dilluns, 30 de novembre de 2020

Ruta de les masies de Viladecavalls I

Ruta circular molt assequible i agradable per les masies dels voltants de Viladecavalls. Uns 10Km de caminada per tot tipus de senders i amb un entorn molt ric en tots els sentits.

La ruta d'avui va ser inesperada. Arran les pluges intenses dels darrers dies i donada la prohibició de sortir del municipi els caps de setmana per la pandèmia, el dia abans el comitè de bones praxis es va reunir en una trucada a tres veus per acabar de concretar quina ruta faríem. Sort en vam tenir l'Esther i jo de la lucidesa de la comissió 6Q. Tots sabem, a hores d'ara, que el compromís del Cisco (6Q ;-) ) en la seva comissió de sortides és excepcional. I aquest cop, i improvisant, es va treure de la màniga una sortida complerta i de proximitat. L'Esther la va complementar amb les aportacions precioses d'un llibre sobre la història de Viladecavalls. Us ho explico ara a poc a poc, com va anar, si fa no fa.

Vam trobar-nos molt d'horeta al pàrquing de les orenetes. Feia un fred important, així que després de fer una passada ràpida a tothom pels raigs infrarojos del termòmetre que m'havia deixat la Núria, vam iniciar sense més dilacions la marxa. De seguida, i com sol passar sempre que ens acompanya, es va posar la Dominika al capdavant amb el seu ritme infernal. Tothom va agrair l'escalfor (dels inferns) però no la velocitat, i aviat es van alçar protestes subtils que ens va revocar dient que ho feia només per marcar distància entre grups, ja que havíem d'anar màxim en grups de sis, per la normativa del moment. Com tenia raó, no vam entrar en més discussió al respecte i vam seguir suant la tinta darrera la Dominika, o millor dit, a distància de la Dominika.



Només sortir vam enfilar la pista ampla que es dirigeix al camí de la tomba. Allà ens vam treure les manies de cop i ens vam posar de fang ben plens, sabates i bastons inclosos. Era relliscós i enganxós i caminar-hi per sobre donava certa inseguretat. Però a l'anar "de marxosos", l'avantatge és que ens desplacem sempre amb total confiança perquè en el fons és com si anéssim a quatre potes.

La sortida d'avui ens havia deixat una mica frustrats, haguéssim volgut anar a Ullastrell, però en canvi aquí estàvem, donant voltes pels camins enfangats dels voltants del poble. Anàvem tant separats que no va ser fins al cap d'una estona que vaig reconèixer a tothom que venia en la colla. Entre la mascareta, els gorros i els bufs costava reconèixer a la gent. Un cop tots reconeguts entre nosaltres va passar una cosa imprevista i es va formar una connexió molt forta entre nosaltres, una mena d'unió, més forta que les distàncies imposades, que les dificultats i incerteses del moment actual. Tothom del grup va posar de cop el seu valuós granet de sorra. I la sortida va transformar-se sobtadament en un compartir energies, en una correspondència basada en el respecte i en l'amor mutu. 

Tothom es va bolcar a fer, d'aquella sortida de proximitat entre el fang, una cosa extraordinària, un regal: L'Esther va treure un llibre de la seva motxilla i va començar a explicar-nos tot sobre les masies que anàvem trobant; la Dominika va treure bosses d'escombraries i es va posar a recollir tota la brossa del camí amb l'Esther; el Quim no parava de fer bromes divertidíssimes i a fer-nos riure cada cop que obríem la boca per dir alguna cosa; algunes explicàvem històries personals i ens trobàvem acollides per orelles que escoltaven i cors que s'obrien al dolor aliè; d'altres feien fotos; d'altres meditaven en silenci; jo participava en la cursa de la dona virtual; la Glòria ens va guiar per un camí, que jo creia tancat per les obres, vers la B-40; la Gemma ens va explicar d'on venia el nom del poble (del s.XI, esmentat com a villa de cavallis o també villa equorum),... I segur que m'he deixat un munt de coses! 


