Sortida a Castellar Vell

Ruta circular fins a Castellar Vell passant pel riu Ripoll i tornant pel torrent Mitger i el castell de Clasquerí.

Avui érem vuit persones i tres quadrúpedes: el Gauss, l'Aura i la Lluna, disposats a seguir al Ramon, desitjosos d'aventures, àvids de ser sorpresos.

La nostra caminada d'avui va començar amb una petita indecisió fins a trobar l'inici de la ruta. El camí que buscàvem era, sortosament, tant evident i contundent com una artèria que recorre el cos, que després de passar el petit dubte frondós, i com aquell que passa per un petit capil·lar fent drecera, vam desembocar tots en la plenitud d'una pista ample, amb un clar pendent de baixada. A mà dreta hi havia un conjunt d'antigues fàbriques disposades com navilis naufragats, com esquelets oblidats, tot al llarg de la riba del riu Ripoll. A mà esquerre ens van sorprendre unes parets de terra verticals, altíssimes, rogenques, i que van transportar-nos al Gran Canyó, aquella demencial i escarpada gola excavada al riu Colorado.

Durant el descens cap al riu vam trobar-nos un parell de fonts incrustades a les parets, sortint de les entranyes de la terra, humides i plenes de vida. Conversàvem animadament, en la fresca matutina, en la dolça baixada, camí de l'aigua. Vam gaudir d'unes campanetes de jardí (Ipomoea indica), enormes, blaves, precioses.

Vam topar amb el riu Ripoll que, fent una corba, ens havia vingut a retrobar, creuant-se davant nostre, ample i amistós tot ell. Els gossos s'hi van banyar immediatament com les flors atrauen les abelles i nosaltres vam creuar per uns pedrots immensos, un pas per gegants potser, que estaven disposats prou arran els uns dels altres com per poder creuar a saltets. Les pedrotes van quedar totes pintades amb les grapes humides dels nostres tres amics de quatre potes, com aquell artista prehistòric que pintava amb les seves mans nues les roques. L'aigua s'accelerava nerviosa i passava veloç per entre les grans pedres. Vam creuar de nou i els gossos van repetir el seu bany, corrent joiosos i esquitxant a tothom al seu pas.

Una petita presa atrotinada ens va sorprendre i ens va deixar veure els peixets diminuts que albergava. Aleshores hi va haver un desviament abrupte cap a la dreta i vam davallar, o millor dit, precipitar-nos, per unes escales amb uns graons descomunals, destinats sens dubte a algun tipus d'esser gegantí.

La tercera vegada que vam creuar el riu Ripoll va ser per un bonic pont de fusta, col·locat a mode de passarel·la. Tots en fila índia.

Aleshores ens vam deixar abraçar per un bosc inesperat, entre pins, alzines, arbustos i mates baixes de tota mena.

El moment va arribar i ens vam trobar el primer encreuament important en la ruta. El Ramon es va reactivar i va començar a donar voltes mentre tantejava totes les direccions possibles i impossibles tot mirant més el seu mòbil amb el track que per allà on passava. Un risc, que més endavant va tenir les seves conseqüències, ja ho veureu. Després de rondar a través de la zona una estoneta, com una baldufa enfollida, va enfilar decidit pel camí de l'esquerre, el de millors vibracions i el que la fletxa obstinada del mòbil semblava insistir més a marcar. El viarany era primíssim, emboscat, amb molta pedra i demanava tota la nostra fe per seguir-lo, sempre darrera de l'inspirat Ramon que mai no dubta que tot pugui arribar a ser un camí veritable que porta a algun lloc.

Després d'una ascensió sense precedents vam arribar a Sant Esteve de Castellar Vell, una preciosa església romànica del segle XI (amb diferents ampliacions en l'època gòtica i posteriors). Per fora una preciositat i per dintre, vista a través d'un tancat de ferro gegantí, força restaurada.

Ens vam distribuir al llarg de la seva ombra, davant de l'entrada i vam hidratar-nos i picar alguna coseta.

          

Vam descobrir una planta amb mil noms. El llatí que només n'és un, sortosament, és Achillea millefolium. Dels populars (en conto més de cinquanta) us en menciono uns pocs: camamilla vera, milenrama, aquil·lea.    

