Sortida als turons de Viladecavalls

Sortida als turons de la Barrumbina, de les Bassotes i de les Guixeres, passant pel Coll de Can Margarit i la masia de Can Boada de les Parentes, per culminar un dia tremendament assolellat i ventós, però no tant fred com en altres sortides d'aquest hivern. Una marxa exigent d'uns 10 quilòmetres i gairebé 400 metres de desnivell amb unes vistes excepcionals.

Avui havíem quedat una bona colla, puntuals, a les 8:45. Ens vam reunir al pàrquing de terra de davant del centre cívic de Can Corbera vint marxosos i un quadrúpede, l'Strand, que tenia moltíssimes ganes de córrer. Qui més qui menys va tenir alguna vegada l'inquiet labrador passant, com una exhalació, pel seu costat.

Vam distribuir-nos formant grups i com si fóssim unes notes ajustant-se al compàs dins d'un pentagrama gegant, vam compassar-nos al ritme just darrera de la clau de sol (el dia esplèndid que feia) i cadascú va produir la seva nota característica, en el seu lloc del pentagrama, creant-se una tonada carregada de força i amb un "tempo prestissimo", tot i començar encarant una pujada considerable. Una melodia única, que es va escampar més enllà, entre la boscúria que ens rodejava, i que es feia inoblidable, perquè et calava per dintre i et renovava, fen-te sentir part d'un tot i partícip d'una peça sonora que t'omplia de propòsit i sentit, a cada passa.

El primer turó a assolir va ser el de la Barrumbina. El dia abans, jo havia fet el petit tram des del pàrquing fins al turó, tot seguint un fragment d'un track més llarg que havia fet el grup de corredors, per intentar aportar un camí alternatiu a la carretera. Era una camí de bosc costerut però molt bonic i que moltes no coneixien.

De fet, coincidíem totes en una cosa. Tot i caminar al costat del poble, sempre trobàvem indrets que no havíem recorregut mai, i els que coneixíem, no ens cansàvem de recorre'ls. I és que Viladecavalls és un poble privilegiat en aquest sentit, ja que a peu de casa pots accedir al bosc i a la natura que ens envolta.

El caminet boscós, atapeït de natura i esquitxat de roques gegantines, que et feien rumiar com havia estat possible que haguessin arribat fins allà, no et feia sospitar el més mínim de les inesperades vistes que ens van impressionar les retines, només arribar. Un seguit de roques colossals estaven disposades a dalt del turó de la Barrumbina, com volent despuntar de la verdor dels voltants, creant una petita i valenta illa, enmig de l'oceà de verdor.

Després de donar una ullada a un pessebre, muntat amb cura, sota d'una de les penyes enormes, vam anar pujant per grupets als grenys més alts, que afloraven per sobre la superfície boscosa, rebel·lant-nos unes vistes sobtades que ens van colpir, com una onada fresca i imprevista. Un pal de fusta marcava el punt més elevat i, just al costat, una vasta escletxa et feia sentir petit, en pressentir les forces que en milions d'anys haurien esculpit aquelles formes.

 

Vam agafar aire i ens vam tornar a submergir en l'espessor verdosa del bosc amb pedres misterioses escampades. Ara de baixada, vam anar amb compte, trampejant totes les petites dificultats del camí. 

En arribar al punt on ens vam trobar el forn Riscal, vam fer una parada on l'Esther ens va donar unes explicacions dels usos i de la història de l'indret. Havia estat un forn de calç permanent que convertia la pedra calcària dels voltants en calç viva, a partir de la combustió da la fusta dels boscos propers i on s'assolien unes temperatures d'uns mil graus. Aquest procés portava uns 10-15 dies i normalment estava actiu a l'estiu, quan la fusta estava més seca. La calç viva tenia múltiples usos.

Després d'aquella interessant explicació, vam tornar a pujar fins arribar al turó de les Bassotes. Els bastons de marxa nòrdica ens van ser de gran utilitat. De nou les vistes ens van captivar. Era un cim amb un estimball vertiginós i unes vistes del poble de Viladecavalls i de Sant Lluís de Rístol excel·lents. Els sostres d'algunes fàbriques i també d'alguns cotxes lluïen fent pampallugues, com si fossin petites estrelles espurnejants.