Formàvem part d'aquella unió invisible, que com una teranyina de fils subtils, ens lligava fortament. Aleshores va passar la màgia, acompanyada per aquesta connexió brutal. Va ser una sensació meravellosa, molt insòlita i en la qual, vaig adonar-me que era com si estigués recorrent un camí diferent o com si m'haguessin canviat els ulls i ara veiés especial, amb un altre filtre. 




El cas és que vam gaudir dels 10 quilòmetres de la sortida com si fos la primera vegada que trepitjàvem aquell territori, tan proper a casa nostra. La sortida se'ns va fer curta: L'arribada a la masia de Ca n'Oleguer i la sortida per cames al sentir els crits des de dins la casa perquè els havíem despertat al fer bordar els gossos (Volíem veure el forn que mai havíem vist tot i haver passat per allà mil vegades); 


la baixada a l'amagada font del Frare, que moltes havien passat per alt tot i haver-se acostat pel camí infinitat de cops; la mulladera de la Dominika al comprovar que, efectivament, sortia aigua de la petita font; 

Can Tarumbot; el jaciment romà del segle III a la banda est de la masia de Can Cabassa; el forn de calç prop de la riera; l'inici del camí cap a Ullastrell (i que queda pendent);






la devastació de la masia de Can Garriga; les petites cabanes de fusta fetes pels més petits del poble,...






Tot va passar volant, entre els fils de la nostra unida teranyina marxosa. Vam decidir no passar pel prat fangós i vam retornar pel camí de dalt que menava al carrer Sabadell. Al final del camí vam fer uns estiraments i cadascú va tornar a casa, després de desenganxar-se dels fils i amb una sensació estranya d'haver descobert un paratge nou, aquí, a tocar.



dilluns, 12 d’octubre de 2020

Sortida a la zona del parc Natural del Delta del Llobregat.

Sortida a la zona del Delta del Llobregat, sense desnivells i per pistes amples. Uns 10 quilòmetres ideals per fer marxa nòrdica. Amb un paisatge meravellós i envoltats d'aigua i de natura.

Ens vam trobar tots amb els cotxes al pàrquing (latitud 41.308806, longitud 2.112025). Arribar-hi havia estat una petita odissea, ja que havíem trobat infinitat de carrers tallats. El navegador el vam fer tornar boig i treure fum. Els cotxes ens seguíem els uns als altres, tímids, perduts, com uns xais esgarriats. Ens fèiem companyia mútua en la desolació d'estar perduts. Van ser uns moments plens d'incertesa. Així que quan vam sortir dels cotxes estàvem tots molt orgullosos d'haver trobat, malgrat les dificultats, el lloc de partida. Un vent gelat i inhumà ens va deixar les galtes vermelletes del viatge, de cop, de color blanc fantasmagòric. I ens vam dirigir tremolosos a la caseta d'informació del Parc Natural. Feien un control de l'aforament. No estava permesa l'entrada de gossos ni bicicletes.

El delta del Llobregat és el segon en extensió de Catalunya després del delta de l'Ebre i conserva uns aiguamolls molt importants i una diversitat biològica reforçada per la seva situació al bell mig de la ruta migratòria dels ocells del nord d'Europa cap a Àfrica.

Només arrancar la marxa ja estàvem, de cop, envoltats d'aigua per totes bandes, llisa, plana, reflectint el cel com si d'un mirall gegant es tractés. Feia ventet i força fresqueta. Vam tombar a mà esquerre per l'itinerari alternatiu. El sol ferotge, de cara, ens enlluernava i alhora, creava el més bonic dels contrastos al fer brillar el gebre de les fulles i de la gespa humida que anàvem trepitjant. Les canyes es vinclaven al ritme del batec del vent i a voltes creaven petits arcs de llum ratllada com la capa d'un tigre i per on havíem d'acotxar el cap, respectuosos, fent una reverència a la natura que ens acollia esplendorosa i brillant. El terreny era humit i tovet, gairebé elàstic i mitigava màgicament el clic-clic dels nostres bastons. Estàvem envoltats de joncs, canyissars, tamarius i pollancres.

