diumenge, 3 de gener de 2021

Sortida a la creu de Saba 2021

Primera sortida de l'any a l'emblemàtic cim de la Creu de Saba. A la tornada pugem a Sant Pere Sacama i culminem així un matí ventós, de rigorós fred i vistes impressionants.

Havíem quedat, amb un grau sobre zero que feia, a les 8:30 del matí al pàrquing de les orenetes. Vam fer un petit recorregut amb els cotxes per la carretera d'Olesa B-120 fins al primer camí que trobes, just després de l'encreuament que et portaria a Vacarisses. Allà vam deixar els cotxes, vam desplegar els bastons i les ganes de desitjar-nos bon any i saludar les companyes que feia temps que no vèiem, com l'Eva. La Dominika ens va indicar, de seguida, que havíem de treure els tacs dels bastons i així ho vam fer, obedients.

Ja només començar ens vam trobar amb una llarga i escarpada pujada, que va posar a prova les nostres ganes de xerrar entre nosaltres. En el primer trencant, per on desembocava el camí de tornada, vam fer una merescuda paradeta i ens vam treure capes de roba. I de pas, vam aprofitar per fer algunes fotos.


La jornada havia despuntat radiant i glaçada, típica de ple hivern. Però el que el dia no sabia, era que nosaltres, les marxoses i els marxosos de Viladecavalls, volíem fer el cim de la creu de Saba, com ja és costum, el primer diumenge de l'any.

Vam continuar a bon ritme pel pendent i al cap d'una estona el Cisco se'm va acostar. Em va fer prestar atenció a un tipus de pedra que no coneixia: la pedra llicorella. Aquesta pedra de la família de la pissarra, presenta diferents tonalitats i s'utilitza molt en la construcció, degut a la seva impermeabilitat. Quan es mullava, va apuntar el Cisco, adquiria uns colors molt bonics.

M'encanta quan algú del grup se m'acosta per fer-me una observació interessant i que, gairebé sempre, aprofito per posar al relat. I és que totes aquestes lletres, no em cansaré de dir-ho, les creeu vosaltres, sou la meva font d'inspiració.

De cop, ens van sorprendre les restes de la Masia de Puigventós i alhora també un vent gèlid fortíssim, que va fer que alguns comencessin a fer saltets i fregar-se les mans i altres marxessin a buscar una mica de recer. Us faig aquí un breu incís històric. Les restes d'aquest mas es remunten a l'any 1386. La família Puigventós va comprar la propietat l'any 1550. La construcció tenia dues plantes: el magatzem i l'estable als baixos, mentre que la residència estava al primer pis. Durant els segles posteriors anava creixent en dependències (corrals, paret de protecció, molí de tracció animal). L'any 1950 la masia s'abandonà i va quedar molt malmesa durant els anys setanta. L'estiu del 2005 la finca de Puigventós es va declarar com a refugi de fauna salvatge.

Des d'aquell punt, la muntanya de Montserrat, gloriosa, amb el seu monestir, semblava il·luminada per una llanterna gegantina.

No ens podíem entretenir gaire en aquella cruïlla de camins i vam iniciar l'últim ascens al nostre cim d'avui, agafant uns corriols que no es diferenciaven gaire dels excavats per l'aigua, quan baixa concentrada en nombrosos torrents furiosos muntanya avall. 

Al trobar-nos davant de tantes bifurcacions, anàvem esperant a tots els membres del grup per no perdre a ningú en algun camí de l'aigua alternatiu. El sol ens tornava a escalfar i el vent havia desaparegut. S'estava de meravella!

En un tres i no res vam arribar al petit replà que menava al darrera de la creu de Saba. La imatge de la creu d'esquena, amb les nombroses cintes groguenques voleiant pel vent, em va agafar a mitja conversa. Vaig callar de sobte i no vaig poder evitar un crit d'alegria, d'aquells salvatges, que només pots fer als cims de les muntanyes. Hauríem de poder fer més sovint aquests crits de joia i de llibertat.

Tothom va córrer vers el nostre destí groguenc. Darrera la creu, en l'ombra, semblàvem com aquells actors darrera l'escenari a punt de sortir a les llums de la glòria i al vertigen del prosceni il·luminat pel sol del matí, en aquell teatre de vistes privilegiades. Vam sortir a escena i ens va enlluernar un focus d'espurnes daurades. Davant nostre s'obria el paisatge uns 180 graus i ens colpia amb una amplitud infinita, només emmarcada per l'horitzó llunyà. La verdor ens va omplir la retina, i els bombons de la Dominika l'estómac, ejem. Aquest any no vam poder fer un brindis com hauríem volgut. I els nostres companys corredors havien sortit a les 8 del matí de la plaça de l'ajuntament, per tal de no coincidir amb nosaltres. A diferència de l'any passat, on vam fer entrexocar les copes i ens vam posar les botes de pastissos amb panses banyades en conyacs prohibits i delícies similars, si recordeu.

