, totes les pors que tenim quan fem una activitat esportiva nova en un grup que ja porta un cert rodatge. El tema amb la marxa nòrdica, i permeteu-me l'incís, és que no importa el nivell ni l'edat que tinguis, ja que és inclusiva i permet gaudir-ne a tothom des del primer dia. I de cop, em va venir a la ment, per raons inexplicables, l'esport de l'esquí alpí. I aleshores vaig imaginar-me, fugaçment, com en un somni, un grup ja avesat baixant per una pista blava, mentre jo, principiant total, em precipitava muntanya avall, incapaç de fer ni un miserable viratge sense estimbar-me. Vaig sortir d'aquella escena imaginària rapidíssimament i em vaig alegrar enormement que la marxa nòrdica no fos així amb les persones que comencen.

Vam anar sortint per colors i esglaonadament, primer el grup del Cisco, després el de l'Esther, després el meu i per últim el grup dels més novells. Cadascú amb el seu cap de grup, que es preocupava, a parts iguals, que ningú s'extraviés dins del seu color, de seguir la taca de color que tenien al davant i que alhora fossin seguits pel grup del darrera seu, tot un repte.

Unes pistes amplíssimes i llarguíssimes ens van rebre i ens van portar dins de prats llaurats extensíssims i d'amplades de terreny que no ens tenen acostumats els boscos dels voltants del nostre poble de Viladecavalls. Els bastons van començar a produir el seu clic clic característic i vam omplir de colors estrellats el paisatge de les rodalies de Rubí, la ciutat amfitriona. Passàvem al costat d'horts i d'ametllers florits. L'aire era suau, gairebé càlid i un ventet lleuger et recordava la vinguda de la primavera, tot i estar encara al mes de febrer.





Els nostre camí recorria un circuit estudiat prèviament pel Cisco, el nostre guia. Els caps de grup mantenien les distàncies i el nombre d'integrants de l'equip. Estàvem molt coordinats i el primer i l'últim grup portaven uns walkie talkie. Els principiants suaven la cansalada, si em permeteu l'expressió i, jo que anava al grup del seu davant, quan els havia d'esperar en algun trencall del camí, em fixava que cada cop tenien més traça i se'ls veia gaudir de valent amb la seva implicada cap de grup i mestre. Vam passar davant la Masia de Can Ramoneda, un lloc de color entre ocre i mostassa on s'hi festegen celebracions.

Quan ja portàvem una hora i escacs, vam baixar per un camí fent ziga-zagues on vam saludar-nos efusivament amb els altres grups que, degut a l'angulació del camí en forma de lletra Z, els teníem més a tocar que mai. El bon humor sempre ens acompanya de marxa, sempre. Al final del serpentejant camí, a baix de tot, vam parar, separats per colors, a fer un petit mos en un indret a tocar les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat.



I aleshores, en reprendre novament la ruta, vam endinsar-nos per un caminoi que semblava poca cosa, però que estava envoltat d'un paradís paisatgístic fantàstic. Quantes vegades ens ha passat, que les coses que d'entrada ens semblaven aparentment insignificants, després ens han aportat experiències extraordinàries?

Seguint aquell traçat amb prou feines dibuixat en el terreny, vam trobar el que tothom havia estat desitjant, secretament, en el seu subconscient. Era un petit corriol que serpentejava, molt humit, entre parets d'un terreny més elevat i que feia que ens sentíssim petits. Nosaltres, com unes gotetes d'aigua insignificants en una llera mig buida anàvem omplint de colors i joia aquell minúscul curs fluvial prodigiós. Els arbres ens semblaven, des d'aquesta perspectiva, enormes. Recorríem el sender embadalits, admirant la natura que, per fi, s'havia decidit engolir-nos, desitjosos de la seva abraçada poderosament carregada d'energia. Com unes petites bateries ens vam anar recarregant i se sentien exclamacions quan algú hi descobria, en aquell sotrac del terreny, alguna soca amb formes estranyes, algun tronc mostrant les seves anyelles de vida o algunes arrels al descobert. Punts liles van anar omplint-nos els laterals del camí, com senyals esperançadores de la primavera esdevenidora. Eren violetes, menudes, amb moltes fulles verdes i amb les seves flors inconfusibles del color internacional per la igualtat de drets i del feminisme.
Vam arribar a l'ermita de Sant Muç que té els seus orígens al segle XIV (1307). L'Esther va delectar-nos amb les seves explicacions i vam descobrir que s'hi celebrara una festivitat molt interessant. En el segle XIX es van fer nombrosos aplecs dels Xatos de Sant Muç, originaris del Raval de Barcelona (on el sant tenia una capella a l'Hospital de la Santa Creu). Sortien des del portal de l'Àngel i caminaven tota la nit en una mena de processó molt peculiar, fins arribar a Rubí a la matinada. El singular seguici, només format per homes, estava encapçalat per l'abanderat i el seguien homes amb estris de fusta de gran tamany (culleres, forquilles,...) i finalment seguien carros amb menjar. El camí el feien cantant i tocant instruments. Actualment és una festivitat de Rubí que es celebra per Pasqua.