Només començar la marxa ja havíem albirat un esvelt Bernat Pescaire, que just en aquells moments aixecava el vol. I així, anàvem i veníem del camí principal, desviant-nos cíclicament cap a l'esquerre pels petits camins de gespa humida en forma de "U" delimitats per cordes i pals de fusta. Com si fóssim aranyetes que recorren la seva tela i anessin fent puntes per decorar-la.



Vam arribar a un mirador de fusta: el mirador de Cal Malet. Tenia disposades, tot al seu voltant, unes capses rectangulars molt planes amb una estreta obertura a la seva part inferior: caixes niu de ratpenats.

Seguíem el riu, que ens quedava a mà esquerre. I va arribar un punt on van aparèixer unes caparrudes onades que intentaven una i altra vegada penetrar dins del riu etern, com volent retornar a les muntanyes de les quals s'havien originat. El vent off-shore feia despendre un plugim de purpurina a les petites ones que impotents i veient-se clarament superades per l'avanç imparable de l'aigua, es desfeien en un munt d'escuma cotonosa, esborrant el seu pas per la superfície de l'aigua.

En els següents aguaits ja ens vam començar a treure capes de roba, el sol ja estava més enlairat en el cel i escalfava força. I com activats per aquesta energia solar van reiniciar-se les converses entre nosaltres, molt subtilment, en forma de murmuris i xiuxiuejos.

Vam entrar a un aguait amb les finestretes allargades, menudes, com si fossin ulls mig clucs contra el vent que bufava en contra, encara fort. Vam veure ànecs blancs (Tadorna tadorna) molt comuns aquí i que em van fer recordar els colors d'un cavall appaloosa. Dins del petit edifici espia semblava que estiguéssim en moviment, com solcant el llac del davant dins un petit vaixell. Una sensació molt curiosa i que va fer marejar a un company del grup, que va haver de sortir de seguida.

En un altre aguait vam veure corbs marins, negres, esvelts, ignorants de la nostra presència.

Vam arribar al mirador de cal Tet a través d'un camí de fustes, disposades de tal manera, que els bastons se'ns quedaven enganxats irremeiablement. Un per un i després de sentir la mossegada de les fustes sobre els propis bastons, vam anar alçant-los fins que no se'n va escoltar cap. 


Allà vam fer un mos i em vaig trobar casualment amb una llagosta verda molt curiosa. Buscant el nom vaig descobrir que es deia llagosta de cap de con o llagosta nassuda. Pot ser marró o verda, segons l'ambient on va realitzar l'última muda. D'això en dic adaptació, prenguem nota.

Després vam veure en un tancat, cavalls que deien que eren de la Camarga francesa i del Delta. Estranyament semblava que portessin la crinera i el serrell arrissats. Això era poc habitual. Però a l'acostar-nos més als èquids vam veure que, en realitat, l'aspecte arrissat era degut a unes estructures vegetals punxagudes que s'hi havien arrapat de mala manera per tot arreu, cua inclosa.

Seguidament ens vam dirigir cap al mirador de la Fillola de les Quatre Hores. No sé vosaltres, però a mi aquest nom em va deixar molt intrigada. Allà mateix un home em va treure del meu embadaliment blasmant i retraient-nos que si continuàvem parlant així no veuríem cap ocell. La Núria i jo ens vam mirar, al·lucinades, i la quantitat d'informació que es va transmetre de pupil·la a pupil·la en aquella mirada no us la podeu ni imaginar. El nostre grup va continuar, trontollant una mica, encara, pel comentari. Precisament avui que parlàvem, en la immensa majoria, més aviat xiuxiuejant! Renoi!

Vam veure un hotel d'insectes que vaig trobar molt original i bonic.

Direcció al mar, vam enfilar un camí en línia recta. Començava a fer calor i tot estava molt animat de gent. Vam arribar arran mateix de la costa i vam veure la Torreta Mira Mare, però ja no hi vam pujar perquè hi havia massa gent.