                                 

Vam baixar per una pista ample amb una tanca de fusta a mà esquerre i el barranc semblant al de l'inici amà dreta. Tant bon punt acabava la part de la tanca de fusta ens vam donar una sorpresa. Gràcies a una companya que el va descobrir, vam poder gaudir tots (sobretot qui té encara canalla petita) de la imatge d'un majestuós tió sorgit del tronc d'un arbre caigut. Impressionant. Totes les mamis li vam fer fotos, jeje.

                                                  

I a continuació, vam enfilar també de baixada, un caminoi a mà dreta que es va dirigir fins al torrent Mitger. Vam recórrer el petit torrent, creuant-lo a voltes i d'altres pel bell mig de la seva llera resseca. Les cigales de fons feien que l'atmosfera semblés, no se com, encara més deshidratada i calorosa.

Un "crec-crec" sospitós, gairebé esgarrifós, ens va fer mirar vers els nostres peus. Eren les antigues algues que un temps enrere havien cobert el fons del torrent i ara cruixien formant un entremat horripilant, fent-nos esfereir, com si es tractés de l'activitat d'una aranya de dimensions desproporcionades que s'hagués dedicat a entapissar, amb la seva tela enganxifosa, tota la llera del torrent.

Vam seguir amb el cor encongit, alguns del tot aliens a aquella barbaritat que trepitjàvem, fins que ens vam trobar entre unes parets vermelles i verticals que ens van recordar a les del camí de l'inici de la ruta. Vam sortir finalment del torrent, però l'alleujament no ens va durar gens ni mica. Havíem arribat al punt d'encreuament de camins d'abans. Després que el Ramon executés meticulosament els seus moviments de baldufa arremolinada per aquí i per allà, va apuntar, com un pòinter senyala la seva pressa, el camí estret de l'esquerre i vam iniciar una pujada tremenda que va fer que haguéssim de minimitzar la xerrameca animada que havíem pogut mantenir fins ara.

La pujada va valer la pena perquè va aparèixer davant nostre el preciós castell de Clasquerí o castell de Castellar. Una meravella declarada bé cultural d'interès nacional. Un conjunt arquitectònic format per quatre zones: el castell, la capella de Santa Bàrbara, la zona de l'aqüeducte i la zona de la masoveria. Tot plegat formava un pati clos, encisador i ombrívol, amb fanals per il·luminar-lo. Des d'allà les vistes a Castellar del Vallès ens van deixar sense paraules. Unes meravelloses arcades de somni s'hi sumaven a l'encant d'un altre època que emanava d'aquell indret, com si hagués sortit de la rondalla d'algun llibre. Donava la sensació d'haver arribat fins les portes de l'amo mateix de la muntanya, que ens obria les portes hospitalari. Feia recança marxar d'allà, d'on havíem estat convidats, d'aquell cercle prodigiós.

Vam seguir per un camí sense pendents, ample, ombrívol, agradable, embadalits encara per aquella visió inesperada. Ja gairebé al poble i just passats uns horts carregats de carbassons, albergínies, pebrots, cols, peres,... i passat un dipòsit d'aigua, vam patir l'efecte baldufa del Ramon, que us mencionava abans. Vam girar a mà esquerre abans d'hora i ens vam encallar, el grup sencer, darrera el Ramon, per un camí que més que camí semblava la vora de la fi del món. Com en aquells mapes antics on a les vores hi sortien només desgràcies vàries. Ens vam esgarrinxar, ens vam entrebancar i ens va passar de tot, allà atrapats i bloquejats cada cop més, com uns mosquits que es belluguen inútilment enganxats a una teranyina colossal. El missatge d'això és que s'ha de mirar el track, però també allà on et fiques! I si bé és cert que cadascú té el seu concepte mental de camí, alguns depassen tota definició racional i esdevenen trampes perilloses. No em pregunteu, doncs, com vam aconseguir tots donar-nos la volta i recular per aquells espais possibles per ser travessats per un ésser vivent. Vam sortir d'aquell reguitzell de branques i brutícia immunda i després de girar, sense por a mà dreta pel camí ample dels horts, ara sí vam trobar, com ja feia temps que senyalava la pobre fletxa malinterpretada del mòbil, el nostre camí cap a l'esquerre i invisible als ulls, tot s'ha de dir, i que baixava cap al riu Ripoll per fer de la nostra ruta una "B" en el terreny. "B" com les Bones vibracions que van haver-hi, el Bon rotllo i la Bona amistat. Vam travessar finalment un pont de pedra altíssim i vam retornar al nostre punt de partida.