Ens vam fer fotos des de tots els angles possibles, sense estimbar-nos muntanya avall. Vam aprofitar per fer un mos i escoltar la Roser, que ens va fer un petit sermó molt inspirador, sense ningú esperar-s'ho.

Només l'entrada de nous caminants, va fer que sortíssim d'aquell escenari màgic, on ens sentíem tant poderoses. La muntanya, i sobretot els cims, tenen propietats màgiques, en aquest sentit, i t'omplen l'ànima, la vista i l'esperit d'una energia i sensacions de les quals pocs en són immunes.

De nou darrera l'escenari espurnejant i mentre esperàvem a tothom, el Joan Anton em va fer fixar en un arbust de ginebre (Juniperus communis), enebro en castellà. Era un exemplar femella, carregat de fruits rodons (gàlbuls o ginebrons) de diferents graus de maduració, alguns negres, d'altres més verds. Les seves curtetes fulles perennes molt punxegudes i primes, semblants a les del romaní, presentaven una ratlla blanca (a diferència del càdec, Juniperus oxycedrus, que en té dues, i té fruits quelcom més grans i marronosos). Aquest fruits triguen uns dos anys en madurar i són comestibles. Des de fa segles que s'utilitza com a planta medicinal i per a l'obtenció de la beguda anomenada ginebra. Sabíeu que el mot "ginebra" ve del neerlandès genever, que deriva del francès genièvre?

La baixada la vam fer per un altre camí, sortint de la creu a mà dreta. Just per on l'any passat havíem pujat, de fet. Baixàvem per un caminoi estret i molt fosc, en els seus inicis.

Les basses que trobàvem presentaven una fina capa de gel al damunt, evidenciant el fred que havien petit la nit anterior. Molta natura, camins estrets. El terra era vermell i, com omplint-nos de la força més poderosa d'aquest color de la sang, de la lava, del foc, es van reactivar converses molt interessants. No tot ho puc explicar. Haureu de venir un dia...

Després de deixar el caminoi vam trencar a mà dreta per una pista ja més àmplia (l'any passat havíem vingut per l'esquerre del pla del Fideuer i Can Mimó) direcció el punt on havíem deixat els cotxes a tocar la carretera d'Olesa.

Per la pista ens il·luminava el sol, ja més poderós en aquelles hores del matí i vèiem el mar al fons, com una franja platejada, fluorescent i enlluernadora.

Es va mig improvisar de fer també el cim de Sant Pere Sacama, o si més no, ens ho van fer saber aleshores l'Esther i la Dominika, tot i que no estava previst. La guinda del pastís. 

Això de fer dos cims en un dia era insòlit i vam tornar a mentalitzar les cames que encara els quedava una altra pujada. Això no va ser rebut per tots amb el mateix entusiasme, evidentment, però tothom va acatar la decisió amb més o menys objeccions.

Distingíem clarament, al fons, el pont de la via del tren sobre la riera de Sant Jaume, preciós, amb aquelles arcades, el viaducte de Boixadell. Aquesta obra arquitectònica va ser construïda entre els anys 1856 i 1859 per tal de connectar Terrassa i Manresa amb el ferrocarril. Era enorme, amb els seus 291 metres de longitud i els vertiginosos 43 metres d'alçada. Les seves 18 arcades de mig punt el feien espectacular, com si fos tret del decorat d'alguna pel·lícula del passat.


Ens vam tornar a reagrupar en una altra cruïlla de camins que semblaven portar a tot arreu: pla del Fideuer, la creu de Saba, Puigventós i Sant Pere Sacama. Allà vam arribar d'una revolada i vam enfilar-nos fins dalt de la roca mateixa, al final de la cadena, on vam fer unes fotos espectaculars.

Aquesta ermita (s. X-XI) construïda sobre unes pedres immenses, era l'antiga capella del castell de Sacama (s. X-XII) del qual només en queda uns trossos de paret de pedres en forma d'espiga (Opus spicatum). El castell era petit, per a deu soldats aproximadament i formava part d'un sistema defensiu d'alerta fent servir les campanes de les ermites, entre elles la del castell de Sant Salvador de les Espases, del Monestir de Montserrat, Sant Pere Sacama i Viladecavalls, entre d'altres.