El següent cim va ser el de les Guixeres, el punt més elevat del nostre recorregut d'avui. I d'allà vam anar baixant, amb el grup més allargassat que mai, cadascú al seu ritme, tot gaudint de l'aparició de Montserrat, just davant nostre.

Aleshores, mentre baixava, em vaig adonar que alguna cosa passava. Una sensació de neguit em va començar a envair el cos i l'ànima. Què era? Com llegint-me els pensaments, es va acostar el Joan Anton i em va fer veure allò que m'estava inquietant. Ens vam fixar en unes branques seques, color gris lluna que teníem al voltant. El grup ens esperava fent un mos al coll de Can Margarit i vam poder entretenir-nos una mica. Aquell panorama semblava més propi de Halloween! Només faltaven les teranyines i els esquelets. Què redimonis ha passat aquí? On han anat totes les fulles verdes? Qui havia pintat aquest paisatge de desolació i de tenebres? Tot allò ho havia provocat una eruga invasora (Cydalima perspectalis) originària d'Àsia i que estava estenent-se pels nostres boscos de forma alarmant, provocant molts estralls. Al principi no reconeixia la planta que havia estat víctima d'aquella ferotge carnisseria. Però algunes fulles, inútils, que intentaven rebrotar enmig d'aquella massacre de verdor, ens van fer adonar que es tractava d'arbustos de boix (Buxus sempervirens). No m'ho podia (o volia) creure. El boix és una planta feta per irradiar la seva verdor peculiar TOT L'ANY. El seu nom llatí ja ho diu sempervirens, sempre verd. Una ràbia continguda em va envair i una tristor em va aclaparar l'ànima. Allà on em portava la vista, tot era desnerit i color de cendra. Semblava que ens trobéssim en un altre planeta, on no existien els colors.

Vam arribar al Coll de Can Margarit on el grup ens esperava, aliè a l'esfereïdora troballa. L'Esther ens va explicar una mica sobre el centre de tractament de residus (CTR Vallés Occidental), ara planta de reciclatge, però que abans havia estat un abocador descontrolat. Aprofitant que havia estat feia poc l'aniversari del Cisco, en un moment i secretament, ens vam organitzar per cantar-li i això va tornar a pujar els ànims. Aleshores vaig veure, cosa ridícula, ja ho sé, una fulleta allargada que volava sobre nostre. El vent no la feia caure i allà es quedava, fent saltirons, com si la gravetat no funcionés per aquella partícula verda. La Roser, amiga de la màgia, va començar a dir "Tiki, tiki, tik", i em va recordar, per uns moments als gats, quan en veure una mosca, comencen a fer uns sorollets estranys. Serien les seves paraules màgiques? Vam esclatar a riure les dues, per diferents raons. Va ser molt divertit intentar que les altres veiessin el minúscul bri màgic penjat d'un fil transparent, perquè no sabien ben bé on enfocar la vista.

L'Eva, mentrestant, s'estava embolicant professionalment el seu turmell usant la tècnica del taping, una mena d'embenat-enganxina de colors llampants. Però resulta que la Roser em va dir que el "Tapping" era una tècnica originària de la medicina tradicional xinesa i que a través d'uns copets suaus en punts claus del cos, es podia restablir el desequilibri energètic que les emocions negatives ens causen, així dit amb poques paraules. I jo que em pensava que el tapping era només aquella tècnica antiga dels instruments de corda en la qual es pressionen les cordes amb els dits sobre el màstil de l'instrument, fent sonar les notes! Quina descoberta, oi?

Vam deixar el Coll de Can Margarit recarregats pel sol, per una pista ampla, acompanyats pel vent i en direcció al Solell de Can Margarit. Allà hi havia unes pedrotes enormes, que em van recordar a les del turó de la Barrumbina i que em van fer sorgir, de nou, un reguitzell de preguntes. El mar, al fons, guspirejava, emetent llum pròpia, fulgurant, sempre atraient.

La pista ample es va convertir en una tartera plena de pedres i vam seguir baixant amb molt de compte. 