La ruta d'avui posa fi a la temporada. Cuideu-vos molt en aquests temps incerts i si sortiu de marxa, no oblideu els bastons.

Molt bon estiu a tothom!

                                             

Sortida a l'ermita de la Mare de Déu de Togores

Sortida circular pels rodals de Sabadell fins a la bonica ermita de la Mare de Déu de Togores passant per la Torre del Canonge i la refrescant Font de Can Moragues.

Avui set "marxoses", un guia "marxós" i una gosseta molt marxosa, malgrat no portar bastons, vam tenir l'honor i el privilegi de gaudir d'una sortida molt especial i que, a més a més, vam aconseguir que fos circular.
Ben d'hora ja estàvem de camí direcció Sabadell per la C-58. Vam parar en un trencant a mà dreta, just després d'un pont que creua el riu Ripoll, en la carretera B-124 direcció a Castellar del Vallès, a davant del restaurant Can Pagès (Latitud 41.576953 i longitud 2.095203).

Vam iniciar la marxa al revés de com s'havia planejat per alguns assumptes tècnics i ens vam dirigir cap a l'ermita de Togores. El Ramon seguia el seu track a través del seu telefon mòbil, molt aplicat, amb les seves ulleres i tot. Però els rètols semblava que s'havien posat d'acord per complicar-li la feina de guia al Ramon i cada cop que ell ens indicava una direcció, els rètols marcaven obstinats "Togores" cap una altra banda. El grup seguia al Ramon, malgrat tot, i després d'alguns trencants seguint aquesta dinàmica vam començar a fer broma i a dir-nos divertides: ꟷ Tots els camins porten a Togores! El Ramon no defallia, malgrat la forta pressió del grup, i seguia convençut (això esperàvem totes) de les seves direccions internes de guia experimentat i, de tant en tant, guaitava el mòbil intentant veure-hi entre la resplendor d'un sol encegador, clarament col·laborador amb els rètols, per sabotejar la feina del nostre perseverant i estimat guia.

Gràcies a ell vam passar per les ruïnes de la Torre del Canonge, que tot i passar-hi pel costat, no li posem nom ni atenció fins ara. 

Després vam arribar, no sabria dir com, a un camí amb molta aigua que formava una petita bassa. Vam creuar, mirant de no caure, per uns troncs que estaven disposats a mode de pont, però que relliscaven moltíssim. Un cop sanes i estàlvies a l'altre banda, el nostre tenaç guia es va adonar, per sort, que no era per allà i vam veure'ns obligades a tornar a passar pels tronquets relliscosos, que jo penso que també estaven clarament conxorxats amb els rètols perversos i el sol enlluernador. Mentre recolàvem amb la màxima precaució, l'Aura, al nostre costat, havia aprofitat l'avinentesa per banyar-se i refrescar-se en les aigües que nosaltres intentàvem evitar.

Havíem pogut gaudir també de l'orenga silvestre (Origanum vulgare) i de la xicoira (Cichorium intybus) amb aquella tonalitat de blau tan peculiar i única. Aquestes flors tenen la particularitat d'obrir-se només a ple sol i seguir la trajectòria d'aquest.