Després d'agafar forces de les impressionants panoràmiques del lloc vam iniciar la baixada amb un molt bon ritme que va allargassar el grup moltíssim.

Vaig arribar als cotxes, i com encara hi havia gent per arribar vaig aprofitar per tornar enrere, tot mirant el Wikiloc. Quan em vaig trobar amb l'Eva i la Roser de cara, més endavant, em van mirar preocupades i em van preguntar, què passa?

Divertida els vaig explicar que volia arribar als 10 quilòmetres i vam riure les tres mentre tornàvem plegades, i és que a qui no li ha passat alguna vegada, oi?

Una ruta clàssica, per iniciar l'any 2021 amb bon peu, recorrent 10 quilòmetres de camins, culminant dos cims i salvant un desnivell de gairebé 500 metres. Bon any nou a tothom!

diumenge, 20 de desembre de 2020

Sortida a Sant Salvador de les Espases

Sortida al cim de Sant Salvador de les Espases. Un mirador espectacular i una ruta preciosa digna de ser l'última de l'any.

Vam sortir a molt bona hora. Feia un dia misteriós, amb boira aquí i allà. Vam agafar els cotxes temporalment i els vam deixar a Can Mimó. L'Esther ens va explicar, de seguida, que allà hi havia hagut un restaurant i que ara es dedicaven al pasturatge ecològic amb unes cabres i ovelles disperses per l'entorn.

Capella de Sant Salvador de les Espases, el nostre destí d'avui

Vam començar a pujar per una pista amplíssima, vermellosa i exigent que ens va fer entrar en calor de seguida. A banda esquerre vam divisar una barraca de vinya molt enrunada.

Vam seguir pujant alienes encara a les precioses escenes que ens esperaven, absortes en les nostres converses i el clic clic dels bastons sobre la terra rogenca.

La pujadeta no ens va desanimar gens ni mica i, a molt bon ritme ens vam trobar, de cop, amb unes vistes impressionants de Montserrat i del punxegut turó on hi havia la capella del nostre destí d'avui.

Uns núvols baixos corrien fent curses davant de Montserrat i nosaltres vam voler participar de la cursa, fent-nos fotos en petits grups davant la muntanya sagrada abans que fos totalment tapada per les nuvolades corredores. 



El turó on hi havia Sant Salvador de les Espases semblava, des de la nostra distant perspectiva, del tot inexpugnable, infranquejable i inassolible. I només la fe vers els nostres guies va fer que no desistíssim en la nostra aproximació vers aquelles remotes arestes punxegudes en la llunyania.

El primer cop que fas alguna cosa és sempre molt especial. Hi ha un excitament i unes expectatives carregades d'emoció a dosis altíssimes. És addictiu i embriagador. Estàvem al Pla del Fideuer. Un nom molt curiós per a un mirador tant privilegiat i extraordinari vers l'entorn i vers la nostra afilada destinació.

Ens vam trobar envoltats d'un espai amb uns contrastos de llum i ombra de fantasia. Sol i boira, pics i valls, talment haguéssim pogut estar a les verdes valls suïsses. Quin paisatge més meravellós, en aquella hora del matí, amb el sol encara indecís, els núvols omplint de clapes el terreny i la boira creant el més fantàstic dels efectes. Quina meravella! I allà estàvem nosaltres, quina sort!



No importava cap a on et portés la vista, a cada cantonada trobaves pendents solapant-se en perspectiva des d'una o altra vessant i els camins, com capil·lars rogencs, pujant i baixant, escampats per tot arreu.

El Joan Anton em va fer fixar en un arbust molt comú allà, el garric o coscoll (Quercus coccifera). Vam apreciar, embadalits tots dos amb la descoberta, les seves fulles perennes de color verd molt viu, dures i amb els marges punxeguts. Vam sorprendre'ns amb la magnitud del seu fruit: unes aglans enormes en comparació amb el petit arbret que teníem al davant.

Vam continuar i, després d'una forta pujada per un camí ja més estret, vam fer el primer cim i vam ser rebudes per la imatge de Sant Bernat de Menthon. 

Va construir l'any 962 albergs als punts més alts dels passos per travessar els Alps. Així, va fundar la Congregació Hospitalera del Gran Sant Bernat. Comptaven amb l'ajuda de gossos ensinistrats especialment adaptats a la vida d'alta muntanya: els Santbernats, el nom dels quals es deu a la tasca del sant. Va ser proclamat patró dels Alps, dels esquiadors i dels alpinistes per Pius XI l'any 1923. D'aquesta manera, molts centres excursionistes el tenen com a patró i s'ha promogut la col·locació de la seva imatge en diversos indrets del nostre país, com l'ermita que té dedicada al Montseny, al santuari de Núria i el de la Mare de Déu del Mont.