De seguida vam trobar-nos un petit forn de calç a mà esquerre, una mica amagat. I a continuació ens vam desviar per un petit camí, amb prou feines visible, a mà esquerre. De cop i volta vam notar que estàvem pujant de nou, com si s'hagués canviat de sobte d'idea i ara s'hagués decidit pujar al Ros. Tothom va fer veure al Cisco, de diverses maneres, els seus dubtes. El Cisco, pensatiu i sense apartar els ulls del track del mòbil, va sortir disparat en totes direccions, buscant una solució.

ꟷ Espereu un moment! va afegir, convincent, amb una veu profunda i dolça.

ꟷ És per aquí! va dir, tot comprovant la direcció del track que seguia.

Es veu que els creadors del track que seguíem havien passat per una petita drecera amb una baixada més pròpia d'un barranc que d'un camí i que tothom, en veure-la, es va negar en rotund a passar-hi, servidora inclosa. Algunes havíem vist, casualment, un altre petit camí no feia gaire. Així que el Cisco, perdut per un moment i confiant en el grup, es va deixar guiar uns metres, fins que, en veure el sender que indicàvem, se li va il·luminar la cara i de nou es va posar en mode guia convençut. Aquest petit incident em va fer recordar el nostre estimat Ramon i les aventures, sempre imprevistes però molt engrescadores, amb ell com a guia.

De nou en el bon camí i de baixada, vam arribar d'una revolada a la masia de Can Boada de les Parentes. A una bona distància de la seva façana principal ens vam aturar al sol per escoltar, no els lladrucs del gegantí gos de la casa sinó les explicacions molt interessants i enriquidores de l'Esther. La masia tenia tres plantes, la inferior, mig soterrada, estava reservada a la part de la feina del camp i la bodega, la planta baixa era la cuina i el menjador i la de dalt l'ocupaven els dormitoris. Durant un temps es va dir masia Castany.

Vam deixar la masia per trobar-nos amb una inesperada pujada. Però que no anàvem ja de baixada? I és que a vegades la vida et porta coses imprevistes. En el següent encreuament de camins vam veure una fita de pedra amb el nom de masia Castany, com ens havia indicat l'Esther. Des d'allà ens vam dirigir cap a la dreta on ens vam topar amb el petit pessebre on, al llarg d'aquestes festes de Nadal, el grup ha compartit les seves fotos amb el petit naixement, que augmentava en figuretes regularment. Ens vam fer les darreres fotos en petits grupets i ja vam enfilar l'últim tram de la sortida fins al camí de l'alzinar. 

En total 10 quilòmetres de bonics camins amb un desnivell no gens menyspreable de gairebé 400 metres i un dia radiant tot i el fort vent que ens va acompanyar, incansable, al nostre voltant.

*En referència a la plaga del boix, es va donar l'avís a l'Ajuntament de Viladecavalls. Ja en coneixien la seva presència al nostre municipi.

Sortida a la creu de Saba 2021

Primera sortida de l'any a l'emblemàtic cim de la Creu de Saba. A la tornada pugem a Sant Pere Sacama i culminem així un matí ventós, de rigorós fred i vistes impressionants.

Havíem quedat, amb un grau sobre zero que feia, a les 8:30 del matí al pàrquing de les orenetes. Vam fer un petit recorregut amb els cotxes per la carretera d'Olesa B-120 fins al primer camí que trobes, just després de l'encreuament que et portaria a Vacarisses. Allà vam deixar els cotxes, vam desplegar els bastons i les ganes de desitjar-nos bon any i saludar les companyes que feia temps que no vèiem, com l'Eva. La Dominika ens va indicar, de seguida, que havíem de treure els tacs dels bastons i així ho vam fer, obedients.

Ja només començar ens vam trobar amb una llarga i escarpada pujada, que va posar a prova les nostres ganes de xerrar entre nosaltres. En el primer trencant, per on desembocava el camí de tornada, vam fer una merescuda paradeta i ens vam treure capes de roba. I de pas, vam aprofitar per fer algunes fotos.

La jornada havia despuntat radiant i glaçada, típica de ple hivern. Però el que el dia no sabia, era que nosaltres, les marxoses i els marxosos de Viladecavalls, volíem fer el cim de la creu de Saba, com ja és costum, el primer diumenge de l'any.