Poc després ens vam emboscar i tot va canviar. Vam enfilar un caminet que va fer que ens imaginéssim dins la selva exòtica o en una altra era, com la dels dinosaures, amb abundant cua de cavall, viaranys vora l'aigua fresca i cants d'ocells poc comuns (com el d'un Oriol). Vam travessar per uns ponts de fusta molt bonics que ens van recordar que, tot i les aparences, estàvem a prop de la civilització i que no ens trobaríem al proper revolt, per exemple, un Baryonyx, per mencionar algun dinosaure Europeu

Vam sortir de l'era irreal i fresqueta amb recança per retrobar-nos amb un camí molt ample i rogenc, ideal per la marxa nòrdica. Allà ens vam topar amb uns ciclistes que ens van preguntar si podien seguir pel camí d'on veníem nosaltres. El Ramon els va dir que sí, que cap problema, i vam seguir el nostre periple entre bifurcacions interminables i que a aquestes alçades del relat ja he desistit de descriure perquè no sóc capaç de recapitular totes les anades i vingudes que vam fer amb prou detall. Us faríeu un embolic innecessari, ja que el Ramon, malgrat tot, ens portava pel bon camí.

Xerràvem animadament comentant que amb el Ramon sempre hi havia aventura assegurada (mireu com a exemples les sortides de Raquetes a Tuixent o la de Can Candi i el Llac Petit, per nombrar només algunes).

A mitja conversa van reaparèixer, de sobte, els ciclistes que ens havíem trobat feia una estoneta, semblaven una mica més vermells i congestionats. Es van dirigir directament al Ramon i sense parar, li van dir: ꟷ "Eso era territorio comanche!" i van seguir tot remugant. La Núria i jo ens vam mirar sorpreses i divertides pensant el mateix, que aquests ciclistes definitivament no tenien el nivell apropiat. I punt. Érem set i teníem bastons, ningú es podia ficar amb el nostre guia a qui continuàvem seguint tot i els canvis de direcció i de sentit constants. En realitat, el Ramon ens posa ràpidament en forma amb tanta anada i vinguda i sempre, SEMPRE, coneixem llocs molt interessants. I alhora, aprenem que cal perseverar malgrat les dificultats i es crea entre nosaltres un sentiment de grup molt bonic i suem la cansalada, també. Tot de coses bones, veieu?

Finalment, i com havia de ser, vam trobar l'ermita de Togores, amb un gran dipòsit d'aigua al costat pels incendis forestals. Al davant vam trobar un magnífic i acollidor bosc d'alzines i ens hi vam resguardar a sota a descansar, fer un mos i una bonica foto de grup.

El sol ja picava de valent i feia pujada. Algú va comentar, molt sàviament, que al matí havia posat mitja ampolleta amb aigua al congelador i que just abans de marxar l'havia acabat d'omplir i així mantenia la frescor de la beguda tota la marxa. Quina genial idea!

  

Després de fer el mos ja havíem oblidat la nostra odissea i vam enfilar pel primer trencant darrera sempre de l'inspirat Ramon. Però no era per allà, ejem. Vam enfilar pel segon camí, però... Vam enfilar pel tercer i era aquell, i vam recordar de nou els periples de primera hora. Però gràcies a aquesta petita volteta extra vam poder descobrir unes pinyes de Sant Joan (Rhaponticum coniferum) precioses arran del camí i que com si fossin estrelles en el cel, entapissaven blanques i brillants el terra sota els arbres. També vam descobrir, gairebé al final de la marxa, unes plantes precioses de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris), sempre arran de l'aigua.

Va seguir pujant fins a arribar a la Font de Can Moragues. Una preciositat amb una bassa enorme plena d'aigua gelada i de pedrotes. Vam fer una bonica foto de grup. L'Aura s'hi va voler banyar, acalorada, però després no podia sortir. Teníem un problema, pelut, mullat i gros. L'Eva, la seva propietària, s'hi va tirar sense pensar-s'ho ni un segon, traient-se les sabates, però la gossa la defugia nerviosa. Al final el Ramon es va tirar amb bambes i tot, d'un salt. I la seva ajuda va ser determinant per l'èxit del rescat.

 Un 10 a la ruta d'avui, al nostre magnífic guia i a la nostra estimada Aura rescatada!

Fonts de Rellinars

Excursió circular a les espectaculars fonts de Rellinars seguint la riera i passant per la Font de Carlets, les Boades, la font de la Boada i la Balma de l'Andaló, amb imponents vistes a Montserrat, el Paller de Tot l'Any, el castell de Bocs i la casa nova de l'Obac.

Posar en paraules l'excursió d'avui té molta dificultat, a l'igual que en té expressar els somnis un cop et despertes. Perquè la sortida d'avui ha estat de somni i, malgrat tot, miraré de posar-hi paraules...