Vam veure també tortugues de Florida, un martinet blanc (Egretta garzetta) i un martinet menut (Ixobrychus minutus).

Ja de tornada vam anar per un camí paral·lel al que havíem vingut, tot recte i monòton. I com unes notes musicals, seguint obstinades la mateixa línia del pentagrama, vam tornar fins als cotxes. Avui havia estat un gran dia de SOL, si m'enteneu el doble sentit.

La sortida d'avui ens havia deixat a tots una mica pensatius i com un bon vi al paladar, requeria un temps, després d'haver-la tastat, per apreciar i fruir dels seus matisos.


diumenge, 4 d’octubre de 2020

Sortida al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa

Sortida des de Sant Llorenç Savall per senders molt adaptats per la marxa nòrdica fins al Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. Uns 15 quilòmetres de ruta amb unes vistes privilegiades a l'entorn del poble, la vall de Gallifa i San Sadurní de Gallifa.

Malgrat el fred intens, inesperat per un dia de principis de tardor, vam reunir-nos un bon grup de marxosos i cinc quadrúpedes (la Taki, la Daina, la Lluna, el Strand i el Gauss). Només veure la llista, el dia anterior, amb el nom de tots els companys i companyes ja et bategava el cor més de pressa amb anticipació. I el fet d'haver de llevar-se a les sis del matí d'un diumenge, no va ser cap sacrifici amb l'expectativa del retrobament amb tanta gent estimada. Quines ganes de veure de nou a tothom! Amb algunxs feia moltíssim que no ens vèiem, des d'abans del confinament. Així que ja en el pàrquing, amb un fred de mil dimonis, vam saludar-nos donant salts i tocs de colze o de cul, ejem. Ens vam prendre la temperatura, com és ja habitual, i amb el fred que feia vam sortir tots amb una temperatura una mica de zombi, però del tot correcte per iniciar la ruta. Ja ens llençàvem a la xerrameca quan la Núria, veient-nos venir, va tallar-nos ràpidament: - Ja parlareu després! va dir divertida. I vam anar amb els cotxes assignats fins a Sant Llorenç Savall (al pàrquing del principi del carrer del Torrent Micó).

Vam sortir d'un dels carrers, organitzant-nos primer i assignant al Ramon la tasca de fer d'escombra i vam enfilar una pista molt costeruda, fent que el grup s'allargués força. Per un error tècnic o per una causa inexplicable, el nostre escombra va sortir disparat corrents, amb els bastons, la motxilla i el Gauss, tot complet! Vam riure molt! La veritat és que vam fer tots una mica d'escombra al llarg de la jornada i qui anava més al davant es quedava en els encreuaments esperant, per assegurar-se que el grup no es dispersés i s'empetitís per la infinitud de camins que ens sortien al pas. Sempre m'ha admirat la quantitat de camins que hi ha per la muntanya i m'alegro de la sort que vam tenir avui amb el Cisco de no perdre'ns, ja que la ruta, en si mateixa, ja era prou llarga.

Els gossos també estàvem contentíssims i eren un viu reflex de les nostres emocions interiors. Després de la primera pujadeta inesperada, vam parar per reagrupar-nos i treure'ns una capa de roba. Ja sabeu que per anar a la muntanya és molt recomanable anar vestit com una ceba, és a dir, amb una sèrie de capes. De manera que la més externa sol ser la impermeable o el paravent, la intermèdia la que t'abriga i la més interna la que et manté sec i és súper transpirable. Així explicat molt resumit i en general.

Vam trobar-nos unes elevacions del terreny anormalment vermelloses i curioses, allà al costat mateix del camí. 



A la Daina, una gosseta menuda, li va donar la juguera total i semblava barallar-se aferrissadament amb qualsevol tros de tronc, escorça o fusta "rossegable" que trobava pel camí. Primerament la feia a miques amb molta motivació i un cop la tenia quelcom més transportable, l'agafava i corria com portada per una energia descomunal. El Gauss se la mirava amb aquells ulls tant seus color de mel i la seva cara era pura expressió. Sort que no se'm veia la rialleta sota la mascareta. A alguns gossos és que no els hi calen paraules per dir les coses.