A continuació, vam trobar la font de Sant Muç. Una font envoltada de gent molt ocupada restaurant els voltants. Es veia moltíssima activitat de mans treballant amb un mateix objectiu, dones, homes de totes les edats i jovent també. Feien goig de veure i no vam poder evitar entaular conversa.


Vam continuar el nostre camí a bon ritme i vam poder gaudir d'un matí esplèndid, més propi de primavera, i els companys amb menys experiència van poder gaudir de la jornada com la resta del grup.
I no només ho dic jo, se'ls reflectia a la cara. Lluïen com el sol que ens havia mancat en tota la sortida. Ells van ser la llum d'aquell matí, se'ns dubte. I a ells i a elles, pel seu valor i actitud, els hi dedico aquest petit relat.

diumenge, 17 de gener de 2021

Sortida als turons de Viladecavalls

Sortida als turons de la Barrumbina, de les Bassotes i de les Guixeres, passant pel Coll de Can Margarit i la masia de Can Boada de les Parentes, per culminar un dia tremendament assolellat i ventós, però no tant fred com en altres sortides d'aquest hivern. Una marxa exigent d'uns 10 quilòmetres i gairebé 400 metres de desnivell amb unes vistes excepcionals.

Avui havíem quedat una bona colla, puntuals, a les 8:45. Ens vam reunir al pàrquing de terra de davant del centre cívic de Can Corbera vint marxosos i un quadrúpede, l'Strand, que tenia moltíssimes ganes de córrer. Qui més qui menys va tenir alguna vegada l'inquiet labrador passant, com una exhalació, pel seu costat.

Vam distribuir-nos formant grups i com si fóssim unes notes ajustant-se al compàs dins d'un pentagrama gegant, vam compassar-nos al ritme just darrera de la clau de sol (el dia esplèndid que feia) i cadascú va produir la seva nota característica, en el seu lloc del pentagrama, creant-se una tonada carregada de força i amb un "tempo prestissimo", tot i començar encarant una pujada considerable. Una melodia única, que es va escampar més enllà, entre la boscúria que ens rodejava, i que es feia inoblidable, perquè et calava per dintre i et renovava, fen-te sentir part d'un tot i partícip d'una peça sonora que t'omplia de propòsit i sentit, a cada passa.

El primer turó a assolir va ser el de la Barrumbina. El dia abans, jo havia fet el petit tram des del pàrquing fins al turó, tot seguint un fragment d'un track més llarg que havia fet el grup de corredors, per intentar aportar un camí alternatiu a la carretera. Era una camí de bosc costerut però molt bonic i que moltes no coneixien.

De fet, coincidíem totes en una cosa. Tot i caminar al costat del poble, sempre trobàvem indrets que no havíem recorregut mai, i els que coneixíem, no ens cansàvem de recorre'ls. I és que Viladecavalls és un poble privilegiat en aquest sentit, ja que a peu de casa pots accedir al bosc i a la natura que ens envolta.


El caminet boscós, atapeït de natura i esquitxat de roques gegantines, que et feien rumiar com havia estat possible que haguessin arribat fins allà, no et feia sospitar el més mínim de les inesperades vistes que ens van impressionar les retines, només arribar. Un seguit de roques colossals estaven disposades a dalt del turó de la Barrumbina, com volent despuntar de la verdor dels voltants, creant una petita i valenta illa, enmig de l'oceà de verdor.