I, com tots els somnis, tot comença ben normal, ben real, ben quotidià...

Vam sortir puntualment a les 7:30 del pàrquing del carrer Orenetes fins un trencant a mà dreta, passat el quilòmetre 13, de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars (Latitud 41.631222, Longitud 1.923448).

Érem 17 persones i 3 gossos: la Lluna, el Strand i l'Aura.

Una pista de terra força ampla es va obrir davant nostre, oferint-nos una baixada molt atractiva, i la vam seguir contents sense rondinar. Esperàvem trobar aigua ben aviat i no ens va sorprendre gens quan el Strand va reaparèixer (perquè en algun moment deuria haver desaparegut, per força) amb el pèl tot mullat i deixant un rastre humit pel camí, semblava somrient. I vam deduir que ens estàvem acostant a la riera de Rellinars. Ja teníem el nostre senyal, inequívoc, de la presència d'aigua, de la qual els labradors en concret en tenen una atracció gairebé irresistible i igual de potent que la seva atracció pel menjar. A tenir en compte.

En un tres i no res vam plantar-nos amb els peus a la riera, que baixava fresqueta i amb força aigua per l'època de l'any. En aquest punt cadascú va creuar-la com li va semblar, ja que no hi havia un punt clar per fer-ho i, com aquell qui tria amb mirada crítica quin bombó es vol menjar, cadascú va triar les roques i pedres per on passar, escollint-les curosament. Així que vam presenciar una gran varietat de saltets per aquí i per allà. Els gossos no van mostrar aquest punt selectiu i, per exemple, l'Aura, ens va donar una demostració de natació en un punt on l'aigua semblava força profunda. Vam tornar a al·lucinar amb la relació que hi ha entre labradors i aigua. Tot un espectacle, creieu-me.

Després que tothom hagués creuat vam tenir la nostra primera sorpresa de somni, irreal i inesperada, la delicada i angulosa font de Carlets. Una veritable preciositat amagada sorgida d'entre les roques per una obertura triangular, que formava alhora un petit sostre, com fent homenatge a l'aigua cristal·lina que hi sorgia, misteriosa, com per encanteri, de les profunditats del fons d'aquella petita escletxa entre les roques. El nom de la font estava escrit en lletres verdoses en una zona de pedra molt llisa i no gaire simètrica, com improvisada, de gairell i enganxada amb ciment en el conglomerat de pedres.

Després de refrescar-nos una mica en la delicada font màgica, ja estàvem carregats de forces per iniciar la pujadeta tot seguint la riera de Rellinars. El camí continuava, molt acollidor i ample i les converses brollaven d'entre les mascaretes com l'aigua de sota les esquerdes de pedra.

La temperatura seguia sent ideal, per sort, ja que la pujadeta era força moderada. El Cisco ens animava dient ꟷ L'avantatge és que després ja és tot baixada, s'ha de mirar en positiu!

Vam anar pujant i pujant i vam desviar-nos en un punt per un camí a mà dreta, quan semblava que ja no podríem pujar molt més, i amb la imponent vista del Paller de Tot l'Any.

ꟷ I aquest camí que va cap a l'esquerre cap a on es dirigeix? vaig demanar al Cisco, que semblava que ara tenia com presses.

Rialler va respondre a mitja veu ꟷ Ah! Amb aquest arribem abans,... però així... caminem una mica més!... i es va girar ràpidament a mostrar a tothom les meravelles de vistes que es començaven a acostar al camí com l'aigua mansa que llepa la sorra d'una platja.

La segona imatge de somni ens va embolcallar i inundar la vista pels dos costats. D'una el tossal de l'Àliga, el Paller de Tot l'Any, el castell de Bocs i més enllà la casa nova de l'Obac, quadrada i clareta, inconfusible, perfilada a l'horitzó. De l'altra unes vistes imponents de Montserrat. Vam quedar hipnotitzats per aquelles visions, que com una bona melodia en estèreo, ens aclaparava provinent de dreta i esquerra. Vam fer unes fotos irreals, precioses i fantàstiques.