Per tal de poder parlar amb tothom, i reconec que a mi la sortida se'm va fer clarament curta per aquest propòsit, es feien i es desfeien petits grupets. Érem com una colla d'àtoms que van formant enllaços covalents aquí i allà i compartint electrons. Així nosaltres compartíem les nostres coses, els nostres dubtes, les nostres ànimes, en un camí envoltat de natura i del tot espectacular. A vegades estàvem tan concentrades compartint, que el Cisco ens havia de fer parar per contemplar alguna cosa, que d'altra manera, hagués passat desapercebuda. I aleshores vam trobar-nos, gràcies al nostre sempre present guia, amb la impressionant vista d'una part de la vall de Gallifa, verda, enclotada, plena de vaques, com si d'una Suïssa en miniatura es tractés. Portàvem totxs l'ànima remoguda per les converses compartides i la visió d'allò ens va omplir, de cop, el cor de pau. Quina felicitat! Vèiem també el castell de Gallifa i les muntanyes de Sant Sadurní.





Carregats així per aquella visió gloriosa vam pujar, amb les bateries omplertes al màxim, una pujadeta que se'ns va fer molt assequible fins al Santuari on hi havia el Castell. Vam travessar el mur Ibèric de l'entrada, l'única entrada d'aquell castell natural envoltat de barrancs, i ens va sorprendre un so poc habitual:

- MEEEEEEEEEC!!!!!!

Anàvem entrant al recinte sagrat, pensatius i descol·locats pel soroll, gens natural, que ens donava, a tots i cadascú de nosaltres, la benvinguda. El Ramon va retrocedir a mirar què era allò que tots ja començàvem a sospitar.

- MEC!!!!!! - MEEC!!!!!! - MEEEC!!!!! - MEEEEEEEEEC!!!!!!

Ramon! Que és un comptador de persones i val dos euros l'entrada!!! Que ens cobraran de més!!!!

Un cop vist el lloc exacte del dispositiu i el seu funcionament, va quedar l'assumpte resolt i vam anar a donar el nostre donatiu a la caseta de l'entrada. Allà ens va rebre, amb un posat tímid, un personatge molt peculiar que després ens deixaria a tots ben sorpresos.

El Ramon feia broma dient que tot i ser a Gallifa ell no era un gallifante. Tothom va riure però alguns no enteníem ben bé de què parlava, tot i que la paraula m'era molt coneguda. Buscant a posteriori he hagut de riure de nou per la genial ocurrència. I és que no hi ha res com l'experiència a la vida.

Asseguts davant d'un entarimat en unes grades fetes de fusta i pedra vam prendre un mos. N'hi havia que seien al sol, com les sargantanes i n'hi havia que seien a l'ombra. Hi havia l'opció. Aleshores la Núria va aprofitar per explicar-nos un projecte. I a continuació el Cisco ens el va presentar, l'ermità, i va posar-se al nostre davant aquell home de la caseta, el Gregori. I com per encanteri, es va transformar davant mateix dels nostres ulls, en un orador imparable, un veritable filòsof, un erudit en tota regla, que ens va fer remoure les neurones i ens va fer recórrer la història del planeta i de la nostra terra des de l'època en que tot allò era mar fins a l'actual, en una infinitat de ziga-zagues que ens van deixar a tots estupefactes i cultes en una sola sessió. Sabíeu que tots els noms que en el món romà comencen per GAL, vol dir Celta? I com a exemples tenim Galícia (terra de gals), Portugal (el port del Gals), Gales (país dels Gals),... En algun moment, el Cisco va veure que se'ns feia tard per tornar, la cosa és que va haver de tallar, molt amablement, al Gregori i el seu raig de paraules. I va ser com si un mur hagués parat de cop una onada, de dimensions de tsunami, carregada d'informació, curiositats i reflexions filosòfiques i que ens havia deixat gairebé esborrats de les grades aquelles on érem. Qui estava a l'ombra havia agafat fred i qui estava al sol tenia un costat de les galtes vermelleta. Vam pujar al castell trontollant i amb el disc dur a punt del col·lapse informatiu.