Vam continuar a bon ritme pel pendent i al cap d'una estona el Cisco se'm va acostar. Em va fer prestar atenció a un tipus de pedra que no coneixia: la pedra llicorella. Aquesta pedra de la família de la pissarra, presenta diferents tonalitats i s'utilitza molt en la construcció, degut a la seva impermeabilitat. Quan es mullava, va apuntar el Cisco, adquiria uns colors molt bonics.

M'encanta quan algú del grup se m'acosta per fer-me una observació interessant i que, gairebé sempre, aprofito per posar al relat. I és que totes aquestes lletres, no em cansaré de dir-ho, les creeu vosaltres, sou la meva font d'inspiració.

De cop, ens van sorprendre les restes de la Masia de Puigventós i alhora també un vent gèlid fortíssim, que va fer que alguns comencessin a fer saltets i fregar-se les mans i altres marxessin a buscar una mica de recer. Us faig aquí un breu incís històric. Les restes d'aquest mas es remunten a l'any 1386. La família Puigventós va comprar la propietat l'any 1550. La construcció tenia dues plantes: el magatzem i l'estable als baixos, mentre que la residència estava al primer pis. Durant els segles posteriors anava creixent en dependències (corrals, paret de protecció, molí de tracció animal). L'any 1950 la masia s'abandonà i va quedar molt malmesa durant els anys setanta. L'estiu del 2005 la finca de Puigventós es va declarar com a refugi de fauna salvatge.

Des d'aquell punt, la muntanya de Montserrat, gloriosa, amb el seu monestir, semblava il·luminada per una llanterna gegantina.

No ens podíem entretenir gaire en aquella cruïlla de camins i vam iniciar l'últim ascens al nostre cim d'avui, agafant uns corriols que no es diferenciaven gaire dels excavats per l'aigua, quan baixa concentrada en nombrosos torrents furiosos muntanya avall. 

Al trobar-nos davant de tantes bifurcacions, anàvem esperant a tots els membres del grup per no perdre a ningú en algun camí de l'aigua alternatiu. El sol ens tornava a escalfar i el vent havia desaparegut. S'estava de meravella!

En un tres i no res vam arribar al petit replà que menava al darrera de la creu de Saba. La imatge de la creu d'esquena, amb les nombroses cintes groguenques voleiant pel vent, em va agafar a mitja conversa. Vaig callar de sobte i no vaig poder evitar un crit d'alegria, d'aquells salvatges, que només pots fer als cims de les muntanyes. Hauríem de poder fer més sovint aquests crits de joia i de llibertat.

Tothom va córrer vers el nostre destí groguenc. Darrera la creu, en l'ombra, semblàvem com aquells actors darrera l'escenari a punt de sortir a les llums de la glòria i al vertigen del prosceni il·luminat pel sol del matí, en aquell teatre de vistes privilegiades. Vam sortir a escena i ens va enlluernar un focus d'espurnes daurades. Davant nostre s'obria el paisatge uns 180 graus i ens colpia amb una amplitud infinita, només emmarcada per l'horitzó llunyà. La verdor ens va omplir la retina, i els bombons de la Dominika l'estómac, ejem. Aquest any no vam poder fer un brindis com hauríem volgut. I els nostres companys corredors havien sortit a les 8 del matí de la plaça de l'ajuntament, per tal de no coincidir amb nosaltres. A diferència de l'any passat, on vam fer entrexocar les copes i ens vam posar les botes de pastissos amb panses banyades en conyacs prohibits i delícies similars, si recordeu.

Ens vam fer fotos des de tots els angles possibles, sense estimbar-nos muntanya avall. Vam aprofitar per fer un mos i escoltar la Roser, que ens va fer un petit sermó molt inspirador, sense ningú esperar-s'ho.

Només l'entrada de nous caminants, va fer que sortíssim d'aquell escenari màgic, on ens sentíem tant poderoses. La muntanya, i sobretot els cims, tenen propietats màgiques, en aquest sentit, i t'omplen l'ànima, la vista i l'esperit d'una energia i sensacions de les quals pocs en són immunes.