Des d'aquest punt, tan elevat i ventós, ja podíem veure Vacarisses a l'altra banda i, dins del cor, vam tenir un pensament pels nostres estimats companys Salva i Carme del poble veí, que fa temps que no veiem.

Després de baixar de forma abrupta d'allà on érem, vam enfilar un corriolet que serpentejava misteriós, entre la boira, envoltat de vegetació exuberant que el convertia en un túnel de verdor aclaparadora. 

De tant en tant, una claror a mà dreta indicava l'absència puntual de vegetació en aquell punt, i aleshores, allò esdevenia una finestra natural vers el meravellós paisatge que ens envoltava. Com deia molt sàviament la nostra estimada companya Charo, estaves dividit entre posar bé els peus sobre les roques del camí o gaudir del paisatge. Molt aniria jo mirant les petites i freqüents "finestres" del singular caminet tunelador d'aquest bosc de somnis, perquè gairebé al final, uns branquillons que queien de dalt, com primíssimes potetes, em van agafar les ulleres que portada dalt del cap i se les van quedar per fer-les gronxar una mica. Mentre les companyes es petaven de riure, jo, desconcertada, em tocava el cap incrèdula i, amb certa inquietud, atansava la meva mà freda vers aquelles extremitats, més semblants a les d'una aranya que a unes branquetes innocents.

Vam desembocar en una clariana rogenca. I com si fóssim unes gotes d'aigua d'un riu subterrani, ens vam escampar tots per la plana carmesí. Altres camins també ho van fer, provinents d'altres llocs. I també hi vam trobar persones que venien corrents i passaven, gairebé volant, per la clapa vermellosa on ens trobàvem.

Vam recuperar breument les forces i vam iniciar una baixada per unes escales, ja entre pics molt afilats i vistes de pel·lícula. 


El grup va formar una fila allargassada, les converses van disminuir i ens vam posar a copsar l'entorn com si fóssim unes antenes receptores d'energies positives. L'excitament pel cim, ja més proper, era palès i el cor em feia saltets dins del pit impacient i neguitós. Seria capaç de pujar-hi? Perquè us hauria de confessar una cosa en aquest punt, i és que tinc una mica de vertigen. El camí carenejava aliè als meus temors i mostrant-nos la seva bellesa extasiant. El sol donava forma a la muntanya per on passàvem i la dibuixava, amb tots els detalls, sobre la superfície plena de verdor de la carena del costat. La boira seguia jugant a fer carreres llunyanes i creava foradets adés i ara per on entrevèiem fugaçment les formes rocoses que s'amagaven al seu darrera.

Cadascú estava absort en els seus pensaments i enfarfegats per aquell decorat màgic, enigmàtic i de fantasia, camí del temut cim agullós. Les cames anaven ara soles, esperonades per la proximitat del nostre destí. Vam pujar per un últim corriol, una mica compromès, però tenia la ment tant plena de sensacions que el vertigen no hi tenia ja cap cabuda i ens vam plantar al vell cim de Sant Salvador de les Espases sense creure'ns ben bé com hi havíem aconseguit arribar-hi. 



Un pal de fusta sostenia la bandera quadribarrada que onejava fortament al vent. Era talment el màstil d'un vaixell i nosaltres érem els tripulants, que navegaven en el paisatge envoltat de núvols fugissers talment les crestes de les onades creades per les carenes verdes dels voltants. La sensació de llibertat i plenitud saturaven tots els receptors del cos. Vam fer unes merescudes fotos i el grup va baixar davant la capella per fer un petit descans i algun mos, en el banc de pedra allargat de l'exterior. 



Jo em vaig quedar a dalt del cim l'estona que el grup era a baix. Omplint-me de sensacions i deixant-me acariciar pel vent i pel sol d'aquell matí inesborrable. Hi havia una imatge de Jesús envoltada pel que semblava la forma d'un arbre o un sostre i que emmarcava de forma miraculosa la muntanya de Montserrat del seu darrera.


Un pessigolleig m'omplia la panxa... Seria capaç de baixar sola? Vaig treure el cap per avisar des de dalt al grup que ara baixava, per si de cas, i vaig aprofitar per fer una foto com si fos un dron, des de dalt. 

Les oliveres dels voltants del cim em miraven divertides. Elles, clarament, no tenien aquest problema meu. El pic punxegut havia estat assolit i ara feia ombra en la vessant oposada al sol. Inclús em va semblar distingir-hi la meva ombra.