Després de donar una ullada a un pessebre, muntat amb cura, sota d'una de les penyes enormes, vam anar pujant per grupets als grenys més alts, que afloraven per sobre la superfície boscosa, rebel·lant-nos unes vistes sobtades que ens van colpir, com una onada fresca i imprevista. Un pal de fusta marcava el punt més elevat i, just al costat, una vasta escletxa et feia sentir petit, en pressentir les forces que en milions d'anys haurien esculpit aquelles formes.

 

Vam agafar aire i ens vam tornar a submergir en l'espessor verdosa del bosc amb pedres misterioses escampades. Ara de baixada, vam anar amb compte, trampejant totes les petites dificultats del camí. 

En arribar al punt on ens vam trobar el forn Riscal, vam fer una parada on l'Esther ens va donar unes explicacions dels usos i de la història de l'indret. Havia estat un forn de calç permanent que convertia la pedra calcària dels voltants en calç viva, a partir de la combustió da la fusta dels boscos propers i on s'assolien unes temperatures d'uns mil graus. Aquest procés portava uns 10-15 dies i normalment estava actiu a l'estiu, quan la fusta estava més seca. La calç viva tenia múltiples usos.

Després d'aquella interessant explicació, vam tornar a pujar fins arribar al turó de les Bassotes. Els bastons de marxa nòrdica ens van ser de gran utilitat. De nou les vistes ens van captivar. Era un cim amb un estimball vertiginós i unes vistes del poble de Viladecavalls i de Sant Lluís de Rístol excel·lents. Els sostres d'algunes fàbriques i també d'alguns cotxes lluïen fent pampallugues, com si fossin petites estrelles espurnejants.

El següent cim va ser el de les Guixeres, el punt més elevat del nostre recorregut d'avui. I d'allà vam anar baixant, amb el grup més allargassat que mai, cadascú al seu ritme, tot gaudint de l'aparició de Montserrat, just davant nostre.

Aleshores, mentre baixava, em vaig adonar que alguna cosa passava. Una sensació de neguit em va començar a envair el cos i l'ànima. Què era? Com llegint-me els pensaments, es va acostar el Joan Anton i em va fer veure allò que m'estava inquietant. Ens vam fixar en unes branques seques, color gris lluna que teníem al voltant. El grup ens esperava fent un mos al coll de Can Margarit i vam poder entretenir-nos una mica. Aquell panorama semblava més propi de Halloween! Només faltaven les teranyines i els esquelets. Què redimonis ha passat aquí? On han anat totes les fulles verdes? Qui havia pintat aquest paisatge de desolació i de tenebres? Tot allò ho havia provocat una eruga invasora (Cydalima perspectalis) originària d'Àsia i que estava estenent-se pels nostres boscos de forma alarmant, provocant molts estralls. Al principi no reconeixia la planta que havia estat víctima d'aquella ferotge carnisseria. Però algunes fulles, inútils, que intentaven rebrotar enmig d'aquella massacre de verdor, ens van fer adonar que es tractava d'arbustos de boix (Buxus sempervirens). No m'ho podia (o volia) creure. El boix és una planta feta per irradiar la seva verdor peculiar TOT L'ANY. El seu nom llatí ja ho diu sempervirens, sempre verd. Una ràbia continguda em va envair i una tristor em va aclaparar l'ànima. Allà on em portava la vista, tot era desnerit i color de cendra. Semblava que ens trobéssim en un altre planeta, on no existien els colors.

Vam arribar al Coll de Can Margarit on el grup ens esperava, aliè a l'esfereïdora troballa. L'Esther ens va explicar una mica sobre el centre de tractament de residus (CTR Vallés Occidental), ara planta de reciclatge, però que abans havia estat un abocador descontrolat. Aprofitant que havia estat feia poc l'aniversari del Cisco, en un moment i secretament, ens vam organitzar per cantar-li i això va tornar a pujar els ànims. Aleshores vaig veure, cosa ridícula, ja ho sé, una fulleta allargada que volava sobre nostre. El vent no la feia caure i allà es quedava, fent saltirons, com si la gravetat no funcionés per aquella partícula verda. La Roser, amiga de la màgia, va començar a dir "Tiki, tiki, tik", i em va recordar, per uns moments als gats, quan en veure una mosca, comencen a fer uns sorollets estranys. Serien les seves paraules màgiques? Vam esclatar a riure les dues, per diferents raons. Va ser molt divertit intentar que les altres veiessin el minúscul bri màgic penjat d'un fil transparent, perquè no sabien ben bé on enfocar la vista.