De nou darrera l'escenari espurnejant i mentre esperàvem a tothom, el Joan Anton em va fer fixar en un arbust de ginebre (Juniperus communis), enebro en castellà. Era un exemplar femella, carregat de fruits rodons (gàlbuls o ginebrons) de diferents graus de maduració, alguns negres, d'altres més verds. Les seves curtetes fulles perennes molt punxegudes i primes, semblants a les del romaní, presentaven una ratlla blanca (a diferència del càdec, Juniperus oxycedrus, que en té dues, i té fruits quelcom més grans i marronosos). Aquest fruits triguen uns dos anys en madurar i són comestibles. Des de fa segles que s'utilitza com a planta medicinal i per a l'obtenció de la beguda anomenada ginebra. Sabíeu que el mot "ginebra" ve del neerlandès genever, que deriva del francès genièvre?

La baixada la vam fer per un altre camí, sortint de la creu a mà dreta. Just per on l'any passat havíem pujat, de fet. Baixàvem per un caminoi estret i molt fosc, en els seus inicis.

Les basses que trobàvem presentaven una fina capa de gel al damunt, evidenciant el fred que havien petit la nit anterior. Molta natura, camins estrets. El terra era vermell i, com omplint-nos de la força més poderosa d'aquest color de la sang, de la lava, del foc, es van reactivar converses molt interessants. No tot ho puc explicar. Haureu de venir un dia...

Després de deixar el caminoi vam trencar a mà dreta per una pista ja més àmplia (l'any passat havíem vingut per l'esquerre del pla del Fideuer i Can Mimó) direcció el punt on havíem deixat els cotxes a tocar la carretera d'Olesa.

Per la pista ens il·luminava el sol, ja més poderós en aquelles hores del matí i vèiem el mar al fons, com una franja platejada, fluorescent i enlluernadora.

Es va mig improvisar de fer també el cim de Sant Pere Sacama, o si més no, ens ho van fer saber aleshores l'Esther i la Dominika, tot i que no estava previst. La guinda del pastís. 

Això de fer dos cims en un dia era insòlit i vam tornar a mentalitzar les cames que encara els quedava una altra pujada. Això no va ser rebut per tots amb el mateix entusiasme, evidentment, però tothom va acatar la decisió amb més o menys objeccions.

Distingíem clarament, al fons, el pont de la via del tren sobre la riera de Sant Jaume, preciós, amb aquelles arcades, el viaducte de Boixadell. Aquesta obra arquitectònica va ser construïda entre els anys 1856 i 1859 per tal de connectar Terrassa i Manresa amb el ferrocarril. Era enorme, amb els seus 291 metres de longitud i els vertiginosos 43 metres d'alçada. Les seves 18 arcades de mig punt el feien espectacular, com si fos tret del decorat d'alguna pel·lícula del passat.

Ens vam tornar a reagrupar en una altra cruïlla de camins que semblaven portar a tot arreu: pla del Fideuer, la creu de Saba, Puigventós i Sant Pere Sacama. Allà vam arribar d'una revolada i vam enfilar-nos fins dalt de la roca mateixa, al final de la cadena, on vam fer unes fotos espectaculars.

Aquesta ermita (s. X-XI) construïda sobre unes pedres immenses, era l'antiga capella del castell de Sacama (s. X-XII) del qual només en queda uns trossos de paret de pedres en forma d'espiga (Opus spicatum). El castell era petit, per a deu soldats aproximadament i formava part d'un sistema defensiu d'alerta fent servir les campanes de les ermites, entre elles la del castell de Sant Salvador de les Espases, del Monestir de Montserrat, Sant Pere Sacama i Viladecavalls, entre d'altres.

Després d'agafar forces de les impressionants panoràmiques del lloc vam iniciar la baixada amb un molt bon ritme que va allargassar el grup moltíssim.

Vaig arribar als cotxes, i com encara hi havia gent per arribar vaig aprofitar per tornar enrere, tot mirant el Wikiloc. Quan em vaig trobar amb l'Eva i la Roser de cara, més endavant, em van mirar preocupades i em van preguntar, què passa?

Divertida els vaig explicar que volia arribar als 10 quilòmetres i vam riure les tres mentre tornàvem plegades, i és que a qui no li ha passat alguna vegada, oi?

Una ruta clàssica, per iniciar l'any 2021 amb bon peu, recorrent 10 quilòmetres de camins, culminant dos cims i salvant un desnivell de gairebé 500 metres. Bon any nou a tothom!