Unes petites escales i una primíssima barana, que feia més de suport emocional que físic, em van permetre baixar sense problemes. Quin alleujament i quina descàrrega d'adrenalina! 

Amb els bastons tremolosos per tanta energia concentrada, no m'explico com no van sortir-ne espurnes d'electricitat. Suposo que vaig fer presa de terra, o quelcom semblant, abans de poder electrocutar ningú. Tot baixant del cim m'havia trobat un pare Noel, amb barba i barret, complert. Li vaig preguntar si donava caramels i no se quina excusa em va balbucejar. Crec que no s'esperava la pregunta.

En veure'm a baix amb tothom, l'Esther es va activar i va començar les seves interessants explicacions. M'havien estat esperant. La zona pertanyia al municipi d'Esparreguera i estava documentada a partir del s. XIV com l'antiga capella del Castell de les Espases, documentat des de l'any 985. Està declarada bé cultural d'interès nacional. El nom li ve arran de la forma afuada de les muntanyes que la rodegen. I també corre una llegenda de tarannà bèl·lic que vol explicar també això.





Vam marxar d'aquell paradís amb recança i gairebé vam sentir el soroll, quan vam desenganxar-hi tots l'ànima, que volia encara quedar-s'hi una estona. En arribar a la imatge del Sant Bernat vam dividir-nos en dos grups. Un caminaria per la carena del cims i l'altre tornaria pel mateix camí, on es veu que havien albirat algun bolet fugisser. Jo vaig anar amb el grup de les carenes.

Vam pujar i baixar per uns camins rogencs primíssims, envoltats de mates baixes i d'unes vistes impressionants. De tant en tant fèiem alguna ullada furtiva vers els amples camins de la vall en busca del nostre grup. Secretament es va iniciar una mena de competició, a veure qui arribava abans al pàrquing de Can Mimó.

En una d'aquestes mirades, vam divisar el grupet del pare Noel. Nosaltres havíem sortit abans que ells, així que l'altre grup nostre devia anar més avançat. Vam accelerar el pas mirant de no caure entre tanta roca i tants desnivells. Caminant per aquells camins, en aquelles altures, amb les dues vessants, a banda i banda, ens sentíem igual que en la pel·lícula del senyor del anyells, com els cavallers de Rohan. Li vaig comentar a l'Esther, i al cap d'uns segons, cavalcàvem les muntanyes amb la música de la banda sonora d'aquesta èpica trilogia de fons. Quina meravella! No podíem parar de somriure de joia.

En un altre cop d'ull ens va semblar veure el nostre grup "boletaire". "Ueeeeeeeeeeeee!!!!" vam cridar des de les carenes que recorríem. De sobte un altre "Ueee!!", va tornar cap a nosaltres, però des d'un altre camí. Era el grup del pare Noel que estava donant salts i ens saludava efusivament des d'una zona més baixa de la vall propera. Vam tornar la salutació divertides i després vam sentir també el clam del nostre grup.


Vam arribar a una zona molt compromesa amb roques i precipicis i d'allà va sorgir del no res un home vell, que es veia clarament que per allà hi anava tot sovint, perquè caminava com si volés per les roques. Ens va informar que arribàvem a la famosíssima pedra de la bossa. I ens va explicar tota la història. Ens el miràvem embadalides i divertides. No sé per on deuria passar aquell bon home però en alguns trams, nosaltres, ara cavallers de Rohan, vam haver de baixar gairebé de cul, per no estimbar-nos. Aquella zona havia estat un enclavament estratègic on el bandits i lladres podien fer emboscades i robar "les bosses" als caminants desprevinguts. Ens vam creure la història i després vam veure una placa on estava tot escrit. Quina descoberta!!

I jo no sé si allò de la bossa ens va despistar perquè la Dominika i el Sebas ens van fer baixar de forma força directe vers el nostre, ja proper, destí. L'Esther, la Flor i jo mateixa ens les vam veure per seguir-los. Potser fugíem d'algun bandit que havien vist? Ja fóssim caminants en fuga o cavallers, vam arribar, degut a aquella inclinació bàrbara, en un sospir, al pàrquing de Can Mimó. Al cap d'una estona curta va arribar la resta del grup. 

En Joan Anton em va ensenyar una bossa plena de bolets, que va treure de la motxilla amb tota la cura del món, com si d'un tresor es tractés. 

Els dos grups cofois i alegres per l'experiència vam fer estiraments i vam tornar a casa amb l'esperit i el cos refets i recarregats d'una energia i unes vistes que ningú no havia previst.