Però la curiositat ens va portar, malgrat tot, a comprovar l'estat de l'estàtua de la Deessa Àrtemis que ens havia dit que l'havien tirat per terra. Primer em vaig fixar en la seva cara, era molt bonica. I després ens vam fixar tots en els seus atributs femenins, els més aparents, que estaven multiplicats de forma antinatural i que no em vaig entretenir a comptar-los.
Un cop a dalt de tot del castell, el vent va escampar les nostres boires internes i tot va recobrar un sentit més profund. Sentíem un respecte reverencial vers aquelles terres batudes pels vents de la història. Amb aquell sentiment d'admiració vam dirigir-nos en silenci a l'altra banda i ens va colpir la visió extraordinària del poble de Gallifa allà baix. Un poble antic, del qual se'n té constància des de fa més de mil anys, amb unes ermites romàniques encara presents.


Després vam dirigir-nos a una font dedicada a Sant Galderic, occità i agricultor i patró dels pagesos catalans fins a la signatura del Tractat dels Pirineus. Vaig pensar en les històries que ens havia explicat el savi Gregori i com a vegades la política i els canvis de poder influïen sobremanera en tot. Dóna que pensar tot plegat, oi?

Em va sobtar una frase escrita a l'arc de pedra sobre la mateixa font que posava “Com la font dona aigua, així la vida dóna la immortalitat”. Investigant, vaig llegir que s'havia posat la frase en homenatge a Joan Villemur i Matilde Garciendia.

També vam veure un monòlit que es va construir per celebrar el mil·lenari del Castell i que contenia “Una mirada paradoxal a la Naturalesa”, de Mossèn Dalmau, amb les principals idees del moviment de l’Ecologia.

Vam pujar finalment a l'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI i que s'alçava dalt mateix del turó. Actualment s'hi venera la Mare de Déu de l'Ecologia, una petita mare de Déu acolorida i somrient. 

El mossèn Josep Dalmau va iniciar la reconstrucció d'aquesta ermita l'any 1985. Aquesta ermita és molt curiosa perquè té dues plantes: a la inferior hi ha l'altar amb la Verge riallera i a la planta superior (pujant per unes escaletes externes de ferro, no aptes per gent amb vertigen) hi ha un espai on s'estava projectant un audiovisual del Santuari i que disposava de bancs de fusta i d'unes finestres amb unes vistes a la zona amb capacitat hipnotitzadora.


Al sortir vam descobrir encara un pessebre fet amb la silueta de Josep, Maria i el nen Jesús i que tenia de fons tot el meravellós paisatge verd al darrera, una genialitat. Vam veure la bandera d'Occitània, amb una creu groga sobre fons vermell, que s'ondulava al vent i que tenia les vores totes esfilagarsades i malmeses. 


La sortida d'avui ha estat màgica, carregada de converses i moments que desprenien una energia gairebé palpable, tangible, brutal. Si algun telescopi, des de l'espai, hagués girat la seva lent vers la terra i hagués fet una miqueta de zoom, no s'hauria fixat gens en l'estesa de fils d'electricitat i torres altíssimes que enlletgien el paisatge per uns dels extrems. No, res de tot això, només hauria tingut l'òptica ajustada i entretinguda seguint una línia anormalment lluminosa que serpentejava pels camins estirant-se i arronsant-se com ho fa un acordió. Una línia incandescent en el terreny, que malgrat ser tant llampant no desprenia fum i en canvi deixava uns puntets al seu darrera (fruit dels nostres inseparables bastons) que al telescopi l'hagués posat gairebé guenyo per distingir-los. Així ens haguessin vist avui, al nostre grup de marxa nòrdica, des de l'espai. 

Mentre paíem encara tantes sensacions i informacions condensades, vam iniciar la nostra tornada. Les converses es van reactivar i el grup va tornar a lluir al sol càlid i gloriós d'aquell matí ja inoblidable.