L'Eva, mentrestant, s'estava embolicant professionalment el seu turmell usant la tècnica del taping, una mena d'embenat-enganxina de colors llampants. Però resulta que la Roser em va dir que el "Tapping" era una tècnica originària de la medicina tradicional xinesa i que a través d'uns copets suaus en punts claus del cos, es podia restablir el desequilibri energètic que les emocions negatives ens causen, així dit amb poques paraules. I jo que em pensava que el tapping era només aquella tècnica antiga dels instruments de corda en la qual es pressionen les cordes amb els dits sobre el màstil de l'instrument, fent sonar les notes! Quina descoberta, oi?

Vam deixar el Coll de Can Margarit recarregats pel sol, per una pista ampla, acompanyats pel vent i en direcció al Solell de Can Margarit. Allà hi havia unes pedrotes enormes, que em van recordar a les del turó de la Barrumbina i que em van fer sorgir, de nou, un reguitzell de preguntes. El mar, al fons, guspirejava, emetent llum pròpia, fulgurant, sempre atraient.

La pista ample es va convertir en una tartera plena de pedres i vam seguir baixant amb molt de compte. 

De seguida vam trobar-nos un petit forn de calç a mà esquerre, una mica amagat. I a continuació ens vam desviar per un petit camí, amb prou feines visible, a mà esquerre. De cop i volta vam notar que estàvem pujant de nou, com si s'hagués canviat de sobte d'idea i ara s'hagués decidit pujar al Ros. Tothom va fer veure al Cisco, de diverses maneres, els seus dubtes. El Cisco, pensatiu i sense apartar els ulls del track del mòbil, va sortir disparat en totes direccions, buscant una solució.

Espereu un moment! va afegir, convincent, amb una veu profunda i dolça.

És per aquí! va dir, tot comprovant la direcció del track que seguia.

Es veu que els creadors del track que seguíem havien passat per una petita drecera amb una baixada més pròpia d'un barranc que d'un camí i que tothom, en veure-la, es va negar en rotund a passar-hi, servidora inclosa. Algunes havíem vist, casualment, un altre petit camí no feia gaire. Així que el Cisco, perdut per un moment i confiant en el grup, es va deixar guiar uns metres, fins que, en veure el sender que indicàvem, se li va il·luminar la cara i de nou es va posar en mode guia convençut. Aquest petit incident em va fer recordar el nostre estimat Ramon i les aventures, sempre imprevistes però molt engrescadores, amb ell com a guia.

De nou en el bon camí i de baixada, vam arribar d'una revolada a la masia de Can Boada de les Parentes. A una bona distància de la seva façana principal ens vam aturar al sol per escoltar, no els lladrucs del gegantí gos de la casa sinó les explicacions molt interessants i enriquidores de l'Esther. La masia tenia tres plantes, la inferior, mig soterrada, estava reservada a la part de la feina del camp i la bodega, la planta baixa era la cuina i el menjador i la de dalt l'ocupaven els dormitoris. Durant un temps es va dir masia Castany.

Vam deixar la masia per trobar-nos amb una inesperada pujada. Però que no anàvem ja de baixada? I és que a vegades la vida et porta coses imprevistes. En el següent encreuament de camins vam veure una fita de pedra amb el nom de masia Castany, com ens havia indicat l'Esther. Des d'allà ens vam dirigir cap a la dreta on ens vam topar amb el petit pessebre on, al llarg d'aquestes festes de Nadal, el grup ha compartit les seves fotos amb el petit naixement, que augmentava en figuretes regularment. Ens vam fer les darreres fotos en petits grupets i ja vam enfilar l'últim tram de la sortida fins al camí de l'alzinar

En total 10 quilòmetres de bonics camins amb un desnivell no gens menyspreable de gairebé 400 metres i un dia radiant tot i el fort vent que ens va acompanyar, incansable, al nostre voltant.

*En referència a la plaga del boix, es va donar l'avís a l'Ajuntament de Viladecavalls. Ja en coneixien la seva presència al nostre municipi.