Allà hi havien, com unes clapes de farigola en el terreny, el conjunt de masies de les Boades.

I com ja no podíem pujar més vam agrair el nou canvi en el paisatge. Baixada i ombra, la combinació perfecte! El grup es va tornar a animar i les converses es van reactivar de nou.

El corriol estava rodejat d'olors i em van explicar la meravella que és fer un bany de farigola a la muntanya. Primer de tot calia fregar molt bé les mans amb la planteta, palpant-la, sentint totes les fulletes, impregnant-se plenament i després, aquelles mans carregades d'aquell poder olfactiu invisible les atansaves al rostre, als cabells, a la roba, mmmmm.... Ens vam animar amb un altre bany, el de romaní i vam riure quan, per error, vaig fer un bany de teranyines. Ups!

Ens estàvem emboscant per un viarany que anava baixant mica en mica, sense adonar-nos-en, molt fresquet amb molta vegetació i molt agradable.

Vam topar de cop amb la font de la Boada, un punt on l'aigua emergia d'un forat fosc i misteriós. Vèiem molt clares senyals del GR-5.

A les 9:26, puntuals per algun senyal desconegut per nosaltres, va començar el concert de les cigales i es van activar totes de cop, sense excepció. La natura en estat vibrador. En ple ambient estival vam continuar amb els nostres receptors sensorials al punt del col·lapse de tanta olor, visió paisatgística i sorollada vibradora.

En el segon conjunt de les masies de les Boades vam topar amb un camp de fonoll descomunal, tant per alçada com per extensió. Vam passar-hi com cargols atrets per l'irresistible olor a anís, entre les branquetes altes i brillants, deixant-nos engolir per la seva flaire dolça.

Vam veure la torrota de Vacarisses al fons, entre les boires transparents que provoquen les calors d'aquesta època de l'any.

Immersos una estona més entre excessos sensorials vam trobar-nos un altre imatge de somni, la Balma de l'Andaló. Ens hi vam atansar i no ens podíem imaginar el que havíem trobat. Ens hi vam endinsar, en la seva gola fosca, com uns cucs àvids de frescor, d'humitat i de terra. Quin lloc més especial, carregat d'història i d'històries. Carregat de misteris.

I després d'aquest aperitiu, les postres, el tresor desitjat, les esplendoroses fonts de Rellinars.

Unes escaletes i una remor d'aigua en totes direccions ens van donar la benvinguda.

I el que vam trobar era clarament de somni. L'atracció de l'aigua és comparable a l'atracció que ens produeix el foc, brutal i relaxant alhora, bella i ferotge, atemporal i canviant. Quan els contemples perds la noció del temps i de l'espai, et relaxen completament i et carreguen de forces. És com estar en companyia, com si les flames i l'aigua tinguessin quelcom que arrela en la teva ànima i te la transforma.

Aquestes fonts són precioses, presenten tot de foradets, l'aigua s'escola per tot arreu juganera, joiosa, fresqueta i transparent sense parar, en un fluir constant. No podia imaginar-me l'imponent aqüífer que donava origen a tot aquell espectacle de dolls incomptables. Com un iceberg que fa surar una petita part visible de la seva aigua

petrificada, però que amaga una catedral de gel submergida, així l'aqüífer de les fonts es submergia en les terres poroses que l'acollien.

Mirant-les bé, les fonts semblaven realment unes peülles gegantines de pedra amb unes urpes formades per l'aigua cristal·lina i freda com el glaç. Quin animal fossilitzat havia creat això?

Vam seure en unes taules de pícnic de fusta i vam prendre un mos. Jo no podia parar de fer fotos i anar amunt i avall entre les peülles endurides, entre les urpes sorolloses.

Ens va costar molt decidir-nos a marxar d'allà. D'aquell espectacle de somnis. Vam poder gaudir, encara, d'una libèl·lula verdosa gegantina que estava posant ous en un doll arran de terra.

Aquesta excursió ens ha deixat una empremta a la retina, com després de veure quelcom molt lluminós i que perdura a la vista. Aquestes fonts ens han quedat gravades a la memòria més enllà dels records superficials, tan profundament com l'origen de les seves aigües, la deu de terra endins.